Ha traspassat el meu veí Ramon

Ha traspassat el meu veí Ramon. Era un home solitari. Ha mort als 77 anys darrera una paret que separava els dos pisos, el d'ell i el meu. Un infart ha acabat amb la seva vida sense fer soroll. En Ramon ha mort en el silenci de l'home solitari, com havia viscut. No varem poder fer res per ajudar-lo. La paret que ens separava es va endur el silenci de la molrt d'en Ramon. Fou nat l'any 38, en plena guerra civil. La seva mare va haver de lluitar per sobreviure, la lluita per la vida i donar de menjar el fill. Sols mare i fill. Marcat per el passat, en Ramon no es feia amb els veïns, no es fiava de la gent que alardeja de tenir. Però quan veia obrers treballant en coses de la casa els donava propina i els somreia. Savia que els sous són curts i feia justícia distributiva a la seva manera. En Ramon era un veí silenciós. No es ficava en res. Però escoltava i votava. De vegades m'el trobava al replà de l'escala i em donava consells. Era un home discret. Però pensava i era conseqüent amnb el seu pensament. El seu subconscient guardava les imatges de la postguerra espanyola i de la gana passada quan era infant. Vivia el silenci de la dictadura, encara que els temps havien canviat. No parlava mai de política. No creia en el que estaven fent els polítics de la recent democràcia espanyola. Semblava que no en volia saber res. No acceptava la contaminació de la televisió. Tenia però cada dia el seu diari per llegir. Creia més en la lletra impresa que en les paraules de la televisió. Però ell contrastava les notícies anant al carrer, a veure com seguia la vida real. Ara ja no hi és. Ja no veurem més aquella llumeta oberta a la cuina del pis del costat, ni veurem en Ramon rentant-se la roba. Els obrers el trobaran a faltar. Jo el recordo com aquell home silenciós però pensador, comunicatiu amb qui creia que era mereixedor de la seva paraula. Era com l'amic invisible.

no som objectes administrats

Fa uns dies deia l'escriptor Joan Marsé en el decurs d'una entrevista que li feien a Cadena Ser Radio, que creia que amb l'arribada de la democràcia les coses canviarien, però en passar els anys s'ha donat compte de que no han canviat. I és cert que els vicis i defectes del règim autoritari del General Franco s'han reproduït i han proliferat escandalosament. La corrupció per la compra de lleialtats no ha tingut cap topall i ha arribat a organs institucionals com la mateixa Generalitat que mai s'haurien d'haver vist utilitzats per nodrir les ambicions humanes d'uns polítics egoistes. Han volgut convertir durant anys els ciutadans en objectes administrats i l'activitat política en la sola provisió de serveis a travers l'administració. S'ha deixat creixer el sentiment de la impotència dels ciutadans, la desconfiança en els càrrecs i els partits, a més de predicar la resignació dels ciutadans a la seva caiguda de les condicions de vida. No s'ha parlat de participació ciutadana, ni d'escoltar iniciatives dels ciutadans. La xarxa institucional i burocràtica municipal ho impedeix. El mur fou construït entre institucions i ciutadana amb una llei municipal els anys 80 i a Barcelona amb una Carta Municipal, que ja haurien d'haver sigut reformades per fer democràticament la recerca de les solucions a la pluralitat d'estructures existents i preveure les mesures adients per establir la millora de qualitat de vida dels ciutadans que no consisteix en la privatització de la riquesa municipal i en dilapidar el pressupost en obres suntuaries. Una acció política responsable que asseguri treballar contra les desigualtats i promoure la integració dels grups més exclosos i marginats per les polítiques favorables a mantgenir la crisi i la desfeta de les conquestes socials. Pel futur no tenen cabuda els hipòcrites ni els que van tocant la trompeta davant seu a l'hora d'inaugurar obres pagades amb els diners dels ciutadans. Tampoc ha de ser possible vanagloriar-se de cognoms màgics per molt ilustres que siguin per vestir polítiques sectàries. LA política no ha de ser vista com fins ara com l'afany destructiu del competidor. Cal fer una nova política de la cooperació, la defensa de la tolerància, el multipartidisme, destraumatitzar el patriarcalisme. Una nova política fins i tot iconoclasta si convé, per desemmascarar els enganys que es troben sota les apariències dels discursos falsament progressistes que no tenen altra objectiu que perpetuar el control del pensament i l'opinió, la dominació de les voluntats i l'explotació dels treballadors produïnt les violacions legals necessàries en nom de l'interès general. Ni ètica, ni imparcialitat, amenaça totalitària contra l'imperi de la llei com diu Slavoj Zizek en el seu opuscle "En defensas de la intolerància" editat per Público el 2010.

d'aquell catalanisme, d'aquestes indefinicions

El full de ruta de la Taula de partits es troba pendent d'aprovació. No sabem per tant encara el que penden decidir els partits presents a la dita Taula. Però ja veiem quines decisions d'indefinició pren un partit que es diu d'esquerres com el PSC aql Parlament de Catalunya a l'hora de defensar la Justícia Universal. El catalanisme sempre s'ha presentat com un moviment constructiu i positivament just. Ara ens trobem amb dos catalanismes, el dels que breguen per seguir aportant al conjunt espanyol la concòrdia participativa que proclamava Cambó, d'una banda, i de l'altra els que han evolucionat cap un estar independentista per apartar Catalunya de la falera espanyola de dirigir la política catalana a cop de llei i de Recurs d'inconstitucionalitat.Es evident que les solucions als problemes socials agreujats que descobrim dia a dia ha de trobar solució en els nivells polítics propers als qui pateixen el greuje. La centralització que dissimula la burocratització creixent dels serveis públics és un fre que cal salvar. El nou catalanisme ha d'incorporar d'aquesta manera les noves reivindicacions socials i nacionals. No pot seguir la política d'indefinicions.

viure amb la crisi permanent

El professor Niño Becerra ho explica clarament en el seu nou llibre sobre economia. Vivim en una economia sense creixement, sense inflació i amb un atur estructural important proper al 18%. A Catalunya es calcula una economia submergida del 24% mentre creix la desigualtat és una realitat quan a més les taxes universitàries i el preu dels masters allunyen els joves de classes treballadores dels centres universitaris. A més tenim una pobresa infantil important calculada a Espanya en un 26,7% que obliga a facilitar alimentació a les escoles, amb el 27,3% de la població, més de 12,8 milions de persones en risc de pobresa, segons informen les notícies de premsa. Pobresa vol dir exclusió social, privacions materials, mala alimentació, manca de calefació, manca de capacitat de despesa. Dificilment ens podrem creure que l'economia va bé en aquesta situació. Vivim en crisi permanent. Vivim submergits a més en el deute. Cal no enganyar-se. La crisi ens acompanya mentre els governants ens volen fer creure que som un país exemplar. El drenatge fiscal mantingut de les economies particulars i la caiguda de la recaptació de l'impost de societats practicament a la meitat l'any 2013 són simptomes de la malaltia que ens volen amagar. És molt clar que som en temps electoral i no convé que la veritat sorti al carrer ni que la gent hi pensi massa. Perquè la veritat arribi no serà cap solució la formació de llistes electorals populistes antipartits. Tampoc serà solució la dispersió electoral i el fraccionament de les esquerres. La refundació de l'esquerra política amb la defensa de la llibertat com a primer postulat és imprescindible per la nova etapa. No seria viable una esquerra que es presenti amb una motxila d'autoritarisme amagat. Ja en tenim prou amb l'autoritarisme vertical de la dreta actual. Sortir de la crisi requerirà un canvi de mentalitats i de construcció social.

confiar en la democràcia

És impossible ignorar avui la dimensió política de la crisi que patim a Catalunya, Espanya i Europa. No hi ha acord en els valors que animen el pacte social a Catalunya i Espanya, i tampoc és visible la confiança ciutadana en les institucions polítiques de les democràcies actuals. El desarrelament polític creix dia a dia amb l'intenció asbstencionista i el cansament de l'actuació dels partits quan la ciutadania pensa o veu que la democràcia no funciona ni a les institucions ni als partits ni a les entitats socials. Els antagonismes en lluita i la manca de respecte al pluralisme i les opinions contràrties a les dominants ens han de fer repensar la democràcia imperfecta que vivim. Cal renovar les èlits per donar nova vida a les institucions, simplificar la gestió, fer lleis aplicables amb vocació durable. És necessari canviar l'organització dels poders a tots els nivells, han de ser més responsables, transparents i propers al ciutadà. La societat civil ha de trobar millor encaix entre la llei i la democràcia social, la participació i el compromís del voluntariat han de rebre un reconeixement dels poders de l'Estat que permeti reconciliar la ciutadania amb la seva democràcia i acabar amb la desafecció. Caldrà prohibir per llei l'acumulació de mandats que permet avantatges personals i l'existència de professionals de la política que n'han fet dels càrrecs institucionals el seu mitjà de vida. Les formes d'accés a les llistes i designes sont el símbol de la manca de claredat, el poder piramidal, les falses lleialtats imposades per la jerarquia dominant, la desafecció real, la inseguretat.També s'han de reduir els nivells d'administració territorial, evitar duplicitats, clarificar les competències entre l'Estat i els primers llocs de decisió i els territoris amb autogovern, veure els nuclis urbans com llocs de servei col·lectiu que cal reorganitzar com espais de democràcia participativa i de serveis mancomunats sota una gestió responsable. Democràcia política i democràcia social poden complementarse perfectament aproximant legislació i pacte social amb una total transparència financera. El futur és clar que ens porta a combatre les desigualtats i canviar el paper de les institucions per promoure un desenvolupament responsable.

resistirem a la gran coalició

Es va dibuixant el mapa electoral. El PP es presenta com el partit de l'ordre, l'unitat i l'estabilitat que farà front a la desestabilització de l'esquerrisme dispers. El PSOE com el garant de la unitat federal, el continuïsme de l'Estat i la no expansió internacional de Catalunya. Espanyolitzar és la consigna per mantenir el poder de pacte en pacte. Ciutadans a l'alça segueix la mateixa linea amb la seva falera constitucional i l'anticatalanisme. Podemos tampoc deixa clar el que farà després de manifestar-se contraris a la independència de Catalunya expressada amb les reivindicacions catalanes. Una part de la població retreu al Govern de Catalunya no haver convocat eleccions pel mes d'abril. Amb la convocatòria a nunciada, però sense fer, pel Setembre, han donat massa temps als espanyolistes per refer les seves forces i preparar la contraofensiva. Però una gran part se sent ofesa per la caiguda de les prestacions socials, burocratització i ralentiment de la sanitat, encariment dels estudis per la gent de classe treballadora, increment del cost dels serveis bàsics i els salaris tirant a la baixa. La corrupció dels polítics ha omplert els cors de desconfiança en els partits tant els vells com els nous. La pol'itica s'omple de partits. Anem cap el multipartidisme. La política de la gran coalició PP/PSOE opta per intentar mantenir el bipartidisme i el repartiment del poder. Ara en canvi es viu el multipartidisme, com mai, amb més posibilitats de representació parlamentària que a les eleccions de 1977. Si s'haurà trencat el bipàrtidisme a partir del moment que al Congreso de los Diputados hi siguin presents tres o quatre formacions d'abast de tot el territori de l'Estat que impossibilitin l'existència de majories absolutes a l'hora de fer govern i legislar. Trencar el bipartidisme actual reforçarà la cultura del pacte, l'exigència de diàleg. Seguirà el foment de la catalanofobia i la política d'ofec a les reivindicacions catalanes. Però també Catalunya haurà decidit qui vol que la governi en una nova etapa, també Catalunya haurà decidit democràticament, mitjançant el sufragi universal, lliure i secret el seu full de ruta que pot ser no coincideixi amb el de la Taula de partits. Els ciutadans, com els artistes ja van dir a l'acte de repartiment dels Premis Goya al cinema espanyol, resistirem a la gran coalició de les retallades, la corrupci'o qjue no s-acaba i la privatització dels serveis públics.

desigualtat i precarietat

El PArtit delsw Socialistes de Catalunya ha publicat un Manifest per la igualtat a la Catalunya del segle XXI, reconeixent errors i encerts. No oblida la resistència contra el franquisme, ni el moviment obrer, ni el retorn de la Generalitat exiliada. El PSC s'atribueix la regeneració de les ciutats i la nova imatge d'una Catalunya avançada y dinàmica, sense tenir en compte la iniciativa privada que va fer l'aposta per aquesta Catalunya nova dels anys 90. Parlen en el Manifest dels drets civils de les persones dels que s'atribueixen l'impuls, sense tenir en compte les accions dels moviments socials i les obligacions derivades de la legislació europea i les declaracions de drets humans i socials. Segueixen afirmant l'aposta federal com a prometedor encaix de la nació catalana. Es reivindiquen del catalanisme polític i en forma transversal. Creuen que poden impulsar la recuperaciò i la creació de llocs de treball en la societat de la precarietat, quan en una economia de mercat no és un partit ni un govern qui genera llocs de treball, sinó l'activitat empresarial, el crèdit i l'esforç dels treballadors que són en actiu, moltes vegades contra les disposicions legals del moment.No es potg defensar l'estat del benestar sense fer desaparèixer les desigualtats actuals, anivellar les rendes i fer una polìtica fiscal redistributiva. Revitalitzar la democràcia vol dir clarament cares noves i polítiques noves, no les velles receptes i idees, tant criticades per les dretes, però que és cert encara arrossegen formacions d'esquerres que no es renoven en les seves formes i maneres verticals de gestió i elaboració de projectes de govern. La primera feina que han de fer és posar-se a netejar de corrupció i irregularitats les administracions en les que governen avui, donar exemple. Revitalitzar la democràcia vol dir també deixar-se de crides i discursos més o menys ben redactats sense seguiment, i posar-se a preparar gent nova amb una autèntica consciència democràtica i amant dels valors i principis de l'Europa democràtica. Renovació vol dir que a més de transparència, deixin els llocs de poder qui hi porta més de dues legislatures, renunciar a l'acumulació de càrrecs, a les portes giratòries, al joc brut i al segrest per part de les cúpules de la democràcia interna de les organitzacions. Les esquerres catalanes, disperses i en construcció, tenen molta feina en democràcia per redressar la societat de la desigualtat i la precarietat dels excessos del neoliberalisme que els ha agafat per sorpresa.