Ha traspassat el meu veí Ramon

Ha traspassat el meu veí Ramon. Era un home solitari. Ha mort als 77 anys darrera una paret que separava els dos pisos, el d'ell i el meu. Un infart ha acabat amb la seva vida sense fer soroll. En Ramon ha mort en el silenci de l'home solitari, com havia viscut. No varem poder fer res per ajudar-lo. La paret que ens separava es va endur el silenci de la molrt d'en Ramon. Fou nat l'any 38, en plena guerra civil. La seva mare va haver de lluitar per sobreviure, la lluita per la vida i donar de menjar el fill. Sols mare i fill. Marcat per el passat, en Ramon no es feia amb els veïns, no es fiava de la gent que alardeja de tenir. Però quan veia obrers treballant en coses de la casa els donava propina i els somreia. Savia que els sous són curts i feia justícia distributiva a la seva manera. En Ramon era un veí silenciós. No es ficava en res. Però escoltava i votava. De vegades m'el trobava al replà de l'escala i em donava consells. Era un home discret. Però pensava i era conseqüent amnb el seu pensament. El seu subconscient guardava les imatges de la postguerra espanyola i de la gana passada quan era infant. Vivia el silenci de la dictadura, encara que els temps havien canviat. No parlava mai de política. No creia en el que estaven fent els polítics de la recent democràcia espanyola. Semblava que no en volia saber res. No acceptava la contaminació de la televisió. Tenia però cada dia el seu diari per llegir. Creia més en la lletra impresa que en les paraules de la televisió. Però ell contrastava les notícies anant al carrer, a veure com seguia la vida real. Ara ja no hi és. Ja no veurem més aquella llumeta oberta a la cuina del pis del costat, ni veurem en Ramon rentant-se la roba. Els obrers el trobaran a faltar. Jo el recordo com aquell home silenciós però pensador, comunicatiu amb qui creia que era mereixedor de la seva paraula. Era com l'amic invisible.