els indignats tornen guanyadors

Aquells que deien el 15 M "no ens representen" es van tornar a trobar ahir a la Plaça de la Porta del Sol, a Madrid. S'han convertit en una força de govern que ultrapassa les dretes i esquerres tradicionals. Però trobant-se a l'anomenat kilòmetre zero d'Espanya són una força radial. Es consideren el partit del debat permanent. Són transparents. Fan front a la por. Es manifesten contra la corrupció i els poders financers, les oligarquies, la casta. Atrauen molta gent sense banderes, de moment. Poden reunir masses. Podemos és ara un partit de masses. Volen arribar al poder per la via electoral. Formaran part dels ensamblatges d'esquerres necessaris per les municipals i les autonòmiques mentre creixen i s'enforteixen. Son capaços de rectificar quan s'equivoquen. Però no acceptaran la independència de Catalunya. No passen de reconèixer l'existència d'un fet diferencial del que no concreten la solució. Els seus contraris els acusen de no presentar cap programa. Han creat una versió catalana del seu estil de fer política interlocutòria que vol anar a les municipals de Barcelona en coalició amb altres agrupacions hereves del PSUC. Són contraris als mercats. Serà l'aparició política d'un nou comunisme en el món liberal per substituir la política econòmica dels mercats? Estan disposats a carregar de veritat contra els poders financers l'especulació i la corrupció sense implantar una dictadura? Creuen que es pot sortir sense financiació de la crisi econòmica i social i pagar el deute generat per la política conservadora de l'austeritat? Si tenen raó que per viure millor s'ha d'augmentar significativament el salari mínim i s'ha de lluitar contra les desigualtats. Es convenient una economia d'intervenció si les entitats financeres obren el crèdit a les empreses? La nacionalització de l'economia no és cap solució doncs faeria desaparèixer el sector privat, doncs el que cal és socialitzar la riquesa, no els deutes de l'Estat. Expropiar no és la solució per solucionar la corrupció o robatori que practiquen els més rics amb les privatitzacions que els faciliten des de'l poder. L'expropiació sistemàtica com a expressió del moviment democràtic i del nou comunisme no és la solució adequada, sinó una expoliació contrària als drets humans. Una cosa és lluitar contra el frau i l'acumulació irresponsable i antisocial i l'altra tractar tots els emprenedors com pseudo delinquents socials. El govern de la interlocució ha de reconèixer el dret a discrepar i l'obligació de no plantejar sistemàticament l'expropiació i l'intervenció com a solució per tot. L'economia de mercat existeix a tots els països del món, també a la Xina socialista que rebutja els valors de la societat occidental en els seus centres de formació universitària. Enderrocar les llibertats de l'economia en nom de la lluita contra les desigualtats en lloc de corretgir les deficiències del sistema econòmic, és un acte autoritari propi d'una dictadura. Podran confondre austeritat i escassetat. Han de descubrir que la dictadura de partit en el poder no és cap solució. La dreta conservadora espanyola ja ho ha demostrat. Cal ser indignat amb la situació, però no partidaris d'una dictadura de partit i la creació d'avantguardes populars. Regeneració política i social, comunicació lliure, justícia indeoendent de l'Estat i del poder polìtic, honestedat en la gestió i claredat, democràcia participativa és anar contra el poder absolut. També som indignats els que no volem més dictadures.