tendències contràries

Hi ha passió en els discursos dels liders dels partits. La passió correspon al moment de precampanya, el tanteig del que pot se. La veritat és que els partits només movilitzen els seus. Com hi ha més d'un 80% de la població treballadora que no està afiliada a cap sindicat, la manca d'afiliats als partits és també ben patent. Els partits han de moure gent amb autocars per omplir actes o contractar conseguidors estil el pequeño Nicolás. A Catalunya tenim tres tendències ben clares, una que dona per bo l'actual estatut i la progressiva espanyolització de tot lo català, i una altra que creu superada la via estatutària i que demana la independència amb l'aplicació del principi de l'autodeterminació de Catalunya. TAmbé han aparegut vells autonomistes que proposen el federalisme constitucional com a solució d'entesa amb Espanya. Uns i altres no veuen els arguments per sostenir tendències oposades, limitant-se a afirmar el que proposen. Amadeu Hurtado vell polític i jurista negava durant la 2ª República analogia entre autonomia i federalisme. De fet, només el federalisme pactat lliurament admet el reconeixement de la sobirania excepte en els Estats que no admeten la sobirania de les nacionalitats incorporades, tot i que es volia que l'Estatut d'Autonomia fos reconegut com un dret de sobirania en lloc d'una concessió política de l'Estat com a llei pactada. L'actual Estatut d'autonomia ens apropava del federalisme, com reconeixen alguns tractadistes, per haver sigut reconegut com a forma de divisió territorial de l'Estat i de repartiment de competències i administracions. L'autodeterminació avui va molt més enllà de l'autonomia que l'Assemblea de Catalunya dels anys 70 reclamava com a reconeixement de les institucions pròpies de la nació catalana i el retorn del President Tarradellas. Autodeterminació significa avui voler separar-se d'Espanya, diferència essencial respecte de l'autonomia estatutària. El federalisme tampoc és solució del catalanisme modern, no significa cap radicalisme tal com es planteja actualment pel partit socialista, doncs és clar que el règim federal és un règim d'Estatut que s'acomodarà a la Constitució en un règim d'igualtat, com ara l'autonomia catalana que seria una autonomia més avançada copm deia Rovira i Virgili en temps de la 2ª República. En un règim federal tot seria decidit per lleis federals, ja no caldria parlar de recentralització per què el Govern federal disposçaria d'una Constitució que li traspassaria tots els poders, perjudicant el desenvolupament del fet nacional català i les seves llibertats. La tradició política de Catalunya, agradi o no al sector catalanista que accepta l'autonomia es llegeix en el principi de l'autodeterminació del poble català que no ha sigut mai superat per cap règim autonomista o federal, doncs Catalunya conserva la passió de poble viu, l'exigència d'esdevenir un país lliure.