La tradició democràtica

Quan parlem de la democràcia, no podem generalitzar sobre quatre coses que hem llegit o ens han comunicat i trobem al Google. Existeixen tantes democràcies o formes democràtiques en funció dels diferents estats que s'han donat aquest règim que té en compte l’opinió del poble i els seus els interessos i que defensa la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, sense excepcions. Els règims democràtics els hem conegut en definició occidental. Però no existeix una única tradició vàlida per a tots els pobles occidentals. Cada nació, cada poble, ha desenvolupat un règim propi, adaptat a les seves condicions de vida i estat cultural. No són les mateixes eleccions les que es fan al Regne Unit de la Gran Bretanya que les que es fan a França, a Alemanya, a Espanya, a Islàndia, a Suècia, als Estats Units, a Itàlia o a Bèlgica. Les úniques regles generalitzades són les que marquen el Consell d'Europa, amb la seva Convenció de Drets Humans de 1950, i el desig dels pobles de viure en llibertat, participar en les decisions, i fruir del benestar.

Catalunya, camí de la independència

Que més del 50 per cent de la població es manifesti avui a favor de la independència vers Espanya, que és considera un Estat inviable i perjudicial per a Catalunya, és una bona notícia. És la resposta d'un poble al continu espoli a que el té sotmès l'Estat espanyol. El procés ha de començar un dia o altra, agradi o no agradi al Govern espanyol, que sembla conspirar contra Europa, que sembla que busqui el deliri dels avantatges d'un possible trencament de l'euro, que es contradiu a diari amb la gent de la Comissió. El poble està espantat, la gent tem per si hi ha un ‘corralito’: és al menys el que es fa córrer: et recomanen que tinguis diners líquids a casa per si de cas. Espanya no pot pagar el que deu. El president acaba d'explicar les coses. Els europeus no es refien d'Espanya ni del seu Govern. Exigeixen que l'Estat assumeixi la responsabilitat de tornar els diners del primer rescat econòmic. Mentrestant, les forces espanyoles van contra l'autogovern i la sobirania de Catalunya a la descoberta. L'assalt és contra la llengua, contra les Administracions, es busca crear dubtes sobre l'autogovern català, desacreditar els polítics elegits, destruir el cos de les lleis... Volen reforçar l'oportunitat dels salvapàtries per si la jugada econòmica els acaba sortint bé. Juguen amb el poble, juguen amb la il·lusió de sortir-ne. Molta gent ja tira mà de la paga de l'avi per a arribar a final de mes i ara castigaran més els avis retirant-los més diners amb l'excusa fiscal. No ens estranyi que el diner negre torni a circular obertament a tots els comerços i amb els petits professionals. La gent ja no creu en l'Estat i els inspectors d'Hisenda són vistos com els esbirros del Govern de Madrid. Són gent mal vista i gens estimada a Catalunya. Comparativament no poden defensar-se. L'objectiu de totes totes és Catalunya. Però s'equivoquen: no ens faran callar, no ens faran desaparèixer... Cada dia serem més demanant la desvinculació d'aquesta gent que de Catalunya tan sols vol els diners, puguin o no puguin pagar els catalans. Per què no abaixen els impostos especials de la benzina, ara que baixa la gasolina i torna a pujar l'euro?. Per què no abaixen l'IBI, ara que els pisos baixen de valor gràcies a la bombolla immobiliària fomentada pels mateixos bancs?. Per què obliguen a pagar als avis l'euro per recepta i el copagament de les medicines com a nova forma perversa de baixar-los la pensió?. Són aquestes les recomanacions de la senyora Merkel?. Per què no apugen l'IVA dels serveis al 23 per cent, com a França, en lloc de mantenir el ranci 18 per cent actual, que és el més baix d'Europa?. Ens apugen els transports, les autopistes, l'aigua, la llum, el butà... aviat el pa, les sardines, les botifarres de Vic. I al darrere Movistar, abans Telefònica, i les altres fent el mateix. Encara es pensen que tenim d'on treure diners, sobre tot els jubilats, per a què ens els prenguin per aquestes vies de pujades fiscals i de preus de serveis essencials. Espanya ha deixat de ser l'Espanya rica, el millor país del món per a viure-hi. Ja no existeix aquell miracle espanyol, segons el qual tots vivíem i la riquesa ens esperava a qualsevol lloc. Espanya ja no és un ideal, ni per a la gent catalana com ens volien fer creure i encara ho intenta el Partit Popular a Catalunya. Obliden que aquest ideal va morir amb el general Franco i amb la jubilació dels militars que van fer la Guerra Civil contra Catalunya i la República.

Nou setge a Catalunya

El Tribunal Suprem espanyol, seguint el Tribunal Constitucional espanyol, ha decidit que a Catalunya el català ja no és llengua prioritària. Com no existeix per llei i per sentència la nació catalana, poden imposar ara el castellà amb l'excusa mal sonada del bilingüisme. No neguen el català però el volen reduir als àmbits domèstics i purament acadèmics. Aviat sentirem parlar en castellà a l'Institut d'Estudis Catalans. Pretenen, com sigui, destruir la nació catalana el més ràpidament possible. Pràcticament, ja no queda banca catalana, les caixes tendeixen a desaparèixer, moltes empreses han traslladat la seu social a Madrid per raons polítiques i altres han passat a mans estrangeres i de grups espanyols. Fiscalment, ens ofeguen amb l'espoli fiscal i les inspeccions d'Hisenda. Però els falla el poble català i la immigració, els falla el món acadèmic -que ara reduiran a les classes benestants amb la pujada de taxes-, els falla la tradició cultural catalana que no admet la castellanització... S'han guanyat als partits que amb l'excusa del federalisme permeten la introducció del dubte i la falsa entesa d'Espanya i Catalunya. Volen canviar Catalunya amb un somriure irònic i un cert sarcasme. Avui mateix, l'expresident Montilla ens nega el dret a un concert econòmic i acaba dient que és anticonstitucional. Com vol el PP, Montilla ens vincula definitivament a Espanya amb la seva paraula. S'arrenglera amb el PP en aquest aspecte. No reconeix ni un federalisme descentralitzador, ara ja no reconeix la nació catalana. A Madrid, la llei i darrere els Tribunals estan al servei del poder. Tenen majoria absoluta. La tirania està servida. Catalunya té molt clar que el seu futur passa per l'alliberament de la submissió a Espanya. Les enquestes donen ja un 51 per cent dels vots emesos favorables a la independència en cas de referèndum. Espanya ho sap i farà els possibles per a impedir-ho. Finalment, aconseguiran que Catalunya declari la seva independència unilateralment en un acte de sobirania al seu Parlament. El camí és obert.

Democràcia provisional

Que la democràcia que vivim és provisional, és la conclusió a la que han arribat els ponents de la sessió organitzada per Acció per la Democràcia a l'Ateneu Barcelonès sobre la llei electoral. La democràcia depèn d'una llei electoral. No ho havíem pensat. Més aviat, crèiem molts que la democràcia era una cosa lligada a les llibertats, els drets humans i una forma de vida allunyada dels sistemes autoritaris. Ara resulta que, segons una o altra llei electoral, la democràcia pot facilitar la creació d'una oligarquia que es renova ella mateixa en l'exercici del poder. Catalunya, des de l'Estatut d'Autonomia de 1979, porta 32 anys sense fer la seva pròpia llei electoral. Tenir una llei electoral pròpia és un acte de sobirania necessari que sembla no interessa a cap dels grans partits que s’intercanvien al poder. Seguim, provisionalment, fent servir la llei electoral de la Transició i seguim en aquest règim provisional. Podríem demanar, des de la societat civil i des dels sectors acadèmics, l'elaboració d'una nova llei a la vista dels models britànic i alemany. Moltes combinacions són possibles per a apropar el poder als ciutadans, per a reduir les circumscripcions electorals, per a evitar les llistes tancades i la corrupció interna que això significa en els partits pel que fa els candidats i el seu afany per situar-se a les llistes, per a fer que els diputats treballin amb els ciutadans i els escoltin. La llei pot exigir formes de renovació i obligacions perquè els diputats no s'allunyin del poble que els ha elegit. El que és cert és que els partits no estan interessats en el canvi. Al Parlament de Catalunya disposen, des de 2007 segons m'expliquen, d'un estudi per a una possible reforma de la llei electoral, per a fer una llei electoral a Catalunya per a Catalunya, per a millorar la democràcia, i l'estudi va quedar paralitzat en comissió parlamentària. Catalunya està perdent una oportunitat. La política no es fa ni s'ha de fer amb una màquina de calcular al costat del diputat. Fer la llei electoral catalana era una de les propostes del programa electoral de CiU a les passades eleccions. De nou, s'ha imposat l'oblit del que podíem llegir en el programa. No tindrem llei electoral. Hi ha qui proposa fer una vaga d'electors. Però tenim la seguretat de que els esquirols serien molts, si tenim en compte que Catalunya és una democràcia que té molts diputats procedents de la mateixa administració, és a dir que l'índex de funcionaris convertits en diputats és molt elevat a Catalunya. No trobem diputats procedents de les professions liberals ni del món empresarial. Els independents dels interessos conservadors dels actuals partits polítics són minoria. La provisionalitat de l'actual democràcia és força preocupant. Haurem de pensar que seguim en la Transició, que la transició cap a una democràcia i ara de qualitat, lliure de veritat i participativa no ha acabat.

I ara parlen d’ètica, els polítics

Quan ens adonem que la democràcia que varem implantar el 1976 no funciona, comencem a parlar d'ètica. Com si parlar d'ètica en l’activitat política fos la solució. Creure que la política és una activitat adequada per a respectar un codi ètic, com una professió més, ho trobo d'una ingenuïtat extraordinària. L’ètica no pot lluitar contra la partitocràcia, els grups endogàmics, el sistema, el finançament il·legal dels partits, els càrrecs nomenats a dit, les llistes electorals tancades, els polítics professionals que s'enriqueixen amb els càrrecs i sous de la política, els parents col·locats a dit en l'administració i en càrrecs d'empreses beneficiaries de la política del Govern... Els partits que no es renoven, que impedeixen que els nous militants puguin demostrar si són capaços o no, que els tanquen la porta a accedir als càrrecs públics, desconeixen l’ètica, i la moral, no respecten les declaracions de drets humans que reconeixen el dret de tota persona a intervenir en la vida política i ocupar càrrecs públics. Les declaracions de drets humans no limiten el dret polític a una minoria instal·lada en el poder dels partits. Pot ser que trobem en aquesta mancança el perquè els partits, en les seves sectorials, fugen de crear sectorials de drets humans. Trobarem també l'explicació de per què els ‘indignats’ diuen que els partits i diputats actuals no els representen. Aquestes actituds converteixen la democràcia en quelcom amb llibertat reduïda, en un parany que obre la porta al neofeixisme que ara comencem a tenir a Europa. La gent no parla de política. Són més importants els problemes de cada dia, els nens que comencen les vacances de l'escola... El debat familiar i les converses s'allunyen de la política. Els polítics ja no interessen. La despolitització de les famílies és una realitat. La gent prefereix ignorar els polítics. És més creïble el senyor Almunia que el senyor Rajoy. Tornaran les retallades i la pujada d'impostos d'una manera o d'una altra. La gent ho sap. La intuïció del poble no falla, encara que falli l'economia.

Hipocresia, racisme i noblesa de cor

Sabem que a l'Eixample de Barcelona, el vell barri burgès, hi ha uns 60.000 ciutadans grans que necessiten ajuda. La vida de les persones ha canviat quan la solitud i la vellesa limiten la seva mobilitat, relacions socials, possibilitats d'activitat i mitjans econòmics. Moltes vegades, veiem gent gran sortint a caminar o passejats en cadira de rodes, acompanyats per joves immigrants amb la mirada perduda que no dissimulen el seu desinterès per la persona, que no els donen conversa, els porten pensant en les seves coses o enganxats al mòbil. No els interessa la persona, tan sols els diners que li treuen per la companyia, potser l'única del dia. He vist l'àvia que va a la caixa a treure 15 euros per anar a comprar alguna cosa per menjar. He vist un jove de color, famèlic, que en un xiringuito de platja intenta vendre un rellotge fals de marca, Rolex o Cartier, per 25 euros i quan veu que no som ‘guiris’ el baixa a 10 euros. He vist l'empleat d'una benzinera que mira amb mals ulls els conductors de cotxes d'alta gama, com si conduir un Mercedes fos quelcom discriminatori. El treballador no es pregunta com es pot tenir avui un Mercedes pagant en forma aplaçada. Tampoc es pregunta si un Mercedes pot trobar-se a millor preu que una altra marca. La seva ràbia continguda, per la seva pròpia situació de tenir que treballar en dia de festa, el fa pensar que tothom que va en Mercedes o vesteix de marca és un fastigós capitalista. La societat veig que sembla patir una malaltia crònica d'hipocresia i de racisme des que es formen les famílies. Uns no volen els altres, molesta la gent que té un to diferent, molesta la gent que no parla ni pensa com nosaltres creiem que han de pensar els altres, molesta la diversitat social i racial, molesta que uns tinguin el que un no pot tenir, molesta que la gent de color vulgui guanyar-se la vida amb el que tenen a l'abast, com vendre productes falsificats per carrers i platges. No es treballa per a superar les desigualtats i facilitar la igualtat d'oportunitats. Però encara queda gent que creu en la família i en el suport familiar en totes les situacions, encara queda gent que creu en l’obligació d'ajudar als que no tenen, encara queda gent que creu que és bo que no hi hagi diferències pel color de la pell ni pel timbre de la veu, ni per l'idioma que sentim pel carrer. Però també veiem gent que no vol saber res de l'idioma del país d'acollida ni de la seva cultura. Això és egoisme i rebuig del que la terra ofereix, més enllà dels diners. Algú que no vol que els immigrants millorin de situació i els ha etiquetat com presumptes delinqüents no es mira la persona, tan sols veu més boques per alimentar, més malalts per a produir una despesa sanitària que necessiten els autòctons. Ara no reconeixem que els varem fer venir per a explotar-los en treballs que no volem fer ni a baix preu. No ens estranyi que ens prenguin la mida. Si no veiem la part humana i cultural d’ells, ells, de nosaltres, tan sols veuen les caixes a buidar. El cas d’Eto’o, que deu 4 milions d'euros a la Hisenda Pública, segons aquesta li reclama, és una mostra de la situació creada per la manca de diàleg i els abusos d'uns i altres. La societat, avui, pateix d'hipocresia, de racisme d'anada i tornada. La gent que veu la necessitat de la solidaritat social i la cooperació és d’una noblesa que difícilment es troba fora de la humilitat en les persones de bon cor. Però cal reinventar la societat, recuperar la noblesa de sentiments, la cooperació i la solidaritat social.

La farsa de la misèria, com a excusa

Ho tenim tot, podem alimentar a tothom, podem produir tot el que necessitem... som al món de la superproducció. Però al nostre voltant, quan la gent parla de marxar de vacances, canviar de cotxe, anar a la ‘disco’ i al concert d'una Madonna o d'un Bob Dylan, apareixen captaires, prostitutes -ara dites treballadores sexuals-, exiliats, gent que viu en deplorables condicions a les presons, gent sense sostre, menjadors socials cada dia més plens, malalts mentals sense hospital, gent a l'atur, desnonaments per impagaments d'hipoteca, pagesos que lluiten contra els especuladors o s'han de menjar la collita, miners que marxen en columna cap a Madrid per a fer sentir la seva protesta, joves que emigren a l'estranger per a trobar feina, vells sense ajuts socials... La pobresa és clar que apareix per no poder treballar, no per no tenir. La gent vol treball per a escapar de la misèria. Si no hi ha feina és perquè l'especulació i una mala legislació han fet, precisament, la seva feina. S'ha creat el nou esclavatge de la misèria, de la por a perdre el salari. La crisi nascuda amb Lehman Brothers podria haver acabat amb la nostra civilització com passava en el món antic amb una sola crisi de les collites. Però la globalització i els països emergents ho han impedit. Les inversions de països com la Xina, amb un sistema totalitari híbrid, han salvat les economies occidentals de la desesperació col·lectiva. Son ara temps de rapinya, de desil·lusions, d’inquietuds, d’ineficàcia de les institucions, de violència... del regne dels avars i dels especuladors, del retorn dels immigrants deprimits. Clarament. Els antics esclaus són ara proletaris amb cotxe, vacances i apartament per als caps de setmana o casa al poble. Però els problemes de les tiranies, els abusos, les guerres -ara econòmiques- i la desmoralització prèvia a unes eleccions per a afirmar la preponderància dels rics i dels mercats són sempre els mateixos. La democràcia encara no ha complert la seva funció de garantir una política humanista. La justícia i la solidaritat social són principis que no interessen als nous invasors. Els que ja estan cremats perden el dret a l'existència: és, a més, el trist paper que espera als jubilats. Arribar a la jubilació vol dir tancar la intel·ligència. No interessen els ensenyaments ni l'experiència viscuda pel professional, no interessa la creació que pot conduir un jubilat. Interessa el que deixen un Picasso, un Tàpies, un escriptor polèmic com Saramago, un Churchill, una Reina d'Anglaterra que ja porta 60 anys al tron, un Warren Buffett i un empresari triomfador com Amancio Ortega. Els polítics es perden en el temps. Convertim la història en un farsa, en l'excusa ideal per a seguir explotant els recursos dels altres i fomentant les desigualtats socials i econòmiques.