La farsa de la misèria, com a excusa

Ho tenim tot, podem alimentar a tothom, podem produir tot el que necessitem... som al món de la superproducció. Però al nostre voltant, quan la gent parla de marxar de vacances, canviar de cotxe, anar a la ‘disco’ i al concert d'una Madonna o d'un Bob Dylan, apareixen captaires, prostitutes -ara dites treballadores sexuals-, exiliats, gent que viu en deplorables condicions a les presons, gent sense sostre, menjadors socials cada dia més plens, malalts mentals sense hospital, gent a l'atur, desnonaments per impagaments d'hipoteca, pagesos que lluiten contra els especuladors o s'han de menjar la collita, miners que marxen en columna cap a Madrid per a fer sentir la seva protesta, joves que emigren a l'estranger per a trobar feina, vells sense ajuts socials... La pobresa és clar que apareix per no poder treballar, no per no tenir. La gent vol treball per a escapar de la misèria. Si no hi ha feina és perquè l'especulació i una mala legislació han fet, precisament, la seva feina. S'ha creat el nou esclavatge de la misèria, de la por a perdre el salari. La crisi nascuda amb Lehman Brothers podria haver acabat amb la nostra civilització com passava en el món antic amb una sola crisi de les collites. Però la globalització i els països emergents ho han impedit. Les inversions de països com la Xina, amb un sistema totalitari híbrid, han salvat les economies occidentals de la desesperació col·lectiva. Son ara temps de rapinya, de desil·lusions, d’inquietuds, d’ineficàcia de les institucions, de violència... del regne dels avars i dels especuladors, del retorn dels immigrants deprimits. Clarament. Els antics esclaus són ara proletaris amb cotxe, vacances i apartament per als caps de setmana o casa al poble. Però els problemes de les tiranies, els abusos, les guerres -ara econòmiques- i la desmoralització prèvia a unes eleccions per a afirmar la preponderància dels rics i dels mercats són sempre els mateixos. La democràcia encara no ha complert la seva funció de garantir una política humanista. La justícia i la solidaritat social són principis que no interessen als nous invasors. Els que ja estan cremats perden el dret a l'existència: és, a més, el trist paper que espera als jubilats. Arribar a la jubilació vol dir tancar la intel·ligència. No interessen els ensenyaments ni l'experiència viscuda pel professional, no interessa la creació que pot conduir un jubilat. Interessa el que deixen un Picasso, un Tàpies, un escriptor polèmic com Saramago, un Churchill, una Reina d'Anglaterra que ja porta 60 anys al tron, un Warren Buffett i un empresari triomfador com Amancio Ortega. Els polítics es perden en el temps. Convertim la història en un farsa, en l'excusa ideal per a seguir explotant els recursos dels altres i fomentant les desigualtats socials i econòmiques.