Cent mil de nou

Primer, van ser els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que van envair Espanya per interès de la Santa Aliança absolutista dels reis i tsars europeus per a imposar la monarquia absoluta del rei espanyol Ferran VIIè. Ara, resulta que el Govern espanyol, que ens amaga moltes coses, demana els diners d'Europa, els cent mil euros oferts per Brussel·les per a salvar les institucions financeres espanyoles, malgrat que la senyora De Cospedal ens digui que tenim una economia sanejada. No sabem què entén aquesta senyora per economia sanejada: suposem que el sou que guanya per fer el paper que fa. I el president del Govern ha decidit anar a Polònia a veure el partit de futbol entre les seleccions nacionals d’Espanya i Itàlia, un cop ha sabut que ens donaven els diners, deixant el ministre d'economia senyor De Guindos donant les explicacions que li ha semblat, sense que hagi explicat el cost del préstec-rescat financer. Una sensacional decisió per a acabar de fer emprenyar la gent sensata a Europa i a Espanya. Sembla que fem els possibles per a presentar, a nivell internacional, Espanya com un país de pandereta, un país poc fiable. Ara, s'hauria de vigilar l'administració d'aquests diners que ens deixen, no sigui que els aprofitats de sempre ja estiguin fent cua per a recollir la seva part del pastís mentre els altres seguim pagant la festa. Cal vigilar que no se'ls gastin en curses de braus i caps de setmana a Marbella durant l'estiu. Cada dia és més evident que és mentida que la llei és igual per a tots o, com deia Miguel Angel Revilla, que ningú no és més que ningú. Els defraudadors només han de pagar un 10 per cent i ja poden fer córrer els seus diners per qualsevol establiment bancari a Espanya: no els preguntaran si es diner procedent de blanqueig o evadit. Mentre, el Rei podrà decidir si ara es deixa convidar a caçar elefants de nou o el que vulgui, alhora que els altres mirem d'omplir el compte per a pagar els deutes. El Rei seguirà sense donar comptes del que ingressa i del que gasta o de si cobra o no comissions per la venda d'armes a països àrabs. El senyor Dívar, president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, tampoc vol donar explicacions de la seva despesa institucional per desplaçaments a Marbella, que no se sap ben bé per què han servit. Un acaba entenent el perquè el senyor Rajoy agafa l'avió i se’n va a Polònia a veure un partit de futbol. Nosaltres veurem la tele, que és un pel més baratet. L'absolutisme de nou està servit, de moment per majoria parlamentària. I encara hi ha qui ho troba bé. Però donar sempre la culpa de tot al Govern anterior no és bona solució. Ull doncs, amb els amics del Govern que a partir d'avui s'apropin pels bancs i caixes. La veritat és que som tots plegats cent mil milions d'euros més pobres.