Hipocresia, racisme i noblesa de cor

Sabem que a l'Eixample de Barcelona, el vell barri burgès, hi ha uns 60.000 ciutadans grans que necessiten ajuda. La vida de les persones ha canviat quan la solitud i la vellesa limiten la seva mobilitat, relacions socials, possibilitats d'activitat i mitjans econòmics. Moltes vegades, veiem gent gran sortint a caminar o passejats en cadira de rodes, acompanyats per joves immigrants amb la mirada perduda que no dissimulen el seu desinterès per la persona, que no els donen conversa, els porten pensant en les seves coses o enganxats al mòbil. No els interessa la persona, tan sols els diners que li treuen per la companyia, potser l'única del dia. He vist l'àvia que va a la caixa a treure 15 euros per anar a comprar alguna cosa per menjar. He vist un jove de color, famèlic, que en un xiringuito de platja intenta vendre un rellotge fals de marca, Rolex o Cartier, per 25 euros i quan veu que no som ‘guiris’ el baixa a 10 euros. He vist l'empleat d'una benzinera que mira amb mals ulls els conductors de cotxes d'alta gama, com si conduir un Mercedes fos quelcom discriminatori. El treballador no es pregunta com es pot tenir avui un Mercedes pagant en forma aplaçada. Tampoc es pregunta si un Mercedes pot trobar-se a millor preu que una altra marca. La seva ràbia continguda, per la seva pròpia situació de tenir que treballar en dia de festa, el fa pensar que tothom que va en Mercedes o vesteix de marca és un fastigós capitalista. La societat veig que sembla patir una malaltia crònica d'hipocresia i de racisme des que es formen les famílies. Uns no volen els altres, molesta la gent que té un to diferent, molesta la gent que no parla ni pensa com nosaltres creiem que han de pensar els altres, molesta la diversitat social i racial, molesta que uns tinguin el que un no pot tenir, molesta que la gent de color vulgui guanyar-se la vida amb el que tenen a l'abast, com vendre productes falsificats per carrers i platges. No es treballa per a superar les desigualtats i facilitar la igualtat d'oportunitats. Però encara queda gent que creu en la família i en el suport familiar en totes les situacions, encara queda gent que creu en l’obligació d'ajudar als que no tenen, encara queda gent que creu que és bo que no hi hagi diferències pel color de la pell ni pel timbre de la veu, ni per l'idioma que sentim pel carrer. Però també veiem gent que no vol saber res de l'idioma del país d'acollida ni de la seva cultura. Això és egoisme i rebuig del que la terra ofereix, més enllà dels diners. Algú que no vol que els immigrants millorin de situació i els ha etiquetat com presumptes delinqüents no es mira la persona, tan sols veu més boques per alimentar, més malalts per a produir una despesa sanitària que necessiten els autòctons. Ara no reconeixem que els varem fer venir per a explotar-los en treballs que no volem fer ni a baix preu. No ens estranyi que ens prenguin la mida. Si no veiem la part humana i cultural d’ells, ells, de nosaltres, tan sols veuen les caixes a buidar. El cas d’Eto’o, que deu 4 milions d'euros a la Hisenda Pública, segons aquesta li reclama, és una mostra de la situació creada per la manca de diàleg i els abusos d'uns i altres. La societat, avui, pateix d'hipocresia, de racisme d'anada i tornada. La gent que veu la necessitat de la solidaritat social i la cooperació és d’una noblesa que difícilment es troba fora de la humilitat en les persones de bon cor. Però cal reinventar la societat, recuperar la noblesa de sentiments, la cooperació i la solidaritat social.