Temples per a la llibertat

Alfred Bosch ha dit que no anirà a l'homenatge a Fraga que li volen retre al Congrés del Diputats aquest dimecres. És veritat que Fraga va ser un home de Franco i va col·laborar activament amb la dictadura. És veritat que Fraga va titllar de ‘Marsellesa de los borrachos’ la trobada a Munic de Gil-Robles i Llopis, trobada que es va completar amb sancions als polítics demòcrates que hi van anar. I no diguem l'actitud contrària que va tenir a la publicació de les Cartas del Pueblo Español, reclamant implantar una democràcia, en rèplica a les ‘cartas’ del periodista franquista Emilio Romero. No se'l pot felicitar. Més aviat, el silenci de la prudència, en lloc de l'ostentació dels populars, hauria estat millor. Però no podran amagar mai que el polític desaparegut és patrimoni de la política franquista, que com a franquista va crear la dretana Aliança Popular i després el conservador Partit Popular que va absorbir el fill d'en Gil-Robles, integrant-se al Partit Popular Europeu. Ara, aquest Partit Popular, amb el poder absolut guanyat a les urnes a les darreres eleccions, ha endegat la contrareforma i la regressió política i social.. Les Corts no són la casa de la democràcia ni un temple de la llibertat. Tacades per la dictadura i sotmeses ara a una política de gestió econòmica d’allò que ens deixen les potències europees, les Corts no són més que una reunió de notables, la majoria elegits a dit per anar a les llistes electorals de partit, on no sentim parlar més que als caps de llista, anomenats portaveus, que ens mostra la tele. Les Corts no són encara el temple de la llibertat ni la casa de la democràcia. Són una institució en evolució des de 1975, on els funcionaris institucionals fan una feina bàsica de suport documentari i de criteri que pot arribar a ser determinant. No veiem els aparells dels partits i la seva feina de suport als diputats electes. Son càrrecs no electes i desconeixem el criteri de treball dels equips de suport dels grups parlamentaris de les minories de l'oposició.

Paraules sense definir

He anat aquesta tarda a l'Ateneu Barcelonès, a escoltar les paraules de presentació del llibre d'assaig Sobre la violència de l'escriptora Hannah Arendt, que ha preparat Fina Birulés i edita Angle Editorial amb el patrocini de l'Institut Català Internacional per a la Pau. Els diccionaris defineixen la violència fent referència a la força, als actes de constrenyiment. Però Hannah Arendt sembla que es servia de les paraules sense definir-les, com a arguments per reforçar el que pensava. Entén l'existència de poder quan les persones actuen concertadament. Podem arribar a entendre la violència com una construcció cultural, lluny de ser irracional. Birulés explica que Hannah Arendt sabia ben bé que una mera condemna moral esborra tota diferència entre les diverses formes de violència. Però amb les condemnes morals no n'hi ha prou per aturar la violència i és inútil la no-violència o la resistència pacífica com està passant a Síria. I a casa nostra, la política s'ha convertit en un acte de gestió de l'economia pública. També la política és buida de conceptes. Les superpotències, velles i noves, es pengen sota el monstruós pes de la seva grandària i sembla, segons diu la senyora Arendt, que l'exemple només el pot donar un país petit o una minoria social.

Ciutats per a totes les edats i cultures

Vivim en ciutats desiguals i no ens donem compte de com es troba distribuïda la població. L'arribada i la incorporació al mercat de treball d'immigrants ha canviat el teixit urbà. No volem veure la segregació residencial que es produeix per diferències ètniques, diferències de renda, diferències per exclusions socials dels discapacitats, gent gran, malalts de sida i drogodependents, exreclusos o gent sense sostre. Fem ciutats desiguals, desencisadores, desintegradores, insegures; governs allunyats del poble, sense veritable participació popular, amb una falsa estabilitat que afavoreix la corrupció. És el desengany de la farsa del poder sense política social, la llosa de la democràcia sense el poble, que tan agrada als aparells conservadors.

Ai dels vençuts!

Algú em va explicar la història d'un ric presoner de la Gàl·lia que negociava la seva llibertat amb els romans. El centurió romà va acceptar alliberar-lo si li pagava el seu pes en or. L'home hi va estar d'acord i va pujar al plat dret d'una balança mentre li posaven or a l'altre plat. Quan la balança estava a punt d'equilibrar-se i el gal es veia pràcticament lliure, el centurió va posar un peu al plat del gal i aquest va baixar una mica més, tot dient el centurió que encara no havia igualat el pes i havien de posar més or a l'altre plata. El presoner protestava i el centurió li va contestar:"Ai dels vençuts!”. La frase ha quedat per a la història. Però és la realitat que ens diu cada dia el que passa amb Catalunya. No tenim poder suficient per a parar els centurions de l'espoli fiscal de l'Estat que ens buida les butxaques. Aquest 2012, haurem de sumar pèrdues d'ingressos i augment d'impostos. Ens faran antieconòmic qualsevol negoci. No hi haurà creació de llocs de treball ni de capacitat econòmica del mercat interior. Pretenen els nostres governants que veuen l'embolic que la Unió Europea acabi intervenint la nostra economia?. No poden fer cas als catalans, que els diem que la solució és la internacionalització?.

I Guindos va posar la guinda

Ens despertem avui amb més gent sense feina: 9.000 llocs de treball destruïts cada dia, i de sobte ens assabentem de que al Parlament Europeu molts diputats han votat a favor del pacte fiscal que els del PP no li volen reconèixer a Catalunya. Brussel·les prepara ja un pla de recuperació de Portugal, el nostre veí. Quedem nosaltres llegint Don Quixot, a la cerca de la fórmula màgica. Mentrestant, l'exdirectiu de Lehman Brothers a Espanya, ara ministre d'Economia, ha tirat endavant un pla de sanejament econòmic/financer per a Espanya amb l'objectiu de reduir encara més el nombre d'entitats bancàries i fer que el crèdit privat torni a fluir, segons diu. El que diuen els entesos és que, com a primera conseqüència, hi haurà uns 50.000 treballadors més sense feina, jubilacions, depressions i algun que altre suïcidi. Volen fer baixar encara més els preus del pisos però no ataquen la bombolla política. Els càrrecs polítics no s'ajusten a les altíssimes remuneracions que reben i no son capaços de renunciar a una part en solidaritat amb els aturats sense ingressos. En Fabián Estapé ha marxat sense dir-nos la seva i el trobarem a faltar. Però ara tenim l'Antoni Castells que ja no calla. La regressió política i el conservadorisme instal·lats a tots els càrrecs públics de dretes i d'esquerres, sense excepció, són un fet. I la senyora Sánchez-Camacho ha tornat molt contenta del seu recent passeig per Madrid, abans que el president Mas. Però, a preguntes de periodistes, no ha aclarit quan ens pagaran el deute de l'Estat central amb Catalunya. S'ha referit varies vegades a la responsabilitat i a la serietat del senyor Rajoy i a la submissió a la legalitat, sense aclarir res, i divaga que divagaràs que, segons ella, ha fet molt per Catalunya. Almenys es veu que ha intentat ficar-se ben al mig de la foto, com la nena de les trenes a l'escola.

Coses de la ciutat

Som al bell mig de la setmana dels advocats. San Raimon de Penyafort n'és el patró i el protector. Avui, ha vingut el Rei a Barcelona a participar de la festa i a parlar-nos del dret de defensa. Però no ha dit res dels advocats del torn d'ofici, que encara tenen diners pendents de cobrar des de setembre i que tenen també dret a defensar a les seves famílies i a pagar factures pendents. Pot ser que no l'hagin informat. L'alcalde de Barcelona, que també l'ha rebut, ha parlat de llei i justícia però no ataca -i no pot dir que no ho sap-, amb els mitjans de que disposa, els petits robatoris de grups de joves a les botigues, ni els furts de carteres als autobusos plens de personal treballador que va d'un barri a l'altre, ni la massiva aparició de captaires urbans, ni la retirada de símbols franquistes que encara tenim ni la reclamació de la justícia de proximitat, ni l’aprofitament dels vigilants de les zones blaves per què també vigilin -amb el mateix sou que guanyen- que no ens robin les deixalles dipositades als contenidors públics, ni que els ciclistes circulin com cal, respectant els semàfors i els vianants, amb bicicletes matriculades i amb casc, ni el posar a disposició dels ciutadans sense mitjans suficients els habitacles municipals buits, ni que els guàrdies urbans no donin la impressió de voracitat recaptatòria posant multes els cap de setmana, ni l’eliminació dels privilegis de sous i complements per dietes i el que sigui dels càrrecs de totes les institucions públiques que controla l'Ajuntament. Ni tampoc parla de dedicar aquestes partides a alleugerar el patiment i la fam de la pobresa i la marginació. Mentrestant, el vicepresident del Tribunal Constitucional recorda que les remodelacions i reformes no poden afectar els drets socials ni l'Estat de Dret que fonamenten la Unió Europea. Tenim pendent de demanar que alguna plaça de la ciutat de Barcelona sigui coneguda com a Plaça de la República Catalana i alguna avinguda, com a Avinguda de la Generalitat de Catalunya.

Coses que entristeixen

M'entristeix el que està passant: tracten Martí Marcó de terrorista, quan era un jove catalanista pacífic, ple d'il·lusions, que va morir el 26 de gener de 1979 com a conseqüència d'un desgraciat episodi policial al carrer Diputaciò de Barcelona. Defensar les idees pot costar la vida, i és el que va passar aquell vespre: un avanç del que podria haver passar a molts si hagués triomfat el 23 F de 1981. També tenim que un ministre protegeix els seus funcionaris donant per bo el principi de veracitat sense necessitat de fer cap investigació i, d'altra banda, el tema arriba a la UE, denunciat com a violació per part de l'Estat espanyol, de mans d'eurodiputats invocant el dret de les minories reconegut al Tractat de Lisboa. Finalment, és decebedor per a un catalanista que la candidata a la secretaria general del Partit Socialista Obrer Espanyol, senyora Chacón, digui, amb molta alegria, que la segueix tot el Partit Socialista de Catalunya en el seu plantejament de veu unitària socialista, contrària al pacte fiscal i de totes totes a la sobirania de Catalunya; mentre el senyor Wert, nou ministre d'Educaciò, s'ha proposat imposar-nos el castellà com a llengua vehicular -diu- sigui com sigui. Per acabar, no sabem com interpretar que el senyor Gallardón es proposi traslladar matrimonis civils i divorcis a les notaries, a més de retocar la legislació sobre l'avortament. La primera mesura pot permetre a les notaries recuperar feina i ingressos per a evitar més acomiadaments de personal i la segona mesura ha animat les agències de viatges a fer propostes de caps de setmana a Londres, clínica inclosa. El tema és saber quan pensen traspassar el Registre Civil als Ajuntaments. Si pot ser, després de Carnaval. I l'IVA que no el toquin.