hostilitat per què demanem diàleg

Si parlem de Catalunya, no parlem de la crisi. Catalunya va davant de la crisi. Ara només compten els intreressos de partit, no els de país. Aquestes són les dues crues realitats aque apareixen a la política espanyola. Que l'exercit digui a més que no atacarà compatriotes, és una nova agulla que no sabem on punxa, doncs no aclareixen qui són els compatriotes. El que si deixen clar que atacarien els no compatriotes. I la pregunta es qui consideren no compatriota.  Haurem superat ja les creuades o som encara en els temps de la inquisició implantada per els Reis Católics i la guerra contra l'infidel? Tractaran Catalunya com Cordoba i Granada?. També volen que Catalunya es trenqui?. No diuen quina Catalunya, doncs Catalunya ja porta segles trencada pel Nord, pel Sud i per l'Ouest. Les Illes  se senten culturalment catalanes, parlen català, però són espanyoles, com Sardenya és italiana, com Perpinyà és avui territori de  França.  L'hostilitat i les provocacions contra Catalunya no baixen. I encara ens diuen que els fem xantatge perquè varem demanar un pacte fiscal. I ens diuen que no volem dialogar, quan no fem altra cosa que voler dialogar per parlar del futur, per negociar la sortida del poble català. Ens amenacen amb totes les plagues bíbliques i alguna més. Però interpreten malamanent la història. Les plagues, segons la Biblia, no són per els que marxen, sinó per els que no deixen marxar, o sia els que es queden al territori veí que no vol cedir, que no  parla, que no dialoga, que no compren, que vol fer-nos abandonar tot lo català. L'hostilitat com a rtesposta no forma part de l'inventari de solucions cristianes per els conflictes moderns. Cal preguntar-se a quina església s'encomanen els nostres Cap d'Estat, Cap de Govern i assessors. Catalunya té com a guia espiritual Montserrat i els Reis d'Aragó a Poblet. Espanya non se sap ben bé si continuen amb el Valle de los Caídos o l'Escorial, a més de la Conferència episcopal amb seu a Toledo ben contradictòria amb la catalana. No és tan sols una qüestió lingüística. Pot ser que el xantatge sigui emocional i no pas originat a Catalunya.

sobirania solidària

Fins ara sembla que ha caigut mnolt malament al Regne d'Espanya que Catalunya demani la independència de l'Estat espanyol. Rei,  President, Govern, alts funcioanris i alguns jubilats de l'antiga administració han llançat missils dialèctics contra la proposta catalana encara imprecisa.  La sola paraula independència sembla que ha fet saltar de les cadires els càrrecs. La preocupació s'ha agreujat en mirar les xifres del que significa per l'Estat la marxa del poder econòmic català i la seva Hisenda. Però Cataunya no marxa, Catalunya vol romandre a Europa com Espanya també. Catalunya vol particiar en la construcció dels estats Units d'Europa com estat de tamany mig, com Dinamarca, com Bèlgica, com Holanda, com Suècia. Per què no. En cap cas diem que deixarem caure Espanya. És imaginari que no serem solidaris amb Espanya. Catalunya no és una quimera, sino una realitat viva i ben activa en tits els aspectes, No s'entèn que a Espanya no vulguin compendre que la voluntat dels catalans de ser, l'amor per la iniciativa privada i la llibertat propis de Catalunya no es troben bé dins d'un ambient negatiu de tot el que és i significa ser català. Espanya ha de fer una reflexiò ben profonda. El Govern espanyoil, la Monarquia i els vells funcionaris també. És inviable la Espanya centralitzada, quan el centre d'Europa no és a Madrid. És inviable el corredor ferroviari central per la seva manca de demanda, quan els mercats europeus de les comunitats mediterrànies són fora d'Espanya, quan l'ús i aprofitament del corredor Mediterràni ja es queda petit abans de la seva inauguració. La xarxa de trens d'alta velocitat europea passa agradi o no per Catalunya, pagui o no pagui el Govern espanyol, malgrat els avisos d'Europa. És una sensible llàstima que Espanya tracti malament a Catalunya una i altra vegada, difongui escenes de terror i por, amenaces i pressions de tota mena. Espanya necessita en Catalunya un aliat amic per sortir de la crisi. Seguirem junts amb Europa i en surtirem tots plegats.Però és evident que Espanya s'haurà d'esforçar molt més i aprendre a respectar, compendre, escoltar i dialogar. La solidaritat que és cooperació i generositat  és natural entre pobles amics i germans.

abstenció electoral i rebuig del sistema de partits

L'a abstenciò i el rebuig de l'actual sistema de partits a Galicia i el País Basc ha sigut la tònica dominant duranttota la. jornada. Veurem el que acaba passant a Catalunya el proper 25 de novembre. Però la gent que hauria d'anar a votar no es creu cap ni una de les promeses i compromisos dels partits actuals. Ni soin creíbles els que parlen de la Constitució com escut ni els que presenten compromisos per la financiació de Catalunya que fins ara rebutjaven.  Si fa o no fa, practicament les mateixes cares a tots els partits. No hi ha renovació de polìtics. Anar a una llista com a independent no vol dir que l'independent sigui una persona amb vocació polìtica. Ocuopar càrrecs tampoc. Corre per la xarxa la llista d'enxufats a Castella Lleó. Segons qui guanyi les eleccions o es faci amb el poder, augmentaran les afiliacions per allò de la ETT en que s'han convertit tots els partits. El que importa ara és conseguir un càrrec a dit. El repartiment de càrrecs pot arribar a ser una manifestació de la corrupció del poder. S'han perdut els valors republicans. Els partits actuals són sectes tancades. El votant el dia de les eleccions segueix sense conèixer els polítics de la llista que li presenten a votar. Passa en el moment electoral el mateix que en la formació de les llistes: secretisme i lluites de poder.  Ara no et demanaran que signis actes notarials de renúncia anticipada a l'escó en blanc com a les primeres eleccions. Ara volen polìtics submisos a l'organització. No volen els crítics. Hem convertit la polìtica. La democràcia participativa que voliem no acaba d'arribar, i ara correm el risc de perdre-la en mans de gent sense escrúpols, sense respecte, sense educació, amb l'ambició del poder i el càrrec, sense esperit de servei al poble. El futur de la democràcia si seguim per aquesta via serà ben magre. I més encara si permetem que la economia governi la política. Ara l'abstenció la podem traduir per rebuig generalitzat, no desinterés. El ciutadà cinsidera que els polìtics son hipòcrites i no diuen la veritat, com pass amb el Govern que busca la manera de distreure l'opinió pública amb qualsevol fet i protegir la monarquia de les crítiques i les banderes republicanes. A Euskadi la victòria electoral dels partits nacionalistes és una demostraciò del rebuig generalitzat de la polìtica espanyola. La irrupció de l'esquerra galega a les eleccions galegas unit a l'abstenció és un altre signe identificador del rebuig de l'actual polìtica espanyola que analitzem.

democràcia de baixa qualitat

Ho ha dit el cap de llista de les CUP per Barcelona. El fet de que no es puguin presentar a les eleccions a Catalunya aquells partits o candidats  sense representació parlamentària prèvia que no hagin recollit l'aval de l'1 per cent del cens electoral, contrariament al que passa al Pais Basc o a Galicia on es pot presentar a les eleccions qualsevol organització, és un fet demostratiu de que es vol limitar la participacipo i el pluralisme. La normativa electoral actual no afavoreix la renovaciò polìtica, sinò la continuïtat i la desmobilització.  Haurem de dir com els imdignats, guanyi qui guanyi, que no ens representen. Haurem de fer vaga el 14 de novembre  perquè aquests electes no ens volen deixar viure com gent normal. El propi President del Govern espanyol, considerat l'artifex del desastre del Prestige a Galicia fa deu anys quan era Ministre de l'interior al Govern del a les hores President Aznar, no dona importància als 40.000 milions d'euros que ens haurem d'empassar, vull dir afegir al deute que hem de pagar tots els ciutadans. Incomprensible que el deute dels bancs l'haguem de pagar els demés i que això sigui normal per el Govern, quan hauria de ser una mesura extraordinària  d'Estat a fer retornar als Bancs amb els seus beneficis i patrimoni, començant per el dels seus directius i propietaris. A Catalunya en sabem molt de bancs i Caixes absorbits,  dissolts i en fallida. A Espanya els aguanten amb els diners del poble. És un dels efectes d'una democràcia de baixa qualitat. Nacionalitzem les perdues i privatitzem els guanys. Pot ser que les xinxes i els ratolins apareguin als llocs més insospitats. La Banca espanyola amb dèficit n'és una bona mostra a més de certes presons que haurien de ser transformades en espais públics i Monument en record dels molts bons ciutadans sacrificats inutilment,  com és el cas de la Model de Barcelona. No ens volen deixar fer vida normal, la de cada dia, la de la cultura, la de la família, la de fer avançar la ciència i el progrés social. Manca el respecte a la vida plural i el foment de la participació polìtica. Després d'haver destruït en pocs mesos totes les esperances de la reforma per la democràcia de 1976, Espanya avui no és l'exemple de paìs per envejar.

catalan way of life

Ho  va proposar ahir l'economista Sr. Salvador Anton en el decurs d'una taula rodona sobre Pensar Catalunya avui. Projeccions de futur que se celebrava ahir a Tarragona. Hauria sigut més recomanable que el cicle fos titular repensar Catalunya. Però les circumstàncies actuals tant sols permeten pensar sembla on som i el que podem fer.Aquest matñi l'ex president de la Generalitat Sr.Montilla  deia en una entrevista poer radio que c atalans i espanyols semprte serem veíns i que els immigrants dels anys 60, els anomenats altres catalans, molts ja són morts i ara viuen els seus fills i nets.  Moltes coses han canviat pel que coneixem llei de vida. Perì el catalan way of life no és quelcom que ens arriba de natural. És una situació, una manera de fer que es dona a la vida catalana com a resultat d'una educació, d'una iniciativa i activitat empresarial irreductibles. Ens cal saber aprofitar els eixos de creixement que tenim i les possibilitats de tota la població,  donant per fet que som  set milions i mig d'habitants a Catalunya, que tenim zones industrials, zones agricoles, ramaderes, comercials, de pesca i de serveis. Ens cal saber explotar la riquesa turística de Catalunya, una de les nostres primeres indústries amb un  creixement superior a la de tot l'Estat espanyol. Ens cal estimar i aprofondir les llibertats.  Som un tot. Però no ens cal fiar solsament en les escoles empresarials. Cal l'aprenentatge d'empresari, saber perdre abans de saber guanyar. La capacitat econòmica de Catalunya, tot i amb una balança de pagaments deficitària és indiscutible. L'automomia fiscal és omprescindible per el futur català, social i empresarial.

disciplina periodìstica com a censura

No existeix la censura clàssica  en el sector de la informació. La violència moral, les pressions de governs, polítics  i lobbies, el crim organitzat, les resolucions judicials com en el cas Egunkaria, el poder legislatiu, la corrupció, els interessos creuats, les subvencions i publicitat institucional, són la nova estratègia que es proposa disciplinar els periodistes. La disciplina periodística es converteix en la nova censura. Els informadors es cnverteixen en mers reproductors de comunicacions fabricades sense possibilitat de contrastar-les, ni de preguntar massa ni d'afegir res.  Es diuen veritats a mitges,  que poden acabar sent grans mentides. Ara s'invoca la llibertat de dir i la llibertat de callar. La hipocresia d'alguns és pel mig de tot. La llibertat d'expressar un pensament es troba dificilment en l'activitat informativa. La periodista de RTVE a Londres ja ha sigut cessada per lligar el tema Escòcia amb el cas català. No volen que es parli ni d'Escòcia, ni del Quèbec, ni de Sardenya,  ni de Flandes, ni de Catalunya, ni d'altres terres que dins d'Europa es volen alliberar de certs lligams. Aquesta vegada tots tenim clar que no hi haurà abandó de l'expressiò electoral, encara que les presents eleccions no siguin gauire diferents de les anteriors en l'aspecte formal. No ha canviat el sistema, seguirem descineixent qui són la major part dels candidats que llegirem a les llistes, si les llegim totes. La societat parlarà amb el seu vot, tot seguint reclamant el dret al silenci. Les reclamacions vindràn després.  Tiots sabem que les lleis evolucionaran poc o gairebé res. Mancarà una nova empenta de la societat per que els legisladors pensin que quelcom ha de canviar. La llibertat d'informació es mereixerà un estatut legal per evitar la disciplina com a nova censura, els acomiadaments i destitucions com a represàlia. Observo amb disguts que els capdavanters no acostumen a parlar de la lliberrtat d'expressió en els seus programes electorals. És una qüestió que com el dret al secret professional de les fons de la informació, sempre queda penjat o no convé que s'en parli. Com menys es protegeixen els drets, més fàcil és silenciar el que no convé que es digui i se sàpiga.

afro optimisme i mercats emergents

Ha passat per alt als nostres  mitjans de comunicació que el dia 12 d'octubre el Sr. François Hollande va fer un discurs al Parlament de la República del Sénégal parlant de un nou model de relacions entre França i Sénégal. Hollande ha afirmat el dret de cada poble a triar el seu model de desenvolupament i de democràcia. Ha dit que hem de ser capaços de definir un desenvolupament compartit, la cooperació, unes noves relacions basdades en el respecte, la transparència, el bon govern, la claredat i la solidaritat. Hollanmde ha trencat amb l'expressiò de Sarkozy quan va dir que els africans no havien entrat en la història. Pot haver qui bhi cregui. Però, comntrariament al que va dir Sarkozy, Àfrica és a la història i al futur de la història.El professor d'Esade Jaume Giné, acaba de publicar un llibre amb el títol "Asia marca el rumbo" on explica també la capacitat de creixement dels països africans, la seva importància demogràfica, les riqueses naturals existents a l'Àfrica encara per descobrir, la importància que té Àfrica per Xina com a territori agrícola. Ara Àftica ja no és la finca de cap país europeu, ni de la França, ni de Bèlgica, ni del regne Unit colonials. Àfrica és un  continent emergent que vol que es parli de generositat, de desenvolupament, de lluita ciontra les pandemies. Àfrica, i Sénñegal en particular, no vol reparacions  per els crims dels esclavistes. La reparaciò moral és suficient ha dit  Macky Sall, el President  de Sénegall. És el temps de l'afro optimisme, el progrés de les llibertats, el temps de veurew recular la conflictivitat, la reducció de la pobresa, dincs són aquests els indicadors del progrés de la democràcia, no altres. La reducció del deute, la caiguda de la infklaciò, l'equilibri de la baklança de pagamentsd, l'equilibri de les finances públiques, les nives relacions de respecte, de transparència, de claredat i de solidaritat són altres indicadors del bon govern.  Seguint ara a Jaume Giné, és clar que Àfrica doblarà aviat la seva poblacipo, arribaran als 2.000 milions d 'habitants i  més d'un 40% de la ponblació aviat viurà en els conglomerats urbans. Pot ser de fet la quarta potència mundial disputant-se el lloc amb la nova Rússia i els seus territoris d'influència: Creixement continu, riquesa en minerals i energia, terrenys agricoles per produir aliments, dominació de les malalties tropicals, formació de les noves generacions en la diversitat i la multiculturalitat, no submissió a sectarismes ideològics ni religiosos. França n'és conscient d'aquesta niova potència emergent en el temps i cerca aliances i nous mercats a Àfrica contra la crisi, per l'accés als minerals necessaris, per conservar la llengua i la cultura franceses, per superar la crisi que redueix el nivell de vida dels francesos. Catalunya ha de anar a l'Africa moderna, com a paìs no colonitzador, com hi ha anat la Xina,  perè  sense fer contractes  lleonins com Xina ha fet, com explica Jaume Giné,  ni establir relacions abusives, d'Imperi.  El nostre futur es troba en els mercats emergents.