desigualtats i limitacions injustes

L'agonia del socialisme científic que hem viscut a Europa, Federació Russa inclosa, ha permès la recuperació de la dreta neoliberal que denunciava Marcel·li Domingo. El socialisme en llibertat de que parlava Isidre Molas en un article a La Vanguardia publicat el dilluns, 1 de setembre de 1986, ha tingut els seus tombants, però no ha acabat de desenvolupar les possibilitats d'una societat que ja patia les pressions de les exigències econòmiques d'aquells anys. Però mentres a l'Estat espanyol en plens anys 80 les coses no acabaven d'anar excepte l'obra pública i la bombolla empresarial, a més de preparar laliquidaciò dels monopolis per entrar a Europa, els esforços i la necessària solidaritat social reclamaven també una democràcia indústrial, crear les condicions per desenvolupar les llibertats més enllà de les lleis, igualar les condicions de llibertat, com deia Isidre Molas en el seu aarticle, doncs no és admissible una societat en la que la llibertat i la igualtat siguin exclusivament pels poderosos. La modernització de la societat catalana i de la societat espanyola no s'han produït en les altes esferes, encara marcades per els prejudicis que no amaguen els programes d'alguns partits que recullen els seus vots.  No veiem en l'espectre polític actual programes socials creíbles, ni actuacions per corretgir les injustícies d'ordenances antiquades. La societat ha de tenir clar que no hi haurà llibertat si continuen les desigualtats. La injustícia de la desigualtat és també la injustícia de la manca de llibertat. I sense llibertat personal és molt clar que no és pot parlar de llibertat col·lectiva, per moltes vanguardies polítiques i utopies que s'ens presentin.  No m'agrada i crec que tampoc a la gent que treballa la dictadura, i menys la política de contenció.

democratizar la democràcia inorgànica

Ara molts comentaristes i politòlegs parlen de regenerar la vida polìtica, però no aclareixen què passarà amb els prejubilats i jubilats, que som molts,  tots de més de 62 anys, que tenen esperances, il·lusió i energies per treballar per la cosa pública. Com ens han tret de les enquestes i no ens demanen opinió, en polìtica està passant el mateix. La regeneració no passa per la gent gran, no sigui que volguem organitzar un govern gerontocràtic. No entenen que la gent jove i la gent gran han de treballar junts i complementar-se, els grans transmeten la seva experiència i coneixement als joves. Seguim criticant la manca de democràcia interna dels partits que també reconeixem són necessaris per fer funcionar la democràcia, encara que mal faran evolucionar les institucions els que acumulen càrrecs i antiguïtat en els càrrecs. La nostra democràcia no és la orgànica del sistema franquista. Per tant és inorgànica que defineixo com oberta i evolutiva. En el moment en que la democràcia té una lectura restrictiva, incorpora de fet el sistema que es volia abandinar al canviar de democràcia que és el que va significar la Llei per la reforma Polìtica de 1976, que ja parlava de la democràcia sense afegir-hi el calificatiu d'orgànica. Els anys que hem passat des de aquella llei no han sigut suficients per introduir les necessàries correccions de renovació. 23 anys d'un President  conservador a Catalunya, encara que sigui reelegit democràticament, és una mostra de feblesa i de desconfiança del mateix dirigent envers els seus col·laboradors que poc a poc s'han apartat de la política activa. Ara és possible convertir-se en lider d'una organització parlant  repetitivamentd'un projecte que no es concreta mai, però  controlant els fixers del  afiliats al partit  o grup de torn que no s'obren a cap dels aspirants ni als nouvinguts, impedint l'exercici de la igualtat d'oportunitats.  I és que moltes vegades els congressos són actes festius per consolidar públicament el que ja està decidit pel sanedrin. Democratitzar la democràcia i conseguir que les organitzacions treballin respectant uns mínims ètics i el respecte als demés per damunt de les ambicions individuals. No s'adonen que els partits no aglutinen ni l'ú per cent de la poblaciò. Tant pocs no poden decidir per els molts que fugen d'ells, que no volen saber-ne res, que ni van a votar. Tant pocs, desprestigiat i criticats per tothom no es poden creure unes enquestes que no tenen en compte l'abstenció creixent que ja sobrepassa el 30% dels electors inscrits al cens. La política piramidal  d'avui és la preparació de la demagògia i el populisme. El futur no l'escriuen les enquestes que consoliden l'immobilisme i la política decidida pel lider de torn amb l'aclamació del consell directiu del seu partit. És molt clar, cada dia més,  que per renovar la denocràcia i les organitzacions polítiques aquesta manera de fer no pot seguir a Catalunya.

són perverses les idees?

Hi ha qui diu que les idees no s'han de moure dels llibres on son per naturalesa. La democràcia és una hipocresia que cal potenciar  sense gaires canvis per recuperar els ciutadans que desconfien dels polìtics amb un esforç de cinisme. Es vol gent sumisa, no gent raonable. La millor arma és la por a perdre el treball o no arribar a tenir-lo. Exigeixen vots i no pancartes als que protesten per fer canviar les coses. I saben be que no podrà votar la gent un nou govern durant tres anys. No podem entendre quina justícia és aquesta o quin concepte de democràcia tenen els que diuen  que manen com manen perquè tenen majoria absoluta conseguida en les darreres eleccions, i ara els demés a aguantar-se. 36 anys desprès d'aprovar la Constitució de 1978, encara seguim igual, amb un moviment obrer paralitzat i un consens trencat en els temes socials. Com diu la CNT en l'editorial de Solidaritat Obrera de maig 2013, els treballadors són ara ciutadans sotmesos al imperi de la llei. I és que la gran batalla és la de les idees que surten dels llibres i les que transmet la tradició.  Ciutadans sotmesos i sùbdits del poder temporal és l'engany del sistema que pèrverteix els valors del treball honest, la responsabilitat i l'esforç.

lleis limitatives reforçades amb sancions

Es volen imposar noves lleis limitatives de les llibertats. Les obligacions imposades per llei es reforçen amb fortes multes. l'Estat ha descobert l'art de multar com a instrument de subordinació del personal per conseguir els objectius. No veure alcohol els menors, castigant els pares si la llei no es respecta pels menors. Sancions si no es presenten els c ertoificats d'eficiència energètica dels locals i vivendas een cas de comopravenda o de lloguer. Crearan llocs de treball per inspectors, sens dubte. Uns inspeccionaran i denunciaran els altres. Farem una policia paral·lela en tot. La por a l'inspector serà la oiva nalaltia de moda. Als carrers les càmeres de video prendran retrat dels vehicles que vagin a excés de velocitat, es passin un semàfor. Els clients enfadats poden denunciar els establimennts que els han de facilitar els fulls de reclamació. SDom a la niva societat de la denúncia. Tornem als temps de l'espionatge, de la denúncia per fer mal, de l'enveja. L'efecte de les sancions a les lleis és un nou cop d'adestral al sentiment liberal. Massa lleis, massa reglaments. Poca polìtica social, gens de diàleg, poques solucions apart del càstig com a argment. Inacceptable. La democràcia ni és el càstig com a element de reforç de la llei. La clandestinitat tornarà sens dubte. El botellón seguirà agradi o no als qui manen, diguin el qe diguin els pares. Ningú escarmenta en veien els demés. L'experiència és quelcom individual. Una cosa és el cinsell i una altre la imposició i l¡a,emaça de sanció si n es fa cas. Salut a cop de multa. Aviat tocarà als fumadors, als del bingo, als de les discoteques d'Eivissa, als de les paelles que no regulen el seu colesterol, als malalts crònics que fugen de les enfermeres que els renyen, i un no parar de situacioons que requereixen humanitat en lloc de persecució.Som en una societat on la gent té dret a triar el que vulgui fer sempre i quan respecti la llibertat dels demés i no perjudiqui els drets dels altres. Cal no oblidar-ho.Qui estimi la seva llibertat veurà malament una societat plena de lleis limitatives amb multes sancionadores en cas d'infracció del que les lleis disposin. Les imposicions mai han sigut bona cosa.

ja no enganyen

Alfonso Guerra, l'home  socialista de sempre que viu feliç a Sevilla en una casa benestant ens ha volgut il·lustrar amb el que ell creu és el que ha passat. I ha publicat un llibre de memòries que ja ha trovat detractors.  El primer a criticar és el preu, més de 20 euros que ja són diners per la gent traeballadora. Els que es troiben a l'atur dificilment s'el compraran si per estalviar no llegeixen ni el diari. El mateix Baltasar Garzon va dient que el que diu en Guerra d'ell no és veritat. Esperanza Aguirre diu ara que és el moment de crear llocs de treball, i la frase queda molt be, és oportunista en el moment en que els Hotels i els bars de la costa obrem per rebre els turistes i els estiuejants. Pêrò no aclareix res més. Desprès de l'estiu els contractats per tres o quatre mesos quedaran de nou a l'atur. Els temporers de la fruita també. És una falsa il·lusió la que ens presentan com un èxit des de un Govern que se sap vigilat per la Comissió europea i altres instàncies internacionals. I per acabar-ho d'arreglar el Príncep Felip inaugura  a Girona un congrés sobre seguretat jurídica, i sense saber dret constitucional no té altre sortida que llegir un paper on està escrit que el referendum no va amb la Constitució. El Prìncep Felip ha donat opinió política i ha marcat un pas de manca de diàleg i de coneixement del dret i l'evolució de l'estat de dret en el món modern. La monarquia no s'havia de pronunciar contra les esperances de Catalunya i menys  amb tots els titols nobiliairs que passeja, ha perdut el seu lloc de neutralutat en les pugnes polítiques i d'àrbitre al serei de l'entesa i la llibertat. Allò de que cap causa seria ignorada ha acabat per no ser veritat. Ignoren la causa catalana, uns perquè no hi creuen, altres perquè no volen reconèixer els drets naturals de Catalunya, i altres perquè encara no han entés que Catalunya sobreviu malgrat totes les temptatives  que s'han fet i encara es faran per destruir-la i fer desaparèixer cos i esperit, expressió cultural i ànima. Catalunya no és un poble covard. Som un poble lluitador, treballador i constant. Contra aquest poble les amenaces i els discursos de la por no serveixen per res. Ja és hora de que que s'en donin compte, canviin de política, pensin amb la cooperació i deixin de molestar el nostre teixit indusrial i comercial..

identitat constitucional i autodeterminació

Ara que el diputat i president de la Comnissió constitucional Sr. Alfonso Guerra ens acaba de dir que el dret a decidir no existeix en la entrevista que publica avui "El Periódico", cal que revisem el concepte d'identitat constitucional. Partim del fet que el pluralisme assegura el veritable rtespecte a la diversitat de les tradicions culturals i de les identitats ètniques i culturals. Al menys és el criterio seguit per el Tribunal Europeu de Drets Humans en Sentència amb data de 17 de febrer de 2004 (cas Gorzelik i altres contra Polònia). És veritat que aquesta sentència  defensa que la integritat territorial està per damunt de les minories nacionals. Al menys es recneix que poden existir minories nacionals dins d'un Estat euroeu oposades a la identitat constitucional que els superposen. Però aquest plantejament no eximeix de responsabilitat els Esttats,  i ha sigut el mateix Tribunal europeu de Drets Humans el que ha neutralitzat la creence de l'exempció que alguns Estats es plantejaven amb una aplicacio estricte de la sentència. S'ha produït una tendència a la recentralització de la que Espanya no n'està exempta . El mateix Tribunal, com explica el Professor de la Sorbonne Denys Simon en el seu estudi sobre << la identitat constitucional segons els jutges a Europa>>, ha deixat de donar patent de constitucionalitat a les constitucions dels Estats europeus. La sentència  de 20 de setembre de 1995 (cas Vogt contra Alemania), va fer prevaldre el dret a la llibertat d'expressió contra allò disposat a la Constitució d'Alemania sobre obligaciò de lleialtat dels funcionaris, i en el cas Hannover ha fet prevaldre el dret de les personalitats píbliques a la seva intimitat pr damunt del dret a la informació (sentència de 20 de juny de 2004). És a dir que el Tribunal d'Estrasburg pot exercir un control  del dret constitucional, oposant-se a la identitat constitucional  feta valdre pels Estats membres del Tractat. Les sentències del Tribunal d'Estrasburg opoden entrar en conflicte amb els textes constitucionals dels estats membres en quasevol matèria.L'error és confondre identitat constitucional amb pàtria constitucional o aquesta  amb identitat nacional. Doncs la Constoiticoò fou feta per pretegir les llibertats, no per anorrear-les ni impedir als ciutadans l'exercici dels drets democràtics a defenssar les seves opinions i el dret al vot. I entre ells, el dret a l'autodeterminació dels pobles que com Catalunya no s'han adherit voluntàriament a un conjunt territorial que ha viscut segles sense llibertat i ha patit governs despòtics, tirànics, intransigents, i militarment compromesos amb guerres colonials i ideologies autocràtiques. És evident que sobre el tema, Estrasburg té nmolt a dir encara. El Sr. Guerrra no pot anar dient alegrement que el dret a decidir no existeix en la Constitució.  Val més que vagi repassanrt les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans. El poble català té molt a dir, és a dir, a decidir sobre el seu futur com a poble, diguin el que diguin o s'inventin el Govern d'Espanya i els diputats del partits espanyols.

pel camí tort, impulsen la crítica

Les notícies  que m'arriben em deixen perplex. El Parlament de Catalunya retira ara el teletac als senyors diputats i senyores diputades, però dona 15 milions d'euros en subvencions als grups parlamentaris i segueix pagant complements per ser membre d'una comissió o presidir-la. És allò de cobrar per ser-hi a l'hora de votar i cobrar per treballar. I els diners es reparteixen per fer bullir l'olla de grills dels partits no democràtics, sectaris i monolítics que molts volem reformar substituint-los per partis de nova creació, al servei del poble i de les idees  de llibertat, progrés i justícia social. Sortosament sembla que al Parlament de Catalunya no serveixen alcohol al bar de la planta baixa. I mentres passa això, veiem també a les notícies com ens recorden els polìtics de Madrid que no pensen modificar la Constitució. Ens ho ha dit a Sitges el President del Govern espanyol a les Jornades del Cercle d'economia, i ens ho diuen els mitjans de comunicació que ens parlen d'un possible acord Rajoy/Rubalcaba sobre moltes coses, però no sobre el tema català que no volen tocar. Avui, per acabar d'animar el pati, ens deia el Sr. Rajoy a Sitges que  a Europa els països petits a Europa no compten. El Sr. Rajoiy vol desanimar elsempresaris catalans que donen suport a la Generalitat. Serà interessant veure que opinen els 27 d'aquesta declaració del President espanyol, mentres els  petits països que formen  la EFTA obren la porta a Catalunya. El retrat em deia aquesta tarda un bon amic es completa amb la negativa a concedir el visat d'entrada a territori espanyol als cientifics de l'Estat de Kosovo que Espanya no reconeix com Estat,  que volien venir aquest cap de setmana a Barcelona per participar en un congrés de medicina. Alguna cosa fonamental per l'entesa entre països i cultures diverses no marxa pel camí  cap a l'enteniment. La globalitat veig que té limitacions i exclusions. Alguns segueixen el camí tort i  l'ensopegada és tant segura, com els xiulets que va rebre el Prìncep Felip l'altra nit al Gran Teatre del Liceo  anant a veure "l'elixir d'amore".  No fou precisament la xiulada una mostra d'amor i aceptació de qui s'anomena Prìncep de Girona Senyor de Montblanc i altres títols, a més de possible hereu del de Compte de Barcelona en un territori on els títols nobiliaris foren abolits. Intentant imposar a Catalunya conductes i autoritats no elegides democraticament, els representants de l'Estat espanyol, vinguts de Madrid no fan més que impulsar la crítica i la contestació dels catalans i catalanes. Són les conseqüencies de fer política pel camí tort.