reflexió i valors, política humanista

Deia Rousseau que la reflexió el fatigava i l'entristia mentre l'observació de la natura el vivificava. En política ni ha res més negatiu que l'ostentació de càrrecs, convertir en legal el que és il·legal en lloc de fer possible l'impossible. Ara encara descobrim, com deia Serra i Moret, que no hi ha doctrina sense fanàtics, i els fanàtics veiem acaben actuant com filofeixistes perquè no respecten la llibertat dels crítics i els oponents. La conclusió és que tota posició contrària a la llibertat és una posició antihumana. La realitat actual és la manca de reflexió i debat a les esquerres i a les dretes, la qual cosa ens porta a desar valors i no trobar aplicacions, autoritat moral del pensament. Voldria creure que la intel·ligència dels pensadors d'esquerres no es troba desapareguda a Catalunya, que pot reviure com desperta i reviu a Europa, però cura amb la manca de força intel·lectual davant els comités de conspiradors que fan i desfan intrigues, que donen empenta a la vehemència i demostra l'esterilitat dels comportaments derivats del fanatisme que converteixen els seguidors en vasalls, quan el que s'ha de fer és treballar pel millorament material de la ciutadania i també el millorament moral de tots plegats. El millorament moral pel respècte als valors és la via per obrir els camins de la prosperitat. Una política sense valors és el contrari de la generositat i de la política perdurable diria la gent progressista. Tenim però la sort de la nostra afinitat europea que ens pot alliberar de la reacció, del retrocés polític. A Europa les lleis hi són per alguna cosa, no es fabriquen a mida dels que manen, no existeixen les lleis provisionals per alterar quan convingui o saltar-les. A Europa la crítica és lliure, com també la observació de la natura i el culte a les idees. L'ordre del món i el progrés de la història s'han fet i es faran al voltant de l'evolució de la humanitat, la reflexió i els valors de cada civilització. Cada vegada és més clar que no s'ha de confondre la imatge del pensament amb el concepte de les coses, doncs en el concepte hi caben totes les especulacions mentre que en la imatge pot no ser racional i tampoc ajustada als valors que fan humana l'activitat política,. la inconseqüència d'una dialèctica de monòlegs i l'autoritarisme.

el concepte de democràcia

La llibertat d'opinió i el dret al lliure desenvolupament individual i col·lectiu de la personalitat són elements indispensables per qualificar qualsevol sistema com democràtic. També és aplicable aquesta afirmació a les organitzacions polítiques actualment en recomposició. Som en temps de pluralisme, societats complexes i democràcies desiguals. Bipartidismes, pluripartidismes, representativitat política, participació ciutadana demostren que a Europa no existeix un concepte únic de democràcia, però si actituds i comportaments que permeten distinguir i diferenciar una democràcia d'una dictadura i construir la democràcia europea. Entre l'arbitrari, el raonament del pacte i el respecte a posicionaments contraris, podem trobar manifestacions piramidals i antisolidàries. Deia Amadeu Hurtado l'any 1920, tot dictant una conferència en el Centre Autonomista de dependents del comerç i de la indústria a Barcelona, que hi havia una crisi de civilització, que amb la guerra (1914-1918) amb l'enfonsament de les bases morals va seguir el bandidatge dels exèrcits invasors i de les classes socials, les ambicions i una nova moral que va arruïnar els valors socials. Va aparèixer la idea de decadència de la força espiritual llatina que fou substituïda per una altra força que tots sabem ens va dur al militarisme i una nova Guerra Mundial només acabada la guerra civil espanyola. El militarisme fou una escola d'energia i disciplina, explicava el diputat Sr. Hurtado, que va imposar l'hegemonia espiritual d'un poble sobre d'altres. I va nèixer l'extremisme revolucionari contra el càstig de les democràcies rebels a la màquina de la coacció militar i dogmàtica. Havien fet secta de la pàtria i la justícia social la van fer classe, la humanitat va perdre en dignitat. Però existeix l'idealisme. A Catalunya el nacionalisme és un ideal, expressió del sentiment de la terra si bé no existeix una regla segura, deia també Hurtado, com a fòrmula del dret de les nacions. Hem de veure desapassionadament quina aspiració té força decisiva o suficient per donar democràticament una norma fixa d'acció al partit que la representa. L'absolutisme i l'ús imperatiu de la llei que alguns volen imposar contra Catalunya creant sectes en llocs de partits democràtics no és més -diria Hurtado- que el resultat de l'abdicació del propi dret i de la dignitat de la ciutadania que reconeixen les declaracions de drets humans en els nostres dies. Aquesta dignitat s'ha d'expresar mitjançant el sufragi universal, lliure i secret per què la preocupació per la llei no sigui més mostra d'una mediocritat, sinó el reconeixement de l'imperi de la llei necessària per el bon funcionament de l'estat de dret que no pot ser conduït al despotisme del domini vertical pel partit que es creu pàtria en les societats plurals i complexes, convertint també en pàtria constitucions de dubtosa legitimitat democràtica descoberta al cap del temps. Fer pàtria, com deia també Hurtado, és representar també una major suma de civilització que impedeix la convivència amb les dictadures. Democràcia és també republicanisme, acció perseverant en lloc de promeses de miracles. Democràcia és també alliberar la societat de les injustícies socials, deslligar-se del poder de les oligarquies i fer del Parlament el primer poder de l'Estat que és el que significa votar lliurament, doncs sense vot lliure o amb vot falsejat el Parlament mai serà expressió de la voluntat del poble. Compte doncs amb els predicadors de fantasies i d'adhesions a una Constitució políticament morta, l' únic mur que els partits espanyols s'atreveixen a aixecar contra el sobiranisme català i basc. Compte també i els que se serveixen de la por i l'amenaça, doncs els partits democràtics i els seus membres junt amb les entitats socials són l'instrument de la construcció de les democràcies, pacificar la societat davant plantejaments enfrontats, influint raonada i serenament la massa neutra dels ciutadans.

temps de recomposició política

La descomposició que viuen els partits dits d'esquerres abans de les eleccions municipals de maig descobreix el cansanci dels seus militats a ser simoplement "soldats" i "palmeros", el rebuig de formes de fer de gestió unipersonal, l'exigència de democràcia interna que és denuncia com inexistent, acabar amb assemblees precuinades i acords aprovats abans de començar les reunions, liquidar la farsa política i treballar amb la honestedat que exigeix una ètica de la dignitat del polític que no busca l'ofici amb benefici per un professional calculador que rebutja el pensador. La nova política exigeix debat obert, transparència sense límit, comunicació, proximitat amb el poble pel que treballen els polítics que s'han de comprometre a no acumular càrrecs ni legislatures. La societat vol noves formacions netes dels vells defectes, rutines i corrupteles heredades del sistema franquista en temps de la transició. S'han d'acabar els regalets, les portes giratòries, les recomanacions per situar amics, parents i compromisos malgrat l'existència de gent preparada, aquells joves sobradament preparats que han acabat a l'emigració dita pel govern espanyol movilitat exterior en el seu nou llenguatge creat per dissimular que els que treballen sense recomanacions tenen contractes per hores, en dies alterns o en caps de setmana, gran creació del govern espanyol per justificar la baixa de la xifra d'aturats. Es tempos de recomposició política, de l'aparició de noves formacions que volen trencar amb el passat, la ruptura necessària que nio es va fer durant la transició o evolució del franquisme cap una democràcia formal que ni els socialistes espanyols van ser capaços de canviar quan van tenir el poder institucional. El trencament de les restes de l'antic comunisme refugiat a izquierda unida que ha impulsat la diputada de Madrid Sra. Tània Sanchez, les dimissions de regidors del PSC dia darrera dia en els Ajuntaments de Catalunya i el seu pas al sobiranisme d'esquerres adherit al compromís d'arribar a unes eleccions constituents a Catalunya com formacions joves d'unitat popular, sobiranistes i no sobiranistes, indubtablement produeix la possibilitat de la creació a la llarga d'una unitat socialista de Catalunya, d'un partit socialdemòcrata potent que sigui capaç de seguir amb el procés de recomposició política i unitat de les esquerres catalanes acollint els afiliats dispersos i cansats de ser kleenex d'altres formacions, com també passa a part de la dreta, conservadora i centrista, parapetada darrera la Constitució espanyola que consideren intocable, però que no impideix el trasvàs de militants d'un partit a l'altra, més jove com "Ciutadans", cansats de les decisions verticalistes amb les que vivien politicament sotmesos en la seva anterior militància. La nova política s'imposa i a les properes eleccions tindrem l'oportunitat d'observar el progrés de noves maneres de fer política i de servir a la comunitat. La nova política que també significa "Podemos" podem dir que ben aviat desterrarà les formes de la vella política. Han descobert la importància de la societat de la comunicació, el dret de la ciutadania a saber que fan i que pensen els seus polítics.

llibertat i dignitat, raó de la democràcia

La llibertat de les persones i la seva dignitat és la gran lluita de les societats modernes. Però avui aquesta lluita passa per la comunicació com molt bé explicava el dirigent socialista català Joan reventós en el seu llibre "Renovación socialista" (hacer editorial,Barcelona 1993). Reventós deia que avui els països moders s'han convertit en societats mediàtiquea on la comunicació ocupa un lloc preferent i la polìtica no es concebeix si no és a partir dels mitjans de comunicació que són els eixos de la informació i la comunicació. Reventós advertia que cal evitar la cultura de la banalitat, el sensacionalisme, la lleugeresa informativa, la qual cosa exigeix rigor i responasabilitat en els partits, amb una transparència permanent. evitant la desqualificació personal i les passions i exaltacions irracionals. Poder democràtic i participació permanent de la ciutadania són dos objectius que el món audiovisuaL i digital dels nostres dies no han de defugir. Leonardo da Vinci deia que tots els elements quan estan forta del seu lloc natural tendeixen a tornar-hi, principalment el foc, l'aigua i la terra, i pel camí més curt. La lluita permanent de la societat per la llibertat i la dignitat, ha xocat sempre frontalment amb el despotisme i les tiranies, com també l'ètica que ha d'inspirar les conductes honestes i respectuoses amb les regles que la societat s'ha donat democràticament, i les bones pràctiques tan necessàries en l'activitat política constructiva. Tota democràcia, a més de partits polítics democràtics que vetllin per la defensa dels valors que representen els Drets Humans, necessita d'un Estat que funcioni, democràtic, actual, àgil i eficaç, transparent, adaptat a la complexitat social i els valors que permetin reconvertir la societat de les desigualtats en una societat de benestar i de ple exercici de les llibertats per a tots. Cal recordar, com explicava Manuel Vázquez Montalban en el seu "informe sobre la información"(Random House, Barcelona 2008), que no es pot deixar de banda la raó que permet la presa de consciència davant les temptatives de massificació. Alguns volen oblidar que existeixen interessos contradictoris que es belluguen amb tècniques antiquades, començant per fomentar la por a la llibertat i la desinformació de les realitats, conduïnt la cultura a la anomenada societat neutra. Treballar amb honestedat i respectant les regles legals, per afirmar les llibertats públiques i la societat democràtica, és un dels objectius que els partits que volen regenerar la política que no poden deixar de banda. És el camí més curt i més digne per tornar la societat al seu estat democràtic participatiu.

la temptació totalitària

"LA TENTATION TOTALITAIRE" fou nun magnífic llibre escrit pel professor de filosofia francés Jean-François Revel. Llibre dels anys 70 quan es deia que el món evolucionava cap el socialisme. La primera cosa que diu el filòsof Revel en el seu llibre és que el principal obstacle del socialisme és el comunisme, en lloc del capitalisme. Revel es pronuncia per un ordre planetari. La gran pregunta fou si el socialisme podria eliminar els dos obstacles esencials que impideixen la construcció d'un món socialista, i senyalava l'Estat i el comunisme. COnsiderava que tant l'Estat com el comunisme només pensaven en la ceació de nous estats totalitaris. Revel no va voler definir el socialisme com també deia no és pot definir la llibertat. Definir, afirmava, és mostrar l'intenció de no posar-ho en pràctica. Denunciava les definicions i les escoles com màscares per justificar intencions despòtiques. Per definir anem a l'abstracció jurídica i al dogmatisme. No anem a mirar el comportament que és el que ens fa veure la ciència política. La democràcia pot arribar a ser una manera de retrassar el retorn de la mateixa democràcia. El fet democràtic exigeix l'existència d'uns signes, els que constitueixen el fet democràtic. Quan manquen, la democràcia desapareix, encara que el règim s'autonomeni democràtic, per què hi haurà censura, falsa objectivitat, farsa democràtica com carnaval electoral, manipulaciò de les veritats, poder de sectes polítiques. La realitat posterior ha sigut la caiguda de molts règims, el baix to del socialisme democràtic també dit socialdemocràcia i l'avenc del populisme i el neocomunisme amb aparença liberal. La gran missió de la socialdemocràcia avui és la defensa de les llibertats públiques i la dignitat de la persona en la realització dels Drets Humans, l'eliminació de les desigualtats socials i la recuperació de l'estat del benestar.

tendències contràries

Hi ha passió en els discursos dels liders dels partits. La passió correspon al moment de precampanya, el tanteig del que pot se. La veritat és que els partits només movilitzen els seus. Com hi ha més d'un 80% de la població treballadora que no està afiliada a cap sindicat, la manca d'afiliats als partits és també ben patent. Els partits han de moure gent amb autocars per omplir actes o contractar conseguidors estil el pequeño Nicolás. A Catalunya tenim tres tendències ben clares, una que dona per bo l'actual estatut i la progressiva espanyolització de tot lo català, i una altra que creu superada la via estatutària i que demana la independència amb l'aplicació del principi de l'autodeterminació de Catalunya. TAmbé han aparegut vells autonomistes que proposen el federalisme constitucional com a solució d'entesa amb Espanya. Uns i altres no veuen els arguments per sostenir tendències oposades, limitant-se a afirmar el que proposen. Amadeu Hurtado vell polític i jurista negava durant la 2ª República analogia entre autonomia i federalisme. De fet, només el federalisme pactat lliurament admet el reconeixement de la sobirania excepte en els Estats que no admeten la sobirania de les nacionalitats incorporades, tot i que es volia que l'Estatut d'Autonomia fos reconegut com un dret de sobirania en lloc d'una concessió política de l'Estat com a llei pactada. L'actual Estatut d'autonomia ens apropava del federalisme, com reconeixen alguns tractadistes, per haver sigut reconegut com a forma de divisió territorial de l'Estat i de repartiment de competències i administracions. L'autodeterminació avui va molt més enllà de l'autonomia que l'Assemblea de Catalunya dels anys 70 reclamava com a reconeixement de les institucions pròpies de la nació catalana i el retorn del President Tarradellas. Autodeterminació significa avui voler separar-se d'Espanya, diferència essencial respecte de l'autonomia estatutària. El federalisme tampoc és solució del catalanisme modern, no significa cap radicalisme tal com es planteja actualment pel partit socialista, doncs és clar que el règim federal és un règim d'Estatut que s'acomodarà a la Constitució en un règim d'igualtat, com ara l'autonomia catalana que seria una autonomia més avançada copm deia Rovira i Virgili en temps de la 2ª República. En un règim federal tot seria decidit per lleis federals, ja no caldria parlar de recentralització per què el Govern federal disposçaria d'una Constitució que li traspassaria tots els poders, perjudicant el desenvolupament del fet nacional català i les seves llibertats. La tradició política de Catalunya, agradi o no al sector catalanista que accepta l'autonomia es llegeix en el principi de l'autodeterminació del poble català que no ha sigut mai superat per cap règim autonomista o federal, doncs Catalunya conserva la passió de poble viu, l'exigència d'esdevenir un país lliure.

els indignats tornen guanyadors

Aquells que deien el 15 M "no ens representen" es van tornar a trobar ahir a la Plaça de la Porta del Sol, a Madrid. S'han convertit en una força de govern que ultrapassa les dretes i esquerres tradicionals. Però trobant-se a l'anomenat kilòmetre zero d'Espanya són una força radial. Es consideren el partit del debat permanent. Són transparents. Fan front a la por. Es manifesten contra la corrupció i els poders financers, les oligarquies, la casta. Atrauen molta gent sense banderes, de moment. Poden reunir masses. Podemos és ara un partit de masses. Volen arribar al poder per la via electoral. Formaran part dels ensamblatges d'esquerres necessaris per les municipals i les autonòmiques mentre creixen i s'enforteixen. Son capaços de rectificar quan s'equivoquen. Però no acceptaran la independència de Catalunya. No passen de reconèixer l'existència d'un fet diferencial del que no concreten la solució. Els seus contraris els acusen de no presentar cap programa. Han creat una versió catalana del seu estil de fer política interlocutòria que vol anar a les municipals de Barcelona en coalició amb altres agrupacions hereves del PSUC. Són contraris als mercats. Serà l'aparició política d'un nou comunisme en el món liberal per substituir la política econòmica dels mercats? Estan disposats a carregar de veritat contra els poders financers l'especulació i la corrupció sense implantar una dictadura? Creuen que es pot sortir sense financiació de la crisi econòmica i social i pagar el deute generat per la política conservadora de l'austeritat? Si tenen raó que per viure millor s'ha d'augmentar significativament el salari mínim i s'ha de lluitar contra les desigualtats. Es convenient una economia d'intervenció si les entitats financeres obren el crèdit a les empreses? La nacionalització de l'economia no és cap solució doncs faeria desaparèixer el sector privat, doncs el que cal és socialitzar la riquesa, no els deutes de l'Estat. Expropiar no és la solució per solucionar la corrupció o robatori que practiquen els més rics amb les privatitzacions que els faciliten des de'l poder. L'expropiació sistemàtica com a expressió del moviment democràtic i del nou comunisme no és la solució adequada, sinó una expoliació contrària als drets humans. Una cosa és lluitar contra el frau i l'acumulació irresponsable i antisocial i l'altra tractar tots els emprenedors com pseudo delinquents socials. El govern de la interlocució ha de reconèixer el dret a discrepar i l'obligació de no plantejar sistemàticament l'expropiació i l'intervenció com a solució per tot. L'economia de mercat existeix a tots els països del món, també a la Xina socialista que rebutja els valors de la societat occidental en els seus centres de formació universitària. Enderrocar les llibertats de l'economia en nom de la lluita contra les desigualtats en lloc de corretgir les deficiències del sistema econòmic, és un acte autoritari propi d'una dictadura. Podran confondre austeritat i escassetat. Han de descubrir que la dictadura de partit en el poder no és cap solució. La dreta conservadora espanyola ja ho ha demostrat. Cal ser indignat amb la situació, però no partidaris d'una dictadura de partit i la creació d'avantguardes populars. Regeneració política i social, comunicació lliure, justícia indeoendent de l'Estat i del poder polìtic, honestedat en la gestió i claredat, democràcia participativa és anar contra el poder absolut. També som indignats els que no volem més dictadures.