nostàlgia del futur que no arriba

Afloren les tradicions tant a l'església com als sectors revolucionaris. L'església fomentant una certa pregària contemplativa i els sectors revolucionaris tornant al moviment de masses amb manifestacions per qualsevol raó per moure les consciències dels electors i anar fent la desobediència a qualsevol acte de dret, vingui d'on vingui. Ésser antisistema exigeix manifestar-se contra tot el que no ha sigut aprovat per l'assemblea del moviment revolucionari. Per la revolució sobren els Parlaments sota control de la burgesia que representen els partits tradicionals. Però el futur no és clar que sigui una nova epopeia revolucionària, com tampoc podem creure en un futur aferrat a les tradicions burgeses i religioses. Tenim molta feina a fer per intentar salvar la vida del planeta terra i veure la menera de trobar i preparar la vida a un planeta homòleg quan heguem esgotat el nostre actual. No veiem un futur clar per la política que només cerca espais de poder i menys encara pels pidolaires de caritat que supleixen l'inacció de l'Estat quan és l'organització administrativa de qualsevol Estat la que s'ha de moure i preocupar per resoldre la problemàtica dels desfavorits de la fortuna. El futur haurà de ser de innovació, comunicació del coneixement, atenció a les desigualtats socials, reparar els abusos dels propietaris dels diners, superar l'atur estructural, respectar les regles de la democràcia, donar prioritat a l'assistència social, `rpmoure el coneixement i la difusió de la cultura i el respecte a les identitats nacionals que han fet l'història. Cal ser nostàlgics d'aquest futur, no del passat ni de les tradicions del pasat. Caldrà planificar democràticament les solucions en lloc de deixar-les a l'improvització d'una assemblea, manipulada o no. El futur no es troba en la destreucció de l'Estat modern, sinó en la seva transformació com eina de desenvolupament social i de protecció de l'exercici dels drets humans i llibertats. La única nostalgia vàlida serà la de la realització dels Drets Humans. La ambició d'alguns per asolir la destrucció de l'Estat democràtic només és una nostàlgia del verticalisme del poder i el totalitarisme. Només la democràcia perticipativa que respecta les llibertats és l'eina vàlida i assumible per construir el futur i fer-lo arribar en una societat de pau, no violenta, solidària, respectuosa amb els drets dels demés i no excloent.

una Constitució irreal

No em cansaré de dir que la Constitució de 1978, amb tots els seus defectes de formulació, ha acabat el seu cicle de vida legal útil. Tots sabem que la primera part declarativa de la Constitució, malgrat parlar de la dignitat humana i l'Estat de Dret, no fou objecte d'un pacte o compromís polític democràtic, sinó una imposició per part de terceres fons alienes a la Comissió redactora que es va limitar a incorporar al projecte portat a referèndum el texte imposat. Per tant la Constitució només servia per canviar de règim, passar de la dictadura a una democràcia formal homologable a Europa, amb un contingut real per definir en el futur. Però no interessava anar gaire més enllà a l'hora de reconèixer drets i establir les obligacions de l'Estat. Una Amnistiaper celebrar el canvi fou una llei de punt i final de molts crims polítics i una eina adequada per tancar el procés de canvi sense canviar la situació de control del poder polític per part de determinats circuits del poder real. Tot el demés que es va posara la Constitució, des de els drets fonamentals a la reforma de la mateixa no fou altra cosa que el farcit convenient per l'objectiu de presentar a la societat democràtica europea una nova realitat política. La Constitució va incloure la Monarquia com exigència i a la vegada garantia de canvi pacífic. I no era qüestió de discutir davant els hereus del franquisme situats a l'exèrcit i l'Administració de l'Estat la Monarquia designada pel dictador a títol successori. Tampoc es va obrir la possibiitat de canviar l'organització de l'administració del poder central. Les provincies eren com sempre havien sigut el pendul de control econòmic de les administracions locals. Les Autonomies no foren més que un invent d'ampliar per parceles la representació política sense tocar res del rerafons. Les Comunitats Autònomes ni fornen ni són Comunitats; simplement es van convertir un nou circuit de conspiracions internes dels grans partits estatals, i en alguns casos del malbaratament dels diners públics. La Constitució fou irreal, no permet resoldre els problemes polítics a que es troba enfrontada Espanya en mans de qui no accepta el diàleg i nega fets nacionals innegables. I ara el Sr. Ministre de l'Interior acaba de dir en unes declaracions ahir a La Vanguardia que no hi ha consens per reformar la Constitució, mentre d'altra banda el partit socialista, interpretant la Constitució segons conveniència del moment, per veu del seu Secretari General afirma que no permetrà, com tampoc el President del Govern en funcions, cap referèndum a Catalunya que permeti a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític. La conclusió és clara, ni Catalunya és un país dependent ni servent, com tampoc una Constitució fou votada pels catalans per servir per limitar els drets de les nacions històriques vives com Catalunya. De mantenir-se aquesta posició per part dels dirigents polìtics espanyols, és més evident que mai que la Constitució ja no serveix per altra cosa que per imposar el poder per forçar el destí dels catalans, i per tant la Constitució de 1978 es converteix en una eina antidemocràtica i contrària a les llibertats promeses per les que fou votada.

qüestions tècniques

Ara s'ha posat de moda definir com "qüestions tècniques" totes aquelles qüestions conflictives i incompliments de les obligacions estatals envers Catalunya. Fou una qüestió tècnica la resolució de la delegada del Govern espanyol a Madrid prohibint l'entrada d'estelades a la final de la Copa del Rei que fou tumbada per un Jutgeen base al dret fonamental a la llibertat ideològica. És també una qüestió tècnica no fer el corredor mediterrani amb l'ample europeu que reclama la Unió Europea per què segons el Ministeri d'Obres Públiques deixa incomunicada la circulació de mercaderies de l'ample espanyol. Diferent seria que aquest corredor fos projectat passant per Madrid; llavors cap problema. Els treballadors que són acomiadats continuen sumisos a l'espera dels resultats de les noves eleccions generals. Es nota un certcansanci dels polìtics i dela demagògia amb que es produeixen alguns. Enguany ha sigut novetat anar a fer precamanya a Venezuelaparñant de drets socials que neguen a determinades categories de ciutadans. Els manters il·legals es rebelen i els okupes es manifesten reclamant el dret a fer okupacions de locals sota el nom d'expropiacions populars. Els evasors de divises, lladres i expoliadors de coll blanc i corbata segueixen fruint del que han guanyat amb engany. Quan políticament convé i no es volen donar explicacions, tot es converteix en una mera qüestió tècnica. Mai no hauriem pensat la importància de la tècnica per dissimular desgraciades resolucions polítiques. l'expressió "qüestió tècnica" ens retorna a temps passats on es prioritzava el dret administratiu. Finalment convertiran en qüestió tècnica la denegació i rebuig de les reivindicacions catalanes. No cal parlar de polìtica, doncs això ara ja cansa a la gent i pàrlar de qüestions tècniques ofereix l'aparença de més credibilitat. Fou també una qüestió tècnica la tàctica de destrucció del sentit nacional català de l'Estatut de 2006 i la política dels conservadors espanyols de la darrera legislatura?

reconstrucció de la dreta catalana

Una vegada més els conservadors volen el reinici del seu espai de poder en ple segle XXI amb una nova identitat. Els anys han passat i el descens de la natalitat a Catalunya des de 1975 ha patit un descens calculat en un 32%, una pèrdua important, superior a l'espanyola llavors calculada en un 20%, de creixement constant motivat per la crisi que s'ha volgut cobrir amb les immigracions, primer d'altyres territoris d'Espanya i després de l'estranger. Son aquestes noves immigracions procedents de l'estranger, controlades o no, les que han creat unes noves generacions que poden superar avui el 15% de la població de Catalunya. La població immigrant estrangera és la més pèrjudicada habitualment per la crisi de feina i les retallades salarials. La actual diversitat nacional, cultural i lingüística descoberta en el creixement demogràfic de Catalunya no ha frenat ni impedit que la dreta governant a Catalunya durant aquests darrers anys, excepte un curt període socialista, hagi decidit procedir a la seva renovació organitzativa per deixar ben establerta una nova dreta catalana que només vol la prosperitat pel seu entorn. Però aquesta dreta es troba abans de començar amb un alt nivell d'atur, una progressiva disminució del poder adquisitiu de la societat catalana que obliga a la ciutadania a reduir els nivells de consum i eliminar l'estalvi. La nova dreta no conseguirà atraureel vot dels indignats, ni desl desafectes alseu anterior règim. El factor és de recessió i l'ocupació que es genera és de caps de setmana o sota la precarietat i salaris infims. Un medi natural a més degradat pels negocis de les urbanitzacions de segona residència iniciades els anys 70 que han significat la tala d'arbres i la destrucció de la natura. Els incendis forestals s'han produït amb més intensitat a les zones on hi ha urbanitzacionsapart dels provocats intencionadament. A més no s'ha gestionat una política contra la contaminació de les zones ocupades per urbanitzacions i l'ofegament de l'aire respirable a les grans ciutats com Barcelona. L'important era controlar el poder als Ajuntaments i disposar la despesa pública amb criteris polítics. La deeta quan ha estat al poder ha fet la vista grossa davant els interessos especulatius no ha obligat a planificar els serveis d'infrastructura que han acabat en mans dels Ajuntaments perjudicats amb rels costos de manteniment derivats de la seva inacció quan només veien els impostos sobre la propietat immobiliaria a recaptar. I amb aquest ambient i criteris fiscals, la dreta vol tornar al poder, reinventant-se, però sense aportar cap solució als problemes reals de la societat catalana, vella i nova, ni per la densitat de la construcció a Barcelona i la seva àrea metropolitana que ha produït una acumulació urbana sense precedents amb les corresponents conseqüències de gestió de l'ordre, la seguretat, la sanitat i l'educació.

prou d'enganys, mentides i manipulacions!

La retransmissió televisiva de la xiulada d'enguany ha sigut ben diferent de la realitat observada al camp de futbol. Al camp els xiulets s'escoltaven i van fer canviar de cara a la Pricesa Letizia que s'estrenava a una final de la copa del Rei. Però per les televisions el só era musical, eminentment musical. Algun filtre va permetre la manipulació del so i els telespectadors no veien ni escoltaven la realitat. Però aquest incident d'autocensura informativa que no m'aventuro a qualificar d'una manera diferent, va permetre durant uns quants dies amagar que Espanya deu força diners a prèstecs internacionals que s'han de tornar, que els ajustos s'hauran de fer de nou i és mentida que s'abaixaran els impostos quan ja sabem que per pagar les pensions s'hauran de crear de nous i a Grècia els han apujat per garantir el compliment del deute. Queda molt bé seguir culpant a les autonomies del deute públic, quan és l'Estat central el que demana prèstecs i no pot arribar a controlar la seva propia despesa. Tambéés més que lamentable que les pensions dels treballadors es trobin en perill. Els ciutadans ni som cecs ni sords. Menys encara ens tranquilitza que es busquin enemics exteriors per amagar la veritat del que passa i confondre cada dia més l'ordre social posat en mans dels hereus del franquisme. La gran excusa del viatge d'Albert Rivera a Venezuela serà una maniobra més de dispersió. Amb aquestes condicions i situació arribem al començament de la campanya electoral. Només puja la venda dels diaris esportius, la qual cosa és clarificadora del que pensa la societat. Només cal ara que el 26 de juny, dia fixat per anar a votar sigui un dia de sol esplèndid més propici per anar a la platja que per fer cua a un col·legi electoral per anar a votar.

El decliu de l'Estat social

Sembla que volguem que l'Estat ens faci de pare resolent tots els problemes sense haver de modificar la Constitució o fer-ne una de nova com és habitual a Espanya quan la Constitució de torn ja no és ùtil. La utilitat de la llei desapareix quan aquesta deixa de permetre l'adopció de solucions amb criteris d'equitat i per part de l'administració pública es passa a l'arbitrarietat. Cal evitar el naufragi de l'Estat com organització pública al servei de la ciutadania. De fet capitalisme i democràcia no són incompatibles mentre no s'inventi un nou sistema després del'ensorrada del comunisme totalitari. El capitalisme no salvatge té capacitat per reinventar-se a diferència del capitalisme salvatge i especulatiu. De rfet vivim en una societat capitalista on capitalisme i democràcia han sigut congruents durant el segle XX i el recorregut no sembla s'hagi acabat. El moviment obrer ja va acceptar transformacions importants igual que el capitalisme ha dialogat amb els sindicats i acceptat el paper regulador de l'Estat dirigit per el partit que decideix el sufragi universal dins d'un context social de llibertat ideològica. Hi han partits que assumeixen les reivindicacions dels treballadors i partits que no, que responen als interessos dels oligarques i grups financers transnacionals del capitalisme especulatiu i salvatge. L'important és l'estratègia de progrés per fer desaparèixer la dominació classista, promoure una societat més lliure i igualitària, rebutjant el servilisme al poder i les oligarquies. La democràcia no es va construir per desorientar els treballadors a l'hora de reclamar i exercir els drets que qualsevol constitució està obligada a reconèixer en els Estats que són membres de les Nacions Unides o del Consel d'Europa. Del reformisme del segle passat hem de posar en marxa ara la participació de tots els sectors socials per frenar els nous mètodes de dominació de les classes altes que volen fer incompatibles un nou capitalisme dialogant i democràcia més que els sectorts treballadors. La misèria i l'explotació han trobat nous perfils i un marc ideològic en la indignació col·lectiva del nou proletariat, la gent jove sense feina i sense possibilitats d'encaix laboral. La resistència a planificar mesures per reduir la pobresa i l'exclusió social del nou proletariat, el mercat de la droga, la delinqüència de tot ordre exigeixen una reforma àmplia, la crítica més dura a la riquesa i l'ostentació insolidàries. Treballar pel bé comú, les coses de tots és una condició indispensable per evitar la caiguda de l'Estat social, doncs la pobresa i l'atur no són mals impossibles d'eradicar si existeix la voluntat de construir una societat democràtica al servei de la dignitat humana. Ja sabem que els partits conservadors, la dreta radical són contraris al diàleg social i promoure la recerca de solucions que no els consolidin en el poder quan l'assoleixen. En cap cas hem d'esperar que l'Estat ens, plantegi les solucions als nostres proolemes, tot i que la planificació la fem de manera conjunta amb l'iniciativa de les entitats socials i moviments cívics. La societat ha de ser reconeguda com interlocutir vàlid. S'ha d'acabar amb la mendicitat,fer treballar, els agradi o no, els que prefereixen cobrar l'atur i no estan dispoosats a treballar o rebre nova formació.La lluita contra la pobresa és absolutament necessària en la nova societat per garantir salut, seguretat i concòdia social, reducció de la delinqüència,evitar l'efecte crida per aprofitar-se dels recursos públics posats a disposició dels beneficiaris de la nova política social. La racionalització i organització social dels medis i recursos són el millor plantejament per aquest canvi fet amb criteris objectius i no per mer interès polític. L'Estat social i democràtic de dret encara és possible. Cal evitar en els nostres temps el naufragi del'Estat com organització pública de serveis al servei de la ciutadania.

democràcia captiva

indignats i apartidistas, seguir negant que no es representen ni els del govern ni els de l'oposició posa al descobert una societat sumisa, una política desprestigiada, amb dirigents polítics acusats de mediocres, que volen esborrar la història, prohibir per fer amics i guanyar vots, ignorar als mitjans espanyols els radicales que diuen som els catalans quan en realitat els radicales són a l'extrema dreta o nuclis durs dels partits conservadors. No volen veure que ara tenim generacions que s'han format a les escoles en forma col·lectiva. Els temps ja aïlla, però no en temps de formació i de les amistats durables.Amb el temps ens tornem desafectes i no agrada el comportament dels polìtics que tenim, Veiem que no diuen la veritat i ens amaguen coses. Ara no volen parlar del deute públic espanyol que compromet la capacitat de despesa ni de com s'han menjat el fons de pensions posant en risc el pagament de les pensions de les que a més cobren impostos. La única solució que s'apunta és la de crear nous impostos quan el govern diu que els pot tornat a baixar. Incongruencies o contradiccions masssa fortes per creueren's que tot va bé. En temps de la dictadura foren els fills dels vencedors els primers a reaccionar contra la mateixa dictadura. Però hem comés l'error d'encomenar i de depositar la gestió de les llibertats a l'Estat. Els que no van surar ni es van voler comprometre amb el Movimiento Nacional eren els considerats perdedors. Aquesta és la veritat que pèrdura de la vida d'un país que ha acabat donant la raó als perdedors de la guerra civil. Una societat de llibertats no es pot configurar des de un espai de poder mogut per l'interès dels que no accepten les crítiques ni les protestes que encara hi són.. La societat de llibertats no es pot configurar amb la nostalgia de velles banderes que simbolitzen els totalitarismes, la violència del passat o la imposició d'una societat sense pensament que els radicales de derechas ens recorden de tant en tant. Cal veure les coses com són i no voler modificar-les artificialment perquè apareguin diferents. La democràcia s'ha d'alliberar de tot captiveri de la creació, de les idees i de la seva difusió. Caldrà seguir negant els qui no ens representen als crítics. La defensa dels valors democràtics passa sens dubte per un dels moments més baixos a la història de l'Espanya moderna. Cal fer real la història i explicar-la tal com és, sense amagar res. Caldrà també estimular el pensament i fer política protesta. Esdevé a més necessari recuperar la ciutadania el control i la gestió de les llibertats