Reivindicar, reclamar, exigir

La campanya electoral per unes eleccions ben discutibles està plena d'incidents i de campanya subliminal pel vot conservador. Des de  exagerar la fuga d'empreses, que no és tal sinó simplement un canvi de seu social amb efectes fiscals promogut per el partit popular al Govern d'Espanya amb l'especulació del caos i aïllament en que es volia ensorrar el futur de la República Catalana, a prometre la seguretat jurídica, és a dir, la plena llibertat pels empresaris que abonen el conservadurisme,  de seguir explotant la classe treballadora i els professionals. Volen reduir-nos de nou a un règim mínimament descentralitzat, però tutelat políticament per l'Estat i corregit pel Tribunal Constitucional, sense cap autogovern. assegurar influènncia del temor i de la por en el votant amb la realització de maniobres militars i presència a les casernes potenciada pels medis televisius Aquesta és la política dels partits del bloc monàrquic: Es reclamen unionistes, no consideren nació a Catalunya, no asumeixen les reivindicacions que afavoreixen el poble català,  no accepten el dret  de Catalunya a un referèndum d'autodeterminació, no els agrada l'escola ctalana, ni que el català sigui un idioma viu per poder assegurar l'hegemnonia lingüística de l'espanyol. D'aquests partits no els escoltem cap proposta per millorar la vida dels ciutadans de Catalunya, no presenten alternatives al que significa fer república. Han callat des de que va començar el vboicot als productes catalans. Només troben bé que els candidats que els fan ombra siguin a la presó o fora d'Espanya, i els acusen de colpistes i de delinquents.Creuen que tenint fora els caps de llista contraris, tenen aplanat el camí  cap a la Presidència de la Generalitat. Però ara veuen que punxen i no omplen els locals dels actes amb la seva pròpia gent com  li va passar a Miquel Iceta del PSC a Rubí i al PP a un altra lloc turístic.  Aquesta gent de les candidatures monàrquiques, no parlen de les centrals nuclears, de tancar  mines de carbó, del problema de l'aigua a Catalunya, dels problemes dels pagesos, no l'hem sentit queixar-se ni dir res del caos de l'aeroport del Prat aquest estiu; tampoc pels incompliments dels pressupostos d'inversió a Catalunya, ni per els retards i avaries dels trens de rodalies, la vía única Tarragona-Vandellós, i pel retard de l'execució del corredor mediterrani  prioritari aprovat per la Unió Europea. Han presentat rcursos al Tribunal Constitucional per paralitzar debats parlamentaris i, com el PSC, votacions legals,  Disposats a trencar la vida parlamentària i la democràcia, han abandonat varies vegades el Parlament en bloc.  No han dit res ni han protestat quan el Tribunal Constitucional suspenia o tombava les lleis aprovades al Parlament de Catalunya. No han fet mai una sola queixa pel dèficit fiscal que ells pateixen igual que els republicans de Catalunya.  És més, els seus partits a Espanya ens han tractat d'insolidaris i ens declaren insensats per dir que volem una República a Catalunya.  Han fet legals unes eleccions il·legals i han fet il·legal la República proclamada  per el Parlament de Catalunya assumint el mandat del vot del poble.. Tot és dir que els monàrqics són gent normal, i els republicans no ho són. Els catalans  que volem el bo i millor per els demés ciutadans i la fraternitat amb els espanyols, per aquesta gent no mereixem cap respecte, per què som republicans. D'això van aquestes eleccions doncs, de democràcia o no, No ens podem cansar els republicans de reclamar, reivindicar i exigir els nostres drets com a poble. Els monàrquics, partidaris de les plantofegades del Rei a Catalunya, han volgut desenvolupar l'anticatalanisme imposant eleccions autonòniques per fer-se amb les institucions,  però no comptaven amb la resposta del poble que vol llibertat i està cridat a decidir el 21 de Desembre qui diu mentida i qui diu veritat en aquesta desigual i excepcional campanya electoral. O Autonomia retallada o República, o democràcia participativa o dictadura presidencial. O dignitat com a poble o submissió a la prepotència dels oligarques i la supèrbia de la Monarquia. El vot, les urnes, són les armes dissuassòries dels ciutadans. Aquesta és la gran virtut de la democràcia.

insults, caos i guerra psicològica

En plena campanya electoral catalana ha aparegut Mossèn Rouco, creant un caos general entre els creients. Sempre hem desconfiat molts d'una església catòlica vinculada a avantatges financeres i fiscals, quan mossèn Rouco apareix al diari el Mundo dient que l'independentisme és contrari a la consciència catòlica. Mossèn Rouco treu els independentistes de  l'església. Avui, entre els que són a la presó, a l'exili o  decebuts hi haurà menys gent als bancs de les eslglésies.  Mal podrem confiar en una església vinculada al règim conservador per les avantatges fiscals i financeres. A aquesta politica s'apunta la candidata Inés Arrimadas tot dient que l'independentisme és un insult i que e ara tenim l'oportunitat de canviar les coses i governar els no  independentistes, els que abandonaven el Parlament quan es votava o es parlava de República catalana o d'independència. Aquesta gent, junt amb els que no es queixen amb veu alta de que candidats opinents siguin a la presó o a l'exili, es reclamen de la centeralitat política i del recurs al 155 per guanyar com sigui. La lluita pel poder és entre Republicans i Monàrquics, aquests disfressats de constitucionalistes. El Rei, que sap el que es juga a l'igual que M. Rajoy, calla i espera. Sap que no és estimat a Catalunya després del que va dir el 3 d'Octuble. Sap que les mesures del 27 d'Octubre han iobert la caixa dels trons a Catalunya. Ara convé atemorir la població, dir als jubilats que no cobraran les pensions en cas d'independència  i preparar la liquidació del català a les escoles si guanyen els de Ciutadans, la dreta del PP. A que els Arriben moments en que hem de tenir clar que qui provoca divisions, conflictes i el caos, la inestabilitat  i força el dany econòmic a Catalunya són els que volen llençar l'espanyolisme de la cridòria, ras i curt contra el món català. És el poble doncs qui ha de decidir el camí que vol seguir, o el de l'espanyolitat desagraïda o el del republicanisme dels drets socials i les llibertats. I per amenitzar-ho ens anuncien maniobres militars a Tarragona en plena campanya electoral. Això dels uniformes sempre serveix per impresionar el públic. És  ben clar que també han posat l'exèrcit en campanya mentre impideixen el subministrament de municions a Mossos d'Esquadra. Ara tindrem la setmana vinent la neteja dels Museus de Lleida per omplir els del bisbat de Barbastro. Un altra toc a la moral catalana, recordant-nos que qui mana no és la Generalitat. El 21 D hem de deixar clar qui té dret a Governar a Catalunya. Ni el caos, ni els insults, ni els menysteniments, ni la guerra psicològica, ni els conflictes artificials ens han d'afectar. És quelcom que passarà.

Democràcia en regressió a Espanya

Tusk i Juncker s'han quedat sorpresos en veure la massiva mobilització catalana a Brussel·les, en perfecte ordre i fe republicana, demanant a Europa que desperti, davant la intransigència espanyola  feta realitat a Catalunya des de el primer d'octubre. Aquests senyors i molts més dirigents europeus ignoren que Espanya és un Estat nació que no  reconeix es drets nacionals del territori català annexionat i assimilat, però amb un esperit republicà no dissolt ni renunciat. Consideren els catalans com espanyols, però sense dret a proclamar el  seu republicanisme ni a honrar en territori català el Govern que va proclamar la República Catalana el 27 d'octubre de 2017. La Junta electoral no permet símbols grocs, ni que es parli de presos polìtics, ni del Govern legítim de Catalunya a l'exili, ni de Carles Puigdemont  com President de la Generalitat. Diuen els monàrquics i els dirigents europeusque el Govern català no ha respectat l'estat de dret i que les mobilitzacions ciutadanes, que són lliures, no tenen prevalència sobre l'estat de dret. L'estat de dret és la legislació espanyola i l'ordre constitucional i ens empressen a canviar les lleis espanyoles per fer realitat la nostra esperança republicana. Saben però, que el canvi és impossible amb l'actual règim polític espanyol. M.Rajoy ha ho ha dit per activa i per passiva. Ha posat línees vermelles a una futura  reforma de la Constitució i es nega a dialogar amb Catalunya si insistim en voler trencar la "sobirania nacional". Per M.Rajoy, la reforma és  diu Europa amb les jnstitucions i pressupost europeu. Les enquestes que fan públiques diuen que un 60% d'espanyols vol veure Catalunya dins Espanya i s'oposa a que es faci a Catalunya un referèndum d'autodeterminació. Els espanyols decideixen i els catalans no poden  decidir res  sobre ells mateixos. Tan sols tenim dret al que ens donin o ens permetin dins d'un ordre que no està fet per nosaltres. No permetre que un poble parli, lliure i democràticament  a les urnes per decidir el seu futur polìtic, és quelcom tradicional a Espanya i decidit pel que fa a Catalunya. Per això allò de "no puedo y no quiero". l'Estat nació exclou el dret nacional de territoris que, com Catalunya, són nació abans de constituir-se l'Estat espanyol. En lloc de reformar-se Espanya per adaptar-se als nous temps, els espanyols i els seus Governs prefereixen viure del passat, en la ignorància de la realitat social, imposant un miodel rígid d'Estat. Qualsevol autonomia no pot afectar el de l'Estat central, ni vestir nacions diferents de l'espanyola. La plurinacionalitat no es reconeix per què no interessa. Tot el model d'Estat està construït preservant l'herència monàrquica del règim anterior i la unitat de la pàtria espanyola a la que es van incorporar altres pobles contra la seva voluntat. Això Europa no ho vol veure per què els dirigents conservadors actuals no han superat l'estret concepte d'Estat nació., sense veure que a Espanya s'han trencat des de fa anys  els pactes que van donar vida a la Constitució de 1978. Els nacionalismes segueixen existint per què no s'han dissolt malgrat la manca de vocació federal dels articles 2 i 3 de la Constitució espanyola, com molt bé analitza Miquel Caminal Badia en el seu llibre "Democràcia i plurinacionalitat" (La Magrana, 2017).

85 aniversari del retorn de la democràcia a Catalunya

La casualitat ha fet que aquest 6  de Desembre commemoressim el 85 aniversari de la Constitució del Parlament republicà de Catalunya celebrada el dia 6 de Desembre de 1932, sota la Presidència de Francesc Macià. Aquest fet històric ha sigut ignorat aquests darrers anys, per què el que importa és celebrar els principis d'unitat i sobirania no compartides sota el model rígid d'integració de les comunitats i pobles d'Espanya en el conjunt de l'Estat. Som encara  en la idea d'Estat nació inventada pels francesos  que tant agrada  a l'exministre  socialista Manuel Valls, a M.Rajoy i al PP. No entenen res del fet real de que puguin existir nacions sense Estat o sense estructures d'Estat. La no evolució de les idees fa estrany a Espanya el concepte de democràcia compartida, és a dir, la vida sota un mateix Estat dels pobles en convivència i llibertat, autogovern i respecte a la personalitat de Catalunya, com a base de la prosperitat. S'ha d'admetre sense grans filosofies que el marc legal i constitucional no fan la convivencia ni la continuitat històrica d'Espanya. Li calen idees útils a la societat per renovar-se, la diferència sense escepticisme ni reticències, amb generositat i esperit  fraternal. Com deia  abans d'ahir Germà Bel, catedràtic d'economia aplicada i ex diputat, en el decurs d'un sopar debat, els partidaris del no a la República catalana, en plena efervescència espanyolista, viuen en la contradicció de no entendre que puguin ser espanyols a Catalunya, la Catalunya de tots com diaria el President Macià, de llengua, de naixement o de residència. El Parlament de Catalunya constituït de manera definitiva el 6 de Desembre de 1932, és hereu de les Corts Catalanes que foren l'òrgan normatiu de Catalunya des del segle XIII fins el segle XVIII, com explica Ismael Pitarch en el seu treball "El President Macià i el Parlament de Catalunya". Francesc MAciàva publicar el 3 de Desembre la proclama de l'obertura oficial i solemne del Parlament el següent dia 6, avabant amb la provisionalitat de la restauracio acordada pel Govern  provisional de la República per Decret del 21  d'abril de 1931.  Hem de fer, com deia Macià l'11 de juny de 1931, el triomf de la nostra terra, seguint la lògica de la història de Catalunya, la liberal i democràtica Catalunya, assolint el reconeixement de la seva personalitat d'una Espanya renovada i democràtica, restituint el dret tradicional al poble català. El mateix Macià defensava l'Estatut  com voluntat de la nostra terra i vehícle de la seva prosperitat, en democràcia i socialment justa. La història de Catalunya ens recorda, com va reconèixer el Rei Pere  el Ceremoniós que Catalunya és terra poblada de lleialtat i liberal. És aquesta Cataluya la que no interessa, la que  volen reconvertir en pàtria espanyola els constitucionalistes monàrquics el 21 D, una Catalunya supeditata a l'interés general, sense asimetria, sense dret a l'autodeterminació, sotmesa al patriotisme espanyol i a la dictadura econòmica que controla la democràcia política.  Ens volen ignorants i indiferents, que deixem de manifestar-nos, dir inconveniències i distorsionar la polìtica espanyola. Hem de deixar de reclamar els 16.500 milions d'euros de les balances fiscals i no discutir més la Constitució que els del PP no volen reformar. No volen que Catalunya pugui assolir l'autogovern, ara que ja ha començat la espanyolització deles institucions i seguirà la de les escoles. Democràcia i independència es converteixen d'aquesta manera en  diàleg impossible. Tothom es reclama demòcrata i defensor de les llibertats. Però els conceptes i les definicions són diferents. Qui no evoluciona és la democràcia espanyola que permet el despertar de la dreta radical reaccionària, hereva dels mètodes franquistes, la incultura polìtica,, la ignorancide la autèntica història de Catalunya a  i la raó de les institucions catalanes, els drets del poble català a recobrar el seu Estat, a falta d'encaix d'un poble amb personalitat indiscutible, en una Espanya que des del poder central no es vol plural. Encara seguiran dient que em volgut donar un cop d'Estat a Catalunya, creant dubtes i incerteses en l'acció del Govern català destituït. Les eleccions ens porten ara  a tenir que a decidir si volem monarquia o República a Catalunya, la Catalunya  dels espanyols recentralitzadors o la Catalunya de tots com deia l'Avi Macià. Una Constitució que no permet resoldre els conflictes polítics territorials en la via democràtica pacífica, no assegura solidesa, ni convivència, sino confrontació, imposicions, menysteniments, boicots i repressió per suposats fets .  punibles. La democràcia és una altra cosa i Espanya ha d'evolucionar i fugir del concepte Estat nació única, potenciar les llibertats i els valors republicans.

demòcrates en extinció?

Comença a preocupar que es doni per fet el domini implacable  d'una sobirania única derivada   de l'element històric en que es va insertar la la base de la Constitució de 1978. Es parteix de la base de que l'ordre constiutucional té primacía. Qualsevol discrepància té com a resposta l'exigència del retorn al dret que es considera la garantia del futur. Aquest dret no admet cap canvi institucional ni de  la distribució de les competències territorials previstes a la Constitució. Les relacions socials pateixen el conflicte de la resistència de l'Estat a qualsevol canvi. El principi del sufragi universal no es suficient per impulsar el reconeixement dels drets naturals dels pobles que viuen sota un mateix Estat. Les reivindicacions democràtiques de les nacionalitats ignorades, no apareixen recollides en cap projecte d'àmbit estatal defensor de la monarquia. L'organització parlamentària espanyola condueix a una jerarquització   que trenca amb els principis de llibertat i igualtat, doncs el poble viu en una societat organitzada per la desigualtat i el domini empresarial complementat per la propietat privada dels mitjans de producció orientada a obtenir el màxim de beneficis . La qüestió social  dificulta  l'exercici del règim liberal i el poder de l'economia  que segueix essent el prioritari. El canvi ha de ser l'establiment de l'Estat social. Es tracte de socialitzar l'individu i donar-li veu, declarant preferent l'estat social, el que no exclou una reorganització permanent respectant la iniciativa individual a més de la col·lectiva. El fet és la creació d'una nova legitimitat que superi les confrontacions i equilibri les relacions entre els individus i el poder social. La gran revlució és la desimbolització, parlar un altra llenguatge polític, potenciar els tallers polìtics, acceptar l'heterodoxia per escriure una nova teoria de la societat, descobrir una  nova estructura política.  La recuperació i supervivència de la democràcia està en relació amb volució social.  El dret,  com a fòrmula per l'equilibri d'aquesta revolució social. Si anem cap un uou món social i polític, les mesures per evitar l'extinció dels demòcrates són a l'abast. Però no es veuen en les ofertes dels partits monàrquics.

Defensar la República no és populisme

Les esquerres s'han de plantejar la creació de  nous models polítics. Sempre han existit plantejaments utòpics i plantejaments pragmàtics, dins del possibiklisme que implica acceptar el sistema democràtic. El tema és com conciliar esquerra creativa i esquerra possibilista. La socialdemocràcia a que es  va reduir el socialisme europeu te davant seu l'obligació d'incorporar nous plantejaments, fer seva l'ecologia reformista de l'economia, potenciar les energies renovables i les noves tecnologíes, aprofondir les propostes de justícia social, lluita  constant contra les desigualtats, potenciar les identitats territorials, els anomenats pobles europeus que volen més i millor democràcina, superant i les  l'estret límit de la protecció de les minories nacionals per generar l'Europa dels pobles amb ple autogovern. Els nous models d'esquerra han de treballar per la consolidació i recuperació de la societat europea del benestar, actuar contra els danys industrials al medi ambient, tenir  cura del futur dels jubilats, garantir una protecció social i seguretat social i serveis mèdics generals, fer front a la delinqüència creant societats segures, activar polítiques de manteniment del poder de compra  de la societat menys afavorida. Possiblement calgui abaixar els impostos, eliminant l'impost vigilàn sobre la renda dels pensionistes, posar sota vigilància les SICAV i els bancs operant a paradisos fiscal,  i facilitar però  la competitivitat empresarial en un mercat lliure, posant atenció al dèficit  públic. Un canvi i un acord ampli d'esquerres és necessari per fer front a les polítiques conservadores que patim i que vivim a l'horitzó català. Fer República serà també demitar contra el terrorisme, vingui d on vingu. Caldrà ser insubmisos davant el funcionament polític i social actuals. La col·laboració parlamentària de les esquerres en la nova democràcia serà imprescindible per superar  les tàctiques de la dreta, en lloc de competir per guanyar quota  de votants. Com estan fent a França, serà necessari construir un moviment horizontal democràtic, sense disciplina de paraula, obert a la societat civil. La nova esquerra ha  d'assumir   el fet migratori dels que busquen oportunitats de prosperar, la societat global aglomerada en nuclis urbans que han de ser propicis a la integració al sistema social, d'acord amb les possibilitats d'acollida i d'allotjament digne. Dotar a la nova República d'una Justicia renovada, indeoendent, professional, orientada excusivament a  resoldre els desequilibris socials, sense subordinació ni intervenció en el debat polític, facultada per oposar-se a l'aplicació de lleis injustes i a tractar com delictes pronunciaments politics corresponents a fets del passat.

afirmació pessimista

Hi ha economistes que diuen que ens cal donar potència a la productivitat per maximitzar els guanys, doncs el que interessa és augmentar la riquesa en lloc de reduir les desigualtats o preocuparse pels problemes relatius a les condicions de la producciói i el consum. El que hi ha és un model de govern mundial dirigit des de la Casablanca. És el que en diuen "statelees global governance". Hi ha preguntes dels periodistes que no reben resposta o irriten als governants que ni les volen contestar Res no impedirà que molts Estats estiguin condemnats a pagar els seus deutes i els interessos del deute. Altres viuran un escenari permanent d'afirmació nacional, com és e històric.l cas d'Espanya. Afirmació pessimista, per a encobrir i amagar un sentimentn de frustració. Una afirmació per dissimular el sentiment imperial caigut, el fracàs assimilacionista. El poder persevera en la  monotonia d'un instint de grandesa que sap no tornarà. No és ésser mesiànic ni mal patriota somiar amb una República o amb un sistema socialista democràtic. És la passió pel futur. El boicot a Catalunya i tot lo català confirma l'esperit despectiu  del poble espanyol que també abonen els amb ients intel·lectuals de la capital. És la negligencia dels ignorants i la incultura, de la demostració de l'existència d'una educació històrica falsejada. Es vol amagar la decadència perseguint minories nacionals ben conformades. Alguns articulistes semblen agents comerçials i volen col·locar el seu producte amb paraules  convincents. l'Estridència no deixa de ser un bon instrument. Uns i altres ataquem les institucions, però costa molt reprovar els responsables del seu mal funcionament. Des del poder i des dels partits monàrquics fomenten l'odi i el trencament de la convivència a Catalunya de la que acusen els catalans com  responsables, atribuint el fet als catalans. Però callen que  moltes activitats s'han de fer a CAtalunya en idioma diferent al de Catalunya. Són gent que viuen separats del món català, però no renuncien a mantenir el domini sobre Catalunya i les institucions de poder.I mentre això passa, l'economia segueix orientada al frau , el potencial dels paradisos fiscals, les desigualtats socials, l'explotació laboral la destrucció de la dignitat de la persona no sotmesa. Vasalls, ànimes sense dignitat, partidaris de la inquisició fan acte de patriotisme impulsant la violència   en defensa de la llei oficial. Encara no han entès els polìtics espanyols  que deixar la política imperial austríaca per ingressar sota el domini dels borbons, fou l'inici de la decadencia i perdre la grandesa hisòrica. El pèrill espanyol que no entèn Calderón de la Barca ni a Lope de Vega, com tampoc ha assimilat ha assimilat els ensenyaments de El Quixot",  ha volgut tenir un país dòcil, reprimit davant la monarquia. Catalunya no ha acceptat aquesta situació i per això és l'enemic, terra de llibertaris, heretges, internacionalistes, renovadors de la vida polpitica i social. Rebels i desobedients, iimpossible de sotmerre tot un poble que és demòcrata i vol més democràcia, autogovern i llibertat plena.