Fumata groga: Quim Torra, President

Encara estava calenta la investidura de Joaquim Torra com a nou president de la Generalitat que ha declarar Catalunya i república inseparables, que l'alcaldessa de Barcelona Ada Colau ha començat a llençar missils contra el nou president.  Colau, aspiranta a renovar mandat municipal, diu que el discurs de Quim Torra l'hi ha semblat decebedor i que no li agrada el candidat. Ada Colau considera que la tria del candidat tanca encara més el pinyol de l'independentisme, sense es veu haver escoltat que deia que la república som tots, qu s'ha de fer una política d'inversió social amb un 75% del pressupost destinat a despesa social. Si lo de Ada Colau és una frase feta no queda gens malament. Però el que hi ha darrera aquestes declaracions és una declaració de guerra al nou president afegida a la de Ciutadans, un fer-se notar de mal gust institucional. Els comuns esperen i volen, encara que no hi arribin i volen emular  Ciutadans a veure si salven els vots que se li escapen cap Ciutadans o el PSC. Colau diu que Quim Torra no va eixamplar la idea de la república quan ella va anar corrents al WMC a fer-se la foto amb el rei. La seva ambigüetat que ara trenca contra la república social, la fa sospitosa d'oportunisme. El seu desconeixent del que significa desenvolupar els valos repubicans que és el que es proposa fer el nou govern. Tampoc vol entendre o no l'hi interessa una república de tots els drets, el debat, el diàleg també amb l'oposició, el respecte  a la llibertat de cadascú per opinar i decidir. O no li interessa a l'alcadessa i a la  seva gent que el poble disposi de llibertats i drets si no els pot control·lar. Sembla pensar que si ha d'haver república, la república és ella, i no dona escalf als que lluiten per recuperar les lleis socials suspeses pel TC i la dignitat politica de les institucions manllevades per l'Estat. Oblida els presos politis i els exiliats. No veu que l'autonomisme està exhaurit i només serveix per fer una política d'ofec i asfixia financera de Cataluya, de la que ela també en surt perjudicada. La seva entrada en escena ha sigut desprès de que XAvir Domenech, el president del seu grup parlamentari al Parlament de Catalunya digués que el candidat no ha donat resposta a moltes preguntes  i que pensa dels espanyols i dels catalans. Però no ha pogut deixar de dir que els valedors del candidat voten a l'Ajuntament contra la multiconsulta, apujar l'ibi a les grans propietats i també contra la politica de l'habitatge  que proposa l'equip municipal. De les seves intervencions, els comuns en fan actes electorals. No expliquen el que passa, ni valoren elque es diu en seu parlamentària. Només telegrames  per que s'interpreti que els que no voten el que diuen els comuns són conservadors, els de la dreta i que l'esquera autèntica són ells. Mal començament de la precampanya municipal. Dona la sensació de que ho portaven tot preparat com els mal estudiants. Amb el seu vot en contra, així hi tot, Quim Torra és el  Molt Honorable President.  L'han d'escoltar, dialogar amb ell i el govern,  buscar solucions als problemes amb el màxim acord i sobretot, respecte institucional. Això fa democràcia. Les imposicions i el plat  precuinat, no.

Catalunya i república són inseparables.

Que ens digui el Sr Albiol que la democràcia española respondrà i que la diputada Srta. Levy es llkenci a fer declaracions dient que es perseguirà el que estigui fora de la llei, doncs no hi haurà impunitat per el que es faci fora de la llei, és revelatiu de que alguna cosa no funciona bé a Espanya en el nivel educacional del que és la llei, una constitució i el dret internacional prevalent i preferent sobre la llei interior d'un país. Tampoc és admissible que que insisteixin tant en dir que Quim Torra no serà un president de tots, quan saben perfectament  que el càrrec de president és el resultat d'una eleccio democràtica i el president  fa seves les preocupacions de tots i s'obra a dialogar i buscar conjuntament solucions als problemes de la gent, cosa que no fa el president  M. RAjoy que es nega a dialogar amb el govern catalàque ha destituit i ja posa condicions al que s'ha de constituir sota l'actual legalitat formal. Però la fredor anticatalna, el fracàs de veure que el 155 només ha servit per retratar el que és el govern de l'Estat i desenmascarar  el feixisme latent darrera la política impositiva i coercitiva que es practica des de la Moncloa i la que ens anuncia  Ciudadanos si guanyés les eleccions generals, sens dubte no són cap incentiu per un diàleg inexistent ni per aconseguir que la democràcia real i la equitat, junt amb els principis del respecte a la diversitat, la tolerància, la comprensió dels interessos aliens. Més aviat anuncien tots plegats més repressió i degradació democràtica. Ahir Quim Torra ho va plantejar clarament: Catalunya i república són inseparables. És la frase que hem de guardar al nostra cervell com a gui del futur polític de Catalunya davant un Estat que es cnsumeix en l'odi contra l'independentisme  que jurídicament abonen els pactes Intrnacionals de Drets Humans i els acords de l'Assemblea General de les Nacions Unides de 2014, i l'informe del Relator Sr. De Zayas. El Regne d'Espanya, com Estat es nega a admetre que la Constitució te una lectura diferent a la que se li està donant. També nega la interferència positiva del dret internacional que avala el dret a l'autodeterminació.per damunt del dret espanyol.  Catalunya no claudica ni renuncia al seu dret inmprescriptible a ser un pais lliure i això a la Moncloa ho prenen com una ofensa d'alt grau. No accepten que algú els porti la contrària i els contradigui. El que no es preguten és quantes il·legalitats han comès. ni els drets humans que han vulnerat, ni el perquè no accepten que el Tribunal Penal Internacional investigui els delictes de lesa humanitat comesos a Espanya. No veuen que Cataluya no està divida en dues parts com prediquen profusament, els constitucionalistes que volen ser espanyols i els republicans que volen ser només catalans. A Catalunya hi ha catalans, els que ja hi eren  en acabar la guerra civil 1936/39,, els altres catalans que deia Paco Candel que van venir a Catalunya a construir la nova Catalunya, fugint de la misèria creada pel franquisme,  i els nous catalans, que dubten, sópn la clientela preferida dels anticatalans de Ciutadans, però saben que Cataluya és una terra d'oportunitats i de convivència real, sense discriminacions, i que no fem qüestió de la llengua que parlen, buscant sempre l'entesa entre persones, no la lluita pel domini que significa  el conflicte que tant agrada als hooligans de la España unida para siempre. Amics si, si volen,. Però sotmesos, de cap manera.  Això, la Moncloa encara no ho ha entès, i mostres suficients els hem donat de que el conflicte exigeix diàleg sense condicions ni limitacions de cap mena. Ens conbsideren el suburbi de Madrid?  No veuen que no acceptem el deterinisme centralista? Per què no fan possible sortir de l'autoritarisme que volen imposar a tota le gent d'Espanya? Per què han segit una politica d'asfixia i ofec a l'economia catalana per obligar a generar deute a favor de l'Estat? No s'adonen que amb aquestes políiques aborreixen els esperits més inquiets i tenen el jovent catala demanant mrxar d'aquest Estat?  Han vist alguna vegada  els comanaments de l'Estat qui és el reflexe de la realitat?

Desbordament municipal sense alternativa pròpia

Cada dia celebrem alguna cosa. Ahir a Europa es celebrava el final de la 2ª Guerra Mundial amb la derrota dels nazis. Fa uns dies fou el dia mundial de la llibertat de premsa. Però a BArcelona no celebrem res aquests dies, vist el fracàs de  la gestió de la alcaldessa Colau i el seu equip. Ara s'ha descobert que el 95% de la despesa la decideixen per decret. A més es carreguen el servei d'electricitat dient que està passat de preu i organitzen una companyia elèctrica municipal per substituir Endesa com a proveïdor elèctric de la ciutat. Res més genial per tenir obertes les portes giratories quan s'acabi el mandat. Ada Colau ha anat a Madrid pel seu compte a parlar amb el PP pel tema desnonaments. No n'ha sortit. No té poder. S'havia pensat que s'imposaria al PP i no n'ha sortit. Encara no sap com són els de l'Estat espanyol ni el que significa per ells els que no poden pagar els lloguers. Amb això vol tapar que no ha complert el seu programa d'habitatge social i assequible. No poty prsentar un relat alternatiu fiable ni ha trobat la projecció cultural que cinvé a la ciutat. No té cutura oficial i sort té dels que organitzen activitats. Colau sap que hi han altres maneres de fer ciutat com  també de pensar cultures a la ciutat i per la ciutat. Hi ha un model de gestió diferent al dirigit per els interessos comercials d'un sector de la ciutat que vol controlar l'economia i els guanys dels negocis. L'equip de treball Desbordes de la Cultura , en el seu informe <<Desbordar Barcelona>> (Barcelona 2017), assenyala que amb els jocs olímpics de Barcelona 92 es va acabar amb la contracultura barcelonina, i es va prioritzar una remodelació urbanística  per rellançar la ciutat amb la operació macro-urbanística i projectant-la al mercat internacional. Els primer ajuntamets democràtics, el de Narcís Serra (1979-1982)  i el de Pasqual Maragall (1982-1997)  van enfonsar els moviments veïnals  amb una campanya de desprestgi contra la acció cultiral lligada a la democràcia participativa  i a l'autogestió dels barris, si be Pasqual Maragall va portar el desarrollisme als barris i va professionalitzar la gestió cultural, creant institucions i equipaments. La defensa de la cultura catalana i la lluita per el progrés es converteixen en una indústria cultural sota aquest mandat socialista, organització que continua existint i ha aprofirtyat l'alcaldessa. Però tot es va fer sense trencar el circuit endogàmic, patriarcal i petit burgés de la ciutat que no impideix el néixement als barris de la resistència alternativa que reclamava una nova Transició. El socialisme petit burgés de la època no va activar la confluència social que, en canvi, van organitzar la gent jove dels barris, com a nova escola de democràcia, plural i antisegregacionista. Amb l'Ajuntament governat per CiU tampoc va millorar la situació, aplicant  aquell govern pressupostos considerats sense sentit social. La arribada de Ada Colau a la casa de la vila tampoc ha millorat les coses ni el diàleg amb les altres forces politiques per fer politica de ciutat amb una visió progressista, dons la ciutadania no s'interessa per  debatre les activitats de l'Ajuntament de Barcelona ni en els Consells de Districte ni en els Consells de Barri. Cada cop hi va menys gent.  Les limitacions del debat no convencen i no agraden a una ciutadania que comença a estar molesta per la forma de governar els comuns. Mssa protocol i  censura previa a les preguntes i intervencions als Districtes. Només  veu i es queixa de les obres,  reformes del que no es necessita reformar i projectes impossibles de l'alcaldessa, la despesa que sembla no tenir control als plens, i la manca de projecte i de compliment del seu programa electoral que la va fer alcaldessa. Comissionats, als càrrecs i assessors li fan la feina. Però no li donen èxits. Alguna cosa hauria de canviar l'alcaldessa i anar preparant la seva sortida el més dignament possible, en lloc d'empantenegar la ciutat, permetre la mendiciat organitzada, el narcotràfic, la contaminació, el robatori del contingut dels contenidors  per comerciitzar privadament, transportats per camions de dubtosa legalitat, els carteristes que roben els turistes a qualsevol lloc, metro i autobusos, sense que es vegi actuar la Guàrdia Urbana, promoure turisme d'espardenya i sense diners amb els hostels, impedint fer hotels de qualitat  i limitant les terrasses que donen feina a molts treballadors, i molt més. A BArcelona no tenim res per celebrar. Els aliats ens van deixar penjats, la informació en mans de quatre industrials o de l'estat,  la ciutat  caient sense solució si no cnvien les cos i torna la cultura democràtica i alternativa a la mateixa alcaldessa.

el vell ordre en qüestió

Alerta a l'àrea metropolitana per la contaminació,  sense sostre ocupat espais públics per fer-se notar a la recerca i espera de solucions,el racisme i a xenofòbia com primera causa de discriminació a Barcelona. La immigració torna.Gents de Venezuea, Colombia, el Marroc, Rumania i Regne unit lideren la llista. Els assentaments  es produeixen en sa majoria a Andalusia, Catalunya, Madrid   i València.  Estem parlant de més d'un milio setcentes mil persones. Amb aquesta realitat està per veure si existeix una política d'acollida que ajudi a la cohesió, la inclusió i la   recuperaciò de persones que possiblement acabaran demanat la nacionalitat espanyola. Molts viuran sota la precarització laboral, la corrupció,  i el desencís en la creença  de que  veurien un país nou que  els permetès  prosperar amb faclitat.  El poder segueix concentrat en favor de qui disposa de riquesa i no li preocupa la desigualtat ni la pobresa dels altres. L'atur i la pobresa és cosa de les institucions, no de l'organització de la societat que necessita treballadors a baix salari. Inacceptable i indigne pot considerar-se aquesta realitat en l que ens belluguem. Queda en darrer pla la millora i consolidació      de les necessitats dels més febles, dels nouvinguts perduts en l'entramat burocràtic i sense dominar l'idioma del seu nou país, desconeixent tot el que fa rferència al sistema jurídic, els costums i l'educació. Som en un estat de benestar exigu i incipient, fals i flagrantment desigual que no fa res per integrar els nouvinguts. Les institucions del Regne d'Espanya no estan a l'alçada del que es necessita. Els electors que  donen suport als partits de dreta tampoc, i a més són partidaris de la discriminació entre partidaris de la nació unica i els partidaris de defensar el nacionalisme català com a vigent, el boicot als productes dels dissidents, el rebuig a llengues i cultures que siguin diferentes de l'espanyola.  De fet el que està en qüestió és el vell ordre que permet aquestes situacions.

noves turbulències i falses denuncies

M'han explicat que l'altra dia a Badalona, sembla, una núvia que esperava  la celebració del seu matrimoni civil, es va trobar que la Jutgessa de torn no la volia casar si no es treia la xapa que rivindica llibrtt presos polítics que portava al vestit. La cosa no va anar a més tot i que la jove protestava perquè a la sala hi havia la foto del Rei d'Espanya que no era del seu gust ni li queia simpàtic. El problema és interesaant, perquè la Justícia s'administra en nom del Rei, segons hi ha escrit a la Constitució. El Rei no és jutge i no hauri de  intervenir en el món judicial, un poder que no li correspon en democràcia, però el Rei controla consitucionalment i presideix la Justícia com la Reina d'Anglaterra controla la religió.  Però el matrimoni no és un acte de Justícia, sinó el perfeccionament d'un contracte, per la qual cosa ni les lleis processals ni el Codi Civil preveuen com han d'anar vestits els nuvis i menys encara quina decoració ha d'haver-hi a la sala de matrimonis que tant pot ser una Sala de jutjat, el despatcx el juthge o una sala d'Ajutament o un cèntric restaurant ornamentat amb flors. És llògic que la núvia no vegi g+flors en el retrat del Rei que sembla la vigili mentre diu un "si vull". La turbulència psicològica va quedar servida. La ideologia havia arribat als jutjats de Badalona, sense diàleg, impositiva.  Sensació de topada de mentalitats. També de classe? Però no n'hi ha prou amb aquest incident. Ahir nit a la Plaça Francesc Macià de Barcelona Mossos van haver d'interferir una topada de caire violent, moralment decebedor, entre  grups d'ultradreta de Tabarnia disposats a  treure llaços grocs, amb gent del GDR que era al mateix lloc fent el contrari dels tabarnesos. Neteja i antineteja es van trobar al mateix lloc. Els insults mutus van saltar a l'aire. La turbulència estava servida. Els de Tabarnia que  tapaven la seva fesonomia amb barretines  volien atacar els pacifics del GDR que alguns confonen equivocadament amb terroristes, quan a l¡'hora de la veritat els violents són els altres que trenquen vidres, mobiliari i exerciten la violència física contra les persones que no volen cantar un ¡Viva España!. Cal estar amatents a aquestes coses  i exigir al Sr. Millo que els faci tornar gent normal, assenyada i respectuosa amb els que no pensen com ells, que el seu món ha passat amb la mort del dictador,  que tornin a la democràcia i es deixin de pel·lícules coactives i imposicions. Com a nova informació, segueixen les falses denuncies contra les escoles catalanes per adoctrinament. Ara ja sabem que són prefabricades des de fora de Catalunya.  És una maniobra propagandística catalanofòbica més que no condueix a res de positiu. La percepció és que el govern central ha provocat l'enfrontament donant facilitats a la ultradreta que ara se'ls vol menjar. No pensaran que votar no serveix per res? No creuran aquesta gent violenta que amb una mica de vilència anticatalana,  el poder i la autoritat legítima és d'ells?  Perquè no ordenen el Sr. Millo i la Sra. Satamaria a la Policia i a la Guàrdia Civil que desmantelli aquestes organitzacions violentes i antisocials que mostren odi contra tot lo català?  Perquè s'han proposat rear inseguretat als carrers i violència moral a la gent pacífica i dialogant? Creuen que guanyen alguna cosa amb aquestes actituds desafiants? Perquè la Fiscalìa no ataca aquest problema i demana resoponsabilitats als caps de Societat Civil Catalana que han promogut aquesta situació amb el vist i plau de la dreta unionista i monàrqica espanyola?  No s'adonen que estan perdent la guerra contra Catalunya? No veuen que la democràcia guanyarà?                                       

Consciència de País i anar per feina de nou.

50 aniversari de maig de 1968, el de la imaginació al poder. Final de trajecte de la organització ETA amb la commemoració dels 200 anys de Marx. Petjades de difícil recorregut a Catalunya per refer el camí de la reconstrucció i superar el derrotisme, perquè no estem derrotats espiritulment. No cal ser dogmàtic ni doctrinari per endegar una nova polñtica per  trobar el model adequat a la situació catalana. Cal tornar a anar per feina i no fer grans discursos. Ens toca fer un país econòmicament fort, amb institucions  que fan estat. Com diria el vell president Jordi Pujol, Catalunya no pot ser mai una eina per el guany d'una ideologia. A l'acte del seu homenatge celebrat avui al CIC de Barcelona, s'ha mostrat amb un pensament clar de defensa del que hem avançat i el que no podem deixar que esborri una ventada de sorra. Catalunya necessita governar-se,  el control de la sanitat, l'educació, la aplicació lingüística, la política social i la migració, defensar el Pirmi, el benestar i el medi ambient. Ens cal redefinir un model d'Estat adaptable a Europa, tornar a animr la consciència de país amb perspectiva històrica. i de catalanitat,  punts bàsics que  no consideren les dretes unionistes i obliden els socialistes monàrquics.

Barcelona, Capital de la República

Hi ha gent que pensa que tenim un govern municipal sense percepció democràtica, però que segueix un ordre dins d'un orde sense fanatismes., amb noves dinàmiques per reconquerir a les properes eleccions el poder de govern que se li escapa.  Veiem actituds a la cúpula del govern que s'assemblen a atacs de paranoia histèrica  i neuròtica per la degradació urbana, el retard en posar en marxa solucions   que  no apareixen. La Barcelona actual arrenca de la Barcelona del 92 que, dirigida per Pasqual Maragall i el seu equip, fou un homenatge al socialisme utòpic del segle XX, involucrat en el desarolisme urbà i el lliure mercat. Aquell Ajuntament governat pel socialisme  burgés, va obrir la porta a l'especulació urbana, amb pisos valorats l'any 1992 entre 25 i 42 milions de pessetes, sense subvencions, destinats a ciutadans amb un bon nivell econòmic. Foren els pisos de la Vila Olímpica que es venien abans de les olimpíades, acompanyats de zones verdes, bones platges, un marina nova i d'hotels de gran categoría en la mateixa zona. Aquesta fou la transformació de Barcelona: Modernitzacio i vistes al mar amb una renovació d'infraestructures  urbanes, rondes  de mobilitat ràpida i tunels.  Era encara la ciutat del transport individual i el vehícle privat. El barri olímpic  esdevingué una zona residencial de clase mitjana alta dins de la ciutat, i no es va aprofitar per fer habitatges socials per reduir els reductes de la precarietat social. No es coneixen habitatges de la Vila Olímpica que passessin a membres de la classe obrera. El socialisme olímpic fou doncs un socialisme dels dits de "caviar". Les inestables  vivendes socials continuaven fora del centre urbà, a Badalona, l'Hospitalet, Cornellà, Ciutat Badía, El Turó de la Peira, Ciutat Meridiana, Trinitat Vella o el Carmel,  amb comunicacions interurbanes  i assistència social deficients. La Vila Olímpica no havia sigut programada per habitatges socials, escletxa que encara hi és a l'Auntament. El socialisme polític de la petita burgesía havia oblidat les classes treballadores i l cohesió social. La protesta fou atacada fulminantment amb la persecució de presumptes terroristes republicans del 92, per l'Audiència Nacional que habia substituït els Tribunals d'Ordre Públic. Els jocs olímpics eren com ara la pàtria i tot s'havia de sotmetre al seu èxit. Fidel Castro i el Rei Juan Carlos eren benvinguts. Jordi Pujol, el President de la Genralitat feia el seu paper sabent que el protagonisme oficial sería de l'alcalde socialista. Però no convenia res que poguès alterar el bon desenvolupament de la festa. Era l'èxit de Samaranch més que de Pasqual Maragall. Però la ciutat veia i agraïa la feina a Maragall, no a l'ex franquista Samaranch. Els treballadors tampoc van merèixer millors oportunitats, excepte  treballar a les obres, però sense millorar d'habitat ni de condicions laborals. D'aquella política que va dirigir un arquitecte com a Regidor del PSC, moltes coses han quedat per xplicar, silenciades en la desmemòria, doncs l'important era l'èxit dels jocs, junt amb la primera bombolla immobiliaria i la recessió post olímpica. Els preus de pisos i locals de negoci i restauració  es van apujar notablement a tota la Barceloneta i la zona del port. Es va perdre la Barcelona diversa a partir del moment en que la immigració començava a tornar a casa. Haviem creat una Barcelona de ficció, amb una excel·lent façana marítima. El socialisme democràtic no es veia per en lloc. El capitalisme s'havia apoderat de Barcelona. L'especulació tenia el seu lloc assegurat.  El negoci no havia fet més que començar, i encara dura, de bombolla en bombolla. L'Ajuntament actual no ha sapigut desembolicar la trama social i ha perdut la oportunitat de la permanencia. El desgrat de la població és conegut, i l'alcaldessa sap que possiblement no podrà revalidar càrrec i passarà a la oposició. La Capital de la república catalana ha d'aplicar una nova dinàmica i socialisme democràtics  que obliguen a una millor gestió i més efectiva dels recursos. No es pot començar a pensar en entretexir draps nous  a pocs mesos de final de mandat, havent a més tret l'alcaldessa la placa de la Plaça de la República que i havia a la façana de l'Ajuntament, que és com es coneixía la actual Plaça de Sant Jaume en temps de la República. Pot ser que li agradi més a l'alcaldessa apostar per la protecció del  Rei d'Espanya, perquè monarquia a Catalunya no n'hi haurà cap més.