politica de diaris i tancada de porta a Madrid

Moderació ha sigut la paraula que més ha arribat als lectors de diaris des de l'editorial de La Vanguardia demanant moderació als polítics. I mentres es demana moderaciò i, el Ministre d'assumptes exteriors espanyol continua dient que la independència de Catalunya és inviable i ja avança el que segons ell passaria si Catalunya proclama unilateralment la independèncioa, doncs té molt segur que no hi haurà consulta. L'objectiu de Madrid és dir no a Catalunya e tots els fronts i parlar de catástrofe per a tots en cas de marxa unilateral. Mentres tant i com avís redueixen la despesa en infraestructures, ens cobren interessos pels diners recaudats dels nostres impostros que ens donen com a prèstec, i cmencen a parlar a travers els mitjans d'una entesa fiscal que no es cocreta. Oriol Junqueras calla i Marta Rovira segueix dient que volem el dret a decidir invocant la majoria de diputats sobiranistes. Al Congreso de los Diputados avui en canvi, ens han dit que de consulta, no. La negativa a arribar o consensuar un acord és real.

pressupost municipal acadèmic i continuïsta a Barcelona

Amb més de dos mil milions de despesa prevista, amb morositat segura entre els contribuents, l'objectiu del pressupost municipal no és potenciar un municipalisme democràtic, sino un municipalisme corporatiu i de gestió de la inversió real en obra pública controlada per institucions municipals de les quals no es coneix ni es posa a discussió el pressupost. No reconeix3en que amb l'estrictura actual del pressupost m´res del 10% queda ocult als ciutadans de Barcelona. Cap explicació a la pregunta feta per nova esquerra catalana i si molta educacipo dita versallesca. Un es pregunta també on és la transparencia dels comptes. No varem poder saber en l'acte de presentació del pressupost a la ciutadania ahir al vespre quin era el resultat real de la despesa pública prevista en obres, més de 400 milions d'euros. Ens van presentar el pressupost com un eina útil per l'estabilitat i liquiditat financera amb capacitat d'inversió i la reactivació económica, l'atenció de les persones i la regeneració urbana. No van declarar 2014 l'any de lluita contra l'atur i la vida cara, l'any de lluita per solucionar la greu problemática social que vivim a la ciutat amb milers d'aturats i gent sense recursos, ñ'any de la lluita cintra la desigualtat. No volen adoptar la política fiscal de l'Ajuntament a un criteri de recaptaciò directe i progressiva adaptant-lo a la capacitatneconòmica dels ciutadans. Prioritzent d'aques5ta manera la idea de motor econòmic parlant de solvència, rigor i credibilitat. No van aclarar com reflecteixen en el pressupost el compromìs de l'Ajuntament amb les necessitats de dionbar suport als més necessitats, doncs la despesa social només augmenta un 3,7% davant l'augment de la despesa en obra pública en un 20%. Els indicadors de referència que ens varen presentar corresponen a la situació actual. Les previsions actuals no són clares i deixen lloc a la improvització, que per cert està contemplada amb un augment del capítol d'imprevistos en el 100x100. No varen explicar totes les partides i es proposen acabar l'any amb superávit. Destaca de l'acte que el públic va fer preguntes sòlides sobre els barris i la lluita contra la desigualtat les CUPS, els sindicats no es van ficar amb el nombre de funcionaris municipals decreixent segons el pressupost. Els partits de la oposició, tant de dretes com d'esquerres van dir que no aprovarien el pressupost perquè consideraven era contrari als principis socials. Algun va arribar a queixar-se de l'acte com si l'equip de govern volgués fer les coses sense comptar amb l'oposició. El seu discurs al pùblic fou com una queixa. En canvi el públic s'havia adreçat a la corporació amb propostes i demanant explicacions de coses concretes, seguin el guió de l'acte d'audiència pública que va semblar curt. L'Ajuntament va pasar democràticament la prova de foc, tot i que no va haver-hi segon torn d'intervencions pel poble present després d'escoltar els grups municipals presents i les explicacions de la Tinent d'Acalde Sra. Sonia Recasens, més les d'alguns regidors de CiU i gerents d'entitats municipals també presents. El continuísme era present. Van explicar poques coses i tampoc per què serviría la partida de dietes prevista en el nou pressupost. La política convencional segueix viva al govern i a la actual oposició. No hi eren presents membres de l'actual grup municipal de Esquerra Republicana de Catalunya o no van intervenir. Esperem que la estabilitat de la corporaciò no desastabilitzi més la situació social dels necessitats i dels vulnerables, immigrants inclosos. Esperem que puguin pagar els deutes i subvencions pendents de liquidar.

enaltiment de l'autoritarisme en nom de la dignitat

Quan la Justícia és odi i venjança la Constitució esdevé l'exaltació de l'autoritarisme, com ho fou la Llei Orgánica de 1967 que el Ministre franquista Manuel Fraga Iribarne deia que era la nova Constitució. L'art de transformar el constitucionalisme democràtic en la porta de l'autoritarisme i les dictadures fou ben desenvolupat pel franquisme seguint el model nazi, i el seu Ministre d'informació va ser prou hábil per engrescar els demòcrates a caure en un sistema legal que acabaría permetent involucionar la democràcia cap el poder absolut d'un partit convencional sense democràcia interna, regit pels interessos creats, la corrupció, l'odi contra Catalunya, posseït pel vell esperit imperial español. Amb l'autoritarisme viu en la manifestaciò convocada a Madrid avui contra la Sentencia del Tribunal d'Estrasburg anul·lant la doctrina Parot i fent aplicar la llei justa, els drets i llibertats a Espanya s'han posat a disposiciò del poder arbitrari, les oligarquies i el caciquisme. Han confós el caciquisme i l'arbitrarietat com a genuïna font del poder. La Constitució española de 1978, amb la participación i presència a la manifestaciò antieuropea d'avui a Madrid que diuen és la concentració de la dignitat, amb participació activa del partit popular que dona suport al Govern espanyol, després de les declaracions del President Rajoy contra la Sentencia del Tribunal Europeu de Drets Humans és la expressió de la incorporació a la política activa de la dreta reaccionària en lluita contra les llibertats i la democràcia en el territori de l'Estat español. Espanya per a ells és l'Estat del que deriven tots els drets i pdoers. Europa creuen que no els ha de venir a dir res de com s'han de fer les coses. Volen que els Magistrats estiguin al servei del poder, com el Tribunal d'Ordre Públic a l'era franquista. El Tribunal Europeu de Drets Humans s'hauria de suprimir com també els intel·lectuals que esperonen els universitaris contra el règim quan el que intenten és fer democràcia, aplicar la llei justa amb Tribunals independents del poder, defensar els drets dels febles i vulnerables quan la llei és l'expressió de la venjança, l'arbitrari, la injustícia, el retorn de les dues Espanyes, el manteniment del domini dels vencedors de la guerra civil contra els venúts. El que van fer Schuman i Adenauer l'any 1957 creant la Comunitat europea del Carbó i l'acer acaban les sagnants guerres i odis entre germans europeus, enterrant per sempre més el nazisme i el totalitarisme a l'Europa lliure, crear el Consell d'Europa el 1950, després de les Nacions Unides el 1948 per garantir la Pau i la democràcia, la creació de Tribunals de Drets Humans a tot el món, Núremberg, el Tribunal Internacional de la Haya i la creació d'els delictes contra la Humanitat per protegir els pobles contra tota mena de tirans, són realitats que no tenen cap sentit per la gent que avui anirà a la manifestació de Madrid avui com acte de protesta contra el Tribunal d'Estrasburg. Tampoc era defensable la accuó del terrorismo. Terrorisme i feixisme Son declaracions de voluntat col·lectiva de tiranía i de rebuig de la democràcia i el respecte als drets dels justiciables. Per aquesta gent tot el Codi Penal espanyol i les lleis s'han d'aplicar al servei del poder absolut, amb esperit d'odi i venjança. A partir d'ara queda clar que a Espanya l'únic Déu a servir és el de la força, que no és el de Roma. Esperem que Europa i el Papa Francesc hi diguin alguna cosa i estirin les orelles als Bisbes espanyols. Esperem no veure capellans, monges i Bisbes a la manifestació de Madrid. l'Església de la pau i l'amor, el perdó i la necessària reconciliació de tot un poble no pot supeditar-se a les actituds intransigents de la dreta reaccionària espanyola i el neofeixisme. Que no pregonin els diaris al servei de la dreta espanyola que anar contra el dret europeu és defensar la dignitat d'Espanya.

no estem atrapats

És un sentiment general que no estem atrapats com deia per TV 8 el Sr. Duran Lleida i que volem ser europeus lliures de corrupció, explotació, abusos i neofeixisme. S'equivoca doncs el polític català Sr. Duran Lleida quan diu que els catalans i el Govern català estem atrapats en un carreró sense sortida. Sembla que hagi perdut la confiança en la fe d'un poble que està carregat de paciència i és vol apartar pacíficament de les males pràctiques que signifiquen la actual gestió pública que redueix el poder adquisitiu dels salaris ja rebaixats i obliga a la emigració dels 900.000 joves que volen treballar i obrir-se camí en la vida i el retorn dels 1.170 000 immigrants en situación d'atur. Cal observar, que no no diuen que a Andalusia i Extremadura els que més criden contra Catalunya, l'atur és més alt del 33 %, mentres a Catalunya esd maté amb un 22% l'atur. Aquesta diferència de qualitat no deu agradar, però és la realitat demostrant que quelcom es fa millor a Catalunya o que els empresaris catalans i les multinacionals instal·lades a Catalunya, la porta d'Europa, consegueixen millor xifra de negoci a nivell internacional malgrat les tensions amb els treballadors qe veuen caure els drets conseguits en els convenis col·lectius que van morin. La llibertat de comerç no ens atraparà al carreró sense sortida mentres acabem construint el corredor mediterrani, millorant la xarxa de comunicacions, veure crèixer el tràfic de l'aeroport de Barcelona i el nombre de visites de vaixells turístics als diferents ports catalans, potenciar la internacionalització de l'economia catalana. Mossèn Pere Ribot, el capellà desterrat a Riells que formava part de la legió de silenciats per ser catalans, com deia el seu biògraf Andreu Pujol i autoconsiderant-se un arbre més del Montseny, deia que ens podrán arranar, però no desarrelar. I aquesta consideració és la que ha de permetre reflexionar els polítics capdevanters de Catalunya en la tasca que tenen per davant, sense isolament ni silenci, amb sinceritat i honestedat total, sense temença a la repressió dels que no comparteixen la nostra fé en l'esdevenidor de Catalunya. No ens hem de sentir atrapats com pensa el Sr. Duran i volen que Pensem els governants de Madrid que voldrien un país únic i monocolor, sense intel·lectuals ni pensadors crítics, imbuït de l'esperit creat per la fundació Faes, amb diputats disposats a votar si a tot el que s'els proposi, no condemnar el franquisme ni anul·lar la condemna a mort del President de la Generalitat Lluís Companys com a acte de repressió feixista vestit d'acte jurìdic legal, i sobre tot a votar negativament a qualsevol petició de consulta pública que pugui proposar el Govern de la Generalitat sobre la futura relació entre Catalunya i Espanya en el marc de la Unió Europea. Cal demonitzar tot moviment català cap a la independència, l'estat propi i l'esperit identitari que no deixa de ser una utopia quan se li oposa a la nacionalitat catalana la forçada unidad de España, sense voler definir i negociar Espanya un nou marc constitucional que permeti garantir la seguretat jurídica dels interessos presents a Catalunya i la democràcia participativa del poble català, en lloc de seguir dient com un disc rallat "esto no porque no es constitucional". Com deia Mossèn Pere Ribot, <>. Diumenge 27 encara veurem a Masrid una demostració de com Espanya no vol entendre ni accepta els compromisos internacionals propis d'una societat democràtica. Esperem que en plena disbauxa de poder absolut i de somni imperial no els doni per començar a abolir institucions i derogar normatives tornant a aïllar Espanya d'Europa.

ni fracturem ni destruïm

Ara el cap del Govern español diu que els catalans volen fracturar la convivència i destruir la Constitució. Cap de les dues coses. Aquest señor no sap el que es diu o el que diu està perfectament planificat per produïr més confussió i desorientació entre la gent senzilla i els empresaris. Fracturar la convivència és tant com dir que uns amenacen els altres, que diferent llengües i cultures no poden conviure damunt del mateix territori, que les famílies de catalans i no catalans d'origen es trenquen, que rebutgem les lleis de tot ordre. I molt més que anirà sortint segons convingui als assessors de tanta bretolada anticatalana que és el que li genera adhesions i vots al President Sr. Rajoy. Però Espanya és calla que incompleix la obligació de transposar directives comunitàries, de respectar els Tractats internacionals ratificats per Espanya en materia de drets humans. Espanya s'allunya ideologicament i culturalment d'Europa cada vegada més. La manifestaciò promoguda pel diumenge a Madrid pel partit Popular, partit que dona suport al govern español, és una demostració més del sectarisme de dretes, del front anticatalà, d'esperit antieuropeu i de baixa cultura democrática i liberal. Al Sr. Rajoy i la dreta espanyolista antes que nada li han sortit a més dos aliades de categoría, la Sra. Susana Diaz, destacada socialista actual Presidenta de la Comunitat Autònoma d'Andalusia disposada a impedir la independència de Catalunya i empenyada en negar el dret de Catalunya a decidir com a subjecte polític amb base nacional histórica anterior a la Constitució, i la ex Ministra socialista Sra. Carmen Chacon que està també contra la independència de Catalunya que diu no és desitjable ni possible. El President Rajoy amb el seu criteri individual només veu una nació de la que està molt orgullós, Espanya, com el Príncep Felip que, mal assessorat sobre la realitat política que viu i sense conèixer a fons la qüestió catalana, diu que és molt gratificant lluitar per Espanya, tot repartint els premis Príncep d'Astúries. Un altre personatge que només coneix la nació espanyola fundada segons diuen per Pelayo, sense comptar amb Catalunya, en començar la reconquesta. El princep s'ha pronunciat ciontra la divisió com a cvausant del retard de la recuperaciò, cosa que no és veritat, però segueix l'escola de mestres procedents del bandol guanyador de la guerra civil, com fa cinquanta anys ens feien llegir els llibres d'educació política pels estudiants de baxillerat escrits pels teòrics del Movimiento Nacional Torcuato Fernández Miranda i Eugenio Frutos Cortés amb suggestius títols com <> i <> editats per l'editorial DONCEL, afegint agradables cites del Papa Joan XXIII per convèncer subrepticiament el jovent de la legitimitat de la autoritat conferida per la guerra civil al règim franquista, o sigui a la dictadura de la que ells participaven com el seu pare mateix que fou nomenat successor del dictador General Franco a títol de Rei pel mateix dictador. Els que ara manen són fills d'aquella educació política, i per ells la nació espanyola definida pels vencedors de la guerra civil segueix essent la única, la indivisible unitat de destino en lo universal sota l'imperi de Castella. És el que lamentablement li han ensenayt al jove Príncep. No creuen en la Espanya plural, neguen tot, no reconeixen l'existència de cultures milenaries no castellanes amb escriptors, artistas, científics i pensament jurídic català de fama mundial com Josep Pla, Pau Casals, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Salvador Dalí, Tapies, Cuixart, Nonell, Opisso, Ramon Fuster, J. Orò, Dr. Barraquer, Dr. Dexeus, Amadeo Hurtado, Ramon LLull, Mossèn Cinto Verdaguer, Josep Torras i Bages, Joan Maragall, Pompeu Fabra, Salvador Espriu, entre d'altres, a més del llibre base del dret marìtim "Lo Consolat de Mar" del segle XII, ben abans que Castella comencés el seu procès d'unitat amb gran part del seu territorio sota control del món musulmà que encara reclama el Marroc com a propi. Fora de Catalunya les manifestacions d'incultura i desconeixement de la realitat, embrutits i contaminats els ciutadans per les informacions tendencioses i sectàries de l'aparell del poder generen cada dia més desafectes que mai del règim constitucional de 1978 en veient que tot el que els diuen és mentida i la misèria creixent revela que la crisi segueix. Negar tot el que demanen els catalans i voler guanyar temps no apaigavarà el poble català, ans al contrari. S'els va escapar Portugal i ara intenten que no s'els escapi Catalunya que és molt important pels seus interessos. Però cecs pel somni de l'Imperi no s'adonen que l'imperi espanyol ja no existeix. Viuen tots en el passat que no pot tornar excepte que Espanya es doni de baixa de la Otan i d'Europa i ens obliguin a tots a veure tres vegades al dia la pel·lícula "Raza" amb guió del mateix dictador deixant de subvencionar el cinema que no presenti pel·lícules patròtiques.

el dret invisible i la llei interpretada sense justícia

Podriem creure que la manifestació convocada a Madrid pel diumenge per protestar per la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans aplicant la llei i el dret fonamental a la irretroactivitat de la llei penal en el cas de la presa etarra condemnada per activitats terroristes i assessinats, que demanava ser posada en llibertat des de 2008 és una cosa justa i legal. I no ho és. Espanya ha incomplert la llei i la Constitució, ha mantingut una persona en situació de detenciò il·legal contra el que disposa a més la Convenciò Europea de Drets de l'Home i el Ciutadà de 1950. El Tribunal d'Estrasburg ho ha recordat a l'Estat espanyol en una sentència fulminant. Espanya, aplaudint el desig de venjança de les víctimes i familiars que no de justícia es voldria mantenir en la il·legalitat infractora del Conveni d'obligada observància des d'el moment en que el propi President espanyol Sr. Rajoy s'apunta a participar amb el partit popular a la manifestació convocada a Madrid i trova amb criteri personal injusta i equivocada la sentència. El Consell d'Europa s'hauria de plantejar ara suspendre Espanya com a membre del Consell per actes contraris a la democràcia europea. Que senzill hauria sigut rectificar i sortir de la il·legalitat en lloc de mantenir la voluntat de voler imposar la llei sense justícia pensant que el dret europeu dels tractats és invisible i no tindrà res a dir. Que senzill hauria sigut posar en llibertat en silenci els presoners que hi tenen dret per aplicaciò de la llei, sense voler donar-hi més voltes ni forçar situacions. Algun ministre hauria de dimitir en un país normal. Algun Magistrat hauria de ser expedientat després de la Sentència europea per mantener ilegalment gent a la presó. Però no passarà res. Hi haurà manifestació de protesta contra la Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans declarant il·legal la doctrina Parot, i també hi trobarem els liders del Partit Popular a la capçalera junt amb les aassociacions de víctimes del terrorisme, donaran més diners i ventatges a les famílies de les victimes del terrorisme i a ficar-se després amb Gibraltar, Catalunya, el President Maduro. la presidenta de l'Argentina quan estigui bona i els errors del socialista President Hollande. Els saharauis executats durant la marxa verde de 1975 quedaran a les fosses comunes on són encara a Espanya molts morts de les venjances i assassinats per represàlies durant la guerra civil 1936/1939. Cal anar a veure algunes pel·lícules com "Las 13 Rosas", "La lengua de las Mariposas", "Por quien doblan las campanas", "las bicicletas son para el verano", "Hay Carmela" i moltes més que descriuen les barbaritats de la guerra sense pietat ni cap mena de consideració a la població civil, els Mestres de la República i els intel·lectuals. El dret aplicable sembla invisible i la llei s'interpreta sense justicia ni equitat.

el progrés desaparegut i la falsa millora

La modernització d'Espanya i de Catalunya no han tingut l'origen en cap plantejament polític, sinò en una realitat necessària per adaptar els negocis, l'administració, la vida diaria i la política al món europeu. Les preocupacions del poble que veiem en les reunions municipals encara són les primàries i tradicionals d'allunyar de casa els nous costums del jovent i les alegries dels turistes de nit. El 90% de les queixes a l'administració municipal són contra els apartaments turístics en lloc d'exigir la reconstrucció del sistema democràtic i una participació oberta de la ciutadania en la política municipal, sotmesa a una reunió cada tres o quatre mesos amb paraules curtes i moltes previament demanades explicant del que volen parlar. No hi ha debat. No hi ha oratòria política. No es resolen sobre la marxa com el Tribunal d'aigües de València les qüestions presentades pels ciutadans presents. En vaig contar uns 30 a la darrera reunió de l'eixample del propassat dimarts 22 d'ictubre. Tot s'acaba amb bones paraules i fins la propera. Son escasses les fritiques a l'adminustració municipal i la seva manera de fer de sempre. No es parla de seguretat ciutadana mentres els robatoris no paren. No es parla dels acidents de trpansiut que ni baixen entre iotxes i motos. Política de qui dia que passa elecció qu'empeny. La estratègia municipal és insuficient doncs no resolt els greus problemes socials de la ciutat pensant en fer obres publiques i subvencionar festes cíviques. Tampoc es veu una pressió de la ciutat per què el Govern espanyol respecti i permeti desplegar els drets establerts en la Carta Municipal sobre justícia de proximitat. Moltes coses queden pendents amb reglaments estrictes i convencionalsmés propis del passat, mentres veiem que el pressupost es menja la part més important en sous i despeses de funcionament de l'Ajuntament. Molt poc queda per invertir en la ciutat. Seguim amb el sistema fiscal franquista basat en la propietat i preus polítics, afegint la privatitzaciò de serveis. No sembla que n'hagin trobat un de nou i millor. Acabo concluent que l'Ajuntament no està adaptat a la probemàtica real de la ciutat dels nostres díes. L'Ajuntament actual conservador no troba la seva identitat o l'ha perdut. L'Ajuntament actual no compta amb l'entusiasme popular per la seva gestió. L'alcalde, massa enfeinat amb les seves relacions publiques, sembla que no ho vulgui veure. El temps dirà.