divorci política i diner

Que el diner no té pàtria, que els mercats són covards, que els capitals fugen dels llocs en conflicte on no vegin possibilitats de guanys ràpids és una realitat que de nou s'ha demostrat a Espanya. Més de 70.000 milions d'euros han marxat el 2015 amb desinversions. L'excusa ha sigut de nou la situació política. La manca de confiança dels inversors espanyola és més patent que mai i fugen per manca de poder que els ampari. Marxen perquè ja no creuen ni en el Partit Popular.Marxen per no pactar amb l'esquerra.La Unió Europea ens adverteix que elcreixement no és suficient, que tenim un atur estructural prou important que ens obliga a seguir fent retallades i practicar la política de l'austeritat tenunt a més en compte l'anomenada desacceleració de l'economia global. Un país amb un alt nivell de corrupció perd la confiança, més per aquesta raó que per la situació política. En democràcia el diàleg resolt els problemes o permet trobar solucions. El malbaratament de la democràcia o posar-la a disposició dels capitals empobrint el món del treball no és cap solució. La Justícia Social exigeix quelcom diferent, recuperar la societat del benestar, reduir les desigualtats, fer una politica al servei de la dignitat de l'individu.

traició socialista, arribisme neoliberal

Un acord d'investidura i de legislatura sobre punts que no obren la possibilitat de solucionar els problemes fonamentals de la societat espanyola i catalana sembla que presideix l'abraç entre gent socialista espanyola i el centre dreta neoliberal proper al PP. L'entesa exclou l'autogovern de Catalunya a la que s'impedirà celebrar un referèndum d'autodeterminació. Però els treballadors seguiran desprotegits, les pensions sense garantir, la sanitat sense funcionar, l'educació sotmesa a una nova llei ben aviat, les administracions locals tremolant financerament davant la possible desaparició de les Diputacions Provincials si abans no s'ha resolt el tema competencial i de serveis. Els enunciats de les propostes pactades entre les dues formacions no s'han desplegat ni permeten veure quines solucions hi hauran al darrera. Les propostes de regeneració política són insuficients. No desperten simpatia ni entusiasme. Aritmeticament no sumen els vots suficients per la investidura. Més aviat dona la sensació de que ja hem conençat la campanya electoral per unes noves eleccions generals. El que queda clar és que els socialistes a l'igual que els conservadors del PP i la nova dreta Ciutadans neguen de nou a Catalunya el dret a decidir, tot i que el PSC s'hi havia compromés. El conflicte Catalunya/Espanya torna a estar servit per l'oposició de les organitzacions polítiques espanyoles a seguir un diàleg amb les forces polítiques catalanes. La defensa de la personalitat nacional de Catalunya segueix viva buscant ara l'encaix en una Europa més democràtica, respectuosa amb la seva pròpia deiversitat.

i qui és Tejero?

El que em sembla més preocupant del record del 23 F de 1981 és que el jovent ignori avui qui és Tejero, qui era, què pensava i que volia, si Franco era viu o era mort el dia de l'assalt al Congreso de los Diputados, què va significar la dictadura o quin fou el paper del Rei en tot aquest procés. 35 anys han sigut suficients per esborrar part de la història viscuda en una jove democràcia que no acaba de resoldre la seva conflictivitat interna. La gent no sap el que significa la foto de tots els encausats. No se sap qui havia darrera d'ells. No se sap qui va moure fils en realitat per arribar a la grotesca situació de la temptativa de cop d'Estat i establir un llistat de tots els polítics antifranquistes que havien de ser assassinats aquella mateixa nit. La investigació no ha sigut mai ben conduïda, i fou tancada massa aviat.La memòria del que ha passat, la veritat de la història es perd en l'oblit. Aquesta etapa o episodi de la història contemporània la gent jove l'ha de conèixer i saber el que va passar en realitat. La gent jove ha de conèixer els perills que amenacen les democràcies dels països que surten d'una dictadura. Els centres educatius haurien de revisar les matèries d'ensenyament i els continguts històrics que escomuniquen a l'alumnat.

protocol, encaixades, discursos

Protocol, encaixades, discurs sense diàleg, és tot el que va passar el passat diumenge. Una trobada que hauria pogut permetre un apart no va ser altra cosa que una trobada diplomàtica del Rei Felip VIè amb el President de la Generalitat, la Presidenta del Parlament de Catalunya, l'Alcaldessa de la ciutat, acompoanyats d'algun Ministre i de la Delegada del Govern a Catalunya. Tot per sopar junts al Liceu de Barcelona amb el sol rebuig dela CUP que havia tornat les invitacions. Els discursos del President de la Generalitat i del Rei no van aportar res de nou del que ja sabem. Un dient que Catalunya és i l'altre parlant d'unitat i treballar junts per fer un país més pròsper. Ha quedat de nou clar que pel Rei o qui li redacta les seves intervencions només existeix un país.Cap reconeixement per Catalunya, no ens enganyem. Han sopat junts. Paraules i converses buides i banals. Discursos de compromìs. Salutacions i adeu senyors i senyores. L'acte institucional de presència del cap del'Estat ha sigut patent. Però ens queda per saber quin ha sigut el cost i qui l'ha pagat. Molts ho agrairiem. Mentre aoixò passava al Liceu, a les Rambles a poca distància els venedors ambulants sense llicència i amb mercaderia d'origen discutible feien seu l'espai. L'Ajuntament ha fracassat amb la seva política d'integració social i no troba solucions a la il·legalitat que tampoc va saber resoldre l'anterior govern de CiU. Els crits dels ambulants, les reunions a l'Ajuntament i les detencions policials no serveixen per eradicar el problema ara ja estès a més punts del territori.

la transparència que no veiem

La transparència que vol dir posar en coneixement de la ciutadania la veritat, la realitat de les coses, del que es fai del que es pensa fer des de llocs de govern, les despeses i la gestió, sembla que no arriba al món de la informació o no es publica com hauria de ser. Ara hauriem de saber tots els ciutadans del primer al darrer sou dels treballadors de la TMB. També hauriem de saber les condicions laborals detots i cadascún dels treballadors. El poble té dret a saber. No dir la veritat és un atac a la democràcia i al benestar. S'ha de coneixer la variabilitat de les situacions, el perquè de les desigualtats, aceptar les crítiques. La informació donada previ 5retallar el que no convé afecta a la credibilitat de les polìtiques i impedeix assentar alternatives als sistemes caducs. Quin és el cost real de les millores socials i com es repercuteix en el pressupost de la ciutat de Barcelona? Ha fet l'Ajuntament una presentació i explicació poública del pressupost? L'hem pogut debatre al marge dels càrrecs? Millor que l'Ajuntament no caigui en la trampa de voler acumular beneficis aplicant condicions laborals i sous propis d'emprenedors amb impactes negatius per el benestar social. L'Ajuntament no ha sigut triat per dilapidar ni per malbaratar i menys per imposar polítiques austericides. TAmbé l'alcaldessa Colau s'hauria de plantejar si demana o no la independència de Catalunya, doncs ara vol fer més política, però juga a fer alternativa al sobiranisme.Que sigui taqmbé transparent amb els seus plantejaments, doncs o està amb el sobiranisme o no hi és. Millor que no jugui a entabanar la gent ni a fer de flautiste d'Hamelin. Ser d'esquerres, fer política d'esquerres exigeix quelcom més que haver practicat com activista. Són les actituds, la generositat i la capacitat de diàleg, la voluntat de resoldre la problemàtica de la justícia social les que compten a l'hora de definir una política com d'esquerres o no.

la democràcia també és diversitat

Els legisladors no són matemàtics que es preocupin per fer lleis que mantinguin l'ordre i la pau de les societats que conviuen dins d'una organització global. Però existeixen unes llibertats públiques que el dret no pot desconèixer i els mitjans de comunicació haurien de tractar en lloc preferent. No ha deixat de sorprendre que la decisió del Jutjat Central nº 4 de l'Audiència Nacional del 18 de febrer declarant no constitutives de delicte les xiulades al rei i a l'Himne Nacional que vam sentir vibrar al Camp del Barça el passat 30 de maig, seguint la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans continguda en les sentencies dels casos Castells i Otegui, hagi sigut tractada pels mitjans com notícia esportiva, i en un petit angle de pàgina al diari El País que tants articles i reportatges ha publicat en defensa de la llibertat d'expressió a altres països. Els querellants i la Fiscalia no admetien la diversitat d'opinions ni el dret de protesta sonora. Han posat de relleu els acusadors en aquest procediment la manca d'identitat entre governants i governats. També les cada dia més alluntyades diferències entre els que fan les lleis i els que les obeiexen. Algun governant o aspirant a ser-ho arribarà a separar els conceptes de poble i ciutadania per crear noves alternatives per damunt de la llei que puguin decidir el que és legal, racional i aplicable per la construcció d'un nou ordre. El problema sempre resideix en l'elecció dels valors i principis que s'han d'aplicar davant l'actual crisi de la representació política. La vida democràtica feta amb valors republicans exigeix que l'organització de la vida social estigui orientada a la realització del bé comú, però també a defensar els drets individuals coneguts com llibertats públiques. Cap societat no pot renunciar a les llibertats, sotmetre la ciutadania a un instrument de mercat. La llibertat és inseparabla de la concepció de la política democràtica excepte que es vulgui seguir el camí del capitalisme autoritari o acceptar la dictadura dels mercats, que es legisli amb criteris matemàtics tant sols per mantenir l'ordre i assegurar un fals pacifisme o conformisme imposat amb les decisions del poder. Avui qualsevol règim ha de reconèixer que la democràcia és diversitat i més en els temps actuals en els que l'important són els serveis abans que la producció industrial.

contra l'egoísme i la por a les llibertats

Que el mateix Papa li hagi de dir a un jove "No seas egoísta", és definitori del que està passant a una societat que viu en l'individualisme, la maldició i la violència. Avui veiem també la foto de la concentració de creients a la Plaça Sant Jaume protestant amb creus contra l'Alcaldessa Ada Colau, per l'acte del Parenostre dit blasfem per un Bisbe recitat al Saló de Cent, després de publicar un manifest a La Vanguardia. Aquesta gent no volen veure que els sermons no serveixen de res, no inspiren sentiments religiosos, ni moralitzen ningú. La balança sempre s'inclinarà del costat de la impietat i l'error per què som en un estat de jovent irreligiós que viu en un estat de consciència ben diferent dels creients. En lloc de criticar, condemnar i perseguir ens cal escoltar al que no creu i ataca les bases religioses. Les dites blasfemies i obscenitats diria Concepción Arenal s'han d'escoltar amb impassibilitat, doncs ens cal saber el que pensa, el que creu el blasfem i el per què. No ens hem d'escandalitzar ni alterar-nos per aquests fets en una societat lliure. Cal combinar el respecte a la llibertat de creació amb els drets de les minories i la diversitat també religiosa. La impaciència no condueix a solucions. El minut de glòria del discurs no afavoreix res. Les concentracions de protesta com han fet els ultres catòlics mai no atreuen ni convencen el cor dels contraris. Cal prescindir de les faltes i dels errors dels demés i fer treballar la intel·ligència, que la mà i el cor vagin units. Per acabar d'animar el debat ens assebentem de que RTVE ha amagat un reportatge sobre el rei emèrit qwue ha difós la TV a França. En aquest reportatge el rei reconeix la seva admiració pel dictador Franco al que mai no ha condemnat la Corona. El rei emèrit ha viscut en la soledat i per tant en situació de dependència dels seus més propers, però sense poder autorealitzar-se i viure la seva llibertat ni en la feina que va desenvolupar durant anys. El rei emèrit, per les circomstàncies socials que l'han envoltat, ha viscut amb por a la llibertat i sense voler pensar que el futur de la democràcia depén de la realització de l'individualisme en un àmbit de justícia social. El punt final deles noticies sobre l'evolució de les llibertats públiques ens el dona la interlocutòria del Jutjat Central 4 de l'Audiència Nacional afirmant els principis i valors democràtics d'acord amb la doctrina del cas Otegui jutjat el 2011 peñl Tribunal Europeu de Drets Humans, contradint laposició de la Fiscalia per considerar que la llibertat d'expressió és un dels fonaments essencials de la societat democràtica, no considerant la xiulada a l'Himnedel parit de la final de la copa del Rei de 2015 injuriosa, no sent més que una crítica de mal gust però que no reuneix les característques de delictiva. Que els Jutges parlin com han de parlar hauria de fer pensar a certes autoritats pùbliques en la conveniència de millorar la seva expressió en lloc de condemnar i perseguir la societat lliure, doncs com diuen els Jutges, és legítim el desacord amb els símbols o institucions de l'Estat, la seva forma i règim fixats dins del marc constitucional.