Acomiadament barat

Ho han aprovat per reial decret llei com tantes altres coses que es faran i es desfaran. L'acomiadament serà més barat. La mobilitat dels treballadors per submissió i silenci davant les imposicions dels patrons està assegurada. La baixada de preus del treball assalariat està assegurada també. Els treballadors han perdut veu i força. Els sindicats s'han convertit en maquinàries conservadores del poc poder que els queda, amb un excedent de funcionaris. La retallada de les subvencions ho ha posat al descobert. Els conservadors aplaudeixen la reforma. No és agressiva per als emprenedors. Afavorirà l'acomiadament d'empleats de la banca, dels bancs que s'han de fusionar. Tornaran els ‘indignats’. Tornaran les ocupacions de la via pública. Manifestacions per tot. Jovent fugint dels polítics. Tots contra l'Estat, tots contra el poder de l'Estat i els polítics que el controlen. El culpable és el poder. El poder no obliga als mitjans financers a impulsar l'empresa jove i donar-l’hi crèdit, que vol dir confiança comercial. Perquè tot s'acaba fent créixer el deute, encara que sigui pagant interessos i esperant cobrar els impostos i les taxes, directes i indirectes. Només ens manca, mitjançant Domund, entre ‘mani’ i ‘mani’, també recollim per a pagar el deute exterior de l'Estat. Que no ens diguin ara que anar al carrer a protestar, a fer soroll de casseroles, a demanar ens tornin els diners que ens han retallat amb la farsa de la puja de l'1 per cent de les pensions és l'equivalent del desordre. Qui ha estès el desordre? El poble, els treballadors, els aturats, els pensionistes, les vídues o els discapacitats, segur que no. I tot això, en nom de la seguretat jurídica dels empresaris. Molt haurem de canviar en el futur, quan governin altres que pensin en el demà, no en l’abans d'ahir.

Reconciliació de la memòria i decepció judicial

La primera condemna judicial del jutge Baltasar Garzón per unanimitat dels magistrats del Tribunal Suprem espanyol, que trobem estranya, ens fa retrocedir mentalment (sense conèixer la següent) als segrests, tortures i morts violentes, sense judici, de més de 100.000 persones desaparegudes que es troben en enterraments clandestins, en foses col·lectives. Podem considerar aquests fets com a crims de gravetat que no haurien d’estar coberts per l’amnistia de 1977?. La impunitat d'aquests fets no pot quedar coberta per aquella amnistia per fets polítics i algun altre petit delicte o falta, evasions de capitals incloses. La dignitat de les víctimes i de les famílies no permet una interpretació extensiva favorable als executors de la violència contra els vençuts, contra els republicans, contra els catalans. Aquests delictes no tenen prescripció extintiva. Com diu Amnistia Internacional, "ningú no pot ser jutjat per investigar les violacions dels drets humans". Però a Espanya, 37 anys després de la desaparició del dictador, ha passat. Les lleis ho han permès. Hem oblidat els principis equitatius?. Es tan rígida la justícia com a administradora de la llei?. Servirà la sentència per conciliar les comunitats dels executors i els executats?. No s'hauran obert noves ferides en la societat espanyola?.

Equitat i dignitat públiques

Acaben de fer pública la primera condemna del magistrat Garzón, per un delicte de prevaricació en ocasió d'unes escoltes que s'han considerat il·legals. No ens ho imaginàvem tan fort i dur. Ell es va explicar d’una manera que no ha convençut als magistrats de la seva innocència. I, malgrat el que va exposar el fiscal en defensa de la absolució del magistrat, la sentència dictada amb unanimitat del tribunal ha estat contundent: 11 anys d'exclusió de la carrera judicial. L'expulsió de la carrera judicial del jutge ara condemnat és un fet. És equitativa la sentència?. Pot entendre's dels fets analitzats en judici públic, com fa el Tribunal Suprem, l’existència d'un fet infractor de la llei amb conseqüències tant greus? Els dubtes sobre si va ultrapassar el dret de defensa dels imputats i detinguts hi són i hi seran sempre. Ningú no veu clar el perquè ha de caure Garzón. S'han lligat els judicis tan seguits amb especulacions sobre dèficits de la justícia espanyola. Però és que ahir va acabar un altre judici contra el mateix magistrat en el que s'ha parlat de desaparicions de persones, de tortures, d'assassinats, de foses clandestines, de les reclamacions i denúncies tramitats pel mateix magistrat Garzón per a recuperar la dignitat de les persones i investigar la veritat dels crims del franquisme. El silenci de molts en el poder acompanya la imatge del magistrat declarant com a acusat, desvestit de la toga, símbol de la seva dignitat. Les queixes i protestes tan sols vindran d'un sector de la societat i de l'opinió pública. A nivell internacional, serà considerat tot el que ha passat, encara que ara l'absolguin d'aquest segon judici, com un factor més de desprestigi del actual Regne d'Espanya. La vida política espanyola hi perd. La credibilitat social del règim actual ja és sota mínims un mes després d'arribar al poder el Partit Popular. Ara, ja no poden donar la culpa al Govern anterior de la recessió, l'augment de l'atur, les retallades públiques i la contrareforma. Ara s'ha de canviar tot perquè res no hagi passat. Però, des de quan?.

Dignidad y libertad, base de la justicia

Friedrich A. Hayek, en su libro Derecho, Legislación y Libertad (Unión Editorial, Madrid, 2006), nos recuerda (pàg. 478) que quienes concibieron originariamente la Constitución americana no incluyeron una declaración de derechos, y que, cuando se añadió la novena enmienda, ineficaz y casi olvidada, se sostuvo que "la enumeración de algunos derechos que se hacen en la Constitución no podrá interpretarse de manera que sean negados o menospreciados otros derechos que poseen los ciudadanos". Una declaración similar se contiene en el Convenio Europeo de los Derechos Humanos de 1950. El objetivo es preservar la libertad y con ella la dignidad de la persona. Los derechos fundamentales, así, pretenden proteger la libertad individual. Al no ser reglas de conducta sino tan sólo reglas de gobierno, las constituciones están sujetas a frecuentes cambios para evitar el tratamiento desigual y la arbitrariedad pues no se puede permitir que sufra el ideal de la democracia ni que se asista en silencio a las crecientes decepciones de los gobiernos, que se convierten en esclavos de los grupos de interés. Y sabido que sólo la conducta humana puede calificarse de justa o injusta, es en base a la ley que consista en normas de recta conducta que deberá exigirse su cumplimiento, como dice Hayek, pues la ley ha de servir a la justicia y no a intereses particulares ni políticos. La evolución democrática como la evolución de la libertad cultural no son el resultado de implantar unas instituciones al final de una dictadura sino el fruto de un proceso de desarrollo racional de la cultura, la educación y las libertades al mismo tiempo.

Por a la transformació social

He anat aquesta tarda a la presentació del llibre Cambó, que es feia a Òmnium Cultural. La presentació ha anat a càrrec de Lluís Duran i Oriol Junqueras. S'ha destacat el pensament del Cambó vist per Heribert Barrera: monàrquic, d'ordre, catòlic, que acceptava ser d’una dreta republicana: "La riquesa de Catalunya és la base de la seva llibertat" deia el fundador de la Lliga. Barcelona era una capital dinàmica i Barrera opina que la política de llavors va seguir la ruta equivocada, que "havien de donar carcassa a la nació catalana, a un Estat català." Seguint les exposicions dels dos oradors, ha quedat palès que la por a la llibertat és un dels temes que més donen per pensar als sociòlegs i als historiadors, i que més han condicionat l'evolució dels fets polítics. Oriol Junqueras deia aquesta tarda que la por a la transformació social, la ideologia i la cultura han fet el fracàs polític de Catalunya. La nostra història és la història d'un fracàs polític, quan resulta que Espanya és un Estat en una decadència permanent, doncs resulta que ha fracassat en una revolució industrial, en economia, en política presentant règims amb aparença democràtica i de convivència social; fracassant en política exterior, no sols perdent els territoris d'ultramar sinó també la Guerra de Cuba, la de Xile i el Perú; a territori bereber, els desastres militars d'Annual, Gurugú i Filipines. Espanya té el rècord mundial de tancament de caixes. No hem estat capaços de construir un projecte nacional de país unitari i que sigui majoritari. Però l'Estat espanyol resisteix els fracassos, és fort. Catalunya ha presentat al món totes les contradiccions: potència industrial i capital mundial de l'anarquisme; trobarem catalans defensant totes les heretgies, uns lluitant defensant el Vaticà, altres l'imperi austrohúngar contra els turcs i altres amb la bandera roja a la comuna de Paris. Algú present a la sala pregunta si som davant d’una crisi o d’un canvi de sistema. S'ha parlat del partit majoritari a Catalunya, que té molt electorat compatible amb el PP, i s’ha dit que cal ajudar-lo amb idees, amb una complicitat en defensa de Catalunya. En resum, el llibre és el testimoni polític d'en Heribert Barrera. Analitzant el pensament d'en Cambó, el seu fracàs polític i el seu fracàs històric, dóna Barrera la seva visió de la política sense dir-ho. Cal llegir el llibre.

Contrareforma i recessió

Ens ha de preocupar que, en pocs dies, el nou Govern s'ha posat a desmuntar tota la política social dels socialistes. Fins i tot, canvien els temaris d'oposicions i fan desaparèixer els quaderns d'Educació per a la Ciutadania. Avui, el senyor Rajoy, exercint com a president del Govern del regne d'Espanya, ens ha dit en sessió parlamentària que ho passarem malament, que tindrem més gent a l'atur, que hi haurà recessió. Ja la tenim, a Europa; no és una qüestió que afecti a la nostra economia exclusivament. Però ja no podrà seguir donant la culpa de tot al seu antecessor senyor Rodríguez Zapatero. Ara ha de cercar els empresaris, fer que la intel•ligència formada a Espanya no marxi cap Alemanya, Xina i Brasil, no seguir baixant els salaris, no carregar-se el consum... Per contra, ha de reduir la despesa pública des del primer mandatari constitucional fins el darrer funcionari, internacionalitzar l'economia, fer obrir els crèdits bancaris per a crear negocis productius i aixecar el país moralment de la depressió col·lectiva que va provocar amb la seva oposició obstructiva a l'anterior Govern. I, a més, fer política: que la democràcia no es quedi en quatre discussions parlamentàries amb guió conegut, doncs no es pot quedar en gestor delegat del que manin les potències europees conservadores. Esperem que no ens decebi, més encara del que ja ho està aconseguint. I per cert, quants cotxes oficials té a la Moncloa?. Què costen la neteja i els càterings?. Promouen les ambaixades espanyoles les empreses catalanes?. Es pensen reduir les compres d'armament i despesa militar a l'exterior?. No es podria destinar la Guàrdia Reial a missions humanitàries pel mateix salari que els seus components reben actualment?.

Canvis d’accent sense valors republicans

Fer canviar el vent va ser el crit de guerra del candidat a secretari general del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba. Es va manifestar contra el retrocés de 30 anys a què ens porta el Partit Popular. Tant ell com l'altra candidata, Carme Chacón, exministra de Defensa, no han parlat de respectar la sobirania de Catalunya ni del pacte fiscal i menys del concert econòmic. El concepte de la seva Espanya plural, ara, és la unitat dins de la diversitat. A més, parlava Carme Chacón de derrota d'ETA però, a banda d'un cessament de la violència, encara no hem vist que aquesta organització acordi la seva dissolució i tampoc ha lliurat o destruït l'armament que posseeix. Ni el poble de Euskal Herria accepta la politica de l'Estat central. Parla a la lleugera de derrota quan resulta que l'independentisme i un esperit de desobediència civil guanya més adeptes cada dia, posant en perill tot el procés de pacificació i de recuperació democràtica. Parlaven durant el congrés d'una Espanya innovadora, amb una nova economia. Però ni una paraula de com disminuir les desigualtats, com crear llocs de treball, com crear empreses i fer que les empreses creïn riquesa. No parlen, ni després del congrés, de la participació dels treballadors a les empreses, ni de la cogestió ni del cooperativisme. La senyora Chacón va proposar obertament igualar fiscalment les rendes del capital i les rendes del treball. Però no va pensar que el càstig proposat anava dirigit en realitat contra els petits estalviadors i els pensionistes que complementen reduïdes pensions amb rendes de dipòsits, hipoteques inverses o lloguers de pisos. Les grans fortunes tenen un règim fiscal diferent, els SOVI, o són a paradisos fiscals. Parlen d'anar contra el frau, de fer aflorar l'economia submergida calculada en uns 40.000 milions d'euros. Ho diuen ara. Un es pregunta per què no ho van fer quan governaven. Tenien majoria per a fer-ho. Finalment, diuen que l'Estat del Benestar es diu PSOE. A Catalunya no pensem el mateix. Però és que no han parlat de la justícia ni de la cultura ni de l'educació ni d'una política hospitalària ni de la despesa militar ni de la seguretat pública. No han parlat de refundació social. Va guanyar el candidat de l'experiència, que creu en un partit únic per a tots els socialistes, no en partits federats. La crisi política ha quedat oberta ara per l'esquerra. Queda molt lluny quan el PSOE, mort en Franco, encara es proclamava partidari d'una república federal.