donar una resposta a la crisi

La lluita pel poder de l'estat espanyol sense passar per unes noves eleccions ens situa davant una problemàtica perillosa des de el punt de vista de desafecció popular i l'abstenció. A molta gent la manca de visió dels polítics i l'afany corb dels que varen tenir alguns vots més que els demés, els fa fàstic. A la gent li preocupa l'atur, la política energètica i els transports, una política que no respecta l'igualtat ni les diferències lingüìstiques i culturals, transformar la política de l'habitatge, la concepció de l'Espanya radial i la desigualtat en l'accés a noves infraestructures necessàries pel desenvolupament comercial i industrial dels territoris perifèrics, la manca de proximitat de la política a la ciutadania per revisar els pressupostos, la gestió del diner públic i limitar el pes de l'Estat en la financiació de les entitats locals amb un millor repartiment de la fiscalitat y promoure una economia no deslocalitzable. Cal acabar amb la frivolitat en la nostra política que pèrmet l'apropiació dels càrrecs i convertir el política en una funció vitalicia ben dotada econòmicament que permet accedir a les ventatges de la corrupció, a la que hauran de servir els menys astuts, els més honestos o els que no han volgut entrar en les tasquesconspiratòries de a l'hora de fer plantejaments. El temps obligarà a introduir canvis per donar resposta a la crisi, canvis que s'han d'allunyar de tots els defectes del règim d'inconsistència ideològica que volem superar. Cal encara pensar en la reducció dels salaris públics, fer reduccions selectives de la inversió pública estatal, racionalitzar i reduir la despesa dels organs de l'Estat central, escoltar i comptar amb les recomanacions dels sindicats. No acceptar més imposicions estructurals d'austeritat imposades per eixos de control europeu com França i Alemania que defensen els interessos de la seva banca com important acreedor de l'Estat espanyol. Cal esforçarse per lluitar contra la deflació, la pèrdua del poder adquisitiu dels salaris i pensions, reforçarles mesures per recuperar la força del treball i una política social oberta a la creació de feina per el jovent. La democràcia haurà de ser en el futur més deliberativa, oberta a laparticipació de la ciutadania i menys de negociació entre forces de poder.Mantenir el poder en posicions conservadores que enforteixin l'estat aprimant les competències locals i el principi de subsidiarietat propi dels estats europeus poden ser perjudicials per el futur de la democràcia al conjunt dels pobles ibèrics.

rupturisme o renúncia a les llibertats

No cal anar gaire llunt en la història per entendre que olts intel·lectuals catalans es van exiliar durant la dictadura del General Primo de Rivera. La posterior guerra civil i victòria del bàndol feixista aliat amb els nazis, van acabar amb la 2ª Repoúblicaperò també amb el catalanisme que va haguer de tornar a l'exili. Els decurs del temps va produir una evolució deconfiança en una certa lògica ideal d'un possible canvi en el futur. Van passar oportunitats d'accelerar el cani a l'estat espanyol per conveniència de les potències del moment. En plena guerra freda, Franco i la seva dictadura antimarxista ja anaven bé per parar els peus als comunistes i servir-se del territori espanyol com a espai militar de socors i suport dels aliats. El catalanisme va seguir vivint en temps d'exili i d'aïllament social. El poble vivia en la mentida i només alguns a principis dels 60 van ressucitar la veritat amb coratge i risc personal. També fou el partit comunista el que més gent movilitzava al carrer. Reneixien els moviments sindicals per frenar els abusos d'alguns empresaris sense escrúpols. La integració de la immigració a Catalunya de pobles sencers d'Andalusia que descriu Paco Candel com "els altres catalans", gent treballadora, senzilla, que venia a Catalunya a buscar feina i fugir de la gana, ens van ajudar a reviure i no morir com a país. La defensa de la personalitat nacional de Catalunya va ser represa per la immigració. Es va establir un front comú contra la dictadura a través de l'Assemblea de Catalunya com element movilitzador de masses. Dretes i esquerres col·laboraven pacífica i democràticament contra la dictadura. Es va obrir el diàleg entre els abans enfrontats. Va tornar el catalanisme i la via nacionalista que representava Estat Català. L'afebliment i desintegració del règim franquista eren a tocar amb l'anunci dels seus darrers dies i el nacionalisme català va prendre posicions exigint el canvi de règim. El mateix franquisme, mort en Fanco va evolucionar per intentar sobreviure a les estructures centralistes de l'estat i fou possible el començament del canvi cap una democràcia formal homologable a Europa. 30 anys després Catalunya s'ha recuperat de la seva vida lànguida anterior i creix en volum i pes econòmic malgratles tremptatives per desqualificar-la econòmicament. També tindrem l'oportunitat de veure aparèixer en el futur una nova esquerra, modernitzada, innovadora, partidaria de la descentralització,la participació i la transparència, l'honestedat i el respecte a l'opinió pública, disposada a acceptar una independència contra l'ofegament per part de l'Estat controlat per una dreta anticatalana que es nega a tot diàleg amb Catalunya. Defensar l'autogovern al màxim, o sigui disposar d'un Estat independent del'Estat espanyol, és la única defensa de la nació catalana per sobreviure contra l'assimilacionisme previst per l'Estat central controlat per la dreta espanyola. Els catalans tenim dret a la diferència davant l'aparell històric de l'Estat. Contra la política recentralitzadora i d'asfixia tendent a destruir l'Estat de les autonomies i l'autogovern català en particular cal una afirmació d'adhesió a les llibertats nacionals,la mutació del sistema actual per un de nou. Catalunya no pot renunciar a la seva identitat i voluntat democràtica per molt que l'Estat espanyols'empenyi en destruir la voluntat de canvi en llibertat. Les esqueres i els sociaolistes en particular haurien de posar-se al costat dels defensors del dret a decidir i reforçar els seus plantejaments. És una qüestió de credibilitat pública, en lloc de posar-se al servei de la dreta recentralitzaadora seguint els plantejaments llurs.L'evolució dels temps ens ha de ser favorable, superant la solitud social actual dels esforços dels polítics nacionalistes de dretes i esquerres. Cal treballar per fer noves polítiques per una acció catalanista possible en pau i llibertat, recuperant l'esperit de coincidència patriòtica entre dretes i esquerres fora del desordre espanyol. El pèrill sempre el trobarem avui amb un moviment comunista dispers i reduït a mínims qaue per sobreviure s'han d'afegir amb altres petits grups. Una cosa és el pluralisme i una altra la dispersió fomentant el caos polític, ignorant tots plegats la realitat del país que haurien de servir.

Què queda per retallar?

L'economia pública catalana es troba amb una situació complicada per la manca de liquiditat. Sembla que persegueixi a Catalunya la mateixa tragèdia que pateix el progressisme a Europa. Els capitals per produir altres riqueses són tan importants com les matèries primes per la indústria. La manca de capital pot ensorrar una empres aquan depén exclusivamentdel deute o fer que hagi de canviar de mans. Les fallides i concursos de creditors en són la mostra en temps de crisi.La història ens recorda que en temps de crisi s'han fet lleis contra el luxe i la despesa suntuaria. Els moviments de capitals no són un pèrill ni actes de dominació si donen peu i faciliten la industrialització i la innovació. Els excesos de l'economia improductiva obliguen a fer correccions de la marxa de l'economia i a buscar nous instruments i fins i tot limitacions. Pero aquest no és el cas de Catalunya. Que el Ministre Sr. Montoro ens digui ara que els governs de l'Estat han fracassat en la construcció de l'estat de les autonomies, no ens ha d'obligar a fer més retallades de la despesa pública catalana. Catalunya disposa d'un potencial econòmic que li permetria superar tots els topallsi el dèficit fiscal a que es pugui veure sotmesa. Existeixen clares possibilitats de viabilitat econòmica de Catalunya amb total realisme. Catalunya significca dins l'estat espanyol ser un dels primers territoris amb capacitat fiscal només observant la cistella d'impostos propis o participats, però sota el règim espanyol apareix desnivellada a l'hora de parlar de finançament autonòmic. Presentin les xifres com les presenti l'estat, Catalunya acaba per quedar sempre per sota de la mitjana en recursos per càpita. L'actuació de l'estat sens dubte és la que impulsa el dèficit fiscal català. L'estat, com explica la degana de la Facultat de ciències econòmiques i comercials dela Universitat de Barcelona, Sra. Elisenda Paluzie en el seu llibre PODEM! editat per Rosa dels vents, el 2014, ha incompleet les seves obligacions de pagament i inversions per infraestructures a Catalunyaca despesa pública i limitació constant de recursos per capita, inferiors a la despesa real per assumir les competències transferides, produeixen les limitacions de la acció govern autonòmic que el Vicepresident Junqueras ha dit que no retallarà més. Lestat sap que Catalunya no té cap facultat decisoria ni recaptatoria sobre els impostos estatals IVA i IRPF, ni sobre els especials que recapta directament l'estat espanyol a través la seva administració tributària.Només avui disposa di5ectakment dels impostos cedits com patrimoni, successions, actes jurídics documentats i el tram autonòmic del IRPF. L'opció forçada pel govern de l'Estat és apujar els impostos locals davant la insuficiència de l'actual model de finançament autonòmic amb el que es vol recentralitzar el control financer de les comunitats rebels sobre tot, en lloc de fer un repartiment raonable del dèficit quan se sap que la despesa autonòmica és un terç de la despesa total, sabent el govern espanyol que el deute genera pagament d'interessos. Clarament l'estat espanyol ha perjudicat els serveis socials bàsics de l'estat del benestar amb els desequilibris imposats des de el Ministeri d'Hisenda. L'Administració de l'Estat veu com està arruinant la independència financera de l'Estat assumint deute sobre deute. Impossibilitant un país millor com estan fent, la pobresa, l'atur, la desigualtat social, l'educació i la salut. Catalunya té potència d'estat, però sempre i quan el govern català pugui disposar i decidir el seu potencial econòmic. No pot ahaver-hi un país pròsper sense una indústria competitiva, que a Espanya no interessa, ni sense una obertura comercial que tampoc agrada a Espanya. No queda res més per retallar. I no podem callar més que a Madrid presenten les xifres com els sembla i no diuen la veritat. L'estat ha de sentir d'alguna manera que el seu boicot a Catalunya no té cap efecte. El malbaratament dels diners recaptats per l'Estat a Catalunya, en el futur no ha d'afectar Cataluinya si el conjunt de la societat catalana entèn que la independència és posar el futur a les seves mans. Amb aquest darrer cop Espanya ens ha dit quin camí hem de seguir. Si Espanya vol fracassar que ho faci. Però en aquest cas que no comptin amb nosaltres ni amb els nostres diners.

Però aclarirem quin Estat?

Avui ens despertem amb la notícia que pubica l'economista de que l'Alcaldessa Ada Colau està disposada a discutir alternatives al referèndum. També cal dir en quin referèndum pensa? El d'una nova Constitució? El de decidir si sortim o no d'Espanya? El del referèndum de la Constitució d'una Catalunya independent? Foins ara hem sigut un Estat descentralitzat políticament fins que l'ombra de la independència va planejar amb una majoria de diputats al Parlament de Catalunya. Però financerament se'ns retalla la vida autòmoma, a més de lleis fetes al Congreso de los Diputados i una Sentència del Tribunal Constitucional el 2010, cal recordar, promoguda per el partit popular que no volia tanta descentralització de poder ni competències per Catalunya i menys reconèixer que Catalunya és una nació. Han preferit l'enfrontament abans que la coordinació i equilibrar els principis antagònics del centralisme i l'autogovern con a mitjà per defensar la divesitat i el pluralisme, la llibertat de gestió dels assumptes propis. Hem tornat a l'Estat unitari entre retallada i retallada, buidant de competències les autonomies. No s'han respectat les raons històriques de nacions que no volen desaparèixersota banderes, Himnes i denominacions que no són les seves. L'Estat no vol que un territori organitzat li faci ombra o limiti el seu poder. No interessa la democràcia activa en territoris com Catalunya. Que la màxima dirigent de En Comú Podem es despengi ara amb els seus dubtes i manca de fermesa sobiranista, deixa ben clar que una part de l'esquerra, partidaria de servirse de les vies parlamentàries per imposar la seva tesi a través del vot o guanyar Ajuntaments, com ha passat a Barcelona, se serveix de les paraules i del sobiranisme imprecís. Tierno Galvándeia el 1984 que l'Estat de les Autonomies és un model polític de importància singular, que encara s'havia de concloure. Era el camí cap un Estat federal dediferentes velocitats. La realitat és que no s'ha desenvolupat aquest model a l'Estat espanyol, sinó tot el contrari. L'estat en reconstrucció des de 1976 no es va adaptar a les circumstàncies polítiques, la història real, les diferències nacionals i culturals dels territoris i de la població autòctona, més la lluita de les masses contra l'ordre únic i per un nou sistema democràtic. El poer va romandre antiquat perquè ésimpossible creure que els servidors de la dictadura es reciclarien ells mateixos assumint els principis contradictoris de la democràcia. El debat segueix sense ésser resolt. El fracàs de una autonomia feta en el paper constitucional, però amb el manteniment d'un poder central acaparador de la totalitat de funcions que interessen a cada autonomia històricament reivindicativa, es ben clar que s'han trencat tots els lligams del'engany de les competències limitades a l'espera de correcccions pels tribuhnals designats pels partits amb representació parlamentària. La Constitució de 1978, en lloc d'obrir la porta a la protecció dels drets i llibertats de les comunitats històriques com Catalunya, ha acabat per trencar totes les aspiracions d'un poble mil·lenari que veu impossible l'entesa amb un Estat que treballa per la seva desaparició política, lingüìstica i cultural. La pretesa imposició de la sobirania única de l'estat que no accepta les limitacions i condicionaments dels Tractats internacionals i menys les llibertats nacionals dels catalans, ha desvetllat que no s'ha volgut mai construir l'estructura de l'Estat espanyol sobre un concepte de sobirania plural diferent de la teoria de la sobirania heretada del règim franquista, imposibilitant la lliure organització jurídica i polìtica de nacionalitats com la catalana. És sorprenent que la estimada Alcaldessa Sra. Colau tingui ara dubtes i es posi a parlar de noves relacions CAtalunya-Estat com a solució del conflicte dissimulant-ho amb la pretesa polìtica de defensa dels drets socials..

paraules per disoldre acords i turpedinar

Mentre la població que treballa i es preocupa de tirar endavant les empreses es despreocupa de les guerres entre partits i de la resistència del govern en funcions per no deixar les cadires del poder, veiem i llegim als apartats de notícies informacions decevedores i l'ús de nou del vocabulari estudiat per turpedinar les iniciatives dels contraris. Aquesta vegada però ha saltat a les notícies el cas dels "papersdel Panamà" que emboliquen la troca una mica més. A més d'aparèixer a la llista deresponsables de societats off shore la germana del rei emèrit actual, també es remou el tema dels honoraris cobrats per suposats serveis al dictador Chaves com excusa de pagament per una Fundació propera o vinculada a Podemos per difondre, segons diuen la revolució bolivariana a Espanya. Notícia important que apareix just abans de la trobada amb el PSOE per veure de posar-se d'acord per una possible investidura L'ambient polític és de disolució, de manca de visió. El que també és important és que en aquestes noves negociacions queda aparcat el tema català. Ja no parlaran de referèndum per què els catalans decidim on volem anar. Desolació entre la gent d'esquerra catalana que creia que En Comú Podem treuria endavant la idea del referèndum. Ara el que oferiran és una constitució remodelada, recentralitzadora i més armament jurídic per justificar l'asfixia política i econòmica de Catalunya. El Ministre d'Hisenda que ens va culpar del dèficit espanyol, ara ens restringeix més la despesa i sap que patirà la sanitat, l'educació, les beques menjador, les farmàcies, la gent gran. Tampoc són capaços depresentar solucions a l'amenaça clara de la propera retallada de les pensions un cop hagin esgotat el fons de que disposa avui la seguretat social que volem heretar. Mal camí doncs per la política espanyola.Mal camí per salvar lacrisi a Catalunya sota aquest règim i el que pot ser el proper amb una esquerra espanyola tan cega com la dreta que ha governat fins ara. No seran capaços d'acabar amb la corrupció. Hi ha qui es frega les mans, passi el que passi. El poble segueix d'esquenes al que facin els polítics en actiu. Sense govern les coses també funcionen tot i els baixos salaris i els contractes temporals. Pot ser algun dia arribarem a tenir un slari mínim com a França o Alemania. És qüestió de paciència i donar a entendre als empresaris que sense salaris dignes i actualitzats la recuperació econòmica només serà de paper. Que uns partits intentin turopedinar els altres amb paraules i més paraules, aixecant brutícies i corrupció no és més que la demostració de que aquesta política no serveix a lademocràcia que vooliem construir amb tota la il·lusió els que varem viure la mort del dictador i la recuperació a Espanya de la democràcia homologable a Europa. La història és com és. no com alguns voldrien tornar a escriure.Es lamentable aquesta curta visió dela política quer alguns ens demostren amb el seu vocabulari i expressió dramàtica.

democràcies defectuoses

Em sembla preocupant que la gent que hauria de dedicar el seu temps a l'estudi del desenvolupament del projecte democràtic, es dediquin a inventar exp`5ressions i vocabulari inapropiats per una democràcia que es vol defutur. La democràcia espanyola s'ha quedat sense debat i tornen a aparèixer en les informacions les crítiques despectives d'uns contra els altres. Ara ja es parla "d'independentismo emboscado" que algú s'ha pensat que era una expressió original i creativa per donar a entendre que els catalans anem de prínceps, volem ser cacics i organitzar pel nostra compte una nova màfia capitalista. L'impuls democràtic no es consegueix amb paraules dedespreci i de desqualificació, constant que hem vist durant anys a la política del PP feta des de Madrid i des de Barcelona. Deixen veure que manca una nova cultura política. El llegat del franquisme recollit per una part de la UCD que va permetre la creació del Partit Popular, ha sigut el discurs excloent, veure sempre conspiracions, donar suport a l'empresariat perimposar baixos salaris. Permeten la fugida de cervells. No volen veure que la diversitat i la cultura democràtica formen part del present i del futur.La insolidaritat és regla d'or i recriminar als contraris tots els fracassos del règim la millor medicina. Podem concloure que Espanya és una mala còpia d'altres democràcies la qual cosa l'ha convertit en una democràcia defectuosa. Hem donat vida i votat partits on tot era o és encara possible i res és segur. Amb aquest ambient de polìtica irreal que ni Maquiavelo beneiria i menys recomanaria per l'accés al poder. El futur és l'heterodòxia, entendre que la democràcia és un projecte sempre en construcció. S'han de trobar mesures per acabar amb la corrupció i l'evasió fiscal dels servidors públics i els seus més pròxims en lloc de fiar en la sort del periodisme d'investigació. Corrupció significa submissió de molts al caprici d'uns pocs, el despreci dels valors essencials. L'engany, la farsa, la trampa, el parany per vèncer acaben per produir la desafecció de la ciutadania que descobreix l'engany i faciliten l'autoritarisme en qui perd tota mena d'escrúpols en la conquesta del poder.Manca també sinceritat, transparència autèntica,equilibri entre majories i minories, crear organs de fiscalització parlamentària que no siguin mecànics ni simples corretges de transmissió dels desitjos i ordres del poder. La dignitat de la persona humana s'ho mereix. L'escàndol financer avui fet públic a nivell internacional de fuga de capitals a Panamàcietats off shore de les èlits polítiques, socials i empresarials a paradisos fiscals n'és una mostra i un avís del que s'ha de fer per impedir que continuï.

liberals tanmateix

Encara no hem donat prou reconeixement i valor al sacrifici dels "liberales" de 1812, gent radical, admiradora de la Revolució francesa que fou perseguida per les seves idees llavors considerades progressistes. La dictadura de la monarquia de Ferran VII, vinculada als interessos creats de control del poder, va veure immediatament que aquestes idees eren perilloses perquè s'oposaven a tot autoritarisme, a la pràctica de l'esclavatge, al domini de les terres i salaris miserables tant a les fàbriques com al camp. El liberalisme polític xocava frontalment amb els consticionalistes històrics de 1812, partidaris com ara del tradicionalisme organitzat per la oligarquia. Eren gent d'esquerres els liberals? La resposts és que eren gent que volien fer de la llibertat quelcom tradicional a la societat i als textes constitucionals. Aquest liberalisme polìtic ha sigut la mare de totes les esquerres. El socialisme no fou més que l'ala esquerra d'aquells liberals a tota l'Europa del moment. Sense liberals no hi havia progressisme. Calia però fer la distinció entre liberalisme polític i liberalisme econòmic. El liberalisme va permetre l'irrupció del pluripartidisme, les diferent doctrines polítiques. Del pluripartidisme va nèixer la cultura del diàleg, la coalició i els governs compartits. El liberalisme polític es va anticipar també a la dialèctica del determinisme, oposant-se a les normes restrictives, doncs la llibertat permet transgedir les normes d'Estat destinades a la colectivitat o acceptar-les. La idea i el concepte de justícia igual per a tots no fou un invent socialista, sinó liberal, hereva de l'esperit revolucionari que venía de l'amèrica lliure de 1776. La persona era considerada com una realitat independent de l'estatut que li concedeix l'Estat La norma jurídica equitativa, feta en llibertat fou la gran controversia i va permetre nèixer el pluripartidisme. L'actual situació política de lluita per espais de poder com a gran objectiu durant anys, ha generat una decadència de les organitzacions polítiques piramidals, generadores d'oligarquies que se suceien aprofitant la democràcia formal. Les oligarquies, afeblides per múltiples dissidències, poc futur tenen en una societat que reb informació immediata per les xarxes soocials, diaris digitals i els mitjans de comunicació audiovisuals, per molt mediatitzats que aquests puguin estar. L'anacronisme forçosament haurà de ser superat pèr ordres nous, adaptats als nous temps, evitant l'usurpació i els enganys dels falsos profetes. La desafecció com la descreença poden arribar a ser brutals. La oligarquia avui, com explica Juan-José López Burniol en el seu article sobre "oligarquies" a La Vanguardia d'ahir dissabte, no pot ocupar una posició dominant tenint en compte que la societat moderna, amb un nivell de formació elevat i una interconnexió a través de les xarxes socials fins fa poc desconeguda, són impossibles de mantenir aïllades dins d'un sistema reprtessiu Han nascut temptatives retrògrades també a les esquerres que veuen en el radicalisme democràtic una solució de regeneració de la vida política decadent dels partits tradicionals convertits en empreses de treball temporal. Les ideologies totalitàries han aparegut a la història per lluitar contra la llibertat. La desafecció política només beneficia els moviments que volen imposar el seu domini social, crear una societat dòcil. Són doncs necessàries noves creehnces polítiques fetes com evolució recent i nova del liberalisme revolucionari. Les idees de 1789 encara no han sigut prou desenvolupades. La primera i més vital, el dret a ser lliures i viure en llibertat. La llibertat no és quelcom antihistòric. En canvi si ho és l'abús del poder i la política de la dominació practuicada durant segles per les oligarquies avui empoderades del poder financer internacional.