Però aclarirem quin Estat?

Avui ens despertem amb la notícia que pubica l'economista de que l'Alcaldessa Ada Colau està disposada a discutir alternatives al referèndum. També cal dir en quin referèndum pensa? El d'una nova Constitució? El de decidir si sortim o no d'Espanya? El del referèndum de la Constitució d'una Catalunya independent? Foins ara hem sigut un Estat descentralitzat políticament fins que l'ombra de la independència va planejar amb una majoria de diputats al Parlament de Catalunya. Però financerament se'ns retalla la vida autòmoma, a més de lleis fetes al Congreso de los Diputados i una Sentència del Tribunal Constitucional el 2010, cal recordar, promoguda per el partit popular que no volia tanta descentralització de poder ni competències per Catalunya i menys reconèixer que Catalunya és una nació. Han preferit l'enfrontament abans que la coordinació i equilibrar els principis antagònics del centralisme i l'autogovern con a mitjà per defensar la divesitat i el pluralisme, la llibertat de gestió dels assumptes propis. Hem tornat a l'Estat unitari entre retallada i retallada, buidant de competències les autonomies. No s'han respectat les raons històriques de nacions que no volen desaparèixersota banderes, Himnes i denominacions que no són les seves. L'Estat no vol que un territori organitzat li faci ombra o limiti el seu poder. No interessa la democràcia activa en territoris com Catalunya. Que la màxima dirigent de En Comú Podem es despengi ara amb els seus dubtes i manca de fermesa sobiranista, deixa ben clar que una part de l'esquerra, partidaria de servirse de les vies parlamentàries per imposar la seva tesi a través del vot o guanyar Ajuntaments, com ha passat a Barcelona, se serveix de les paraules i del sobiranisme imprecís. Tierno Galvándeia el 1984 que l'Estat de les Autonomies és un model polític de importància singular, que encara s'havia de concloure. Era el camí cap un Estat federal dediferentes velocitats. La realitat és que no s'ha desenvolupat aquest model a l'Estat espanyol, sinó tot el contrari. L'estat en reconstrucció des de 1976 no es va adaptar a les circumstàncies polítiques, la història real, les diferències nacionals i culturals dels territoris i de la població autòctona, més la lluita de les masses contra l'ordre únic i per un nou sistema democràtic. El poer va romandre antiquat perquè ésimpossible creure que els servidors de la dictadura es reciclarien ells mateixos assumint els principis contradictoris de la democràcia. El debat segueix sense ésser resolt. El fracàs de una autonomia feta en el paper constitucional, però amb el manteniment d'un poder central acaparador de la totalitat de funcions que interessen a cada autonomia històricament reivindicativa, es ben clar que s'han trencat tots els lligams del'engany de les competències limitades a l'espera de correcccions pels tribuhnals designats pels partits amb representació parlamentària. La Constitució de 1978, en lloc d'obrir la porta a la protecció dels drets i llibertats de les comunitats històriques com Catalunya, ha acabat per trencar totes les aspiracions d'un poble mil·lenari que veu impossible l'entesa amb un Estat que treballa per la seva desaparició política, lingüìstica i cultural. La pretesa imposició de la sobirania única de l'estat que no accepta les limitacions i condicionaments dels Tractats internacionals i menys les llibertats nacionals dels catalans, ha desvetllat que no s'ha volgut mai construir l'estructura de l'Estat espanyol sobre un concepte de sobirania plural diferent de la teoria de la sobirania heretada del règim franquista, imposibilitant la lliure organització jurídica i polìtica de nacionalitats com la catalana. És sorprenent que la estimada Alcaldessa Sra. Colau tingui ara dubtes i es posi a parlar de noves relacions CAtalunya-Estat com a solució del conflicte dissimulant-ho amb la pretesa polìtica de defensa dels drets socials..