etica i polìtica

El professor José Luis L. Aranguren es va preocupar d'estudiar la ètica i la política, arribant a la conclusió de que la ètica no és un ordre, sinó que és una actitud, una exigència, una inquietud moral. La polìtica té molt a veure amb el poder i els condicionaments socials. Existeix sempre una tensió entre la èticca i la polìtica com en l'ús de la llei com a justificació moral de tota repressió. La llei pot servir per garantir les llibertats o per implantar tiranies prescindint dels criteris ètics. No existeix una direcció única en política, però si en el món de la ètica. La moral no és un idealisme, una irrealitat, que fa incompatibles la ètica i la política. Els governants actuals prefereixen la política a la ètica. Per conservar el poder o guanyar-lo es prescindeix de tota idea moral amb diferent variants. La moral és problemàtica per l'activitat política. Añlguns dirigents neguen el problema i d'aquesta manera no afecten les seves decisions la bona consciència de la feina feta. Inte54essa el que pot ser útil i es deixa de banda el que pot ser prescindible. Passions, interessos i egoísmes es poden contraposar a una exigència de moralitat dels interessos superiors. Pot existir clarament una oposició entre la realitat social i la consciència moral, una col·lisió entre moral i política. Només pot eliminar la moral el positivisme, les directrius del partit governant. S'ha inventat una sociologia científica, una mena de predicció feta des de'l poder per substituir la moral i la ètica, per què per alguns el que importa ésla història efectiva. No interessa la sensibilitat de la ètica, sinó el quew convé fer per dee assolir una finalitat col·lectiva, creant d'aquesta manera una ètica social dirigida per la polìtica. Uns s'han agafat a religions i altres a filosofies de la història recreades per justificar l'acció de salvapàtries col·lectius sota direcció individual convertint la utopia en un sistema total. S'ha volgut banalitzar el polític i l'ordre legal, prescindint de la ètica. El resultat és el que tenim araamb la manca de diàleg i entesa entre forces polítiques. La veritat ´és que ètica i polìtica no son incompatibles. La ètica pot aparèixer com instrument de dominació d'un grup, servint-se dela concepció de l'Estat i del dret que més li convingui. La ètica avui ens porta al rebuig dels que viuen del nom, dels càrrecs, de l'estalvi dels demés, sense aportar res de positiu a la societat. La ètica també ens porta a denunciar els que no respecten les regles democràtiques ni els principis que han proclamat com inspiradors de la seva acció política, als qui dilapiden el presspost públic. Tampoc poden existir forces èticament neutrals. La direcció democràtica d'una societat exigeixen mesures de justícia entesa com a virtut a defenaar, no com actitud personal o de grup directorper establir limitacions restrictives de la competència. També l'Estat, en el seu funcionament diari ha d'incorporar la moralitat polìtica, sense contraposar-sea l'individu que necessita els seus serveis. L'Estat és l'eina adequada per ralitzar la moral a nivell col·lectiu per damunt dels grups de pressió i de les doctrines oficials. La ètica no és quelcom no apte per socialitzar l'Estat i la seva acció de manera que no es converteixi en un ens omnipotent i intocable. Els nostres temps no són de parlar d'ètica perquè en el món dels negocis i de la corrupció endèmica de l'estructura política de l'Estat és quelcom desaparegut. Però la ètica és també un fre a la cultura de la por i l'absolutisme de qui disposa la creació de lleis.La ètica és doncs necessària per restaurar el funcionament social i defenssar l'estat del benestar, impedint la manipulació polìtica de la ciutadania.