Política d'impuls creatiu

Som en temps de recuperació del pensament polític. Els conservadors no dubten en seguir la línea jeràrquica i verticalitzada de sempre, les llistes d'amics, els governs d'amics, l'interès dels entramats que representen com a força directriu. Els càrrecs són escollits i designats des de les cúpules. Els conservadors no tenen pensament ni intel·lectuals que el generin, o s'apoderen de les tradicions o troben intel·lectuals ben pagats que els serveixin.. Tenen la teoria del domini del vençut, la creença de ser les èlits selectes i escollides per governar el futur. No acepten discussió als seus plantejaments. Per els conservadors els demés molesten, són incompatibles amb les seves decisions i plantejaments. Els principis de dret es reformulen amb fòrmules restrictives. Els conservadors pel seu propi concepte no acepten l'impuls creatiu que mou les esquerres. La disciplina conservadora acaba per crear situacions de crueltat social i desestructuració. Desde la desatenció a la infància fins introduir totes les deficiències imaginables en la situació dels dependents. Leslluites pel poder per modelar l'exercici de les llibertats és inevitable en qualsevol societat. Ni es frena l'individualisme per què la gent tria aprofitar l'exercici del poder que s'adapta a les seves conveniències, les que li permeten aprofitar-se de les avantatges socials. Es defineixen llibertats compatibles amb la desigualtat. El secret per millorar no és la força de la llei o l'autoritat dels que disposen del poder coercitiu, sinó la combinació i l'acord en el progrés general. Promoure l'interès general és necessari per evitar la disgregació social, els enfrontaments entre uns i altres. Però la desigualtat real de les preferències i pensaments no ha de portar-nos a despreciar els febles, els oprimits, els que pensen diferent, convertint la polìtica en actes repugnants. La irracionalitat se serveix precisament amb el foment de la repugnàcia que és el primer pas per l'oodi. Se'n diue separatistes als qui demanen poder decidir democràticament el seu futur polític. El concepte és fals, doncs no és separatisme quan una nació real, jurídicament desposseída d'Estat ha decidit voler poder decidir. No espot parlar de repugnància ni atiar odis contra qui demana democràcia sense fer perdre qualitat i totala credibilitat a una democràcia ja malmesa com l'espanyola. Els conservadors veuen malament la participació polìtica. Convé decidir sempre sense que el poble pugui demanar explicacions ofegant a més l'oposició al Parlament, o com ara no donant explicacions decap decissió de govern, ni de la corrupció que l'envolta. LA dreta habitualment e tanca en un cercle de poder i limita les seves relacions amb els seus seguidors. Necessiten viure de l'aplaudimentque passegen pels mitjans de comunicació audiovisual, no accepten la crítica. Mediatoitzen les informacions que no els convenen es difonguin. El progrés comù exigeix però que els gpoverns donin sastisfacció a les necessitats i la voluntat del poble, incoroporar els desitjos de la ciutadania. Res més dolent que negar-se a tot, no donar satisfacció a les necessitats generals. El més greu davant polìtiques d'estat és desviar la problemàtica a l'assistència de caritat. Un Estat posant-se de costat a l'hora d'autoritzar prestacions d'emergència, deixant que sigui la població la que per si mateixa i a través de les seves o0rganitzacions socials resolgui la problemàtica de la fam, la salud, la vellesa. Una part de la societat desviant els seus diners a paradisos fiscals practica la insolidaritat i la malevolència de la gent amb dèficit. Ha d'haver-hi un canvi en aquestes maneres de tractar la vida i de fer política. No es pot exigir al poble l'acceptació d'un règim de vida contrari als principis socials de donar més poder a l'Estat. La decissió delpoble ha de ser, en un cas o en l'altre, de frenar els excessos del poder, la desestructuració social. Tampoc convé que s'apoderin de la maquinària de l'Estat les forces que només volen servir-se de l'Estat com eina de poder de la seva política.