liberals tanmateix

Encara no hem donat prou reconeixement i valor al sacrifici dels "liberales" de 1812, gent radical, admiradora de la Revolució francesa que fou perseguida per les seves idees llavors considerades progressistes. La dictadura de la monarquia de Ferran VII, vinculada als interessos creats de control del poder, va veure immediatament que aquestes idees eren perilloses perquè s'oposaven a tot autoritarisme, a la pràctica de l'esclavatge, al domini de les terres i salaris miserables tant a les fàbriques com al camp. El liberalisme polític xocava frontalment amb els consticionalistes històrics de 1812, partidaris com ara del tradicionalisme organitzat per la oligarquia. Eren gent d'esquerres els liberals? La resposts és que eren gent que volien fer de la llibertat quelcom tradicional a la societat i als textes constitucionals. Aquest liberalisme polìtic ha sigut la mare de totes les esquerres. El socialisme no fou més que l'ala esquerra d'aquells liberals a tota l'Europa del moment. Sense liberals no hi havia progressisme. Calia però fer la distinció entre liberalisme polític i liberalisme econòmic. El liberalisme va permetre l'irrupció del pluripartidisme, les diferent doctrines polítiques. Del pluripartidisme va nèixer la cultura del diàleg, la coalició i els governs compartits. El liberalisme polític es va anticipar també a la dialèctica del determinisme, oposant-se a les normes restrictives, doncs la llibertat permet transgedir les normes d'Estat destinades a la colectivitat o acceptar-les. La idea i el concepte de justícia igual per a tots no fou un invent socialista, sinó liberal, hereva de l'esperit revolucionari que venía de l'amèrica lliure de 1776. La persona era considerada com una realitat independent de l'estatut que li concedeix l'Estat La norma jurídica equitativa, feta en llibertat fou la gran controversia i va permetre nèixer el pluripartidisme. L'actual situació política de lluita per espais de poder com a gran objectiu durant anys, ha generat una decadència de les organitzacions polítiques piramidals, generadores d'oligarquies que se suceien aprofitant la democràcia formal. Les oligarquies, afeblides per múltiples dissidències, poc futur tenen en una societat que reb informació immediata per les xarxes soocials, diaris digitals i els mitjans de comunicació audiovisuals, per molt mediatitzats que aquests puguin estar. L'anacronisme forçosament haurà de ser superat pèr ordres nous, adaptats als nous temps, evitant l'usurpació i els enganys dels falsos profetes. La desafecció com la descreença poden arribar a ser brutals. La oligarquia avui, com explica Juan-José López Burniol en el seu article sobre "oligarquies" a La Vanguardia d'ahir dissabte, no pot ocupar una posició dominant tenint en compte que la societat moderna, amb un nivell de formació elevat i una interconnexió a través de les xarxes socials fins fa poc desconeguda, són impossibles de mantenir aïllades dins d'un sistema reprtessiu Han nascut temptatives retrògrades també a les esquerres que veuen en el radicalisme democràtic una solució de regeneració de la vida política decadent dels partits tradicionals convertits en empreses de treball temporal. Les ideologies totalitàries han aparegut a la història per lluitar contra la llibertat. La desafecció política només beneficia els moviments que volen imposar el seu domini social, crear una societat dòcil. Són doncs necessàries noves creehnces polítiques fetes com evolució recent i nova del liberalisme revolucionari. Les idees de 1789 encara no han sigut prou desenvolupades. La primera i més vital, el dret a ser lliures i viure en llibertat. La llibertat no és quelcom antihistòric. En canvi si ho és l'abús del poder i la política de la dominació practuicada durant segles per les oligarquies avui empoderades del poder financer internacional.