retòrica i banalització

Aquest matí, als voltants del migdia, a una oficina bancària de Barcelona un senyor que havia anat a cancel·lar les seves targetes de crèdit, demanava en castellà on era la comissaria de policia més propera. La empleada li ha comentat que havia d'anar a Mossos d'Esquadra i el senyor li ha dit dempeus i amb veu alta:-No, no, yo quiero policia de verdad. I davant la sorpresa de tothom que escoltava la conversa ha sortit de l'oficina sense dir res més. Aquesta sensació de banalització de quelcom tan seriós com són les consideracions que tenen alguns ciutadans dels cossos de seguretat em fa pensar el que estaran pensant de la política espanyola i de la política catalana. L'any 2012 la solvencia europea va quedar tocada amb la crisi grega a l'hora de recollir diners per gestionar la crisi grega. Standard and Poors ja va advertir que les mesures d'austeritat per si mateixes no resoldrien la crisi, com també passa a Espanya. Era necessari promoure mesures d'estímul econòmic.La crisi grega afectava a tota la eurozona. Espanya no era capaç de promoure el creixement sense sacrificar una vegada més la classe treballadora, sense atacar a fons el mercat de diner negre i l'evasió i frau fiscal. S'havia de reduir la taxa de gent a l'atur, però el govern va seguir amb mesures insuficients esperant que l'economia es posés en marxa per si mateixa. Pressió fiscal i mesures d'adaptació de la reducció del dèficit foren les grans mesures pressupostàries que tornaran a ser presents en la política del proper govern. El PP ho sap perquè Europa apreta el Govern en funcions en la tasca de l'austeritat i la reducció de despesa pressupostària. Tancaments, caigudes, fusions, transmissions a inversors estrangers ha sigut la sort de l'empresa. De nou es dibuxa una temporada de prejubilacions,acomiadaments de plantilles senceres, trasllat de centres de producció a l'estranger cercant els baixos salaris, i per tant la merma d'ingressos de la seguretat social que posen en perill les pensions. Cauen els ingressos, però pugen les despeses i obligacions de pagament. Tampoc l'Estat es veu capaç de frenar la despesa pública. El caos està servit quan estat central i autonomies entren en desacord pel sistema financer i repartiment fiscal seguit. Algú aviat començara a preguntar on és la política de veritat, qui lluita contra l'atur i la desigualtat creixent entre pobres i rics, qui serà capaç de fer pujar el salari mínim a nivell europeu amb un mínim de 1.400 euros, que les empreses multinacionals paguin els impostos, acabar amb les sicav, perseguir el frau, la fugida de capitals el blanqueig sense més contemplacions. També és necessària una política que elimini el diner negre en els intercanvis de serveis. L'estalvi i l'estabilitat passen per aquestes feines d'estat i de mentalització de la ciutadania que el canvi és cosa de tots. Per garantir el treball, feina per a tots, cal una altra política una realitat social i econòmica diferent nova, honesta i amb el bé comú com a nord. Oblidar la falsa idea deconsiderar no seriós el que es decidit a prop del poble. Cal confiança contra aquesta posició d'alguns que fan públic el seu despreci miserable de les institucions públiques, d'alguns que només creuen en el dirigisme de l'estat