nou memorial de greuges

La trobada del President Puigdemont ahir amb el President del Govern espanyol en funcions ha servit per lliurar al Govern un memorial de greuges de Catalunya. Puoigdemont li ha portat a RAjoy el doble de les reivindicacions que el seu antecessor Artur Mas va presentar a Madrid, la qual cosa vol dir que els problemes s'agreugen dia a dia. El President Puigdemont li ha explicat i documentat al Sr. Rajoy 46 punts que tenen prou importància i significació per la marxa de la nostra societat, desde les relacions Catalunya/Espanya, els drets socials, els incompliments de l'Estat en les inversions i les interferències de competències, a més d'evitar tots plegats la judicialització de la activitat política.L'any 1885el catalanisme català va anar a Madrid a portar-li al Rei Alfons XII un extens document que denunciava el centralisme de l'Estat, demanava protecció per la indústria catalana davant el conveni comercial signat per Espanya amb Anglaterra, el manteniment del dret civil català que com ara es volia substituir per un Codi Civil únic per tota Espanya. LA memòria històrica ens obliga a recordar la necessària defensa dels interessos morals i materials de Catalunya en una etapa històrica ben diferent. Que avui li expliquin al President Rajoy que Catalunya vol esdevenir Estat independent, desenvolupant des d'ara mateix les estructures pròpies d'un Estat, no ha d'est5ranyar ningú. El mandat democràtic amb la constitució de l'actual Parlament de Catalunya, existeix malgrat les versions que diuen que els vots no foren suficients. Podrem discrepar en el procés per la complexitat i els matisos que van apareixent. El jurista gironí Antoni Sant Blanc, amb el seu treball sobre "14 raons d'un país que s'obre al món", assenyala que Catalunya després del fiasco de l'Estatut de 2010 no li ha agradat gens com ha quedat, que Espanya no no desaprofiti el segle XXI per emprendre les reformes estructurals pendents. Afirma en Sant Blanc que la única vacuna possible pel govern d'Espanya és reconèixer Catalunya com a nació política, tractar-la d'igual a igual, com semblava ahir al veure la senyera al costat de les banderes espanyola i Europea, al mateix nivell, i conseqüentment, respectar el dret que li pertoca a Catalunya a decidir el seu futur. Però veient els plantejaments negatius a acceptarque Catalunya convoqui un referendum d'autodeterminació, tant del Partit Popular al govern com del partit socialista que també aspira a governar, no em cap cab dubte de que haurem de ser persistents en les nostres reivindicacions polítiques, doncs la defensa de la personalitat nacional de Catalunya i la fracassada temptativa estatal de destruir-la són factors que determinaran el curs del segle i les properes legislatures. CAldrà recuperar la hist+òria i tornar a explicar que l'any 1014 Catalunya fou un Estat de dret amb l'establiment del règim paccionat amb el rei, l'existència d'un executiu propi i d'una justícia, creant una seguretat i polìtica de pau mentre a VAstella, com explica Sant Blanc, seguien les guerres fratricides pel poder. Catalunya comptava amb personatges com l'Abat Oliva i el Comte Ramon Berenguer, prohibnt a l'assemblea de Pau i Treva de Toluges (avui Tolosa del llenguadoc) acabar amb la violència dels senyors feudals. Catalunya fou pacifista a diferència de Castella embarcada en guerres. Com diu l'historiador Sobrequés, citat per Sant Blanc, aquestes assemblees van ser el principi del Constitucionalisme. I van nèixer els Usatges com a carta constitucional, abans que la Carta Magna britànica. Catalunya fou una organització política i judicial, amb un dret considerat insòlit per l'Europa medieval. Però ningú no pot ignorar aquesta realitat d'una Catalunya que va institucionalitzarelprimer Parlament del món. El memorial de greuges que el Sr.Puigdemont a dut a Madrid també havia d'haver recordat al Sr. Rajoy, que diguin el que diguin els seus assessors, companys polìtics i ell mateix, la història discrepa de les seves afirmacions perquè Catalunya forma part de la història polìtica d'Europa des deel segle XI i L'Estat o ghauria d'admirar i respectar en lloc de negar trets distintius innegables. El que s'en desprèn és que Espanya aporta 10 segles de retard sense comprendre Catalunya ni reconèixer el seu lloc a la història europea.