rupturisme o renúncia a les llibertats

No cal anar gaire llunt en la història per entendre que olts intel·lectuals catalans es van exiliar durant la dictadura del General Primo de Rivera. La posterior guerra civil i victòria del bàndol feixista aliat amb els nazis, van acabar amb la 2ª Repoúblicaperò també amb el catalanisme que va haguer de tornar a l'exili. Els decurs del temps va produir una evolució deconfiança en una certa lògica ideal d'un possible canvi en el futur. Van passar oportunitats d'accelerar el cani a l'estat espanyol per conveniència de les potències del moment. En plena guerra freda, Franco i la seva dictadura antimarxista ja anaven bé per parar els peus als comunistes i servir-se del territori espanyol com a espai militar de socors i suport dels aliats. El catalanisme va seguir vivint en temps d'exili i d'aïllament social. El poble vivia en la mentida i només alguns a principis dels 60 van ressucitar la veritat amb coratge i risc personal. També fou el partit comunista el que més gent movilitzava al carrer. Reneixien els moviments sindicals per frenar els abusos d'alguns empresaris sense escrúpols. La integració de la immigració a Catalunya de pobles sencers d'Andalusia que descriu Paco Candel com "els altres catalans", gent treballadora, senzilla, que venia a Catalunya a buscar feina i fugir de la gana, ens van ajudar a reviure i no morir com a país. La defensa de la personalitat nacional de Catalunya va ser represa per la immigració. Es va establir un front comú contra la dictadura a través de l'Assemblea de Catalunya com element movilitzador de masses. Dretes i esquerres col·laboraven pacífica i democràticament contra la dictadura. Es va obrir el diàleg entre els abans enfrontats. Va tornar el catalanisme i la via nacionalista que representava Estat Català. L'afebliment i desintegració del règim franquista eren a tocar amb l'anunci dels seus darrers dies i el nacionalisme català va prendre posicions exigint el canvi de règim. El mateix franquisme, mort en Fanco va evolucionar per intentar sobreviure a les estructures centralistes de l'estat i fou possible el començament del canvi cap una democràcia formal homologable a Europa. 30 anys després Catalunya s'ha recuperat de la seva vida lànguida anterior i creix en volum i pes econòmic malgratles tremptatives per desqualificar-la econòmicament. També tindrem l'oportunitat de veure aparèixer en el futur una nova esquerra, modernitzada, innovadora, partidaria de la descentralització,la participació i la transparència, l'honestedat i el respecte a l'opinió pública, disposada a acceptar una independència contra l'ofegament per part de l'Estat controlat per una dreta anticatalana que es nega a tot diàleg amb Catalunya. Defensar l'autogovern al màxim, o sigui disposar d'un Estat independent del'Estat espanyol, és la única defensa de la nació catalana per sobreviure contra l'assimilacionisme previst per l'Estat central controlat per la dreta espanyola. Els catalans tenim dret a la diferència davant l'aparell històric de l'Estat. Contra la política recentralitzadora i d'asfixia tendent a destruir l'Estat de les autonomies i l'autogovern català en particular cal una afirmació d'adhesió a les llibertats nacionals,la mutació del sistema actual per un de nou. Catalunya no pot renunciar a la seva identitat i voluntat democràtica per molt que l'Estat espanyols'empenyi en destruir la voluntat de canvi en llibertat. Les esqueres i els sociaolistes en particular haurien de posar-se al costat dels defensors del dret a decidir i reforçar els seus plantejaments. És una qüestió de credibilitat pública, en lloc de posar-se al servei de la dreta recentralitzaadora seguint els plantejaments llurs.L'evolució dels temps ens ha de ser favorable, superant la solitud social actual dels esforços dels polítics nacionalistes de dretes i esquerres. Cal treballar per fer noves polítiques per una acció catalanista possible en pau i llibertat, recuperant l'esperit de coincidència patriòtica entre dretes i esquerres fora del desordre espanyol. El pèrill sempre el trobarem avui amb un moviment comunista dispers i reduït a mínims qaue per sobreviure s'han d'afegir amb altres petits grups. Una cosa és el pluralisme i una altra la dispersió fomentant el caos polític, ignorant tots plegats la realitat del país que haurien de servir.