la reconstrucció de les esquerres

El procés actual sembla de descompsició i fragmentació dels partits. De repent tots s'ha fet vell. No guanyen en militància i el desencís arriba fins i tot als seguidors dels nous. El futur són les plataformes transversals que tenen capacitat per aplegar el pensament plural de la societat catalana. S'han fet partits amb finalitats electorals, sense debat de base. Només s'ha discutit lideratges i llistes electorals. Res no ha canviat en les tècniques d'imposiciuó de pensament a la militància destinada a aplaudir els liders. A partir de les eleccions municipals ja fetes els partits i les coalicions de govern no poden trair els electors. La classe política ja no pot perdre més credibilitat malgrat les limitacions legals que han entrat en vigor per l'aplicació dels pressupostos municipals. No ens convé més el bipartidisme perfecte al que estavem acostumats, sinó el fet plural de la societat trasvassat a la política. Caldrà un gir social en totes les polítiques que no es pot quedar en un simple simulacre. La gent vol votar esquerres per tenir una poìtica diferent, sense repetidors de legislatures ni polítics disposats a seguir vivint del pressupost públic. Cal rejovenir, la joventut al poder quan abans amb noves idees i les il·lusions no perdudes. Cal polìtics que nno visquin de la prepotència ni la supèrbia de creure's perfectes i intocables. Les noves esquerres han de ser radicalment democràtiques, sense manipulacions d'opinió ni assemblees precuinades. Després de la descompsició vindra la recomposició i nous posicionaments. El tema serà triar quina esquerra es vol, si la socialdemocràcia del segle XXI o un cert radicalisme dirigit, amb base de lluita anticasta, sense més debat que el de la mobilització permanent i les solucions dels indignats. La imaginació té un lloc al poder. Però el poder no pot exercir-se d'esquena al poble i en els nostres dies s'ha de donar prioritat als drets humans, per què la democràcia no pot sobreviure sense ells i també és una forma de vida. Transformació social amb llibertat i en el territori català per assolir-ho clara acció política democràtica per arribar a una Catalunya independent de l'Estat.

objectivitat i evidència pel desvetllament del catalanisme

Alguns veuen el problema de Catalunya com una simple qüestió territorial, fiscal i de negació a tot el que acordi el Parlament de Catalunya o decideixi la Generalitat. Des de el Govern central no volen estudiar ni negociar una solució justa. Ens tracten d'ingenus i plens de contradiccions. És més positiu per el pertit del govern espanyol anar contra Catalunya que dialogar amb Catalunya. Però el fet català no és el de una simple diferenciació cultural no exempta de romanticisme. El poble convençut de la bondat i ventatges d'una República Catalana treballa sense conèixer la fatiga. La ciutadania desconfia de les polítiques de partit i dels que afavoreixen la malformació i la desorientació polítiques. No agrada al poble la política de partit, la de les capelletes i sectarismes. Molts dels partits actuals pateixen de la manca de democràcia interna que no se soluciona amb un simulacre d'eleccions de dirigents, doncs cal construir un model de societat democràtica i desenvolupar la democràcia social en forma participada. I el nou catalanisme senyala la nació catalana com a subjecte polític amb ple dret a l'exercici del seu dret a l'autodeterminació reconeguda pel Parlament de Catalunya l'any 1986. Contra aquesta voluntat democràtica no hi poden ni podran les aliances polítiques anticatalanistes de la constitucionalitat imperativa. Són les esquerres per la independència les que tenen la facultat de reconduir el país i el poble treballador cap una nova etapa de progrés social amb la aspiració de la independència de Catalunya. Ha de quedar molt clar a la gent d'esquerres que no hi haurà transformació social si no hi ha República Catalana. En els moments actuals no són vàlides les posicions ambivalents ni la menció d'un sobiranisme difós. És la independència de Catalunya de l'Estat espanyol el que compta. Catalunya té també molt clar que sense independència no podrà disfrutar d'una democràcia moderna.

crisi de les ideologies polítiques?

Les ideologies polítiques i els modes de funcionament del sistema es troben en crisi. Però no és clar si fallen les ideologies o les conductes hipòcrites i falsaries dels dirigents que proclamen una cosa i en fan una de ben diferent o inclús contradictòria quan disposen de l'exercici del poder polític i social. La decepció general provocada per la destrucció de l'estat del benestar posat electoralment en mans d'una majoria absoluta conservadora, en nom de l'inèrcia econòmica que no és més que la resistència a fer treballar l'economia en un àmbit de lliure competència per afavorir el capitalisme especulatiu i salvatge, a més de paralitzar i impedir la democràcia deliberativa i la indispensable política d'assistència social. Poder i estructures socials, queda palès no van pel mateix camí. Els drets es reclamen i es guanyen amb massives mobilitzacions impulsades pels moviments populars, encara qu'avui xoquen amb el bloc insensible del poder central que només vetlla pels interessos de la minoria social que representa realment. Qualsevol projecte d'afirmació no és possible en una democràcia merament formal copm l'espanyola, amb llibertats encara més retallades o amenaçades a partir del proper 1r de juliol per un Codi Penal regressiu, limitador dels drets i llibertats. Quan vivim la força de la pobresa i l'estat del malestar, també vivim l'esforç d'un país que l'estat vol ignorar, la Catalunya innegable per construir una societat lliure i basada en el treball pacient i l'empenta creativa i exportadora com a fonts de riquesa. I en aquest context ens apareix una esquerra disposada a trencar la unitat dels partidaris de proclamar un dia la República Catalana. No seran els partits fragmentats i sense creixement els que resoldran la situació, sinó una vegada més la mobilització social que vol una política transformadora i d'entesa pogressista pel dret d'autodeterminació consequent amb la proclamació del Parlament de Catalunya de 1986. L'esquerra no sobiranista no pot oblidar que existeixen uns valors que és insensat negar o discutir. A la política li cal una regeneració que passa per la transició ètica, deixar de ser els partits empreses de treball temporal o de crear funcionaris polítics amb càrrec. Manca en una paraula, consciència democràtica, informació d'interès general i crítica oberta.

Esclat irredempt de l'independentisme actual

El que es creia una foguerada passatgera, com explica Hilari Raguer en el seu article al diari Ara el 19 d'octubre de 2013 titulat "Set notes de l'independentisme català actual", és una realitat en el mateix govern de la Generalitat disposat a seguir endavant amb el full de ruta acordat amb ANC, Omnium i ERC. La gent catalana ha perdut la por a proclamar-se independentista i republicana davant el menysteniment i menyspreci del govern espanyol, negat a tot diàleg amb el govern català. A hores d'ara, amb la perspectiva d'unes eleccions generals a finals d'any amb les que es volen apaivagar les catalanes de Setembre, li han aparegut nous aliats al govern central com són C's que són més del mateix, disposats a impedir frontalment la proclamació d'una República Catalana i el PSOE que, per veu del seu candidat a la Presidència del govern Sr. Sanchez, no vol la sortida de Catalunya de l'Estat espanyol i s'embolica amb una bandera constitucional que és avui pel poble el símbol d'una unitat territorial forçada, ignorant les de les nacions del territori de l'Estat, nacions que el Tribunal Constitucional i el govern neguen. El cas Podemos és més digne d'estudi per haver-se promogut per professors universitaris amb suport mediàtic. És el primer partit 2.0 i el primer partit que es fonamenta en la mobilització i la contradicció rupturista, un moviment que prioritza idees aparentment socials per abolir pràctiques i protocols de funcionament del poder a municipis, Comunitats i el mateix Govern central a ser possible. També s'ha obert per l'esquerra un període de radicalisme democràtic camí de la ruptura amb un sistema que oprimeix llibertats i drets, benestar i progrés social. Una sasturació legislativa, normes contradictòries amb l'esperit democràtic de la ciutadania i una hàbil campanya informativa des de uns mitjans no catalans per confondre, desinformar, influir negativament en les ventatges de l'unitat d'Espanya quan resulta que el comerç espanyol cregut de que s'ha de fer boicot a Catalunya per ajudar a l'Estat a doblegar les voluntats independentistes, rebutja els productes fabricats a Catalunya i Hisenda dificulta amb una ferma asfixia econòmica el funcionament dels serveis públics de la Generalitat de Catalunya. Insensatesa contra sensatesa és el sinó de la política catalana, ferint la cúpula del govern espanyol els sentiments més arrelats per fer desconfiar de la democràcia catalana amb l'idea d'espanyolitzar Catalunya a cop de llei. Espanya no ha fet la transició ètica que està fent Catalunya, ni té cap interès en fer-la, la qual cosa facilita i promou el rupturisme de l'esquerra com a resposta del poble al creixent autoritarisme del partit conservador que governa amb poder absolut un poble que li és cada dia més desafecte.

Catalunya, una idea que és sobirana

Catalunya no necessita justificació com a poble amb una llengua diferent del castellà també conegut com espanyol, un dret civil propi, uns costums propis, un esperit identitari ben definit, una dreta i una esquerra que volen que Catalunya sigui una República, un país lliure, laic, democràtic, no com Espanya una nació associada a una religió, com explica el Professor Ramón Cotarelo en el seu llibre "La desnacionalización de España", la nació pels conservadors un concepte la nació orgànic i històric en lloc d'entendre que la nació és el conjunt de la ciutadania. Una guerra civil de tres anus i una dictaduyra de 40 no han sigiut suficients per entendre l'error i el fracàs d'aquest plantejament. Castella no ha tingut reis castellans des de la mort de Isabel la Catòlica i Ferran d'Aragó. Darrera d'ells van venir els Austrias i després els Borbons que van intentar destruir Catalunya el 1714. Castella va veure com el 1640 Flandes se li aixecava com Estat oponent i començava a caure l'Imperi del que s'havien servit els Augsburg que van embarcar Castella i els seus soldats en aventures militars moltes d'elles fracassades. Les potencies reals que es disputaven Europa no van considerar de Castella més que allò del que s'en podia treure profit. No va existir la identitat espanyola, sinó l'expansió imperial al servei de les aventures militars. L'imperi espanyol es va desmembrar amb el desgast natural dels conqueridors i les seves ambicions personals. França no va dubtar en ocupar Espanya i Mèxic per ampliar el seu Imperi als dos hemisferis. I es va fer una Espanya el 1812 que es va descomposar ben aviat amb el desgovern de les monarquies espanyoles, la corrupció dels governants i el poder d'una Església i una oligarquia de terratinents als que se sotmetien els poders polítics i l'aparell de l'Estat creat a imatge del francés. La decadència d'Espanya no és més que la història d'un país impossible que ha volgut crear una pàtria única contra natura, sota una llengua única imposada, intentant construir una idea nacional en la de la creuada dels militars sublevats el 1936 contra el comunisme com excusa per enderrocar la Segona República un 18 de juliol després que la dreta conservadora havia perdut les eleccions. Ara la dreta conservadora espanyola segueix negant a Catalunya, igual que l'esquerra espanyola, tot dret a seguir el seu discurs nacional aprofitant el sistema de legalitat configurat per ambdós servint-se de l'Estat preexistent, ignortant l'existència de Catalunya que no és més que una regió cultural i no, entenen res de la reclamació d'un Estat propi. Catalunya és una idea sobirana compartida sense discussions per una majoria ample del poble resident a territori català, que es reconeix només arribar al territori, un poble que opta per la independència de l'Estat espanyol com a resposta al rebuig de l'Estat i el poder polític central, les oligarquies financeres i la mateixa Església espanyola a dialogar i participar en la cerca de solucions fraternals i amistoses. El sectarisme i obsessió del govern espanyol per impedir qualsevol avenç de Catalunya per la via democràtica, l'ha portat aquesta passada setmana a anunciar noves accions judicials si es plantegen eleccions plebiscitàries, no volen veure que qui les farà plebiscitàries com diu el President de la Generalitat, serà el poble que vagi a votar, tant els que votin a favor d'uns partits com dels altres. La via política sembla que no agrada al govern espanyol. Però és la única via. Intentar suspendre les eleccions catalanes equival a suspendre l'autogovern de que disposa Catalunya, un agravi imperdonable més a apuntar a la llista dels greuges històrics que ha conegut Catalunya per part de l'Estat espanyol.

transició ètica com a pas prioritari

Estem davant projectes polítics esgotats i una demanda social de ètica en la governança. Actuar amb correcció, respectar la justícia i lluitar contra la corrupció en tots els ordres, trobar els fonaments per legitimar un poder democràtic, posar les bases per un futur de progrés social amb llibertat és el procés indispensable per parlar de canvi polìtic i canvi social. Durant anys hem viscut sotmesos a un poder social que no tenia cap interès en promoure la redistribució de la riquesa. Elsa rics han volgut ser més rics sense importar-lis que els pobres siguin més cada dia i molts més pobres que el dia d'abans. Es vol una societat tolerant, no un poder impositiu. Es vol una societat disposada a modificar i abolir el darrer paquet legislatiu del govern central constrenyidor de les llibertats i les voluntats de la ciutadania. Es vol algú que treballi per l'interès general. Es vol algú que canvii les formes polítiques. Un npu govern ha d'aportar i garantir seguretat pels bens legitimament i adquirits honestament. Les mateixes lleis han de ser idèntiques pels pobres i pels rics i la facultat de fer lleis no pot ser delegada pel poder legislatiu a una tercera persona com ha passat amb les facultats legislatives que s'ha adjudicat el poder executiu, en particular servint-se de la paraula "urgència". La facultat de governar no pot donar cap superioritat i menys el dret d'exigir submissions i pretendre perpetuar-se en el poder. La llibertat no pot dependre de l'opinió de qui seu al poder i dicta imposicions. La transició ètica és absolutament necessària per una governança legítima d'acord amb els drets del poble.

rupturisme i socialdemocràcia

La cerca d'una nova legitimitat diferent a la de la legalitat obliga a cercar en les creences i les utopies. La ruptura significa avui trencar amb un passat que no agrada i fer un present amb característiques de futur. Es vol canviar les limitacions i prohibicions, la política tutelada per un sistema amb un poder dotat d'una aurea àcrata però sotmès a les decisions del lider que pensa per la massa que el segueix. L'activisme social sembla ésser la nova mida de la legitimitat política. La gestió del poder per aquest nou model de gestió pot arribar a enfrontar rupturisme i socialdemocràcia. El nou poder local no permet fer la demolició del poder de l'Estat ni impedir l'aplicació de la legislació de l'Estat, no gaudeix de les competències necessàries ni se les pot atribuir. Tampoc està dotat d'autonomia plena el poder local sotmès al control dels interventors que no autoritzaran als alcaldes disposar de despesa no aprovada o no ajustada als reglaments com ja ha advertit el Ministeri d'Hisenda. La idea socialdemòcrata en canvi permet trobar nous enfocs i solucions dins del diàleg i el debat ordenat per conduir el rupturisme cap el camí correcte que és el de substituir les velles fòrmules i aparell municipal cap a solucions noves, una política realista, sense fugir de la legalitat encara que aquesta no ens agradi, si be és possible dotar-la d'una lectura democràtica progressista com es va fer amb la antiga llei de règim local de 1955 un cop arribats els nous ajuntaments a l'espera del canvi legal. El rupturisme passa a ser d'aquesta manera una actitud democràtica contra les males pràctiques del conservadurisme i el caciquisme, sigui de dretes o d'esquerres, una via pragmàtica per reconduir les solucions als problemes socials d'una comunitat que viu dins dels límits territorials d'un municipi. Orientar els Ajuntaments a dotar la població de solucions als problemes socials reorientant democràticament la despesa pot ser una de les millors maneres d'enfocar la nova gestió dels políticament fragmentats ajuntaments. La democràcia cal recordar exigeix també el respecte a les minories i no posar els ajuntaments al servei de minories ni grups sectaris. La acràcia com a forma de govern no és recomenable per els nous ajuntaments i no exigir respecte als bens i patrimoni urbà tampoc ho és. No es fa democràcia destruint el poder i enfrontant uns i altres, crear mal ambient entre la ciutadania per la disconformitat manifesta i creixent d'algunes decisions que posin tot el sistema en dubte. La nova legitimitat no es pot basar en la movilització permanent ni en el populisme. Activisme al poder és com dir idees al poder. Però a més d'idees, activisme i poder es necessita disposar de normes que responguin a un ideal democràtic que no condueixi la ciutadania a un rupturisme negatiu i destructor allunyat de la socialdemocràcia. Una cosa és la ruptura amb la dictadura i una de ben diferent la ruptura amb models conservadors construïts dins d'un a demmocràcia formal.