CAP UN ODRE DEMOCRÀTIC INTERNACIONAL

El propasdsat 16 de gener   les Nacions Unides examinaven un informe sobre la promoció                  d'un orde internacional democràtic i equitatiu. L'informe recorda que existeixen uns principis bàsics com "la pau per damunt de tot", la Carta fundacional de les Nacions Unides, la dignitat humana, el dret dels pobles a l'autodeterminació  i les conseqüents limitacions als Estats de cometre accions irregulars, terrorisme, l'ús de la força, invadir altres terrotoris, privar la identitat d'altres probles per la foprça,. Assenyalant també la obligació dels estats de rspectar tant la llei com l'esperit de la llei, la imparcialitat dels jutges, respectar les llibertats. El document descobreix la presència d'obstacles que van des de la desregulació dels mercats, l'excés de competitivitat en lloc de la cooperació, les desigualtats, la corrupció, el canvi climatic.Aquests antecedents obliguen a un nou paradigma dels drets humans, doncs ro¡tots els drets deriven de la dignitat humana. Cal una nova classificació dels drets humans: l'alimentació, la igualtat i la no arbitrarietat, dret a la informació i les llibertats d'expressióp i reunió i finalment el dret a la dignitat humana,  la identitat  desenvolupada per un mateix, sense adoctrinament.Per això el model no pot ser un model exclusivament legal, sinó ètic, de democràcia directa, respectuós amb el medi ambient, internacionalment solidari i defensor de la dignitat humana.

Democràcia, conflicte i derserció ciutadana

La gent es desiteressa de la politica, no agraden els polñitics. La ciutadania es kostra contrària a la política que fan els partits i les institucions públiques. La política s'ha convertit en l'exercici del poder i res més. L'objectiu és tenir poder o espai de poder. Segueix essent un fenòmen oligàrquic. Les autoritats canvien de càrrecs, sense fer mobilitat generalical, excepte en alguns casos. L¡'afiliació de jopves als partits tradicionals es escassa. La gent jove prefereix treballar amb i per ONG's al marge de la política. Lo social guanya. Els polítics fan política professional, un estil de fer política hereu d'una llarga tradició històrica que s'adapta com un resident a la selva, convertint la política en una selva, provocant l'individualisme autogestionari. L'esquerra defensora de la llibertat que no accepa el determinisme i defensa la activitat política  com eina per modificar la infraestructura política i econòmica. La crisi és doncs d'idees que es dissimula dient que és una crisi de valors i de ideologies. El món d'avui no admet la rigidesa.  El conflicte existeix i sembla que volem instaurar un nou ordre que exigeix obrir els pàrtits a la participació, sense dualitats com la del PSC  que defensa una catalanitat gens convincent doncs la idea federa ara no sembla convincent. Un canvi de mentalitat és imprescindible per la nova etapa de les esquerres a Catalunya i vèncer la nomenclatura que ens recorda el vell corporativisme. Els independents, la gent amb llibertat de consciència és més necessària que mai per entomar la nova política. Sentit pragmàtic, generositat i eficàcia en l'ensamblatge de les noves formacionsm construir la poliítica de baix a dalt en continguts i en representants, com proposava el grup Emprius el gener de 1994. Política de grup sense participació ample i profunda de la societat civil és crear clientelisme en lloc d'escoltar i reflexionar. No comptar amb la ciutadania és subvertir les institucions democràtiques, frustrar les espectatives i esperançes de la gent. L'alternativa és possible  en base a construir les solucions nosaltres mateixos, crear l'ordre transformador de les relacions socials. Cal caminar cap el segle XXII  en lloc de pretendre fer meres reformes de la representació política Fer malament les coses justifica que els ciutadans, com diu Manuel Castells, estem en un col·lapse i pensen que els polítics no els representen i que els partits prioritzen els seus interessos, augmentant la desconfiança en els Parlaments i els pàrtits politics, a més de no confiar en el sistema legal de l'Estat.

Arribarem a la Europa diversa?

Comença una nova etapa que permet explorar nous camins i treballar en propostes per solucionar el conflicte Catalunya-Espanya.  El poble caalà i el seu president saben de la necessitat d'acordar sobiranies compartides  pensant en l'horitzó europeu.  Cap situació actual, l'excepcionalitat imposada ens entusiasmen.  Seria capaç L'Estat d'Espanya de rconèixer la nació catalana, acordar un concert fiscal amb el mgovern català, una més àmplia disposició de govern, modificant la Constitució i obrint la porta ala celebració d'un referèndum pactat en el plaç de cinc anys? Per què no? La harmonització que vol l'Estat és impossible sota la llei de la imposició, perquè no ens consideren els catalans adictes sùbdits de l'Estat-nació castellà que va envahir Catalunya  per annexionar-la i fer.la desaparèixer. L'Estat i els successius governs han desfigurat qualsevol projecte hispànic. Ni Portugal es pot plantejar el retorn amb qui es vanta del 155 aplicat a dit. En el tema Kosovo la Sra. ;erkel va dir que s'havia de trobar una sortida dins d'Europa i estan en això, amb l'abstenció de l'estat espanyol. La voluntat eurpeista, com diu Bernat Joan, és cert que ajuda a construir la democràcia. Però mentre a Catalunya ja hi ésma l'Estat espanyol sembla dubtós fer consideracions favorables quan els partits estatals s'apropen al règim de partit únic que tant agradava a la dictadura. Per això costa d'entedre el buit europeu al cas català, quan Europa està bastida sobre la diversitat i el bon veinatge, en el nostra cas, la de la feina, el comerç, l'educació, la cultura, el coneixement i la tolerància. És molt clar que el nacionalisme espanyol no té res a veure amb el nacioalisme català.  El pacifisme i el dret    , el pactisme i la eqitat no interessen a l'estat espanyol. Ells sabran el per què. Des dels valedors i propagandistes de l'estat es falseja la història intentant establir veritats incontestables i el determinisme  historicista. Parlaran de traicions si Rajoy negocia i pacta amb Catalunya com li recomanen tots els dirigents europeus. Volen seguir creant un imaginari com a llosa de Catalunya per desmoralitzar la gent catalana i  destruir el consens polític. És la necessària afirmació hispànica del Decret de Nova Planta de 1716. Trobaran personatges i partits que secundaran aquest plantejaments i diners d'empreses disposades a impedir el que es desitjable socialment i defensar el marc politic desgastat i obsolet  que l'Estt no vol veure evolucionar ni ser modificat amb esperit de progrés.   El conservadurisme  autàrquic i fora del temps que respira la política espanyola ens allunya del nou model social europeu, la Carta Social  i impedeix el benestar de milers de treballadors, als que condemna a la precarietat i la misèria, ara que ja sabem que l'home més ric de Catalunya suma la riquesa de 140.000 catalans, els de les SICAV continuen pagant impostos mínims, el corredor mediterrani se'n va a Madrid, a 400 kilòmetres de la Mediterrània, i l'Estat  creant dèficit fiscal i  no fent la inversió pressupostada per les infraestructures catalanes, a més de seguir intrvenint financerament la Generalitat. Això, que em perdonin, no entra en els paràmetres d'un estat democràtic.

Fumata groga: Quim Torra, President

Encara estava calenta la investidura de Joaquim Torra com a nou president de la Generalitat que ha declarar Catalunya i república inseparables, que l'alcaldessa de Barcelona Ada Colau ha començat a llençar missils contra el nou president.  Colau, aspiranta a renovar mandat municipal, diu que el discurs de Quim Torra l'hi ha semblat decebedor i que no li agrada el candidat. Ada Colau considera que la tria del candidat tanca encara més el pinyol de l'independentisme, sense es veu haver escoltat que deia que la república som tots, qu s'ha de fer una política d'inversió social amb un 75% del pressupost destinat a despesa social. Si lo de Ada Colau és una frase feta no queda gens malament. Però el que hi ha darrera aquestes declaracions és una declaració de guerra al nou president afegida a la de Ciutadans, un fer-se notar de mal gust institucional. Els comuns esperen i volen, encara que no hi arribin i volen emular  Ciutadans a veure si salven els vots que se li escapen cap Ciutadans o el PSC. Colau diu que Quim Torra no va eixamplar la idea de la república quan ella va anar corrents al WMC a fer-se la foto amb el rei. La seva ambigüetat que ara trenca contra la república social, la fa sospitosa d'oportunisme. El seu desconeixent del que significa desenvolupar els valos repubicans que és el que es proposa fer el nou govern. Tampoc vol entendre o no l'hi interessa una república de tots els drets, el debat, el diàleg també amb l'oposició, el respecte  a la llibertat de cadascú per opinar i decidir. O no li interessa a l'alcadessa i a la  seva gent que el poble disposi de llibertats i drets si no els pot control·lar. Sembla pensar que si ha d'haver república, la república és ella, i no dona escalf als que lluiten per recuperar les lleis socials suspeses pel TC i la dignitat politica de les institucions manllevades per l'Estat. Oblida els presos politis i els exiliats. No veu que l'autonomisme està exhaurit i només serveix per fer una política d'ofec i asfixia financera de Cataluya, de la que ela també en surt perjudicada. La seva entrada en escena ha sigut desprès de que XAvir Domenech, el president del seu grup parlamentari al Parlament de Catalunya digués que el candidat no ha donat resposta a moltes preguntes  i que pensa dels espanyols i dels catalans. Però no ha pogut deixar de dir que els valedors del candidat voten a l'Ajuntament contra la multiconsulta, apujar l'ibi a les grans propietats i també contra la politica de l'habitatge  que proposa l'equip municipal. De les seves intervencions, els comuns en fan actes electorals. No expliquen el que passa, ni valoren elque es diu en seu parlamentària. Només telegrames  per que s'interpreti que els que no voten el que diuen els comuns són conservadors, els de la dreta i que l'esquera autèntica són ells. Mal començament de la precampanya municipal. Dona la sensació de que ho portaven tot preparat com els mal estudiants. Amb el seu vot en contra, així hi tot, Quim Torra és el  Molt Honorable President.  L'han d'escoltar, dialogar amb ell i el govern,  buscar solucions als problemes amb el màxim acord i sobretot, respecte institucional. Això fa democràcia. Les imposicions i el plat  precuinat, no.

Catalunya i república són inseparables.

Que ens digui el Sr Albiol que la democràcia española respondrà i que la diputada Srta. Levy es llkenci a fer declaracions dient que es perseguirà el que estigui fora de la llei, doncs no hi haurà impunitat per el que es faci fora de la llei, és revelatiu de que alguna cosa no funciona bé a Espanya en el nivel educacional del que és la llei, una constitució i el dret internacional prevalent i preferent sobre la llei interior d'un país. Tampoc és admissible que que insisteixin tant en dir que Quim Torra no serà un president de tots, quan saben perfectament  que el càrrec de president és el resultat d'una eleccio democràtica i el president  fa seves les preocupacions de tots i s'obra a dialogar i buscar conjuntament solucions als problemes de la gent, cosa que no fa el president  M. RAjoy que es nega a dialogar amb el govern catalàque ha destituit i ja posa condicions al que s'ha de constituir sota l'actual legalitat formal. Però la fredor anticatalna, el fracàs de veure que el 155 només ha servit per retratar el que és el govern de l'Estat i desenmascarar  el feixisme latent darrera la política impositiva i coercitiva que es practica des de la Moncloa i la que ens anuncia  Ciudadanos si guanyés les eleccions generals, sens dubte no són cap incentiu per un diàleg inexistent ni per aconseguir que la democràcia real i la equitat, junt amb els principis del respecte a la diversitat, la tolerància, la comprensió dels interessos aliens. Més aviat anuncien tots plegats més repressió i degradació democràtica. Ahir Quim Torra ho va plantejar clarament: Catalunya i república són inseparables. És la frase que hem de guardar al nostra cervell com a gui del futur polític de Catalunya davant un Estat que es cnsumeix en l'odi contra l'independentisme  que jurídicament abonen els pactes Intrnacionals de Drets Humans i els acords de l'Assemblea General de les Nacions Unides de 2014, i l'informe del Relator Sr. De Zayas. El Regne d'Espanya, com Estat es nega a admetre que la Constitució te una lectura diferent a la que se li està donant. També nega la interferència positiva del dret internacional que avala el dret a l'autodeterminació.per damunt del dret espanyol.  Catalunya no claudica ni renuncia al seu dret inmprescriptible a ser un pais lliure i això a la Moncloa ho prenen com una ofensa d'alt grau. No accepten que algú els porti la contrària i els contradigui. El que no es preguten és quantes il·legalitats han comès. ni els drets humans que han vulnerat, ni el perquè no accepten que el Tribunal Penal Internacional investigui els delictes de lesa humanitat comesos a Espanya. No veuen que Cataluya no està divida en dues parts com prediquen profusament, els constitucionalistes que volen ser espanyols i els republicans que volen ser només catalans. A Catalunya hi ha catalans, els que ja hi eren  en acabar la guerra civil 1936/39,, els altres catalans que deia Paco Candel que van venir a Catalunya a construir la nova Catalunya, fugint de la misèria creada pel franquisme,  i els nous catalans, que dubten, sópn la clientela preferida dels anticatalans de Ciutadans, però saben que Cataluya és una terra d'oportunitats i de convivència real, sense discriminacions, i que no fem qüestió de la llengua que parlen, buscant sempre l'entesa entre persones, no la lluita pel domini que significa  el conflicte que tant agrada als hooligans de la España unida para siempre. Amics si, si volen,. Però sotmesos, de cap manera.  Això, la Moncloa encara no ho ha entès, i mostres suficients els hem donat de que el conflicte exigeix diàleg sense condicions ni limitacions de cap mena. Ens conbsideren el suburbi de Madrid?  No veuen que no acceptem el deterinisme centralista? Per què no fan possible sortir de l'autoritarisme que volen imposar a tota le gent d'Espanya? Per què han segit una politica d'asfixia i ofec a l'economia catalana per obligar a generar deute a favor de l'Estat? No s'adonen que amb aquestes políiques aborreixen els esperits més inquiets i tenen el jovent catala demanant mrxar d'aquest Estat?  Han vist alguna vegada  els comanaments de l'Estat qui és el reflexe de la realitat?

Desbordament municipal sense alternativa pròpia

Cada dia celebrem alguna cosa. Ahir a Europa es celebrava el final de la 2ª Guerra Mundial amb la derrota dels nazis. Fa uns dies fou el dia mundial de la llibertat de premsa. Però a BArcelona no celebrem res aquests dies, vist el fracàs de  la gestió de la alcaldessa Colau i el seu equip. Ara s'ha descobert que el 95% de la despesa la decideixen per decret. A més es carreguen el servei d'electricitat dient que està passat de preu i organitzen una companyia elèctrica municipal per substituir Endesa com a proveïdor elèctric de la ciutat. Res més genial per tenir obertes les portes giratories quan s'acabi el mandat. Ada Colau ha anat a Madrid pel seu compte a parlar amb el PP pel tema desnonaments. No n'ha sortit. No té poder. S'havia pensat que s'imposaria al PP i no n'ha sortit. Encara no sap com són els de l'Estat espanyol ni el que significa per ells els que no poden pagar els lloguers. Amb això vol tapar que no ha complert el seu programa d'habitatge social i assequible. No poty prsentar un relat alternatiu fiable ni ha trobat la projecció cultural que cinvé a la ciutat. No té cutura oficial i sort té dels que organitzen activitats. Colau sap que hi han altres maneres de fer ciutat com  també de pensar cultures a la ciutat i per la ciutat. Hi ha un model de gestió diferent al dirigit per els interessos comercials d'un sector de la ciutat que vol controlar l'economia i els guanys dels negocis. L'equip de treball Desbordes de la Cultura , en el seu informe <<Desbordar Barcelona>> (Barcelona 2017), assenyala que amb els jocs olímpics de Barcelona 92 es va acabar amb la contracultura barcelonina, i es va prioritzar una remodelació urbanística  per rellançar la ciutat amb la operació macro-urbanística i projectant-la al mercat internacional. Els primer ajuntamets democràtics, el de Narcís Serra (1979-1982)  i el de Pasqual Maragall (1982-1997)  van enfonsar els moviments veïnals  amb una campanya de desprestgi contra la acció cultiral lligada a la democràcia participativa  i a l'autogestió dels barris, si be Pasqual Maragall va portar el desarrollisme als barris i va professionalitzar la gestió cultural, creant institucions i equipaments. La defensa de la cultura catalana i la lluita per el progrés es converteixen en una indústria cultural sota aquest mandat socialista, organització que continua existint i ha aprofirtyat l'alcaldessa. Però tot es va fer sense trencar el circuit endogàmic, patriarcal i petit burgés de la ciutat que no impideix el néixement als barris de la resistència alternativa que reclamava una nova Transició. El socialisme petit burgés de la època no va activar la confluència social que, en canvi, van organitzar la gent jove dels barris, com a nova escola de democràcia, plural i antisegregacionista. Amb l'Ajuntament governat per CiU tampoc va millorar la situació, aplicant  aquell govern pressupostos considerats sense sentit social. La arribada de Ada Colau a la casa de la vila tampoc ha millorat les coses ni el diàleg amb les altres forces politiques per fer politica de ciutat amb una visió progressista, dons la ciutadania no s'interessa per  debatre les activitats de l'Ajuntament de Barcelona ni en els Consells de Districte ni en els Consells de Barri. Cada cop hi va menys gent.  Les limitacions del debat no convencen i no agraden a una ciutadania que comença a estar molesta per la forma de governar els comuns. Mssa protocol i  censura previa a les preguntes i intervencions als Districtes. Només  veu i es queixa de les obres,  reformes del que no es necessita reformar i projectes impossibles de l'alcaldessa, la despesa que sembla no tenir control als plens, i la manca de projecte i de compliment del seu programa electoral que la va fer alcaldessa. Comissionats, als càrrecs i assessors li fan la feina. Però no li donen èxits. Alguna cosa hauria de canviar l'alcaldessa i anar preparant la seva sortida el més dignament possible, en lloc d'empantenegar la ciutat, permetre la mendiciat organitzada, el narcotràfic, la contaminació, el robatori del contingut dels contenidors  per comerciitzar privadament, transportats per camions de dubtosa legalitat, els carteristes que roben els turistes a qualsevol lloc, metro i autobusos, sense que es vegi actuar la Guàrdia Urbana, promoure turisme d'espardenya i sense diners amb els hostels, impedint fer hotels de qualitat  i limitant les terrasses que donen feina a molts treballadors, i molt més. A BArcelona no tenim res per celebrar. Els aliats ens van deixar penjats, la informació en mans de quatre industrials o de l'estat,  la ciutat  caient sense solució si no cnvien les cos i torna la cultura democràtica i alternativa a la mateixa alcaldessa.

el vell ordre en qüestió

Alerta a l'àrea metropolitana per la contaminació,  sense sostre ocupat espais públics per fer-se notar a la recerca i espera de solucions,el racisme i a xenofòbia com primera causa de discriminació a Barcelona. La immigració torna.Gents de Venezuea, Colombia, el Marroc, Rumania i Regne unit lideren la llista. Els assentaments  es produeixen en sa majoria a Andalusia, Catalunya, Madrid   i València.  Estem parlant de més d'un milio setcentes mil persones. Amb aquesta realitat està per veure si existeix una política d'acollida que ajudi a la cohesió, la inclusió i la   recuperaciò de persones que possiblement acabaran demanat la nacionalitat espanyola. Molts viuran sota la precarització laboral, la corrupció,  i el desencís en la creença  de que  veurien un país nou que  els permetès  prosperar amb faclitat.  El poder segueix concentrat en favor de qui disposa de riquesa i no li preocupa la desigualtat ni la pobresa dels altres. L'atur i la pobresa és cosa de les institucions, no de l'organització de la societat que necessita treballadors a baix salari. Inacceptable i indigne pot considerar-se aquesta realitat en l que ens belluguem. Queda en darrer pla la millora i consolidació      de les necessitats dels més febles, dels nouvinguts perduts en l'entramat burocràtic i sense dominar l'idioma del seu nou país, desconeixent tot el que fa rferència al sistema jurídic, els costums i l'educació. Som en un estat de benestar exigu i incipient, fals i flagrantment desigual que no fa res per integrar els nouvinguts. Les institucions del Regne d'Espanya no estan a l'alçada del que es necessita. Els electors que  donen suport als partits de dreta tampoc, i a més són partidaris de la discriminació entre partidaris de la nació unica i els partidaris de defensar el nacionalisme català com a vigent, el boicot als productes dels dissidents, el rebuig a llengues i cultures que siguin diferentes de l'espanyola.  De fet el que està en qüestió és el vell ordre que permet aquestes situacions.