fantasia española de lo imposible

Em diuen que a Madrid els nervis van solts i com diuen "desatados". Es veu que els senyors i senyores del govern no troben altra solució envers Catalunya que posar en marxa la via judicial i si convé l'article 155 de la Constitució en el precís moment en que el Parlament de Catalunya prepara democràticament la desconexió de l'Estat. Alguns prohoms de la política de Madrid segueixen parlant de reformar la constitució quan saben que la reforma de la Constitució monàrquica, bipartidista i antifederal és practicament impossible si no es disposa de majoria absoluta al Congreso de los Diputados. Tots saben que la Constitució es va fer durant la transició per no ser reformada per assegurar la restauració de la monarquia que fou el preu de l'evoluciò de la dictadura. Aquest model ha acabat produïnt la insatisfacció i el desgrat de una bona part de la ciutadania afectada per les decisions de l'absolutisme conservador en el poder durant aquests darrers anys. Les reformes que s'han fet exprés han sigut per tancar encara més el cercle de domini i ofegament de les reivindicacions nacionalistes a més de permetrea l'empresariat l'explotació de les condicions laborals. Catalunya és la primera perjudicada per aquesta política, doncs amés de no gaudir de competències laborals, l'Estatut del 79 que reconexia el fet nacional català ha sigut superat per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 que va negar el caràcter de nació a Cartalunya que reconexia l'Estatut de 2006. Ara l'únic camí viable és reforma democràtica i participativa o canvi total, desintegració del model de la Transició. El cicle ha quedat tancat amb la rebel·lió democràtica de la política catalana contra una sobirania que la única cosa que fa és potenciar l'Estat com a fre de les aspiracions identitàries, quan s'hauria pogut fer d'una altra manera respectant el dret de la ciutadania a definir el seu futur en lloc de fomentar l'absolutisme en nom de la Constitució fidelitzant-se a la monarquia parlant de3 nación seguint la línea de Càdiz 1812 trencada per períodes anticonstitucionals con els absolutismes monàrquics, la dictadura i ara l'absolutisme del poder majoritari del partit coinservador que fa el paper d'un front nacional, convertint el constitucionalisme espanyol en un cnstiitucionalisme de baixa qualitat com molt bé diu el professor Javier Perez Royo en el seu llibre "La reforma constitucional inviable", considerant la sobirania nacional una ficció constitutiva de la democràcia que vol dir que el poder resideix en el poble, no en l'Estat ni en un partit. I aquest poble o una part diferenciada del mateix per les seves característiques nacionals acreditades pot decidir resoldre l'unificació dels pobles diversos que composen la nació artificial o la seva separació i creació d'un nou Estat. Espanya encara no ha entès que la Transició, respectant el principi d'igualtat, havia de servir per definir cadascún dels pobles o nacions diversos que la composen si democràticament acceptaven seguir units voluntariament o preferien ser titulars de la seva pròpia sobirania en forma de nou Estat. A Espanya no tots se senten ni són espanyols i les nacionalitats històriques com Catalunya volen un Estat constitucional ara propi, no una monarquia constitucional que se serveixi de l'absolutisme d'un partit de confiança per mantenir una unitat de pobles forçada irrespectuosa amb la diversitat i les peculiaritats nacionals del territori ibèric. Aquesta situació és antidemocràtica i anticonstitucional en la seva màxima expressió si a més se serveixen d'un texte constitucional de conveniència i de favor fet el 1978.