El rescat d'Espanya fou cert.

Avui La Vanguardia informa que va haguer-hi un rescat d'entitats financeres a Espanya. Van venir 41.000 euros per impedir la caiguda de Bankia, Catalunya Caixa, Banc de Valencia i altres caixes d'estalvi. L'utilització d'aquesta instruments econòmics per solucionar interessos polítics i empreses d'amics en dificultats recorda altres caigudes bancàries típiques en el nostre entorn històric com el de Banesto i per què no recordar-ho Banca Catalana, Banc Industrial de Catalunya i altres societats vinculades. Aquests diners els hem de tornar i paguem un petit interès. Però no hem vist cap document en el que les entitats abans caigudes i ara amb beneficis haguessin prés el compromís de tornar aquestes injeccions econòmiques de liquiditat. Mentre tant la Justícia treballa el frau de la sortida a borsa de Bankia, les disposicions de diners per pagaments de sous excessius en moments de pèrdues i balanços negatius, les targetes black dels consellers de Caixa Madrid, més històries a Bancaja i el que anirà sortint. Però repeteixo queda per aclarir quans diners tornaran els beneficiaris del rescat del que el Govern espanyol va derivar l'obligació de pagament als contribuents, doncs fins ara els diners poer anar tornant el rescat i interessos que negaven surten del pressupost. Essent veritat el rescat, el que és inadmisible és que el Govern espanyol ho negui. Ara ja sa sap i que el que diu el Govern sobre el rescat és mentida, també. La mentida i els fets que els Jutges van descobrint forma part dels actes de corrupció dels dos partits que es repartien el poder fins ara a Espanya. Avui hem sabut també que la majoria dels diners declarats amb l'amnistia fiscal de 2012 estaven relacionats amb funcionaris i càrrecs polítics. Però no ha seguit investigació sobre l'origen d'aquests diners, com tantes coses que precriuen en el temps. Els governs semblen fets per tapar les males i fets dels antecessors sense dir-ho en els programes electorals. El procés electoral d'aquest mes de març a Andalusia demostra que efectivament les previsions d'esgotament del règim electoral actual són certes i el bipartidisme s'ha acabat. La corrupció que esquitxa dreta i esquerra acaba amb la política que volen regenerar els mateixos governants que van permetre i participaven en els abusos derivats de buidar les caixes i el diner públic en benefici propi. No eren demòcrates, es van aprofitar de la democràcia per enriquir-se i adjudicar-se jubilacions d'or, com també ha passat a SGAE, perjudicant el poble que complia amb les seves obligacions fisdcals i creu en la democràcia.

nomenen candidats i demanen submissió

El partit Popular ha fet a Madrid una nova demostració del seu concepte de democràcia. Des de la cúpula del partit han nomenat les candidates a presidir la Comunitat de Madrid i l'Ajuntament de la Capital. CAp elecció primària, cap possibilitat de que la base del partit proposi altres candidats o candidates. Tot des de dalt. La polìtica feta desde l'àtic del partit és una política d'exigència de submissió, d'imposicions. És la política de qui disposa de majoria absoluta per lesgislar com li sembla, fer i desfer. És la política més propera a la dictadura. Envalentonats amb l'èxit d'aquesta política els seguidors del partit Popular a Barcelona intenten recorar que Catalunya és un territori que forma part indiscutible d'un Estat que també és nació. La única nació reconeguda a Espanya és l'espanyola. L'actual Espanya no, reconeix les nacions històriques més que com provincies al voltant d'un Madrid radial i/o Comunitats Autònomes. En la llei actual no existeix altra realitat perquè no es vol interpretar d'altra manera que com recomanen els juristes de l'Estat. La versió oficial és prou diferent de la realitat històrica i de la que demana una i altra vegada el poble català. La minoria catalana no veu reconeguts els seus drets com a nació i pateix amb paciència la defallença dels partits catalans que accepten la submissió de Catalunya a l'Estat central amb l'aposta pel federalisme per definir, desmarcant-se de l'acció d'unitat nacional catalana promoguda per la Generalitat. El dret a decidir s'allunya del poble mentre apareix de nou el "ells decideixen per els demés". Tot i així el poble de Catalunya segueix demanant poder decidir el que vol per governar el seu futur polític, no que li diguin des de Madrid quina bandera ha d'honorar i quin himne ha de cantar en les celebracions oficials. Aquesta política és molt lluny de ser una política democràtica. Cal que els polítics es llegeixin amb urgència el Tractat de l'Unió Europea i la Carta de Drets fonamentals per què entenguin que la política del futur és quelcom molt diferent de l'actual posar i treure a dit. Posar i treure càrrecs a dit és quelcom més propi de les dictadures o de les empreses privades, i que sapiguem encara no han privatitzat la política.

cent mil anys més, no gràcies

La Sra. Sanchez Camacho va dir fa uns dies en ocasió d'una intervenció seva en el debat del pressupost cedlebrat al Parlament de Catalunya que ni en cent mil anys conseguiriem la independència. La seva frase fou més que indicativa, expressiva d'un pensament precís i disposat a impedir que Catalunya segueixi el camí endegat cap a l'exercici de la seva llibertat política col·lectiva. Realment, que s'ens digui en seu parlamentària que ni en cent mil anys sona a amenaça de produir acció contrària a tot el que proposi el Govern de la Generalitat i a tot el que decideixi el Parlament de Catalunya. Ja no és un tema de dretes i esquerres, és un tema de civilització, diàleg i respecte a un poble que ha demostrat és una nació històrica i té un perfil i identitat pròpies inconfundibles amb Espanya. Les dificultats d'entesa entre Madrid i Barcelona són reals. No se sap quin paper juga un rei que ve a Barcelona per una fira i no fa ni té cap gest de proximitat amb el problema català, i no surt del ja desgastat discurs de la unitat d'Espanya, un país fort i un llarg etzètera. Per ajudar a fer les coses el Govern en la reunimó d'abvui divendres ha decidit portar al Tribunal Constitucional l'acció exterior de Catalunya que vol dir no tant sols la declaració d'inconstitucionalitat, sinó també intentar impedir l'impuls exterior de la Catalunya emprenedora. Ni avancem en les relacions entre pobles ni entre institucions. La catalanofobia existeix també en els partits unionistes que no s'amaguen de dir el que pensen de la política catalana. Sota un somriure fresc i expressiu a l'hora de comunicar per televisió el fet polític del recurs, com si anessim a veure una película de dolents, la política que vivim és de declaracions i recursos al Tribunal Constitucional. Els discursos al Parlament queden per els grans actes i el Discursop sobre el estado de la Nación. Només els queda recòrrer i suspendre la convocatòria d'eleccions autonòmiques que pugui convocar el President Mas pel 27 de Setembre. Però cent mil anys més en aquesta situació n'estic segur que no hi seran. El que veig des de casa meva és que abans de final d'any haurà caigut el govern del Sr. Rajoy perquè hauran perdut la majoria absoluta de que gaudeixen i alardeigen seus seguidors. Han exagerat la marxa de l'economia per justificar-se i no resolen ni resoldran la greu situació de pobresa i desigualtat social que pàtim. Han intentat tapar la corrupció. Han volgut manar, imposar, disposar i sotmetre tothom, tant els que els van votar com els que no. La resposta de protestes i contestació a la seva política antisocial i comprometedora del futur econòmic dels ciutadans és clara i contundent. Facin el que facin el rellotge de la democràcia que permet decidir al poble qui ha de governar està en marxa des de abans de que les forces conservadores que ens governen guanyessin les darreres eleccions.

seguim en crisi, encara que el govern digui que no

Aquest matí he fet visita a metges del CAP i tots es queixaven de les retallades, de les llistes d'espera de varis mesos als hospitals públics per qualsevol acte mèdic. Em diuen que amb les retallades no poden gastar, i com algunes proves són cares prefereixen rebotar-les a la sanitat privada. Millor passar per la privada que esperar i esperar. Amb tot això llegeixo a El País que el Sr. JUncker ha declarat que amb les elevades xifres d'atur i de manca de treball dels joves a Espanya no és pot dir que la crisi ha acabat. El Sr. Juncker ha senyalat que és honest dir que seguirem amb greus dificultats mentre l'atur no baixi a nivells normals. La crisi ens dona la oportunitat de posar de relleu les mentides dels governants que ens diuen que tot va bé mentre puja la xifra de gent en risc d'exclusió social que viu en el llindar de la pobresa. Les solucions de treball temporal a dies alterns, per hores o en caps de setmana són l'invent d'un govern esperonat per l'empresariat àvid de guanys a seguir amb les rebaixes salarials, junt amb els treballs amb menys sou i un salari mínim inferior a la mitja europea, que de cap manera pot activar el consum. L'optimisme que presenta en públic el govern espanyol no coincideix amb la realitat de les desigualtats socials creixent. No és pot fiar la recuperació i qualsevol pla d'estabilitat en les promeses dels governs conservadors. Més aviat cal fiar en les iniciatives dels emprenedors, l'empenta dels joves i l'experiència dels que han passat l'experiència de la caiguda per talls de crèdits a la distribució i l'exportació. L'atur el redueix l'empresariat que pot obrir possibilitats productives. Ens cal potenciar el teixit industrial tant com el de serveis i la internacionalització de la nostra economia. L'Estat ha de posar la seva part que va des de fer real el cobrament dels impostos necessaris per dur a terme un programa d'obra pública i impedir les pressions contra la pujada dels sous, i ans al contrari apujar el salari mínim fins que quedi homologat a la mitja europea. Empobrir la població no és la solució de la crisi, doncs l'important és el benestar dels ciutadans no inflar les institucions financeres amb retallades de serveis públics indispensables dels que moltes vegades depen la vida de les persones com ja va demostrar no fa gaires setmanes la mort per infart no tractat del farmacéutic de Reus.

perspectives de nous models

L'execució d'una política econòmica i la qualitat de l a democràcia són dos aspectes que tenen relació directa amb el tipus de democràcia que segueix un país com a model. És evident que la seguretat de la ciutadania exigeix una política de prevenció i persecució de la delinqüencia, la manca de seguretat pobre la p'orta al desordre i els crims. No hi ha seguretat quan la democràcia permet els esclats de violència i el crim. Cal preguntar-se quina democràcia és millor a l'hora de governar, si la majoritària de partit únic de govern o amb coalició, o la consensuada entre partits minoritaris que representen una pluralitat d'interessos, la cultura del pacte. Les democràcies de consens són les més properes a l'¡estat del benestar i estadísticament són les que més protegiran el medi ambient, la problemàtica social i la cooperació. També trobarem més qualitat democràtica en la democràcia de consens, doncs precisarà la participació de la ciutadania per marcar el rumb. Una democràcia pot ser considerada satisfactòria pels ciutadans, com diu el professor Arend Lijphart, si els governants compleixen amb els compromisos dels pactes, si existeix una proximitat entre govern i elector, si el govern és responsable, controla l'inflació i l'atur, i posa fre a la corrupció. Els recents sondeigs ddavant les properes eleccions al Parlament de Catalunya son reveladores d'una intenció de vot fragmentat i distribuït en un ventall ampli de tendències. De confirmar-se aquesta orientació amb la fi també propera del bipartidisme a Espanya, és evident que s'obrirà un nou període de transició democràtica, sense ruptures traumàtiques cap a nous models de democràcia. Catalunya comença també el camí cap a la construcció d'una nova democràcia en paral·lel a la seva reivindicació nacional. Convé doncs que les perspectives no enlluernin el somni majoritari. El futur s'ha de construir entre tots, no d'un procés d'uns contra els altres.

partits contra la llibertat de pensament?

El fenòmen Podemos preocupa els partits de pensament. Diuen que no són de dretes ni d'esquerres. No tenen prograqma fix. Però estimulen el sentiment de les persones. Els mou la indignació pels fracassos dels governants i el malestar del poble. Tant li fa que siguin de dretes o d'esquerres. Els anteriors governants són la vella polìtica. Saben que els conservadors i els socialdemòcrates no els poden atrapar. La nova política viu en la inconcreció. No es determina per cap pensament, en cap moment defensarà el dret de Catalunya a l'autodeterminació. Aquests nous partits que es manifesten contra tots i contra tot el que no els convé no es pregunten què som, ni per què serveix el ciment acumulat a les grans ciutats, no parlen dels aires irrespirables. Només critiquen l'anomenada casta i es mouen en conglomerats de persones. Necessiten els essers vius perquè els votin. Els parlaran del final de l'autarquia i de l'explotació. Però a l'hora de concretar ningú sap qui concretarà les situacions a resoldre fora del cercle de debat. Intenten definir un nou progressisme format en el debat permanent dels cercles de base sense resolució de la llibertat, sense sentir-se atrapat per les normes. Però són partits. Són organiotzacions que es mouen contra el poder establert. Volen el poder per imposar un nou tarannà de decisió. No sabem si els nous partits treballaran espais geograficament determinats per les seves relacions de poder, com si fossin unitats de producció, ni com administraran la crisi capitalista, la crisi urbana, l'administració dels territoris, ni la nova economia. No sabem si nodaran més força al treball o a la tecnologia. Tampoc sabem qui acumularà els guanys de la productivitat. No diuen quina serà l'atenció real de les reivindicacions socials des d'el poder que puguin monopolitzar. Monopoli i via democràtica arriben a ser contradictoris quan el poder es converteix en classe dominant, doncs l'hegemonia popular ha de respectar les minories. El poble té dret a descobrir la seva pròpia identitat ideològica, de pensament i d'interessos, de manera que s'ha de construir una nova realitat municipal eficaç, participativa, neta i transparent, durant molts anys mancada d'institucions representatives i autònomes dels grans poders centrals. A més darrerament hant incorporat els vicis i defectes de l'antic règim dictatorial. La llibertat de pensament és indispensable pel nou procés de transició cap noves fòrmules democràtiques, la millora de les condicions de vida del poble i la transformació de la societat per fer real l'igualtat d'oportunitats.

per una radicalitat democràtica

A cap nucli urbà serà possible seguir governant com a demòcrates si els governants no s'obren a la participació ciutadana. Fins ara el govern municipal s'obtenia per delegació cada quatre mitjançant el vot dels ciutadans. Però la delegació representativa obtinguda no comprenia a criteri dels governants passar comptes de la feina feta des de la Casa de la Vila. Els pressupostos eren aprovats d'any en any, o prorrogats si s'esqueia, i la població no estava informada per localitzar i llegir el butlletí on es publicava el pressupost municipal ni la seva liquidació. La gent savia que pagava impostos i taxes per serveis públics, però poca cosa més de com s'administrava el pressupost. La crisi que patim ha permès que alguns comencessin a mirar de quins diners disposa cada Ajuntament i com es gasten. Ara la despesa pública ha guanyat importància i més quan sembla que els serveis socials competeixen amb l'iniciativa d'altres institucions subvencionades com Creu Roja, Banc dels Aliments i entitats com Caritas i les parroquies. Ningú sap quina coordinació tenen els serveis socials i les entitats que reparteixen menjar i àpats. La informació i el debat són necessaris en una nova etapa del municipalisme democràtic. Que els tècnica no elegits decideixin pels càrrecs electes i per la ciutadania no és solució, doncs estan al servei de la ciutadania que vol dir del que decideixi la ciutadania.Anem cap el ple exercici de la democràcia. És la ciutadania qui ha de decidir les polítiques socials. També s'haurà d'establir un diàleg obert respecte de la direcció polítíca dels Ajuntaments amb el personal de l'administració municipal tant per millorar la gestió tècnica com per resoldre les queixes i necessitats del personal treballador. Canviar doncs la gestió municipal i de govern per una ciutat participativa és el nou repte de les properes eleccions municipals,. a més de fer de Barcelona una ciutat a escala humana, equilibrada i justa, amb un programa clar de prioritats socials, impulsora de l'accés al treball, protectora de l'ambició cultural i esportiva, la diversitat, la salut i l'educació. Barcelona en un ambient de radicalitat democràtica serà la capital de la innovació, segura, equilibradora dels barris sensibles i degradats, amb una fiscalitat adequada a la reealitat social i econòmica de la ciutadania, una ciutat referent per la independència de Catalunya. Tampoc es pot oblidar que els nous governants han de ser gent normal, disposats a escoltar la ciutadania, gent passada per un previ filtre democràtic intern de les organitzacions o agrupaments que els presentin com a candidats.