nomenen candidats i demanen submissió

El partit Popular ha fet a Madrid una nova demostració del seu concepte de democràcia. Des de la cúpula del partit han nomenat les candidates a presidir la Comunitat de Madrid i l'Ajuntament de la Capital. CAp elecció primària, cap possibilitat de que la base del partit proposi altres candidats o candidates. Tot des de dalt. La polìtica feta desde l'àtic del partit és una política d'exigència de submissió, d'imposicions. És la política de qui disposa de majoria absoluta per lesgislar com li sembla, fer i desfer. És la política més propera a la dictadura. Envalentonats amb l'èxit d'aquesta política els seguidors del partit Popular a Barcelona intenten recorar que Catalunya és un territori que forma part indiscutible d'un Estat que també és nació. La única nació reconeguda a Espanya és l'espanyola. L'actual Espanya no, reconeix les nacions històriques més que com provincies al voltant d'un Madrid radial i/o Comunitats Autònomes. En la llei actual no existeix altra realitat perquè no es vol interpretar d'altra manera que com recomanen els juristes de l'Estat. La versió oficial és prou diferent de la realitat històrica i de la que demana una i altra vegada el poble català. La minoria catalana no veu reconeguts els seus drets com a nació i pateix amb paciència la defallença dels partits catalans que accepten la submissió de Catalunya a l'Estat central amb l'aposta pel federalisme per definir, desmarcant-se de l'acció d'unitat nacional catalana promoguda per la Generalitat. El dret a decidir s'allunya del poble mentre apareix de nou el "ells decideixen per els demés". Tot i així el poble de Catalunya segueix demanant poder decidir el que vol per governar el seu futur polític, no que li diguin des de Madrid quina bandera ha d'honorar i quin himne ha de cantar en les celebracions oficials. Aquesta política és molt lluny de ser una política democràtica. Cal que els polítics es llegeixin amb urgència el Tractat de l'Unió Europea i la Carta de Drets fonamentals per què entenguin que la política del futur és quelcom molt diferent de l'actual posar i treure a dit. Posar i treure càrrecs a dit és quelcom més propi de les dictadures o de les empreses privades, i que sapiguem encara no han privatitzat la política.