Nova societat, deslligats del pis familiar

Els emigrants dels nostres temps que ja no són els germans dels hereus de les finques familiars no moren d'anyorança. La cançó de l'emigrant no és vàlida pel nou món global on les distàncies es mideixen en temps per anar d'una banda a l'altra. Puc arribar a Nova York en vol directe en vuit hores, en dues hores a Paris, en 12 hores a Hong Kong i en quatre hores a Moscou. No importa on es treballa ni qui és la parella. Però ara emigren famílies senceres. Més de 30.000 nens figuren censats entre els emigrants. Es compten 250.000 catalans entre un milió i mig d'emigrants de l'Estat espanyol. No sé si entre els emigrants es compten també els exiliats de la guerra civil espanyola 1936/39 i perseguits pel franquisme. La nova societat sense fronteres territorials ni lingüìstiques, ni culturals, ni de comunicació telemàtica fa més segura l'emigració que només vol dir canvi de domicili. També existeix l'emigració per buscar feina. La gent jove s'ha d'acostumar a no cercar feina al poble on ha nascut com tampoc a voler anar a la Universitat de la ciutat en la que va acabar els estudis preparatoris. El món global ha generat una nova societat on l'intercanvi és normal i la mobilitat també. Molta gent canvia de barri a les grans ciutats per qüestions de preu dels lloguers dels habitacles. També hi ha gent que canvia de ciutat per raons de feina. La mobilitat és un fenòmen real en els temps en que la crisi econòmic a ha canviat totes les regles de proteció social de les famílies. El que cal saber és si el canvi de domicili i la sortida de la terra nadiva de l'emigrant obeieix o no a problemes socials. També és important saber la capacitat d'absorció d'emigrants en els països receptors, les condicions i qualitats requerides. Emigrar no és una aventura per la supervivència com passa amb els africans que venen a terra europea com sigui. Emigrar per nosaltres ha de ser comprès com una operació d'intercanvi social per requalificar el mercat de treball i les possibilitats dels treballadors i petits emprenedors. No emigrem per demanar caritat, tampoc per enviar fons a la família, sinó per construir societat, per ser lliures de la societat del malestar. La nova societat fuig del paternalisme i dels complexes socials de les generacions de postguerra. Ja no es parla a les famílies d'anar per la fortuna pel matrimoni, ja no es parla de nois i noies de bona família que segons la caixa familiar com a termòmetre pujava o baixava el concepte els anys 60. Ara es construeixen societats de treball, pel mèrit i l'esforç. Les recomanacions i favors per deutes de família passaran a l'història de les etapes corruptes de la societat civil i de l'aprofitament de les amistats. La nova societat més lliure, multiracial, interclassista i intercultural ja no està per les fidelitats de classe ni dels interessos de família. El model no és nou, el coneixen als Estats Units d'Amèrica des de fa molts anys. És necessària a més una solidaritat pública en la que participin també els rics, els banquers i les grans empreses.