partits de nunca jamás?

No deixa de sorprendre que la lideressa del Partit Popular a Catalunya i també Senadora Sra. Sanchez Camacho surti ara dient que això d'un referèndum a Catalunya, "nunca jamás". L'expressió m'ha molestat com a molts doncs ens nega drets internacionalment reconeguts. Però m'ha fet gràcia quan m'ha recordat aquella pel·lícula de Disney en la que surt el país de nunca jamás i el Capità Garfio. La política s'està convertint per alguns en un miratge en un desert amb arenes movedisses. Hi ha partits que funcionen en les seves reunions internes amb la mateixa disciplina de partit que mostren a les votacions al Parlament i als Ajuntaments fins que surt la veu díscola i les dissidències es rebel·len. I això passa tant a dreta com a esquerra. I ha dretes que s'escoren més a dreta o giren cap el centre per recuperar electorat. Hi han partits de nova creació que volen prendre l'espai electoral dels partits de dretes clàssics. Hi ha esquerres velles i noves que es divideixen, s'escindeixen, no s'entenen o canvien de nom i s'enfronten pel mateix espai. Moltes vegades són partits d'inspiracions personals, sense pensament resultat d'un debat democràtic. També veiem evolucions cap una entesa amb les esquerres quan el concepte de justícia social de les esquerres moderades el comparteixen partits o membres de partits aparentment conservadors. La socialdemocràcia com el sentit liberal, es troba escindida i difosa entre diferent partits. La política i la seva activitat estan per recomposar i les crisis internes actuals de molts grups, salts d'urgència, per no dir transfuguisme, de l'un a l'altra per entrar en llistes electorals en són fets demostratius. Un es pregunta si uns i altres partits són partits imaginaris, del món de nunca jamás. Però resulta que la vida política des de que a l'Estat existeix poder absolut d'un sol partit, s'ha anat fraccionant com mai. El pluripartidisme és la moda, com fa anys les botigues de rentadores, els concessionaris de vehícles i ara les botigues marques del Passeig de Gràcia de Barcelona o el carrer Serrano de Madrid. De cara a futur no es veu clar que el fraccionament sigui la solució per conduir la política, com tampoc ho és la disciplina interna dels partits i la falsa democràcia interna a l'hora de votar el que ja està decidit que ha existit en la vida clandestina dels partits des de ben abans de la llei per la reforma política de 1976.En uns casos era la veu del jefe, en altres la del prohom fundador, i en altres la del clan que dirigia tot. No seria desagraït saber quan aterrarem al país real, el de la gent normal i canviarà la manera de fer política i se salvaran les formes, quan les passions i les ambicions sempre individuals sense mesura s'apaiguaran.