Rajoy camí del final polític

Aquests darrers dies han passat  coses sorprenents.  L'Alcaldessa de Barcelona posa dificultats a la col·laboració de l'Ajuntament en el referèndum. Vol estalviar-se disgustos amb l'Estat i tampoc vol còrrer riscos personals. Rajoy, que no ha posat ni una sola idea de convivència i entesa  sobre la taula d'unes negociacions inexistents, s'empenya en moure la Fiscalia de l'Estat i la Guàrdia Civil per imprentes i seus de publicacions impreses per mirar de trobar i fer la intervenció de les paperetes impreses pel referèndum, urnesi més documents que li permetin una nova escalada contra el referèndum declarar il·legal, L'actuació policial ha sigut un fracàs. Cap urna, papereta, cap llistat del cens. El resultat ha sigut des de la jove que oferia clavells als Guardies Civils a Valls fins a l'esbroncada pacífica  de la gent que es manifestava en protesta  amenitzada   amb la cançó de les paperetes. La Guàrdia Civil, lamentablement, perquè havia demostrat la seva recuperació a la societat catalana i no ser la guàrdia pretoriana del franquisme, es deixa utilitzar com a ariet del govern espanyol contra a democràcia catalana. Per sacabar d'arrodonir l'escenari rebel a la democràcia, diputats del PSC, PPC i Ciutadans han acabat abandonant  tots junts, el saló de plens del Parlament de Catalunya, com feia la lliga durant la República si es discutia al Parlament alguna cosa que no els anava bé. Ara els unionistes volen el domini del govern de Catalunya en nom de la Constitució. I per fer-ho abandonen un Parlament, deixant sense veu la meitat de la Cambra, negant-se a votar.  Penso que és un concepte estrany de la democràcia. I el millor, la  proposta immediata de moció de censura contra el President Puigdemont. que vol fer Inès Arrimadas, que s'anima a intentar enderrocar el President i posar-si ella. Tots els diaris espanyols, televisions i radios volcats contra el referèndum català. Missatges whii confusionaris. És allò de l'atemoritza i divideix i venceràs. És voler enfrontar  les famílies catalanes amb els familiars castellans, andalusos, extremenys, gallecs i aragonesos, crear mal ambient i veure si així fan desistir molts catalans pels sentiments familiars trencats per una informació i uns missatges fets i difosos per crear malentesos. És una política neutralitzadora de la malaltia catalanista. També ens regalen paraules com les de colpistes, nazis, antidemòcrates i segueix existint tota absència de diàleg, llevat d'algun atac d'ansietat dels que veuen que Catalunya resisteix i està decidida a celebrar el referèndum. Només cal veure  la quantitat de milers de voluntaris que s'han ofert per col·laborar en la jornada de les votacions. Això hauria de fer pensar el govern d'Espanya que ha de repensar les seves prioritats, i recuperar l'esperit de diàleg que ha trencat negant-se a parlar del referèndum d'autodeterminació. Catalunya es belluga per     fer un esclat de dignitat i acabar democràticament amb el radicalisme del Govern Rajoy. De naufragio del procés, com deia El País el pasat dijous, res de res. Catalunya no més un col·lectiu nacional verinós que es propossa implantar el totalitarisme, ni bevem de Venezuela. El nacionalisme català no té res a veure amb el fanatisme, perquè el radicalisme democràtic vol dir més i millor democràcia, adaptar les institucions, drets i llibertats a l'evolució dels temps, el pensament i les necessitats socials. Avui El País es despenja amb una enquesta que dona el jovent com contrari a la indepedència.   Han intentat confondre els pensionistes i gent grant amb el tema de les pensions, culpar la Generalitat per les deficiències sanitàries quan tots sabem  per les grabacions fetes públiques del despatx de l'anterior Ministre de l'Interior, van intentar destuir la sanitat catalana per desacreditar la Generalitat. Ara es tracta de  desmotivar els empresaris i la gent jove, provocar el desinterés i que baixi la votació  per sota del 50% del cens. Si Catalunya s'en surt, Rajoy sap que se li ha acabat.  Pot ser els espanyols ens agrairan que els alliberem d'aquest home i la seva cort. El Govern d'Espanya ja no recorda que Catalunya era un poble independent que el segle XII va pactar amb Castella les seves fronteres, per anar contra l'imperi "Almohade". Eren pactes de pau i concòrdia d'Estat a Estat. En el Tractat d'Almizra del 26 de març de 1244, Castella i Catalunya es repàrteixen les terres conquerides, i la reconquesta cap el sud queda en mans castellanes. La diplomàcia medieval  ens recorda que Catalunya es regulava a si mateixa. Catalunya respectava Castella com a regne veí i aliat,  i Castella respectava Catalunya com a poble veí amb el que tenia pactes de concòrdia i bon veïnatge.  Hora és ja que Espanya reconegui el dret de Catalunya a ser Catalunya, poble veí al que va acabar ocupant militarment   en lloc d'establir els pactes de pau, bon veïnatge, comerç   i cooperació. Tampaoc Espanya va respectar la igualtat compromesa dels catalans amb els castellans després de l'annexió. No cumplir les obligacions  de respectar Catalunya a que es va comprometre Felip V amb el Tractat d'Utrecht, apoderar-se  avui dels diners que Catalunya necessita per desenvolupar-se, són dos motius més que ens expliquen la situació. Cap reforma constitucional, cap canvi de forma d'Estat solucionarà un problema que els governs espanyols no volen reconèixer i solucionar. La Declaració de l'Assemblea General de les Nacions Unides de 9 de novembre de 1995, reconeixent la rapidesa i l'amplitud de les transformacions del món contemporani, reafirmà els Propòsits i Principis de la Carta Fundacional, com també reafirmà el dret de tots els pobles  a lliure determinació dels Estats sobirans que no es condueixin de conformitat amb el principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles. És que això de  no voler permetre que els catalans siguin catalans porta conseqüències polítiques, i Rajoy és conscient que el rellotge arriba a l'hora, en el moment que els pretendents a succeir-lo comencen a aparèixer. El vaixell Rajoy s'enfonsa.

Estat contra Tractats i el nou constitucionalisme

Es van acabar ahir les sessions del Parlament de Catalunya, després de l'aprovació de la llei del referèndum, el decret de convocatòria pel dia 1 d'Octubre i l'aprovació de la llei de transitorietat, malgrat els molts debats, interrupcions, recursos, reconsideracions i amenaces de que "això no sortirà gratis", sense que l'Infern quedés congelat, com pretenia el diputat del PPC Julio Fernandez que encara trobava curts els debats. Es tractava d'endarrerir les votacions com fos per guanyar temps a veure si mentrestant el Tribunal Constitucional dictava resolució paralitzant les lleis  i Decret de convocatòria proposades opel Govern de Catalunya. La oposició estava sincronitzada amb la gestió del Govern d'Espanya i els seus funcionaris. Però democràticament parlant no els va sortir bé. Han fet una mala feina a la democràcia els socialistes constitucionalistes, els conservadors i liberals unionistes catalans, amb la seva actuació, No han volgut debatre en realitat. Tot era turpedinar. El que està passant ara amb la admissió de querelles contra els carrecs electes catalans, perquè el TC i el TSJC faci la feina que no han pogut fer els diputats unionistes per manca de vots, i escapçar el ritme polític català com també la intenció independentista. El que passaria estava anunciat en la Sentència del TSJC del 13 de març de 2017 que va condemnar tots els imputats pel 9 N. I ahir el portaveu del PP a Madrid no es va estar de dir que seguirien el mateix camí tots els implicats en el referèndum, alcaldes i col·laboradors inclosos. Serà el camí del martiri quan encara no som a Santa?Ara l'amenaça és la de la repressió amb la força de la llei, que ens recorda que la democràciax a Espanya va començar malament després de la mort d'en Franco. Inicialment conduïda per un President ex alt càrrec franquista, sense pactar canvis amb la oposició, sense dir clarament a l'administració franquista que la dictadura s'havia acabat. El 1976 vam anar a un referèndum amb partits no legalitzats i presos polìtics. El 1977, vam anar a unes eleccions constituents amb la mateixa situació. Els objectors de consciència que no volien anar a l'exèrcit van descobrir que la llibertat encara no havia arribat i una polìtica d'igualtat i fraternitat  encara era un somni Ni amb l'Estatut de 1979 hem tingut un Estatut per la llibertat, la igualtat i la fraternitat que deia en Joan Raventós en els seus actes demanant el vot a la gent a favcor d'aquell  estatut. El Govern espanyol s'ha mantingut passiu  en el negacionisme, a l'espera del que fessim a Catalunya, però advertint que ells tenien la força, emparada en la llei i que ens podien fer saltar quan i com vulguessin. Tota negativa al diàleg sobre el referèndum. Negativa a un referèndum pactat. Tot destinat a impedir la celebració democràtica d'un referèndum d'autodeterminació lliure tal com regulen els Tractats Internacionals ratificats per Espanya. Catalunya  no és i ho saben, un territori qualsevol, sense identitat històrica, llengua ni altra cultura que la castellana, que vol marxar per egoísme o emprenyamenta. Catalunya és un poble que té dret, imprescriptible, de recobrar el seu Estat, drets i llibertats arrabassats per Castella amb la força de les armes. No ens han tractat mai com ciutadans iguals als castellans com van prometre en el Tractat d'Utrecht. Som encvara l'enemic a abatre, l'ànec lleig de la colla dels patis de la Moncloa. Tenim un Estatut retallat per Sentència Judicial malgrat haver sigut ratificat a Catalunya en referèndum i aprovat en el Congreso de los Diputados. No ens administrem sota el nostre Estatut, sinó sota una llei acabada de fer per el Tribunal Constitucional que ningú ha elegit a Catalunya, i per tant pèrd tota legitimitat moral, encara que sigui d'obligada observància avui per avui. Però el poble català, vol l'autogovern,  ha près consciència de la situació i és i serà el veritable protagonista del seu futur veient el sacrifici col·lectiu dels seus dirigents, objectiu que intenten apaigavar els unionistes amb amenaces que arriben fins i tot al futbol. Laus Déo. De fet els polítics de Madrid s'han retratat. Ha nascut un nou eixam que de la revolució ha passat a la regressió. A la Moncloa, d'un conflicte institucional n'han fet una crisi d'Estat. Ara queda clar que el canvi i reforma de 1976 es va fer  amb el propòsit d'afermar la continuïtat del sistema. La   monarquia  creada pel dictador, va restaurar-se sota la legalitat de Franco que també es deia estat de dret. La presència d'Areilza al costat e Fraga en el primer govern de  la neixent democràcia del franquisme no fou garantia de res. No van poder convèncer a molts nostàlgics i escètics que s'anava a fer una democràcia. La Monarquia espanyola no ha sigut reconciliadora, justiciera i tolerante, segons deia El nou Rei Joan Carles I, No ha quedat ben establerta la linea divisora amb el franquisme, perquè la Constitució no fou una ruptura, sinó una llei, evolució de la legislació fonamental franquista, amb poc o cap reconeixement  exprés del fet nacional català que ha aprofitat la nova dreta post franquista del Partit Popular. Espanya es va integrar en el model capitalista europèu i va trobar un model polític convenient per seguir mantenint el control  les èlits de l'oligarquia financera que s'aprofita de la nostra bonança econòmica. La manca de  rupturea democràti8ca ens ha dut a la present situació. Espanya no ha avançat en la democràcia mentre Catalunya ha posat en marxa un model de democràcia avançada que no interessda a Espanya. La dreta al comandament del poder de l'Estat ha conseguit destroçar. l'esquerra i absorbir-la en les seves pretensions regressives en nom de la unitat de la pàtria. En lloc nde parlar de la fortalesa de la democràcia parlen de la fortalesa de la llei. Hi ha alguna diferència amb el franquisme a l'hora de practicar la repressió amb  el Tribunal d'Ordre Públic. La democràcia espanyola queda confirmat que encara no és al segle XXI.

avui transitorietat i entrebancs

Hi ha pobles que són més tolerants que altres. També hi ha pobles que són més autoritaris que altres, segons explicava el Professor Salvador Ginerten el seu llibre "sociologia", l'any 1969. Giner vincula aquesta realitat a  la socialització de la població que sigui fruit d'un conjunt de factors. L'herència cultural històrica, les exigències de la seva estructura econòmica i altres similars permeten determinar diferents aspectes el problema. En definitiva, l'actuació de la persona acaba essent  en funció de valors de  moralitat universal o sota criteris de  moralitat particular. La neutralitat és inexistent quan la societat   és construeix en una democràcia sobre  pilars febles derivats i dirigits pels servidors del sistema anterior, com va passar a Espanya el 1975.  Ignacio Sotelo, en el seu llibre "los socialistas en el poder", publicat el 1986,  ja reconexia la fragilitat de la democràcia espanyola, doncs en l'ambit social els espanyols no disposavem de tradicions democràtiques que haguessin penetrat  en la societat, de la mateixa manera que no haviem sigut educats en la tolerància i en la llibertat. Llibertat i democràcia són paraules que van entusiasmar la gent jove el 1976, però eren expressions que continuaven allunyades dde l'experiència de cada dia, com ara vol mantenir a Catalunya el govern espanyol . En l'actualitat  l'anomenat poder econòmic segueix controlant la feina polìtica,  per la qual cosa no necessita conspirar com van fer l'esglésis i les oligarquies contra la la República. Això passa quan la societat i l'estructura econòmica han evolucionat, liberalitzant els costums,    fent nèixer la societat industrial i noves formes de vida i de comportament social. Però la vida administrrta6tiva segueix en el passat frenant tota modernització de l'Estat, creant un aparell d'Estat contradictori amb la societat  i les lleis fonamentals i compromisos internacionals. A Catalunya hem fugit  i volem desvincular-nos   d'una societat política inoperant i d'unes estructures d'Estat que no volen evolucionar cap el segle XXII. Però el Govern central supleix la fragilitat i inoperància de l'Estat amb la força de la llei, arribant as dir que la llei és la democràcia i que és il·legal i inconstitucional el que persegueixen els catalans  Lluis Llach. ja ha dit que l'Estat ha convertit la independència de Catalunya com un símbol de llibertat i de democràcia.  El Parlament de Catalunya ha passat la jmnornada resolen entrebancs, peticions de reconsideració, poc debat i han rebut denúncies pèr violacions flagrants de la Constitució, l'Estatut d'Autonomia i la Jurisprudència del Tribunal Constitucional.  Ha sigut pel migdia quan el President Rajoy ha dit que donava ordre d'interevenir tots els efectes o instruments que puguessin facilitar el referèndum. Ara hi haurà pluja de querelles que la Fiscalia prepara contra  la Mesa del Parlament i contra el President Puigdemont. Segueixen  a l'anunci les amenaces d'acusar per delicte tots els càrrecs que cooperin a la celebració del referèndum d'autodeterminació convocat pel dia 1 c'octubre. I tot això diuen que ho fan per garantir l'Estat de dret, que curiosament no ciontem`pla respectar els Tractats incoirpoorats aql dret espanyol, ni el dret de les Nacions Unides sobre el dret a l'autodeterminació i el seu exerciuci per pobles que es volen separar4 de l'Estat predecessor.  Han anat ja contra la LLei del referèndum i darrera contra la LLei de Transitorietat que preveu la creació de la República Catalana, dient que "lo que no es legal no es democrático", que caminem cap el precipici institucional i que Catalunya no pot despreciar la força de la democràcia. Volen ignorar que la democràcia espanyola i la democràcia catalana no faciliten el consens, però si hauria d'haver-hi diàleg, enlloc d'alçar les espases, de moment contra el Govern de Catalunya, sabent que la democràcia non està prou estabillitzada i que la gent ignora el significat de  moltes coses i conceptes, perquè  l'han inflat de crítiques i de desinerés per l'exercici de la democràcia en les seves diferentes manifestacions d'exercici, que ni s'acaben el el parlamentarisme reglamentari fet a gust dels grups conservadors. No s'enfortirà la democràcia amb aquest estat de coses, més aviat han allunyat per cansanci i desgrat la gent de la democràcia i la vida política, excepte els crazy clumberts.

Gobierno encès. Parlament esvalutat

Més de 400 periodistes   ocupaven avui 6 de setembre, sales i passadissos del Parlament de Catalunya. El desafiament  del Govern  de Catalunya al Govern de Madrid  amb la votació de la LLei del Referèndum i el posterior Decret de la convocatòria del Referèndum pel proper dia 1 d'Octubre. Amb la  publicació0 de les disposicions al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya,. s'han complert  els tràmits legals parlamentaris per la posta en marxa dels actes normatius  aprovats avui al Parlament de Catalunya, seguint el Reglament  parlamentari vigent, actes normatius als que seguirà la Llei de Transitorietat.  Les dues lleis eren  ja ampliament conegudes per haver sigut presentades i al mateix Parlament ja fa setmanes publicades als mitjans per què el poble català en prenguès coneixement. La jornada ha transcorregut amb incidents,   anuncis de recursos,..  mentre que la Presidenta el Parlament presentava aquest matí un escrit de recusació de tots els Magistrats que composen el Tribunal Constitucional. Curiosament aquest Tribunal no té previst com ha de resoldre les recusacions. Mai no s'havien produït. El  problema per Madrid, em deia aquesta tarda un amic periodista, és que  sacralitzen tot, Espanya, el Rei i la Constitució. La Constitució, fou el gran engany, la van fer intocable, com el Rei. Algú ha arrivat a dir que seria preferible  trencar Catalunya en lloc de que Catalunya marxi d'Espanya. I en això estan els partits unionistes que es diuen constitucionalistes, afirmant constantment que defienden i representan a todos los catalanes, quan a Madrid no piulen per Catalunya enganxats al carro del PP, que governa com li sembla,  sense posar-se a fons contra la corrupoció  descoberta  de membres del PP que ja supera els mil imputats, i a Catalunya van de defensors de los catalanes de bien y del seny. Al marxar de la Sala de Plens, la portaveu de Ciutadans, Inés Arrimadas ha ditn que pensa presentar una moció de censura contra el President Puigdemont. Busca el seu moment de glòria i consolidar nCiutadans ara que PSC cau en rodó i el PP es perd en les amenaces de sempre. Arrimadas tindrà moció de censura  si mentrestant  no inhabiliten Puigdemont. Arrimades deia  fa dies en una intervenció televisiva que no estava d'acord  amb això de portar els polìtics als tribunals. Però ja veurem com es mou demà la Fiscalia i que resolen els Magistrats del Tribunal Constitucional. L'expectació és molt important entre polítics,  informadors de premsa, mitjans, cancilleries estrangeres, i sobretot en el poble català. La ciutadania aviat es manifestarà i donarà la seva opinió. Primer assaig, l'11 de setembre o abans. Segur. Les espades estan alçades a Madrid. Catalunya segueix treballant, amb educació i sense paraules malsonants com la d'atropellament de la democràcia que se li ha escapat aquest migdia per televisió. Avui també hem descobert que alguns partits parlen de nova política, però el que han fet fins ara ha sigut ressuscitar els vells partits com el PSC i ICV.  També hem vist que gent amb banderes espanyoles a la porta del Parlament es volia enfrontar amb gent que duia la senyera i l'estelada. Mossos ha posat pau, separant els grups. L'espanyolisme a Catalunya no és nombrós, llevat dels col·laboradors del franquisme que encara sobrevieuen ells i/o les seves empreses, funcionaris de les administracions espanyoles que només  son castellans, el funcionaris que van jurar la Constitució per poder accedir als seus llocs de treball guanyades oposicions o designats, i els que s'han beneficiat de la corrupció, a dretes i a esquerres.  El Govern espanyol sembla que segueix aferrat a les velles pràctiques repressives del franquisme amb el Tribunal d'Ordre Públic. En tot cas el TC no hauria de fer aquest paper i apuntar-se a interpretar la llei d'acord amb la democràcia europea i el dret internacional. Avui ha calgut que Marta Rovira, portaveu de JuntsxSi, tornés a recordar que existeix un Tractat, fet a New York el 1966 sobre drets econòmics, socials i culturals ratificat per Espanya l'any 1977 que reconeix en els seus primers articles, el Dret a l'Autodeterminació dels pobles i  estableix l'obligació dels Estats a implementar-la. El dret dee secessió d'un Estat predecessor està reconegut també en dret internacional. Pero una part de la Magistratura, molts funcionaris traslladats a Catalunya  als que no interesdsa res més de Catalunya, que el sou que  reben cada mes i el Gobierno de España,  els seus diputats, els del PSOE i els de Ciudadanos, fent causa comuna i defensant que el referèndum català és il·legal i il·legítim, negant  el dret d'autodeterminació, malgrat estar reconegut en la legislació espanyola, maulen per   obrir el conflicte ara ja contra les persones. Amenaces del Ministre  d'Hisenda  pel tema fiscal, impugnació de l'Agència Tributària catalana, amenaces de perseguir com criminals els que col·laborin  pert la celebració de referèndum. El Dret de les Nacions Unides, la paraula ètica i el dret a una votació lliure i democràtica no serveixen per res davant de qui està entossudit a negar tot futur català fora d'Espanya. Un lideratge del PP, ignorant dels drets històrics   de Catalunha com a poble que s'ha volgut destruir i liquidar  servint-se de la llei, però  sense èxit. Però Rajoy, si és  capaç de trencar Espanya. De fet ja ho està fent  amb Catalunya negant-se a tot diàleg, fent mal a la via econòmica, creant problemes socials de tot ordre amb les polítiques fiscals i de recentralització, retallades en ajuts i serveis necessaris, privatitzant serveis públics com la seguretat dels aeroports  en moments d'alerta terrorista 4,  empobrint les classes mitjanes, mantenint la precarietat en el treball i els baixos salaris per enriquir els propers a les licitacions avantatjoses, permetent l'encariment de la vivenda i els problemes d'habitatge, tota mena d'especulacions i negocis tolerats,  que poden acabar amb dipòsita a paradisos fiscals, com alguns bancs espanyols. De fet Espanya ja està trencada. Tothom va per lliure per què cal buscar-se la vida com diuen els treballadors a l'atur que ja no cobren pensió. El gran taló d'Aquiles del PP, és clar que és la manca d'una veritable transparència, respecte democràtic a la voluntat popular  i no fer polítiques socials per la seva dependència dels rics que sempre volen guanyar. És clar que el govern espanyol s'encén i els grups parlamentaris estan esvalutats.

Repte permanent contra la voluntat popular

La riquesa de les nacions del segle XIX s'ha convertit en la misèria i la precarietat de molts. La geopolítica i la geoeconòmica han canviat de cop tot el panorama d'un món en crisi amb contínues amenaces de guerres i destrucció. L'acumulació de riquesa ha generat el proteccionisme de determinats interessos que no tenen escrúpols en provocar enfrontaments. Les potències europees s'han fet mentre Espanya acabava de tocar fons en la seva autodestrucció derivada de l'egoisme de la burgesia i el poder polític al seu servei. La divisió de la societat en classes, unes amb dret a tot el benestar i les altres només a viure sotmeses a l'estricte reglament i disciplina laboral dels "amos", irremunerats amb pírrics salaris . La cultura i els estudis superiors quedaven pels fills dels patrons, sobrats de diners. Els demés per anar a l'exèrcit a intentar evitar la desfeta de les Espanyes. En aquest panorama, la llei tenia i segueix tenint un paper decisori. L'important segueix sent el poder industrial i el control de les matèries primes, l'aigua, les fonts d'energia i les terres fèrtils de conreu. Les sobiranies nacionals no tenen cap importància per les fonts del poder. El nacionalisme segueix sent l'econòmic i la lluita pel control dels mercats exteriors, el control de les finances dels altres estats. És a dir, que s'instrumentalitza l'economia per donar satisfacció als interessos d'una minoria directora que s'apropia de la sobirania en la qual diuen es manifesta la democràcia i l'exercici del poder un cop torçada la voluntat general, segons els interessos dominants. La sobirania deia Rousseau que no és més que l'exercici de la voluntat general i no es pot transferir, vendre, donar o alienar de qualsevol manera. L'annexió de territoris per la força no transmet la sobirania del territori o nació annexionada per l'invasor. La sobirania i el dret a recobrar les llibertats nacionals perdudes en cas d'ocupació contra la voluntat de la nació ocupada, és imprescriptible. Ara volen que la sobirania es confongui amb el principi de la indivisibilitat creat per les grans societats burgeses d'abans de la segona guerra mundial, de les que en formava part, i encara avui, segons com, en forma part Espanya. No existeix a Espanya una sobirania pactada i basada en la igualtat dels pobles. Imposar una sobirania fonamentada amb criteris legislatius, poder i oligarquies, és a dir la imposició, el domini i l'amenaça és destruir la sobirania dels pobles. Demostra la inexistència de veritable sobirania col·lectiva, ja que no és necessària la unanimitat de la voluntat general. Les exclusions a l'exercici de la democràcia demostren la inexistència del principi de sobirania que justifiqui la unitat indivisible d'un territori. La unitat d'Espanya no es pot considerar per tant, com la base última i irreductible de l'estat de dret, al contrari del que sentíem dir aquest matí durant l'acte d'apertura de l'any judicial que més aviat semblava una declaració formal de guerra contra el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Érem davant d'un acte de Magistratura que no equival a exercici de sobirania. Hannah Arendt, en el seu llibre "Crisis de la República", explica que en política existeix la mentida quan es tracta de sotmetre una nació petita fabricant el que sigui necessari per solucionar el problema. Els ciutadans tenen l'obligació moral d'obeir les lleis. Però la seva formació ha de ser legítima i no basada en la mentida i l'engany. Quan l'assentiment es trenca entre un poble i un govern, es trenca el contracte i l'assentiment es converteix en una ficció. La sobirania, que ja no és patrimoni exclusiu de classes militars, religioses, funcionaris o benestants, és ara el repte del poder contra la societat laboral, destruint tota unitat o pacte social. Les lleis restrictives són l'instrument aplicable per reduir la conflictivitat i l'exigència del retorn de la sobirania al poble. És el repte de la societat opulenta i els seus servidors que generen la inseguretat permanent. El dret protegeix l'individu contra les arbitrarietats de l'Estat, com molt bé explica Narcís Oliveres en el seu article "Estat Totalitari de Dret", publicat a l'Unilateral. Els nous senyors són les grans empreses transnacionals, dites multinacionals,i els anomenats mercats. La situació requereix més que mai aprofundir en la democràcia i anar més enllà de les barreres de la democràcia representativa, no impossibilitar la participació en els processos democràtics que vol iniciar el poble sobirà. La llei i el dret no poden impedir l'exercici legítim de la democràcia, que és l'exercici de les llibertats. Seria inadmissible servir-se de la llei i del dret com a instrument d'opressió i de repressió dels pobles que, com el català, estan decidits a celebrar un referèndum d'autodeterminació. La democràcia té altres exigències vinculades a un estat de dret social. Avui som davant la fixació del repte permanent del Govern d'Espanya i les institucions que controla contra la voluntat popular del poble català. No estranyi que Catalunya es declari nació sobirana. Cap poble pot ser condemnat de per vida a la submissió i l'obediència de lleis sobre les quals legalment no té cap oportunitat de reforma La llei en aquests casos es pronuncia contra la sobirania i amb els desequilibris que produeix impedint l'estabilitat d'un sistema democràtic l'opressió i la repressió constants només condueixen al desencaix.

ens volen tocar el voraviu

Sentir parlar constantment dels beneficis i limitacions de la Constitució em fa pensar en el perquè i per què s'ha fet una Constitució nova a Espanya el 1978. Què s'ha volgut defensar amb aquesta constitució? Era una norma formal per organitzar i donar validesa a un nou ordre jurídic? Depèn l'estat de dret del redactat d'una Constitució com la de 1978? És en realitat la constitució un mecanisme de control del poder? És la creació política d'allò que entenem i coneixem com jurídic? Existeix algun marc legal anterior i superior a la Constitució que defineixi deures objectius? Què és doncs una constitució? Som avui en un món que, segons Larry Kramer divideix el món en dos estadis. D'una banda, el món polític, obert al debat, en el que mana o vol manar el poble, i el món del dret, tancat, en el que el poble no té cap opció, per què el dret és creació exclusiva d'una elit. L'evolució social i els canvis reals obliguen a una redefinició dels pobles per evitar convulsions, les crisis vinculades al creixement caòtic del qual Espanya no se n'ha lliurat. Però el 1978 es va voler fera Espanya un document tancat, en política i en el dret, amb unes regles de modificació o reforma que legalment fan impossible tot canvi per incloure els drets les minories nacionals. La Constitució com norma política, segons Ricardo Sanin, ha sigut creada doncs per regular la vida política del poble, mentre que el poble vol crear normes per regular o restringir l'acció de govern.El concepte de legitimitat pel domini polític i l'aplicació de les lleis no es dóna avui per suposat pel sol fet d'haver guanyat unes eleccions o governar. Cal saber i aclarir quines són les condicions per què un ciutadà se sotmeti a una dominació política. Pot existir una legitimitat funcional per garantir la seguretat i la pau. Però necessàriament ha d'existir, segons Matthias Kauffman una legitimitat a través del consens democràtic per formar un Estat i guanyar la legitimitat moral garantint el principi d'igualtat per a tots en la re cerca del benestar. Doncs és admissible que una constitució deixi de ser vàlida i sigui substituïda per una altra. D'aquesta manera, l'estat de dret, lligat al funcionament d'un Estat pot no ser considerat si s'utilitza com a dret protector dels interessos d'una oligarquia en lloc de garantir i protegir la igualtat de la ciutadania. La constitució pot protegir una llei sense ètica, contrària a les exigències de llibertat i igualtat social. La unió de les persones es faria d'aquesta manera sota lleis jurídiques amb independència de si es corresponen o no amb la voluntat general del poble. No existiria un imperi de la llei neutral i despersonalitzat, com passa a Espanya on la Vicepresidenta del
Govern espanyol s'atreveix a dir el que decidirà tot un Tribunal Constitucional que aplica una legislació feta per un govern que ha fet desaparèixer la divisió de poders, feta com a principi formal, abans que com a imperatiu moral. Una Constitució pot anar contra la democràcia, i no valida declaracions colm que "se serviran de totes les armes que els dóna la democràcia", democràcia feble que tothom sap no és la democràcia catalana ni la dels drets socials. Catalunya no vol liquidar cap Constitució ni la sobirania d'Espanya. S'equivoca el cap de Govern que diu això. Catalunya vol ser Catalunya, amb independència del que vulgui ser Espanya. Per defensar la democràcia catalana i el dret al referèndum d'autodeterminació no sortim de la democràcia. Més aviat està Catalunya sotmesa a un règim polític i legal tancats, que no pot reformar, que es contradiu amb el dret internacional que està obligada a respectar.

la democràcia és vulnerable

Els embolics i desoris que respiren les relacions entre governs central i català, després de la manifestació  d'afirmació ciutadana i contra l'odi i la islamofòbia del dissabte 26, en el que Rajoy i Rei foren esbroncats, han sigut animats aquests darrers dies  per el desvetllament  a El Periódico de suposats secrets policials sobre l'atemptat a les Rambles de Barcelona, fent crítica lapidant  Mossos, quan un dels gihadistes ha declarat  davant el Jutge que volien volar la Sagrada Família, quedant desmontat amb aquestes paraules tot el rebombori organitzat des del Periódico, diari que estava en fallida tècnica i ara li acaben de renovar crèdits fins 90 milions d'euros segons informen altres mitjans. Cap notícia ha parlat de les amenaces per la Basílica de la Sagrada Família ni sila Cia havia fet advertiments precisament sobre aquest monument de l'església catòlica. És curiós i sospitós, que, després de l'atemptat en un lloc concret només es parli de comunicacions que resulten dubtoses i no aparegui cap informació sobre la intenció de destruir el temple amb furgonetes bomba. Tant malament treballa la Cia? Tan poca informació tenen Policia nacionali Guàrdia Civil, i tan malament treballen els serveis d'intel·ligència espanyols, que els hagués passat per alt quela Sagrada família està en pèrill?  O no els convenia parlar d'altra cosa desde Madrid que de feina mal feta i errors de Mossos per desfer la seguretat en el funcionament de les estructures d'Estat catalanes?. Som ja en precampanya pel referèndum,el joc brut deles clavegueres de l'Estat activat  i l'incident ha permès que s'oblidi per uns dies, pel pes de les notícies i les discussions de premsa sobre ètica professional, el cas de la Gurtel i la compareixença del President Rajoy en forma de debat, davant el Congrés dels Diputats,  en el que, excepte beneir la unidad de Espanya i ficar-se amb el referèndum que vol celebrar Catalunya recordant que Catalunya forma part d'Espanya, Espanya es de tots els espanyols i només els espanyols poden decidir sobre Catalunya. Lògicament la qüestió catalana li ha servit a Rajoy per defensar la seva posició com governant i escapolir-se de tenir que parlar del tema pel que havia sigut convocat a debat. Ara li convé ferPassar Puigdemont, Forn i Trapero com mentiders i mancats d'ètica i ell continuar ignorant tot el cas Gurtel. Li han servit l'incident a la premsa que no es distingeix per la seva neutralitat informativa i objectivitat, per molt que diguin que el que publiquen està contrastat. Poc li importa a Rajoy enfurismar Ciudadanos o posar en dubte la seva credibilitat davant el PSOE. Ell governa i els altres no.Aquesta situació, més que l'atemptat, demostra que la democràcia a Espanya és vulnerable per què permet desordres interiors en la utilitzacióde les estructures d'autoritat de l'Estat. Com és possible que documents aparentment confidencials dels serveis d'intel·ligència americà per excel·lència tramesos als homòlegs  espanyols i la policia nacional apareguin en portada d'un diari?  Són certs? Hi ha hagut manipulació informativa? S'han violat informacions reservades que formen part del secret oficial? O és tot un muntatge per desacreditar Mossos i el Govern català?  On som realment? Son  maniobres per afermar la dialèctica de l'imperi perdut? Millor que reflexionin sobre la situació dels 500.000 marroquins que viuen i treballen a Catalunya.N'hi havia molts pocs a la manifestació, i tenen moltes mesquites salafistes irregulars obertes. Són gent que ens odia o té por? Son gent desclasssada o ignoren que vol dir això de classes socials per immigrants que no parlen cap idioma que no sigui el seu?  Quina és la situació real de la dona musulmana a Catalunya? Què és per ells la família i les relacions socials? Viuen en guettos? Quin arrelament cultural tenen o formen part del 61% de persones que no llegeixen llibres, excepte l'Alcorà?  Quans viuen en la precarietat i com ha pogut ser? Quin patiment social i ètnic? Fins on arriben les diferències religioses i filosòfiques amb el cristianisme i la forma de vida occidental? Quines relacions amb serveis socials i policials? Queda molt per saber  i és el que la gent vol saber, no que es posi el tema com pantalla per atacar el dret de Catalunya a la seva transició cap una República democràtica i social, amb lleis fetes pel poble i justícia emanada del poble i administrada en nom del poble, no d'un Rei que ha perdut la seva neutralitat i s'ha arrenglerat amb el govern  del'Estat, negat a tot diàleg seriós sobre el futur de Catalunya. No els estranyi que siguin rebuts als carrers i estadis de Catalunya amb esbroncades i xiulets. Diuen els historiadors que l'any 1992 ja va passar durant l'acte d'inauguració dels jocs olimpics.