Repte permanent contra la voluntat popular

La riquesa de les nacions del segle XIX s'ha convertit en la misèria i la precarietat de molts. La geopolítica i la geoeconòmica han canviat de cop tot el panorama d'un món en crisi amb contínues amenaces de guerres i destrucció. L'acumulació de riquesa ha generat el proteccionisme de determinats interessos que no tenen escrúpols en provocar enfrontaments. Les potències europees s'han fet mentre Espanya acabava de tocar fons en la seva autodestrucció derivada de l'egoisme de la burgesia i el poder polític al seu servei. La divisió de la societat en classes, unes amb dret a tot el benestar i les altres només a viure sotmeses a l'estricte reglament i disciplina laboral dels "amos", irremunerats amb pírrics salaris . La cultura i els estudis superiors quedaven pels fills dels patrons, sobrats de diners. Els demés per anar a l'exèrcit a intentar evitar la desfeta de les Espanyes. En aquest panorama, la llei tenia i segueix tenint un paper decisori. L'important segueix sent el poder industrial i el control de les matèries primes, l'aigua, les fonts d'energia i les terres fèrtils de conreu. Les sobiranies nacionals no tenen cap importància per les fonts del poder. El nacionalisme segueix sent l'econòmic i la lluita pel control dels mercats exteriors, el control de les finances dels altres estats. És a dir, que s'instrumentalitza l'economia per donar satisfacció als interessos d'una minoria directora que s'apropia de la sobirania en la qual diuen es manifesta la democràcia i l'exercici del poder un cop torçada la voluntat general, segons els interessos dominants. La sobirania deia Rousseau que no és més que l'exercici de la voluntat general i no es pot transferir, vendre, donar o alienar de qualsevol manera. L'annexió de territoris per la força no transmet la sobirania del territori o nació annexionada per l'invasor. La sobirania i el dret a recobrar les llibertats nacionals perdudes en cas d'ocupació contra la voluntat de la nació ocupada, és imprescriptible. Ara volen que la sobirania es confongui amb el principi de la indivisibilitat creat per les grans societats burgeses d'abans de la segona guerra mundial, de les que en formava part, i encara avui, segons com, en forma part Espanya. No existeix a Espanya una sobirania pactada i basada en la igualtat dels pobles. Imposar una sobirania fonamentada amb criteris legislatius, poder i oligarquies, és a dir la imposició, el domini i l'amenaça és destruir la sobirania dels pobles. Demostra la inexistència de veritable sobirania col·lectiva, ja que no és necessària la unanimitat de la voluntat general. Les exclusions a l'exercici de la democràcia demostren la inexistència del principi de sobirania que justifiqui la unitat indivisible d'un territori. La unitat d'Espanya no es pot considerar per tant, com la base última i irreductible de l'estat de dret, al contrari del que sentíem dir aquest matí durant l'acte d'apertura de l'any judicial que més aviat semblava una declaració formal de guerra contra el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Érem davant d'un acte de Magistratura que no equival a exercici de sobirania. Hannah Arendt, en el seu llibre "Crisis de la República", explica que en política existeix la mentida quan es tracta de sotmetre una nació petita fabricant el que sigui necessari per solucionar el problema. Els ciutadans tenen l'obligació moral d'obeir les lleis. Però la seva formació ha de ser legítima i no basada en la mentida i l'engany. Quan l'assentiment es trenca entre un poble i un govern, es trenca el contracte i l'assentiment es converteix en una ficció. La sobirania, que ja no és patrimoni exclusiu de classes militars, religioses, funcionaris o benestants, és ara el repte del poder contra la societat laboral, destruint tota unitat o pacte social. Les lleis restrictives són l'instrument aplicable per reduir la conflictivitat i l'exigència del retorn de la sobirania al poble. És el repte de la societat opulenta i els seus servidors que generen la inseguretat permanent. El dret protegeix l'individu contra les arbitrarietats de l'Estat, com molt bé explica Narcís Oliveres en el seu article "Estat Totalitari de Dret", publicat a l'Unilateral. Els nous senyors són les grans empreses transnacionals, dites multinacionals,i els anomenats mercats. La situació requereix més que mai aprofundir en la democràcia i anar més enllà de les barreres de la democràcia representativa, no impossibilitar la participació en els processos democràtics que vol iniciar el poble sobirà. La llei i el dret no poden impedir l'exercici legítim de la democràcia, que és l'exercici de les llibertats. Seria inadmissible servir-se de la llei i del dret com a instrument d'opressió i de repressió dels pobles que, com el català, estan decidits a celebrar un referèndum d'autodeterminació. La democràcia té altres exigències vinculades a un estat de dret social. Avui som davant la fixació del repte permanent del Govern d'Espanya i les institucions que controla contra la voluntat popular del poble català. No estranyi que Catalunya es declari nació sobirana. Cap poble pot ser condemnat de per vida a la submissió i l'obediència de lleis sobre les quals legalment no té cap oportunitat de reforma La llei en aquests casos es pronuncia contra la sobirania i amb els desequilibris que produeix impedint l'estabilitat d'un sistema democràtic l'opressió i la repressió constants només condueixen al desencaix.