Estat contra Tractats i el nou constitucionalisme

Es van acabar ahir les sessions del Parlament de Catalunya, després de l'aprovació de la llei del referèndum, el decret de convocatòria pel dia 1 d'Octubre i l'aprovació de la llei de transitorietat, malgrat els molts debats, interrupcions, recursos, reconsideracions i amenaces de que "això no sortirà gratis", sense que l'Infern quedés congelat, com pretenia el diputat del PPC Julio Fernandez que encara trobava curts els debats. Es tractava d'endarrerir les votacions com fos per guanyar temps a veure si mentrestant el Tribunal Constitucional dictava resolució paralitzant les lleis  i Decret de convocatòria proposades opel Govern de Catalunya. La oposició estava sincronitzada amb la gestió del Govern d'Espanya i els seus funcionaris. Però democràticament parlant no els va sortir bé. Han fet una mala feina a la democràcia els socialistes constitucionalistes, els conservadors i liberals unionistes catalans, amb la seva actuació, No han volgut debatre en realitat. Tot era turpedinar. El que està passant ara amb la admissió de querelles contra els carrecs electes catalans, perquè el TC i el TSJC faci la feina que no han pogut fer els diputats unionistes per manca de vots, i escapçar el ritme polític català com també la intenció independentista. El que passaria estava anunciat en la Sentència del TSJC del 13 de març de 2017 que va condemnar tots els imputats pel 9 N. I ahir el portaveu del PP a Madrid no es va estar de dir que seguirien el mateix camí tots els implicats en el referèndum, alcaldes i col·laboradors inclosos. Serà el camí del martiri quan encara no som a Santa?Ara l'amenaça és la de la repressió amb la força de la llei, que ens recorda que la democràciax a Espanya va començar malament després de la mort d'en Franco. Inicialment conduïda per un President ex alt càrrec franquista, sense pactar canvis amb la oposició, sense dir clarament a l'administració franquista que la dictadura s'havia acabat. El 1976 vam anar a un referèndum amb partits no legalitzats i presos polìtics. El 1977, vam anar a unes eleccions constituents amb la mateixa situació. Els objectors de consciència que no volien anar a l'exèrcit van descobrir que la llibertat encara no havia arribat i una polìtica d'igualtat i fraternitat  encara era un somni Ni amb l'Estatut de 1979 hem tingut un Estatut per la llibertat, la igualtat i la fraternitat que deia en Joan Raventós en els seus actes demanant el vot a la gent a favcor d'aquell  estatut. El Govern espanyol s'ha mantingut passiu  en el negacionisme, a l'espera del que fessim a Catalunya, però advertint que ells tenien la força, emparada en la llei i que ens podien fer saltar quan i com vulguessin. Tota negativa al diàleg sobre el referèndum. Negativa a un referèndum pactat. Tot destinat a impedir la celebració democràtica d'un referèndum d'autodeterminació lliure tal com regulen els Tractats Internacionals ratificats per Espanya. Catalunya  no és i ho saben, un territori qualsevol, sense identitat històrica, llengua ni altra cultura que la castellana, que vol marxar per egoísme o emprenyamenta. Catalunya és un poble que té dret, imprescriptible, de recobrar el seu Estat, drets i llibertats arrabassats per Castella amb la força de les armes. No ens han tractat mai com ciutadans iguals als castellans com van prometre en el Tractat d'Utrecht. Som encvara l'enemic a abatre, l'ànec lleig de la colla dels patis de la Moncloa. Tenim un Estatut retallat per Sentència Judicial malgrat haver sigut ratificat a Catalunya en referèndum i aprovat en el Congreso de los Diputados. No ens administrem sota el nostre Estatut, sinó sota una llei acabada de fer per el Tribunal Constitucional que ningú ha elegit a Catalunya, i per tant pèrd tota legitimitat moral, encara que sigui d'obligada observància avui per avui. Però el poble català, vol l'autogovern,  ha près consciència de la situació i és i serà el veritable protagonista del seu futur veient el sacrifici col·lectiu dels seus dirigents, objectiu que intenten apaigavar els unionistes amb amenaces que arriben fins i tot al futbol. Laus Déo. De fet els polítics de Madrid s'han retratat. Ha nascut un nou eixam que de la revolució ha passat a la regressió. A la Moncloa, d'un conflicte institucional n'han fet una crisi d'Estat. Ara queda clar que el canvi i reforma de 1976 es va fer  amb el propòsit d'afermar la continuïtat del sistema. La   monarquia  creada pel dictador, va restaurar-se sota la legalitat de Franco que també es deia estat de dret. La presència d'Areilza al costat e Fraga en el primer govern de  la neixent democràcia del franquisme no fou garantia de res. No van poder convèncer a molts nostàlgics i escètics que s'anava a fer una democràcia. La Monarquia espanyola no ha sigut reconciliadora, justiciera i tolerante, segons deia El nou Rei Joan Carles I, No ha quedat ben establerta la linea divisora amb el franquisme, perquè la Constitució no fou una ruptura, sinó una llei, evolució de la legislació fonamental franquista, amb poc o cap reconeixement  exprés del fet nacional català que ha aprofitat la nova dreta post franquista del Partit Popular. Espanya es va integrar en el model capitalista europèu i va trobar un model polític convenient per seguir mantenint el control  les èlits de l'oligarquia financera que s'aprofita de la nostra bonança econòmica. La manca de  rupturea democràti8ca ens ha dut a la present situació. Espanya no ha avançat en la democràcia mentre Catalunya ha posat en marxa un model de democràcia avançada que no interessda a Espanya. La dreta al comandament del poder de l'Estat ha conseguit destroçar. l'esquerra i absorbir-la en les seves pretensions regressives en nom de la unitat de la pàtria. En lloc nde parlar de la fortalesa de la democràcia parlen de la fortalesa de la llei. Hi ha alguna diferència amb el franquisme a l'hora de practicar la repressió amb  el Tribunal d'Ordre Públic. La democràcia espanyola queda confirmat que encara no és al segle XXI.