Ésser republicà no és gens fàcil

Encara que ara queda gent que recorda l'operació especulativa dels jocs olímpics de 1992 i la repressió policial organitzada contra les manifestacions nacionals catalanes que explica el periodista David Bassa en el seu llibre"L'operació Garzón", enaltint l'Estat el clima espanyolista. Van fer impossible la creació del Comité Olímpic Català, van promoure una campanya comunicativa per difondre la idea de la unitrat d'Espanya i crear a Catalunya una bassa d'oli, considerant estúpids els que feien campanya sota el lema "freedom for Catalonia". Era l'any de V centenari de l'inici de  la conquesta d'Amèrica que reforçava la idea d'Espanya. També fou l'any de la Expo  de Sevilla i de la inauguració de la línea Ave Madrid/Sevilla. El PSC d'aquells anys va jugar aquesta carta treballant per què el catalanisme radical donés pas a un patriotisme espanyol, la recuperació espanyola de Catalunya. Els mitjans espanyols, com ara, no paraven de dir que Catalunya gaudia de llibertat, una Constitució que ens consolidava un règim democràtic i un estat de dret, un Estatut d'Autonomia i un tracte de favor en inversions. Serien els jocs un acte de consolidació de la Restauració borbònica que no va facilitar el reconeixement d'un Comité Olímpic Català, amb la complicitat d'una Generalitat governada per un partit conservador pactiste amb el Govern espanyol. El Jutge Garzón, però va començar una operació de cacera policial dels independentistes, i activistes mentre Àngel Colom amenaçava amb reventar els jocs amb  l'aparició promesa d'espontànis a les piscines. Es volien uns jocs sense discrepàncies i tant lAjuntament que presidia Pasqual Maragall com la Generalitat de Jordi Pujol no es van oposar a la política de persecució dels antiolímpics. Era molt gran el deute que tenia l'Ajuntament amb els favors de Samaranch, fins al punt que es va proposar  nomenar l'Estadi Olímpic  J.A. Samaranch rebutjant la proposta ciutadana pro Estadi LLuís Companys. Eren els temps també de Narcís Serra, José Luis Corcuera, Rafael Vera i Luís Roldán. S'aplicava la legislació antiterrorista a la gent detinguda. El "Moviment de Defensa de la Terra" i "Terra LLiure" foren els objectius de la neteja política el 92. També PC, una autèntica razzia, segons Bassa, Van començar les protestes  i la pressió de l'opinió ciutadana. Només PP i PSOE seguien posicionats en favor de la operació, com ara segueixen posicionats  contra la afirmació del dret de Catalunya a desenvolupar la seva personalitat nacional i esdevenir república. La lluita antifranquista sembla tornar als mètodes del passat amb el desfermament d'un sentiment contrari a l'operació del Jutge Garzón. Una  operació feta lluny de la realitat política i social catalana  amb la indiferència dels polítics catalans de dretes i d'esquerres. Però el macro judici de 1993 contra 25 independentistes de Terra Lliure, com recorda David Bassa fou un exponent del sistema judicial espanyol en el que segueix primant les declaracions policials. Abans de la Sentència, el 27 d'abril de 1995, el Parlament de Catalunya va aprovar, amb el vot favorable del PP i del PSC, una proposició no de llei que declarava " que l'independentisme polític constitueix una proposta d'articulació de la nació catalana tan legítima com puguin ser-ho l'autonomisme o bé el federalisme, sempre que s'expressin a través dels procediments pacífics propis d'una societat democràtica." Res a veure amb el que està passant ara a Catalunya. Els independentistes condemnats el 95 van ser indultats el 1996. La inserció era  sotemtre's a la Constitució, encara que fos per imperatiu legal. Fou tot terrorisme d'Estat com deia Francesc Ferrer i Gironés? L'independentisme fou criminalitzat, com ara també hi ha qui v. La premsa si va abonar. Les decepcions dels familiars dels presos amb el comportament dels partits no foren poques. Amnistia Internacional que bé parlava de les violacions de Drets Humans al País Basc, no va deixar anar ni una paraula per la cinquentena de detinguts als Països Catalans ni de les denuncies per tortures. El fet i les conclusions que treiem de l'estudi de David Bassa, són que no ha variat la persecució de l'independentisme a Catalunya, que l'Estat espanyol ha seguit amb la seva politica de desconfiança envers la comunitat catalana que té com objectiu desarticular políticament i descatalanitzar cultural i socialment. Ésser republicà, creure i defenssar els valors republicans és un mal DNI en un règim que no vol saber res de la democràcia participativa ni dels drets de les minories que reclamen el reconeixement dels seus drets com a nació.

De l'annexió a l'assimilació

Poc venerem el capellà franciscà Bartolomé de las Casas que va trencar a l'Amèrica espanyola el fet de l'esclavatge reconegut a la Biblia i a l'antic Testament cristià. Bartolomé de las Casas, precursor dels drets humans a Amèrica, va defensar que els pobles indígenes tenien dret a la seva pròpia persona, a les seves creences, a tenir les seves propietats, Va lluitar contra l'esclavitud dels éssers humans i defensava la dignitat de les persones. Fou Richard Humbold qui va dir que la igualtat dels drets era fonamental i no es podia acceptar que una part de la humanitat estigués al servei de la resta. Adam Smith també la condemnava i l'any 1772 el Regne Unit la va declarar il·legal mentre que Espanya no va abolir l'esclavatge, seguia traficant amb esclaus i no feia desaparèixer l'esclavitud de les seves possessions. La violació dels drets humans era habitual en territori de la Corona hispànica i els cacics disposaven de la força d'un Estat que els permetia actuar amb plena libertat. Però la polìtica en els nostres temps,  amb l'evoluciactuin contra la lleio l'Estat ó social, s'ha vist limitada per la voluntat popular i l'imperi de la llei, a més del reconeixement dels Drets Humans. Les arbitrarietats i l'absolutisme com a règim real de mols països, havien de quedar neutralitzades  pels límits constitucionals i el dret a la desobediència quan el poder polític o l'Est actuin contra la llei. La democràcia moderna, completada  per els Drets Humans va significar la fi de les annexions forçades i les assimilacions de pobles anorreant la seva cultura. Ara en les relacions entre Catalunya i Espanya, seguint el que diu Eduard Punset, som davant el vell Estat que representa M. Rajoy. Rajoy no admet ni escolta la dissidència, a diferència de Mijail Gorbachov i en altres Estats de l'àrea soviètica com Hungria, Polònia, l'Alemania de l'Est, els països Bàltics,  Chequia, Eslovenia, Montenegro, cap a la democràcia per la via evolutiva que no van trencar els incidents i  assassinats tant executats per l'extrema dreta com per militants d'extrema esquerra vasca partidaris de la lluita armada. El problema s'ha produït quan l'expansió de la democràcia a Espanya no ha vingut acompanyada de la cultura política i del vot. El manteniment de clans socials prioritzant l'imperi de la llei feta des del poder a l'imperi de les llibertats, concentrant el poder i el progrés en poques mans, potenciant el creixement de les desigualtats. En lloc de fer d'Espanya un país raonablement lliure, la societat està sotmesa al poder dels grups ecònomics i dels dits mercats. El futur exigeix reformes i aspiració de construir el progrés per a tothom, en lloc d'empobrir els ciutadans en benefici de l'anomenat "establishment globalitzador", creador d'un nou esclavatge. L'evolució ha de seguir cap a la generositat i la consciència del tracte a iguals amb un concepte de misericòrdia pels pobres que no sigui donar-lis un cop de punyal per donar-lis el darrer cop de gràcia con si es tractés d'adversaris caiguts. Annexionar, assimilar i anorrear cultures son fets que s'allunyen de la generositat, els Drets humans i el concepte evangélic de misericòrdia que exigeix perdò i escoltar els ciutadans, reposar-lis  els drets que tenien abans de ser annexionats per la força en lloc d'humiliar-los en nom de la força de la llei feta per mantenir un nou .esclavatge polític que impedeixi tota reforma constitucional.

Que se piren!

Dins de la campanya d'intoxicació informativa que segueixen els mitjans de comunicació espanyols,  em va passar desapercebuda una situació  exhibida per antena 3 en un reportatge fet a Barcelona sobre el tema de les banderes i els veïns dels edificis. Unes senyores que eren al balcó d'un pis darrera una bandera espanyola ben visible des del carrer, deien: "Esto es Espanya i si no les gusta que se piren". Erem a Barcelona i les senyores que viuen a Barcelona es referien als catalans que volen ser catalans i deixar de ser espanyols. No havia vist res tant sorprenent des de feia temps. Espanyols foragitantnos a casa nostra. Les senyores van acabar reconeixent que els seus fills són independentistes. Però això no les feia canviar el seu punt de vista. Estaven contra la independència. S'havien cregut que els nacionalistes catalans eren deixebles dels nacionalismes que van rear Europa amb sang a principis el segle XX. Però pensar això no impideix   passejar una bandera espanyola i veu que interessi a fer-ne ostentació com a resposta a les catalanes. Són gent que no volen dialogar ni parlar del què ni del per què. No els interessa la història de Catalunya , com tampoc es veu que interessi al polemista Fernando Sabater que parla del "lado diabòlico", doncs a Catalunya no es discrimina ningú. Llavors  per què parlen ara de boicot als productes catalans i de que la família Tous netegi el Patronat de la seva fundació de elements com Pilar Rahola o la esposa de l'ex president Artur Mas? Per què van facilitar des del Govern d'Espanya amb un decret d'urgència el trasllat de seus socials d'empreses  catalanes fora de Catalunya en saber-se que la Repúbluica catalana estava a punt de nèixer? . Quina campanya és aquesta que declara Barcelona com una marca morta? Savater diu que la democràcia ens va alliberar dels condicionaments imposats per la història, ningú ens pot prendre el dret a decidir junt amb els demés i no existeix una identitat decretada pel naixement. Nega el dret a l'educació en la discrepància als que han de viure junts i sota una llei comuna, per què, junt amb l'educació hostil,  és la base del separatisme. Nega també Savater que el separatisme català sigui l'essència de les virtuts republicanes, tot i que reconeix que no ens agrada l'Estat. Reconeix Savater que l'objectiu del "café para todos" fou diluir les pretensions nacionalistes. Compara el nacionalisme amb el localisme. Considera que les diferències dels catalans o son inventades o són exagerades i que no existeixen com determinacions polìtiques fonamentals. Dona per fet que hem d'acceptar una llei comuna per a tots. compartir units per poder expressar les nostres diferències, doncs els estatuts d'autonomia nó reconeixen ciutadans diferents, sino llocs diversos exclusivament per l'empadronament. Dona per bo que el Tribunal Constitucional rectifiqués el nostre Estatut votat en referèndum, al igual que se li sotmeten les demés lleis. No es tracte d'acomodar la llei al desvariejament  independentista.  Voler ignorar la realitat històrica catalana es concedir lloança a la manca de diàleg i de reconeixement del fet català, amb un dret natural, propi al seu desenvolupament com a poble. Savater ataca el desig d'independència com desestabilitzador i antidemocràtic, caciquil, retrògrada i antisocial. frustrant per una educació sectària. Jo només veig sectarisme i desestabilització en la negativa al diàleg i al reconeixement de que Espanya s'ha fet amb annexions forçades i a Catalunya se li va negar tot un 11 de setembre de 1714. Els que ara ens diuen als catalans que marxem de les nostres terres si no estem d'acord amb al poder de la democràcia formal imposada no podem menys que quedar-nos astorats. Ens treuen de casa nostra per què ens han  ocupat parlant un idioma diferent al català i fet seva la  nostra terra. No incorporen lo català ni s'integren en el nostra estil de vida, el catalan train of live. I això no és discriminar ni excloure ningú, evidentment que no pensi com aquestes senyores que  pengen la bandera espanyola al balcó de casa seva per marcar diferències identitàries excloents. Aquesta situació no la examina ni en parla el Sr. Savater en el seu pamflet agressiu contra lo català, continuació de l'anterior titolat "contra las pàtrias". De la negació  dels demés no se'n fa pàtria. No som els catalana  els que hem d'abandonar la nostra pàtria per què  uns quans no vulguin entendre ni comprendre el món català i visquin a casa nostra afirmant la seva espanyolitat que vol dir  viure d'esquena a la realitat social, política, cultural i econòmica del país que els ha acollit. Amb la diàspora dels jueus ja n'hi va haver prou. O és que a Espanya ser anti jueu és també ser anti català? No és això una greu esclerosi del pensament?

Tornem enrere, tornarem a construir

La defensa i la interpretació del concepte de les llibertats com a element imprescindible d'una democràcia, no és cosa d'un partit ni d'un criteri judicial. Ara tots es reclamen defensors de la llibertat. La llibertat és la base per establir la veritat i la justícia. Però no sempre la veritat i la justícia són compartides per tots els que se'n reclamen garants. La societat  exigeix persones lliures per poder  ser considerada  societat humana. No és humà, opinava el filòsof Raimon Panikkar, si no és un ésser lliure. Com deien les Bases de Manresa de 1892, s'ha de mantenir el temperament de la nostra legislació antiga, reformant-la per posar-la d'acord amb les noves necessitats i tendències socials expressades pel poble amb les seves manifestacions polìtiques. No s'han d'ignorar les sàvies disposicions del dret català respecte dels drets i llibertats dels catalans. Catalunya ha de ser la única sobirana del seu règim interior i desenvolupar una economia sòlida que permeti un Estat del benestar con a objectiu final. El poder necessari a de ser democràtic i no autoqualificar-se'n per amagar un cert despotisme. Maspons i Anglasell deia que llibertat, equilibri i convivència són conceptes sinònims, doncs la llibertat també vol dir respecte i limitació en l'acció. Hem comés l'error de creure en la independència com un mitjà buit, em deien avui uns amics tot dinant, Uns la volen per fer la seva revolució i altres per no fer res i practicar el continuísme i el seguidisme del govern central que no la vol. Però una República no és un objectiu viable si no protegeix els drets de majories i minories, no desenvolupa les llibertats, no modifica o transforma la realitat en una societat organitzada, racional i no analfabeta políticament. Fins avui ens hem trobat amb un Govern que no ha pogut complir amb l'encàrrec rebut del Parlament de Catalunya  el 27 d'octubre. La bandera espanyola va seguir onejant al Palau de la Generalitat. La Proclamació de la República no es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat, no es va poder fer res contra el monopoli de la violència i el poder de l'Estat. Massa tard es va veure que la independència era impossible davant la força i l'estructura de l'Estat espanyol, ocupats els llocs estratègics port, aeroport i fronteres, per uniformats armats seguint ordres del Govern espanyol. Feien falta altres sortides patriòtiques i positives de país. L'Estat ens ha fet tornar enrere amb unes destitucions i la convocatòria d'unes eleccions que molts consideren il·legítimes, però que permeten salvar les institucions i  promoure un canvi progressíu, pragmàtic que permeti superar l'aturada nacional de les mesures de l'article 155, evitar que expulsin de Catalunya la població desfavorida, protegir els drets dels catalans si pretenen arrebassar-los i imoosar els drets dels altres,  un concepte de les llibertats dins d'un ordre restrictiu i el seu pensament jurídic contradictori amb català. Caldrà ser ferms per arribar a ser un poble lliure de debó.Com deia Sant Pau en la seva primera carta als Corints, estem cridats a la llibertat, però ningú ha de buscar el seu propi interès, sinó el dels altres. Hem d'exigir per tan que la llibertat serveixi per obrar el bé comú i fer de la democràcia el model d'estat adequat.

Les idees reaccionàries en recuperació

Podriem pensar que l'abdicació del Rei Amadeo el febrer de 1873, considerada com la primera vaga d'un rei, que va obrir la porta a la proclamació d'una República Federal a Espanya, fou una excepció que no hem tornat a viure.  Amadeo de Savoia fou el primer rei que s'ha declarat en vaga en la història moderna. Però la nostra història està plena de pactes secrets entre els reis de França i Espanya, segons explicava  Engels en els seus articles al New York Daily Tribune, i tot orientat cap a l'execució de politiques reaccionàries. Des de Fernando VII que va implantar la dictadura només tornar a Espanya acabada la guerra de la independència, fins Felip VI, passant per Alfons XIII que, restaurat  com a Rei constitucional va posar  el poder en mans  del General Primo de Rivera amb una dictadura que va liquidar la Monarquia espanyola i no va poder impedir que les urnes proclamessin la II República amb la victòria de les esquerres a unes eleccions municipals el 1931. Els governs posteriors, abolida la República  pel cop   militar del General Franco, mai han sigut partidaris de facilitar l'evolució  i les facultats d'autogovern a catalunya. L'autonomia adquirida el 1979  sota un règim de "café para todos", mai ha sigut de l'agrat dels Governs d'Espanya i dels interessos que li donen suport. La idea de suspendre l'autonomia catalana com ara ha passat, no és nova. Ja la va tenir l'ex ministre ex alcalde de Saragossa Juan Alberto Belloch, l'octubre de 2013, si el Govern  insistia en tirar endavant  una consulta democràtica sobre la independència, segons informava la web de Reagrupament. El Govern espanyol que ja presidia M. Rajoy, aquell mateix 2013, només tenia previst un sol desenllaç en el debat sobiranista: impedir fer consultes o referèndum, no trencar el "café para todos" de l'actual sistema autonòmic  que tan asimètricament administrava, constatant les diferències entre el País Basc i Extremadura o Murcia. El Partit Popular i el  seu cap M. Rajoy tenien la voluntat de no tocar ni canviar res, com ara, en la política territorial de l'Estat. Cal recentralitzar les competències i reduir l'autonomia, servint-se si fos necessari de les àmplies facultats  de l'article 155 de la Constitució per imposar l'ordre constitucional interpretat amb criteris reaccionaris que modificava les lleis fonamentals anteriors,  amb aparent evolució cap un règim democràtic. Aquesta realitat que avui tornem a viure, la va analitzar el 2009 el Reagrupament que entenia la independència i la regeneració democràtica com prioritàries a la política catalana. El seu llavors dirigent, Joan Carretero, basat en "patriotisme i dignitat" com principis sòlids, entenia que aquests principis exigien pedagogia de la independència i explicar el camí nítid per arribar-hi. Aquests dies, la Conferència episcopal espanyola, per veu del seu President Ricardo Blazquez considera la DUI del passat 27 d'octubre al Parlament de Catalunya com un fet greu, pertorbador de la convivència que va més enllà de les discrepàncies entre formacions polìtiques. La Conferència episcopal assegura que "la llei regula la nostra convivència". L'ordre constitucional és d'aquesta manera pels bisbes, un bé comú contrariament al que significa la declaració d'independència que és un trencament de l'ordre constitucional que els espanyols es van donar fa quaranta anys. L'error és posar la llei per damunt de la llibertat i de la justícia, permetre que la llei imposi l'obediència a un ordre contradictori amb els principis democràtics, forçant la voluntat del poble afectat, practicar la campanya de la por. El veritable fet greu és servir-se de la Constitució per aplicar una política involutiva, reaccionària, centralista, de pensament únic, de destrucció de les institucions pròpies de la pàtria catalana, menystenir la dignitat de  poble i institucions.

modificació de lleis no fou evolució

Des  del començament de la modificació de les lleis del règim franquista, no havia pensat que l'evolució s'hagués quedat en paraules, declaracions i promeses incomplertes de cara al futur. Els demòcrates sempre hem tingut l'obligació de ser ariets en favor de la democràcia contra les formes d'Estat, els règims autoritaris i les dictadures presidencials. Els demòcrates són ferms defensors de les llibertats. Defensar les llibertats és fixar-se en els drets de la persona. Sexe, raça, ideologia, religió, opinió, situació social, professió, dret a la igualtat d'oportunitats, no estan per damunt del tracte de la condició humana, diria la ex diputada holandesa Ayaan Hini Ali. Defensar les llibertats és també comprendre els demés, compartir experiències i idees, el desig de llibertat davant la coerció. Però de cop llegium artícles com el de José Antonio Zarzalejos a La Vanguardia el diumenge passat i l'editorial de El País del mateix dia. Anem ara a unes noves  eleccions a Catalunya, segons diuen per recuperar la convivència social.  Aquesta expressió és falsa, doncs els catalans no hem trencat cap convivència, Ha sigut clarament visible l'empeny d'una societat que no se sent catalana d'arrels impulsada per el Govern espanyol i els partits unionistes en aixecar les sevee veus, la bandera no catalana com a guia i sembrar el desconcert social. Amb aquesta societat ha aparegut un sector ultradretà que ha vist la quasi impunitat a les seves accions. Pintar amb svàstiques el Monument a Rafael de Casanova, pintar Viva España a la placa commemorativa, robar la imatge en coure del president Lluís Companys del Monument situat a El Terrós. No han tingut prou amb la República Catalana anul·lada pel Tribunal Constitucional. La campanya  espanyolista no facilitarà el respecte al resultat electoral ni la convivència dels perdedors exaltats per l'unionisme. No hi haurà retorn a l'autonomisme sense perspectives de reforma constitucional que ja ha anunciat el president Rajoy. La bona feina unionista és ara desacreditar i reventar  Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. Són per Madrid els actors d'un procés fracassat, els responsables d'un separatisme que ha causat, segons Zarzalejos, danys irreparables a la comunitat catalana. Però qui ataca el fet català no veu que el dia a dia  normal continua, que el cop legal del 155 no ha resolt res, no ha esborrat sentiments, que no és una fantasia la història de Catalunya i el seu innegable dret a la independència recobrant l'Estat català. No sé que entén el Sr. Zarzalejos per legitimitat, però la única viable democràticament  és la que resulta de les urnes. No la que s'imposa  com a correctiu.  Voler silenciar un poble com el català, és persevarar en l'error de la dictadura presidencial. És una qüestió de democràcia. Moltes coses han de canviar a Espanya per què poguem reconèixer que la democràcia  és una realitat. Passa a Catalunya com a la Jerusalem que van destruir els romans que van seguir una conducta de domini, però més o menys amistosa, com diu el Talmud. Tradicions, lleis i costums nacionals, sempre i quan no fossin contradictoris amb el règim implantat per l'Estat. L'objectiu és crear súbdits de l'Estat. Però, com els jueus, els catalans,  saben a Madrid, no es venen per un plat de llentíes. La dissidència no s'ha de conduir a judici i presó. La democràcia és altra cosa.

la dissensió no s'apaga amb Decrets

La disconformitat, el desacord i la dissidència segueixen vius  a Catalunya. L'aplicació a Catalunya de les mesures de l'article 155 decidides per el Govern espanyol no han sigut més que una solució passatgera i temporal. Existeix una colisió  entre els criteris polìtics i judicials espanyols i l'esperit de la democràcia avançada i el dret internacional que donaria empara a la pretensió catalana.L'Estat no vol veure més enllà del text literal de la Constitució com a dret superior evolucionat de la legislació posterior a la guerra civil 1936/39. L'Estat rebutja el necessari diàleg sense línees vermelles entre Catalunya i Espanya. L'Estat no ha fet res per aturar la catalanofobia despertada a Espanya, convertint per Decret les institucions catalanes en depenents de l'Estat. D'això en diuen tornar a  la legalitat amb el Govern  legítim català a l'exili.  La gran solució polìtica ha sigut perseguir judicialment per delictes varis tot  el  Govern cessat que va proclamar la independència. L'Estat ha demostrat una agressivitat desconeguda pels temps en què vivim. Ha passat tot, menys tornar l'autogovern i garantir la dignitat  al Govern malmès, el poble i les institucions. No és aquesta la força de la raó corresponent a laque ara se voluntat del poble que ara serà consultat, després que el  Tribunal Constitucional va suspendre la Declaració del Parlament del propassat 27 d'octubre. La República catalana  ha deixat d'existir  com Estat sobirà independent de l'Estat espanyol. Les actituds no condueixen per ara a altra situació que el diàleg judicial pels polìtics judicialment, acusats d'irresponsabilitat. La història ha d'estudiar i avaluar si l'Estat espanyol ha actuat amb abús de poder contra un poble que volia guanyar la independència amb la força del vot. La crisi polìtica precipitada per uns i altres no s'acabarà amb les eleccions de Desembre. És ingenu creure que el poble català acceptarà seguir vivint sota la recentralització, les retallades, la precarietat i les decisions dels mercats i creditors de l'Estat. A Catalunya no hi ha inestabilitat, sinó que el que hi ha és desequilibri fiscal i un procés de descatalanització. Espanya ha prioritzat la unitat i la submissió a la Monarquia constitucional per damunt del mandat democràtic. El Govern català esperava d'Espanya un altre tracte  per part del Govern espanyol que no vol ni reformar la Constitució. Ni solucions ni alternatives altres que la presó per els governants rebels. El Pacte del 78 està trencat.  L'Estat espanyol, com Estat dominant, no permetrà a Catalunya seguir el seu camí històric per la via pacífica, fins que circumstàncies naturals en política obrin possibilitats de coexistència i el retorn a la democràcia compartida en la gran Europa dels pobles garant dels drets de les minoríes nacionals com és el cas del poble català.