els desassenyats

Quan enfrontem l'estudi de la llei constitucional que és la llei que està damunt de totes les normes en el nostre ordinament jurídic, veiem que existeix la anomenada "raó dogmàtica", el projecte subjectivista que no s'ajusta a la realitat de l'evolució social i es converteix en una màscara destructora del pacte social. La llei és un símbol del poder, mostra de l'ordre semàntic construït des del poder. La llei també serveix per crear un ordre referencial, controlar l'espai públic democràtic. Es tracte de no facilitar el sistema deliberatiu als ciutadans en relació a les polítiques coercitives de l'Estat, de manera que un cop aprovades en fase parlamentària són el producte necessari per la gestió dels assumptes públics. Existeixen diferents models constitucionals en qualsevol constitució política, un que vol perllongar el vell model de la dictadura i un altra que obra la Constitució a les exigències del món actual, a les reivindicacions i demandes de la voluntat popular,al dret de les nacions històriques a nèixer com Estat. Principis i valors que reflecteix la Constitució són un trajecte per millorar el desenvolupament de la democràcia, mai per limitar-lani imposar dogmes polítics d'impossible acceptació per una part de la població. La imposició d'una nació a una altra nació és inadmissible com a dogma constitucional. Parlar des del començament d'una sola nació és tant com ignorar les que existeixen o negar-les i deixar-les fora de la Constuitució. Aquesta interpretació que s'aplica al Regne és precisament la que nega les identitats fetes i conegudes que volsupeditari sotmetre a una nova identitat en construcció que és nacionalista i pretèn disposar del suport de ciutadans anacionals que és el que més ens pot apropar al caos i la intransigència que vivim. LaConsatitució de 1978 ha volgut reviure institucions antigalles com la mateixa Monarquia, partint d'un passat atroç que ha volgut construir una democràcia sense ciutadans un cop aprovada la Constitució. Però les constitucions han de respectarun nou dret objectiu que ha establert un ordre internacional. Dret Internacional, Costum i Tractats,amés d'actes i declaracions unilaterals,a més del dret de les Organitzacions internacionals que tenen eficàcia normativa. Una Constitució mai pot ser un mur a l'eficàcia i aplicaci´ño del dret inyternacional, Tractats i dret de les Organitzacions internacionals, quan el dret concret existeix i l'obligació de l'Estat de respectar-lo. L'eficàcia de la norma internacional existeix per el consensus o consentiment comú dels Estats que l'han elaborat i ratificat. El dret dels pobles al referèndum per decidir lliurament si volen seguir en la situació actual o determinar el seu propi estatut polític, com és el cas de Catalunya, és vinculant per l'Estat del que es volen separar. La Constitució admet que els Tractats i els Drets Humans són norma de referència, estant obligat el poder polític a acceptar que els Tractats ratificats són superiors a la llei posterior contradictòriam, la qualcosa obliga a modificar la Constitució per adaptar-la als Tractats signats i derogar les lleis que s'soposen. Doncs els Tractats ratificats són preferents i prevalents al dret constitucional intern d'un Estat,com ho és també el dret de la Unió Europea des del'entrada en vigor del Tractat de Lisboa el 1r decembre 2009, estant obligats els jutges a respectar i aplicar el dret comunitari.L'evolució recent deldret demostra que lesinstitucions són passatgeres, doncs no som a Espanya un poble únic indistint que permeti defensar la ideade l'Estat únic i indivisible. Sens dubte, tractar el dret constitucional sota el dogmatisme de l'Estat i el poder que el dirigeix, és fonamentalment dessassenyat.

el gran error socialista

Quan es parla seriosament de la descomposició de les ideologies per l'acció contradictòria dels dirigents dels partits, cal analitzar les causes de la falta o error produït per arribar a aquest resultat. Per començar el socialisme espanyol d'avui no lluita per fer una interpretació oberta de la Constitució que permetria resoldre el conflicte català amb un referèndum vinculant, amb totes les garanties. Sense una interpretació oberta no és possible un desenvolupament polític i menys el social,ni resoldre els conflictes amb les nacions absorbides per la força que els successius governs espanyols han volgut desnacionalitzar intentant imposar-lis una altra llengua i cultura. Encara pensen que el que no està escrikt no és legal,no existeix. I si el Tribunal Constitucional ha sentat doctrina, doncs res més a dir. El règim actual no vol alternativa possible, absorbeix el socialisme democràtic, es tanca en si mateix i prefereix arribar fins l'esgotament polític total, condicionant amb el negacionisme les decisions de manera monopolista. Els conservadors tenen el poder i no el volen compartir ni deixar. També han esgotat la tecnocràcia que ha après a dir que tot va bé i l'economia creix. Però no volen renovació per la via reformista. El socialisme que va defenestrar Pesdro Sánchez ha entrat en aquest joc. S'han tancat conservadors i socialistes en l'obssessió de mantenir el poder. Sembla que vulguin forçar tots una situació sense sortida, com en temps de la dictadura. Desconeixem fins a quin punt els socialistes han rebut pressions no precisament poètiques. Obliden avui els socialistes espanyols que el poble té capacitat de demostrar la seva protesta i defensar els seus drets amb mobilitzacions i vagues.Aquests socialistes no defensen el criteri de la dignitat igual per a tots perquè no ataquen la disbauxa del mercat del treball, ni el dèficit de l'assistència social, fent polítiques inconsistents, tapant fins on poden la corrupció que els atenalla. Dos ex presidents socialistes de la Comunitat Andalusa acusats en un procediment criminal és un bon avís de que els seus propers no haurien d'optar a places de fugida endavant ara que saben que no podran disposar de majories absolutes i han de pactar. Elprobolema és que pacten amb els conservadors i es confonen amb les mateixes polítiques. Els ideals del socialisme queden en l'abstracte, violats per la realitat operativa d'un partit que sembla no confiar en el poble, que no treballa per distribuir equitativament la poca prosperitat a la que pot accedir el poble i posar fré a l'abús i l'especulació dels interessos que protegeix el govern conservador. Sembla que els socialistes de la burgesia nova no creguin que existeixen grups polítics progressistes que poden actuar conjuntament, influenciar la política i trobar nous camins.Un dels grans errors del socialisme actual és tractar el poble com mers membres de grup, en lloc de preparar els futurs dirigents amb criteris ètics.La festa del treballque se celebra el 1r de maig ha de servir de recordatori a aquest socialisme deque el seu futur no consisteix en tolerar que els conservadors segueixin empobrint la societat, les consciències i disparant la diferència de classes, esquitxats cada dia més per lacorrupció, sense donar explicacions de les seves insuficiènciesi negligències. .

Susana i els pesols ofegats

Vilaweb ens ofereix la millor crònica de la presentació de la candidatura de la dirigent socialista Susana Diaz a l'Hotel Palace de Barcelona per la secretaria del PSOE. Tot el seu discurs ha girat al voltant de frases fetes, telegràfiques com diriem abans de l'invent del twitter. No ha profunditzat en res.Ha repetit coses que ja ha dit. Res de nou.Però ha fet moltes afirmacions, començant per contradir el seu company Rodríguez Zapatero que acusava els catalans d'andalusofobia. Però vol que els andalusos que són catalans de veïnatge i voten a les eleccions siguin espanyols abans que res. No entèn això dels altres catalans de Paco Candel, ni els de Súmate. Ella que diu estimar Andalusia mes que ningu quan parla pels andalusos, no sé si haurà anat a veure la fira d'abril al campus del Forum.Però si ha dit que si fos la presidenta del gobierno ella arreglaria el problema amb Catalunya. Segueix enganxada a la Declaració socialista de Granada 2013, diu la crònica de l'acte de Raul Montilla a La Vanguàrdia. Susana Diaz diu que vol una Espanya federal, diversa i plural,reconeixedora de les diferències. Però no concreta ni aporta res nou al que ja sabem que ha dit. Cap dirigebnt socialista i ella tampoc ens aclareix com serà aquest federalisme del que parlen i contra el que està el PP que ja li va bé això de les autonomies..Insisteix en que vol guanyar les eleccions i fer un partit fort. Ha dit també que entre Catalunya i Espanya hi havien les millors relacions o que en defensaria la seva existència. Ni una paraula a favor de la independència sinó tot el contrari. Rotundament ha dit no com Rajoy al referèndum. S-ha atrevit a dir que fins i tot el President Puigdemont sapque elreferendum no se celebrara. Ha fet seva la idea de la sobirania nacional i s'agafa a la unitat de la nación española com refugi per la seva promoció.Susana Diaz no sorpren.Ja ha vingut altres vegades a Barcelona i en una anterior Tribuna a la que vaig anar a escoltar-la al Palace ja va dir que ella defensava la unitat d'Espanya i aixó no canviarà. segueix amb el, mateix. A difer[encia dePedro Sanchez, no denuncia el fet de que un Tribunal ens hagi tret per sentència el caràcter nacional català que és un fet històric que no necessita justificació per ser notori i públic. Susana Diaz no ha vingut a vendre la lluita obrera per la dignitat en el món laboral i social, el salari digne més amunt dels mil euros de salari miserable, el treball precari,els abusos d'alguns empresaris. Només el ticket de 50 euros per assistir al dinar l'allunya de la classe obrera. Ara Susana és una senyora feudal andalusa, assentada al poder, que vol estendre el seu territori de conquesta amb el suport de la nova burgesia sorgida de la política i el càrrec segur.No és clar si la seva iniciativa és una fugida endavant davant la possibilitat de perdre les eleccions autonòmiques a Andalusia. Ara ha de combinar estimar Andalusia amb estimar Espanya i que els andalusos de veïnatge administratiu i també possiblement civil català, no es catalanitzin. I per tant ha de fer la feina de fracturar la societat civil catalana i enfrontar andalusos catalans i catalans amb paraules dolces i cara amabla. Ja no parla de com s'ho va fer per enderrocar el Secretari General del partit Pedro Sánchez. Sap tirar la pedra i amagar la mà.Però no aporta res positiu per Catalunya. Susana ofega la seva forçada cara alegre amb els pesols del primer plat del dinar d'un menú per petita burgesia barcelonina amb dispoisició de 50 euros per gastar en un dinar de suport a la candidata. Al menys reconeix que les solucions només poden venir de la política no sempre amb la llei per davant.De totes maneres Victor Alba amb el seu llibre "Todos somos herederos del franquismo" ja va advertir de les aparences. El que proposa aquest socialisme no ens porta cap a les millors relacions Catalunya Espanya quan parla de la predominància de la "soberania nacional" i que no admetra que els catalans ens desconectem de la llei i del dret espanyol. Paraules amenaçants darrera les caricies. Segueix sense voler reconèixer que Catalunya viu encara sota els efectes del Decret de Nova Planta de 1716 i la victòria militar el 1939 dels rebels a la República democràtica. Com deia el lluitador obrer Victor Alba, molt hi ha per canviar.

una estabilitat perjudicial

Ahir ens deien que una part important de la població viu en la pobresa. Espanya està dividida en dos com a cinsxeqüència de les decisions de giobevern i els abusos dels dirigents ciorruptes. El nord està en condicions de superar la crisi amb xifres inferiors a la mitjana europea a Astúries, la Rioja, País Basc i Catalunya, mentre que el centre i el sud s'enfonsen econòmicament cada dia més. El càlcul de la població vulnerable a Canàries, Ceuta, Castella la Manxa, Andalusia i Extremadura supera el 30% de la població. Sembla que les subvencions atorgades,les inversions de fons de la Unió Europea, els esforços per industrialitzar el sud, no hagin servit per res i segueix el món dels senyoretssubstituïy¡ts o ajuntats a la nova burgesia del poder. El sistema ha creat per tant dues Espànyes, la rica i la pobre,mantenint els senyors feudals i els nous arrimats. Aquesta situació justifica la disconformitat de molts ciutadans en l'ordre polític i econòmic, les decisions de govern, la mentida, la corrupció i la manipulació des del poder que perjudica la vida diaria. Aquesta situació que ara esconeix justifica plenament que hi hagi cada dia més ciutadans que no vulguin continuar amb un estat així.A Catalunya ens prohibeixen preguntar si volem continuar amb aquest estat que provoca la desestabilització social.Tampoc ens deixen fer debats sobre un estat que prohibeix tant en seu parlamentària. Segons explica l'associació Francesc Ferrer i Gironès, ens impugnen les lleis que permetrien fer polítiques d'igualtat, nodrir la caixa de la Generalitat, promoure la protecció del medi ambient, porotegir els ciutadans al'atur que no poden pagar les hipoteques, aprovar garanties perquè les famílies pobres tinguin llum, gas i aigua en els mesos d'hivern, a més d'un seguit de coses i decisions incomprensibles per la bona marxa dela vida social que s'imposen des de Madrid fins i tot fent lleis al Congreso delos Diputados, abans Cortes españolas, per superposar-les a les catalanes que en la pràctica queden anul·lades, per allò del rang superior. La democràcia no és avui res més que el maquillatge dels hereus de la dictadura que ha caigut com les bambalines d'un teatre i, gràcies a la crisi econòmica que no han pogut controlar socialistes i conservadors, ha posat al descobert la porqueria organitzada.És moment d'indignació positiva i constructiva. Ens cal treballar per recuperar les llibertats i defensar els valors republicans que són els de la democràcia. Des de la democràcia hem de lluitar contra els poders que produeixen la desigualtat, la pobresa i la injustícia social en benefici propi. En definitiva lluitar per acabar amb la irresponsabilitat manifesta dels poilítics de dretes i d'esquerres que ens governen des de l'Estat espanyol. Per tenir democràcia avui, cal ser antisistema, lluitar contra la desestabilització de la societat.

la desconfiança com a política de govern

La història de Catalunya estàmarcada per la desconfiança recíproca entre el regne de castella dominant i els catalans. Catalunya no és una de les nacions que ha conegut Europa al llarg del segle XX que van començar a formar-se a finals del segle XVIII. Catalunya ja hi era,però esquarterada per el Tractat dels Pirineus del segle XVII i els Tractats d'Utrecht del segle XVIII. La Pau de Versalles de 1783 no va obrir la porta a la reunificació de Catalunya perquè a la Corona espanyola li interessava més la presència a les Amèriques.Les primeres grans nacions foren sens dubte França i la Gran Bretanya. Espanya ja no comptavaentre les altres nacions, per tractar-se d'un imperi en decadència.Al mig d'aquest procés es trobaven vells Estats, uns sobirans i altres annexionats, tots nascuts durant l'edat mitjana.Amb el segle XIX varem arribar a laconstrucció de les nacions que es feien al voltant d'un Estat central,amb un territori definit per fronteres, una història i un poble.Però elmés impoiortant de les nacions ha sigut sempre l'invent de l'aparell del'Estat. El poder de l'Estat ha sigut sempre la gran maquinària de la políticaque definia poble i història, com avui torna a passar. A Espanya la definició del nou Estat totalitari franquista de 1938 no hauria de tenir cap sentit amb el procés democràtic de 1976, com tampoc l'Espanya de Felip V amb la Espanya de la 2ª república. Catalunya, com molts altres pobles han viscut amb una històri amarcada per la lluita de la llibertat, com ara també descobreix el compromís del Govern de la Generalitat amb el referèndum d'autodeterminació que reconeix com a propòsit essencial la Carta Fundacional de les Nacions Unides de 1945. El punt de trobada de la diversitat catalana ha sigut la manca de respecte de l'Estat central envers les institucions i drets de Catalunya.per voler mantenir la democràcia en un estadi de tímida evolució9 sempre controlada per el poder del'Estat, la gran maquinària que també governa a Catalunya. Per l'Estat, el fet singular de Catalunya és un estorb perquè prersenta característiques històricament ben definidesi conegudes. Durant anys no s'havia fet necessari parlar de fet nacional com element diferencial, perquè Catalunya ja ho era en ple segle XIII, present a la història europea, sempre enfrontada amb el regne de França i resistint a les pretensions assimilacionistes del regne de Castella. Els catalans sempre hem sigut catalans malgrat les diverses ocupacions sofertes.Mai hem deixat de ser catalans perquè ens posessin altres banderes als terrats dels edificis de les nostres institucions. El poble català, també dividit en províncies, sempre ha estat instal·lat en una regió geogràfica mediterrània i d'ús lingüìstic propi innegables. Ésser català és una modalitat social que avui no presenta fatiga no està en crisi. Els catalans hem superat amb valentia els temps del'amnessia imposada pel passat franquista i la por a les delacions i la repressió, l'abús del poder central i la corrupció organitzada, presentada al territori com una fatalitat del destí. Els que a Espanya encara desconfien de Catalunya, han de saber que millor poble i méssolidari no trobaran a l'hora de la fidelitat i la lleialtat, si els que avui desconfien i ens prohibeixen votar ens són lleials i respecten els nostres drets i llibertats tradicionals. Mantenir en ple segle XXI Catalunya dividida i trossejada és un acte de desconfiança ofensiu i inacceptable.

Revolució Macron a França

Suso de Toro publicava un article al diari ARA el 5 de novembre de 2014 afirmant que el règim havia reventat. Acusava un enfrontament frontal i total del'Estat amb les institucions catalanes. Era la nova lluita d'Espanya contra Catalunya i los españoles, deia. Les enquestes apuntaven la feblesa dels dos grans partits estatals, electoralment traduïda en la mort de les majories absolutes de partit que hem viscut en dos eleccions estatals. La intransigència amb l'esperit democràtic de Catalunya, la insensibilitat social i la corrupció descoberta per els Tribunals d'importants membres del partit del govern espanyol ens ha fet arribar a un punt en que el poble no reconeix autoritat moral als polítics al govern espanyol i a la Monarquia de la que no es veu una utilitat efectiva,però si la despesa que significa tot el seu entramat i faramalla que acaben pagant els ciutadans que paguen impostos, que no són precisament elsque treballen amb diner opac,els evasors de capitals, els de l'IBEX 35 ni els de les SICAV. A França, dreta i esquerra moderada s'han ensorrat electoralment. Extrema dreta i extrema esquerra volen marxar de la Unió Europea per poder democratisar a la seva manera la societat, l'economia i la cultura, volcats en la imposició ràpida de mesures unilaterals forçant la desobediència civil i política a les normatives europees, posant els interessos de la nació francesa que diuen interpretar i representar. És ben clar que no s'identifiquen amb els drets del poble occità acabat d'ocuparel 12 de setembrede 1213, ni amb els drets del poble català que va des dels Pîrineus fins a Marseille ocupat per França el segle XVII per cobrar deutes de guerra del regne de Castella. Melenchon volia eradicar la pobresa, lluitar contra les desigualtats, augmentar els salaris imposant un salari mínim de 1326 euros mensuals,limitant al mateix temps el salari màxim dels dirigents d'empresa. Melenchon vol una república que garanteixi els bens comuns en lloc de porivatitzar-los, i introduir una gestió democràtica, amés de constitucionalitzar el dret al treball i el dret a la vivenda. Crearla 6ª República que voldir refundar França. Però el candidat preferit és el jove Macron. Amb ell el jovent prend part a la política per obrir França a l'esperança, en lloc d'abstenir-se i mirar cap una altra banda. En el seu llibre propgrama "Révolution" (XO Editions.2016),MAcron no s'allunyta massa del que demana Mélenchoon. També vol fer més per els que tenen menys, que tothom pugui viure del seu treball. No vol ignorar que hi ha dos milions de francesos a l'estranger, territoris francesos a tots els continentsi que França, tot i sent una potència mundial, ha d'afrontar desafiaments mundials que van des del'envelliment de la població a les migracions i el terrorisme a més de protegir la biodiversitat que dona vida al planeta, potenciar el multilateralisme a les Nacions Unides, amb una visió realista, iniciant un diàleg constructiu amb tothom. Seguir vinculats a la defensa dels drets del'home i dels mateixos interessos que els Estats Units en favor de la estabilització del món, seguint la política de cooperació i construir una estratègia europea. Per Europa vol un debat democràtic a escala europea per un nou projecte per Europa.Però ni una sola paraula per que Catalunya pugui recuperar la seva unitat nacional com a poble trencada pel Tractat delsPirineus de 1659, avui dividit entre Françai Espanya, ni pel reconeixement de Occitània, una comunitat de divuit milions d'habitants que va des de la regió francesa de l'Auvergne fins els Pirineus,amb capital avui a Tolosa. Cap candidatura francesa a laPresidència dela República reconeixerà Catalunya. Segueixen sent els aliats d'Espanya, enemics de Catalunya, vencedors aquell fatídic 11 de setembre en que varem patir els catalans la traició britànica. Guanyi qui guanyi a França aquestes eleccions, no podem fiar en res més que en nosaltres mateixos i invertir nosaltres en el nostre propi futur, seguir treballant per poder governar les quatre potes d'un país solvent a Europa: l'estatut polític,l'economia,l'organització social i la cultura. Aquesta revlució que anuncia el futur president de la Vª República no serà cap combat per Catalunya ni per occtitània. Cal que ho tinguem clar i no ens creiem salvats de la intransigència manifestada pel Ministre socialista Manuel Valls contra el referèndum català, amb amb aquest canvi i caiguda de les dretes clàssiques i el socialisme jacobí. Macron haurà de matisarel seu programa i fer moltes coses que no hauria desitjat. La France real està tant en fallida sociali política com la sacrificada Espanya real. Pot ser que ara l'enfrontament s'extengui a França. Totes les dretes acaben entenent-se i Macron dient-se centrista, no en serà una excepció. Sap que la Constitució i les lleis que havien de ser justes i intel·ligibles per tothom han sigut buidades de contingut pels interessos extraparlamentaris que governen la política i l'economia.

Catalunya,. conjunt de voluntats

L'obrer i escriptor Paco Candel, l'autor de "Els Altres Catalans" (edicions 62, 1964), definia Catalunya com un conjunt de voluntats, resultat del mestissatge cultural i tolerant que avui suspira per un futur digne i en llibertat. Som partidaris del viure i deixar viure que permet entendren's millor amb tothom. Però volem que ens deixin viure a la manera catalana. Ho ha dit també el President Puigdemont en una carta que va enviar doijous 20 d'abril als treballadors de la Generalitat amb motíu de la diada de Sant Jordi. No amaga el President en la seva carta que "som en un moment polític intens, no absent d'incerteses". El dia següent, 21 d'abril, el Govern de la generalitat feia públic el compromís amb el Referèndum, recordant que la història de la nació catalana ha estat marcada per la lluita per la llibertat. El problema vcreat per la negativa de l'Estat al referèndum va molt més enllà d'una qüestió tècnica i jurídica, doncs a nivell legal mno està prohibit un referèndum, sinó que el que hi ha és una decidida voluntat de govern d'impedir-ne la seva celebració imposant la força de l'Estat i menyspreant les llibertats de Catalunya.No es cponsidera el fet d'una Cataluna feta per homes i dones que procedents de diversos orígens conformen avui Catalunya, un país plural i divers que dona legitimitat democràtica a les Resolucions del Parlament i a l'acció del Govern de la Generalitat. El Giovern reitera el seu compromís amb el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Antonio Baños, com si volgués celebrar aquest valuós comunicat de Govern català acaba de publicar LA REPÚBLICA POSSIBLE amb Ara Llibres. Analitza els valors polítics de la cultura política catalana, fent una mirada sense nostàlgia a les antigues lleis catalanes que reconeix diferents de les que avui apliquem. Baños reconeix en el seu epíleg que "Catalunya és el que tenim i la República el que volem i el que podem fer tots junts". Antonio Baños recorda que els catalans en conjunt bhem sentit una incomoiditat permanent amb l'aparell legislatiu i judicial del regne d'Espanya i cita Montesquieu: "No hi ha pitjor tirania que la que s'exerceix a l'ombra de les lleis". Per això tampoc ha d'estranyar la cita que fa de les paraules de la ex Fiscal general de l'Estat Sra. Consuelo Madrigal, quan el 2016 deia que "en una concepción democrática del poder no hay más legitimidad que la fundada en la Constitución". Baños acaba contraposant a les paraules de la Sra. Madrigal la posició dels juristes catalans que defensaven que quan la llei esdevé injusta no s'ha d'aplicar, perquè davant de la necessitat de mantenir lam justícia, "han de cedir totes les lleis humanes i convencions. Fou aquesta una de les grans diferències amb el dret de Castella que va destacar el jurista Joan Pau Xammar, al segle XVII. A Castella, com deia la Novísima Recopilación de las Leyes de Castilla, "todas las Leyes que ex`presamente no se hallan derogadas se deben observar literalmente sin que pueda admitirse la excusa de que no están en uso",... "Pues así lo ordenaron los señores Reyes Católicos". Són per tant, la castellana i la catalana, dues concepcions de la vida i de l'organització social incompatibles.