Susana i els pesols ofegats

Vilaweb ens ofereix la millor crònica de la presentació de la candidatura de la dirigent socialista Susana Diaz a l'Hotel Palace de Barcelona per la secretaria del PSOE. Tot el seu discurs ha girat al voltant de frases fetes, telegràfiques com diriem abans de l'invent del twitter. No ha profunditzat en res.Ha repetit coses que ja ha dit. Res de nou.Però ha fet moltes afirmacions, començant per contradir el seu company Rodríguez Zapatero que acusava els catalans d'andalusofobia. Però vol que els andalusos que són catalans de veïnatge i voten a les eleccions siguin espanyols abans que res. No entèn això dels altres catalans de Paco Candel, ni els de Súmate. Ella que diu estimar Andalusia mes que ningu quan parla pels andalusos, no sé si haurà anat a veure la fira d'abril al campus del Forum.Però si ha dit que si fos la presidenta del gobierno ella arreglaria el problema amb Catalunya. Segueix enganxada a la Declaració socialista de Granada 2013, diu la crònica de l'acte de Raul Montilla a La Vanguàrdia. Susana Diaz diu que vol una Espanya federal, diversa i plural,reconeixedora de les diferències. Però no concreta ni aporta res nou al que ja sabem que ha dit. Cap dirigebnt socialista i ella tampoc ens aclareix com serà aquest federalisme del que parlen i contra el que està el PP que ja li va bé això de les autonomies..Insisteix en que vol guanyar les eleccions i fer un partit fort. Ha dit també que entre Catalunya i Espanya hi havien les millors relacions o que en defensaria la seva existència. Ni una paraula a favor de la independència sinó tot el contrari. Rotundament ha dit no com Rajoy al referèndum. S-ha atrevit a dir que fins i tot el President Puigdemont sapque elreferendum no se celebrara. Ha fet seva la idea de la sobirania nacional i s'agafa a la unitat de la nación española com refugi per la seva promoció.Susana Diaz no sorpren.Ja ha vingut altres vegades a Barcelona i en una anterior Tribuna a la que vaig anar a escoltar-la al Palace ja va dir que ella defensava la unitat d'Espanya i aixó no canviarà. segueix amb el, mateix. A difer[encia dePedro Sanchez, no denuncia el fet de que un Tribunal ens hagi tret per sentència el caràcter nacional català que és un fet històric que no necessita justificació per ser notori i públic. Susana Diaz no ha vingut a vendre la lluita obrera per la dignitat en el món laboral i social, el salari digne més amunt dels mil euros de salari miserable, el treball precari,els abusos d'alguns empresaris. Només el ticket de 50 euros per assistir al dinar l'allunya de la classe obrera. Ara Susana és una senyora feudal andalusa, assentada al poder, que vol estendre el seu territori de conquesta amb el suport de la nova burgesia sorgida de la política i el càrrec segur.No és clar si la seva iniciativa és una fugida endavant davant la possibilitat de perdre les eleccions autonòmiques a Andalusia. Ara ha de combinar estimar Andalusia amb estimar Espanya i que els andalusos de veïnatge administratiu i també possiblement civil català, no es catalanitzin. I per tant ha de fer la feina de fracturar la societat civil catalana i enfrontar andalusos catalans i catalans amb paraules dolces i cara amabla. Ja no parla de com s'ho va fer per enderrocar el Secretari General del partit Pedro Sánchez. Sap tirar la pedra i amagar la mà.Però no aporta res positiu per Catalunya. Susana ofega la seva forçada cara alegre amb els pesols del primer plat del dinar d'un menú per petita burgesia barcelonina amb dispoisició de 50 euros per gastar en un dinar de suport a la candidata. Al menys reconeix que les solucions només poden venir de la política no sempre amb la llei per davant.De totes maneres Victor Alba amb el seu llibre "Todos somos herederos del franquismo" ja va advertir de les aparences. El que proposa aquest socialisme no ens porta cap a les millors relacions Catalunya Espanya quan parla de la predominància de la "soberania nacional" i que no admetra que els catalans ens desconectem de la llei i del dret espanyol. Paraules amenaçants darrera les caricies. Segueix sense voler reconèixer que Catalunya viu encara sota els efectes del Decret de Nova Planta de 1716 i la victòria militar el 1939 dels rebels a la República democràtica. Com deia el lluitador obrer Victor Alba, molt hi ha per canviar.