intransigència i vella política de nou

Ha arribat Catalunya a la majoria d'edat? Pot asssumir Catalunya la seva independència d'un Estat que porta segles en declivi, però intentant ofegar Catalunya ? És legítima la reivindicació de Catalunya com subjecte polític en ple segle XXI? Seria suficient un pacte fiscal amb el Regne d'Espanya mi la transferència a Catalunya de competències estatals i mitjans econòmics per executar-les? Catalunya avui està configurada, a més de per la societat catalana, per centenars de milers de ciutadans immigrants de molt diverses procedències i cultures originàries no espanyoles, que s'intenta mantenir en dependència de les ajudes i feines precàries, allunyats, excepte minories, de l'esperit català, llengua i cultura catalanes. No som els catalans una població rural, primitiva ni ignorant com passa encara a molts països africans, anys després de la descolonització. Catalunya és avui territori essencialment industrial i nació de comerciants, amb capacitat de relació i expansió empresarial internacional indubtable, pàtria de creadors i importants laboratoris farmacéutics, centres científics i mèdics. Però no es tracta als catalans en peu d'igualtat que altres ciutadans, perquè l'important per Espanya és que els centres de les grans empreses se situin a la capital, lloc pon han de declarar i pagar els impostos, en lloc de a Catalunya on varen nèixer. A a qui afavoreix Espanya quan redueix la inversió en infraestructures necessària per Catalunya? Quina moral i esperit de reconciliació aconsella deixar de nou la memòria històrica sense fons? Espanya ha tractat de limitar el creixement econòmic català per afavorir el desenvolupament internacional de les empreses favorites de les altes instàncies de la monarquia hispànica a la que acompanyaven en el seus viatges oficials. El mateix passa amb la pugna per fer de l'aeroport Adolfo Suárez de Madrid el de més circulació aèrea i central de vols transatlàntics. Gestió centralitzada de l'important, retards en allò que no convé a l'Espanya radial. No estranyi que la gent catalana es torni antiespanyola, superats tots els límits del descontentament. Catalunya no està obligada a pagar lloguer a Espanya per l'ús del seu territoricom sembla significar el desenvolupament del FLA, i té Catalunya tot el dret, dret natural, a definir la seva pròpia organització i governança. La intransigència del poder central ha trencat les cordes del pont, no admeten les seves equivocacions i errors amb el tracte donat al somni català. Ja no som en temps dels reis absoluts que feien i desfeien sense parlaments que els demanessin explicacions o els destronessin, ni eleccions que permetessin decidir un altre futur. El Govern d'Espanya actua i decideix sense consultar els catalans. Les enquestes i sondeigs d'opinió no són fiables en moments de política variable i lluita contra la vella política, la corrupció i la mala gestió dels assumptes públics. Negada la possibilitat d'una pluralitat de nacions dins l'Estat espanyol, a Catalunya no li queda més remei que afirmar-se com a ñpoble amb dret a la lliure determinació del seu futur polític. El diàleg possible està esgotat, sense resposta per la negativa del centralisme. Catalunya en el moment actual no té altra solució que derrotar electoralment la política subversiva espanyola posada al descobert. Pot Espanya anul·lar les lleis catalanes a la seva voluntat amb el pretexte d'inconstitucionalitat? Pot anar Espanya legitimament contra el dret natural del poble català a la seva llibertat com societat organitzada? "El contracte social" publicat per Jean Jacques Rousseau el 1762, en el que defensava que els governs s'institueixen amb el consentiment dels ciutadans per asssolir els objectius desitjables amb més eficàcia que sense govern, aclaria que quan un govern no volia fer eñl que el poble volia, llavors el contracte es considerava trencat, essent un dret dels ciutadans canviar el govern. És aquest el cas de Catalunya respecte d'Espanya? Les manifestacions contra el que és impopular i la defensa també aferrissada dels drets naturals dels catalans haurien de fer pensar al Govern d'Espanya que la seva política en relació a Catalunya és errònia. Encara té Espanya l'oportunitat de canviar de criteri i abandonar la intransigència del seu declivi imperial. Molt polítics estrangers li estan recomanant. No hi ha dubte que Espanya ha oibert la caixa dels trons reclamant la sobirania de Gibraltar oblidant els seus compromisos adquirits pel Tractat d'amistat amb el Regne Unit de la Gran Bretanya d'Utrecht de 1713 pels que va cedir per sempre el territori a Anglaterra i als Austrias Nàpols i Flandes, a mñés de pactar el nou Rei d'Espanya Felip V, net del Rei absolut Lluís XIV de França, que no assumiria també la corona de França. El preu de la pau fou Catalunya. Però Catalunya no pot ser considerada més comj moneda de canvi dels interessos d'uns i altres. Ës un poble amb el dret a recobrar la seva unitat trencada amb el Tractat dels Pirineus de el 1657, ser i gaudir de la seva llibertat i respecte com a poble av ançat en el concert de les nacions.