El cas d'Espanya

Espanya no es pot presentar com una antigua democràcia republicana. No cal bellugar-se gaire per Espanya per adonar-se que és un país que no guarda cap cohesió i està a punt de perdre la unitat forçada que li queda. A Espanya es parlen quatre llengues oficials, més les dels nouvinguts, i es practiquen diverses religions, però el castellà és oficialment l'idioma d l'Estat i el catolicisme la religió privilegiada en nom de la coperació de l'Estat amb l'Església Catòlica, tot i que la Constitució indica a l'article 16.3 que cap confessió religiosa tindrà caràcter estatal. Som en un país que va contra la lògica i la racionalitat en fer pagar als contribuents i la ciutadania en general la crisi dels mercats financers i de les institucions bancàries. Som en un país que genera desequilibris sense corregir, donant per bo que mil euros sigui la paga que rebin milions de pensionistes i encara menys de mil euros molts treballadors amb contractes precaris i abusius, tot sabent que mil euros és el llindar que marca la situació de pobresa. Els desequilibris s'aguditzen amb la corrupció que es decobreix dia a dia. La nostra classe política no proclama la seva fe en una ciutadania lliure i responsable. Al nostre país d'asimilació no es creu en el model de l'agora i el debat permanent. No s'admet un règim de democràcia directa amb la mà aixecada. Al nou país nascut de la guerra civil 1936/39 s'ha volgut privar d'identitat els territoris rebels a la destrucció de la República. La cultura democràtica ha anat desapareixent sota l'absolutisme conservador i l'elevat impost imoosat per l'accés als espectacles. Espanya no té experiència en l'exercici de les llibertats. No som un país d'acollida, ni veiem la immigració africana amb bons ulls. A Catalunya la immigració estrangera significa més del 15% de la població.A Espanya no existeix ni tan sols voluntat nacional si analitzem el que pensa el món rural de moltes terres privades de base identitària. S'ha volgut substituir la voluntat nacional inexistent per un patriotisme constitucional de submissió oboigada al poder. S'ha volgut crear un federalisme amb competències i poders limitats, que no és més que una suma de regionalismes privats de sobirania, doncs la política estrangera, la justícia, les lleis generals de l'educació, la fiscalitat bàsica, la seguretat i defensa, l'organitzacio econòmica. No s'admet un debat lliure en el Parlament de l'Estat ni en els parlaments regionals, doncs tot debat es troba reglamentat, organitzat i controlat pels propis grups parlamentaris. L'administració pública catalana és la gran perjudicada per mles retallades de l'Estat que no redueix el seu dèficit estructural. E·xisteix un cert càncer o caos burocràtic amb administracions duplicades i funcionaris interins. No existeix una política general de concòrdia autèntica a la sortida de la dictadura. Ha fracassat el bipartidisme d'una dreta i d'una esquerra que defensen el mateix i no lluiten contra les desigualtats permetent l'anomenat atur de masses organitzat per les oligarquies ultracapitalistes que dicten la política econòmica i social a fer en nom de la llibertat que converteixen en una falsetat. El cas d'Espanya no és per tant el d'un país modèlic precisament. La riquesa de les diferents cultures unides sota un mateix sistema democràtic participatiu és també inexistent. L'Estat, la moral pública, ls relacions interhumanes, els valors, la voluntat general que representa un parlament, com dceia en Amin Maalouf, corren el risc de caure en un forat negre que destrueixi la riquesa del pluralisme i el futur de la democràcia.