la desconfiança com a política de govern

La història de Catalunya estàmarcada per la desconfiança recíproca entre el regne de castella dominant i els catalans. Catalunya no és una de les nacions que ha conegut Europa al llarg del segle XX que van començar a formar-se a finals del segle XVIII. Catalunya ja hi era,però esquarterada per el Tractat dels Pirineus del segle XVII i els Tractats d'Utrecht del segle XVIII. La Pau de Versalles de 1783 no va obrir la porta a la reunificació de Catalunya perquè a la Corona espanyola li interessava més la presència a les Amèriques.Les primeres grans nacions foren sens dubte França i la Gran Bretanya. Espanya ja no comptavaentre les altres nacions, per tractar-se d'un imperi en decadència.Al mig d'aquest procés es trobaven vells Estats, uns sobirans i altres annexionats, tots nascuts durant l'edat mitjana.Amb el segle XIX varem arribar a laconstrucció de les nacions que es feien al voltant d'un Estat central,amb un territori definit per fronteres, una història i un poble.Però elmés impoiortant de les nacions ha sigut sempre l'invent de l'aparell del'Estat. El poder de l'Estat ha sigut sempre la gran maquinària de la políticaque definia poble i història, com avui torna a passar. A Espanya la definició del nou Estat totalitari franquista de 1938 no hauria de tenir cap sentit amb el procés democràtic de 1976, com tampoc l'Espanya de Felip V amb la Espanya de la 2ª república. Catalunya, com molts altres pobles han viscut amb una històri amarcada per la lluita de la llibertat, com ara també descobreix el compromís del Govern de la Generalitat amb el referèndum d'autodeterminació que reconeix com a propòsit essencial la Carta Fundacional de les Nacions Unides de 1945. El punt de trobada de la diversitat catalana ha sigut la manca de respecte de l'Estat central envers les institucions i drets de Catalunya.per voler mantenir la democràcia en un estadi de tímida evolució9 sempre controlada per el poder del'Estat, la gran maquinària que també governa a Catalunya. Per l'Estat, el fet singular de Catalunya és un estorb perquè prersenta característiques històricament ben definidesi conegudes. Durant anys no s'havia fet necessari parlar de fet nacional com element diferencial, perquè Catalunya ja ho era en ple segle XIII, present a la història europea, sempre enfrontada amb el regne de França i resistint a les pretensions assimilacionistes del regne de Castella. Els catalans sempre hem sigut catalans malgrat les diverses ocupacions sofertes.Mai hem deixat de ser catalans perquè ens posessin altres banderes als terrats dels edificis de les nostres institucions. El poble català, també dividit en províncies, sempre ha estat instal·lat en una regió geogràfica mediterrània i d'ús lingüìstic propi innegables. Ésser català és una modalitat social que avui no presenta fatiga no està en crisi. Els catalans hem superat amb valentia els temps del'amnessia imposada pel passat franquista i la por a les delacions i la repressió, l'abús del poder central i la corrupció organitzada, presentada al territori com una fatalitat del destí. Els que a Espanya encara desconfien de Catalunya, han de saber que millor poble i méssolidari no trobaran a l'hora de la fidelitat i la lleialtat, si els que avui desconfien i ens prohibeixen votar ens són lleials i respecten els nostres drets i llibertats tradicionals. Mantenir en ple segle XXI Catalunya dividida i trossejada és un acte de desconfiança ofensiu i inacceptable.