Tractats internacionals, flexibilitat, integritat i conflicte

Pacta sund servanda és un principi de dret que ha presidit sempre el compliment dels Tractats Internacionals ratificats pels Estats. El Dret Internacional viu d'unes fonts inalterables que es posen per damunt del dret nacional i el corretgeixen. No existeix la inmunitat, ni privilegis i excepcions a l'obligació de garantir el compliment dels Tractats que avui formen part del dret intern d'un Estat creant el que coneixem com dret internacional. Existeix un Conveni sobre l'Estatut dels Refugiats, fet a Ginebra el 28 de juliol de 1951 al que es va adherir el Regne d'Espanya el 14 d'agost de 1978 (BOE 21 octubre 1978).Espanya es va adherir a més el Protocol sobre el dit Estatut dels Refugiats, fet a Nova York el 31 de gener de 1967, el 14 d'agost de 1978 (BOE 21 d'octubre de 1978). La Unió Europea disposa d'una Directiva 2001/55/CE que fou transposada al dret espanyol per Reial Decret 1325/2003, de 24 d'octubre. En consequüència, pot gaudir de la condició de refugiata Espanya tota persona que demostri temors fundats de ser perseguida per mootius de raça, religió, nacionalitat, pertenència a un determinat grup social u per opinions polìtiques, que es trobi fora del país de la seva nacionalitat i no vulgui tornar-hi. La concessió de l'estatut no és automàtica i calen sempre aclariments. S'ha de diferenciar el refugiat de l'immigrant que ha fugit del seu país a la busca d'un futur econòmic millor. Els refugiats han de gaudir des de el primer moment dels drets i llibertats fonamentals, i els Estats han de actuar solidariament. Donar empara als refugiats exigeix un esforç de soliddaritat internacional. Les Nacions Unides, contrariament al que la Unió Europea ha pactat amb Turquia, prohibeixen el rebuig i les devolucions. La Convenció que també determina les raons per negar l'estatut de refugiat i les causes del seu cessament, obliga al refugiat a respectar les lleis i no delinquir. El Govern d'Espanya ara fuig d'estudi a l'hora de decidir acollides i no permet a les autoritats locals presentar alternatives per l'acollida de refugiats procedents de la diàspora de la guerra Siria o d'Irak. Es manté aïllats com en camps de concentració tota la gent que ha fugit de Siria, Afghanistan o altres països en conflicte i sotmesos a la violència i no han p0ogut anar més enllà de les fronteres mediterrànies. Europa es tanca a la acollida de nous vinguts i ara vol seleccionar els que ja hi són. Els Tractats donen flexibilitat per la seva execució. Però sense sentit humanista i de comprensió de les problemàtiques alienes, sense fer res per millorar la situació dels fugits de la persecució i dels conflictes bèlics entre radicals, dictadors i totalitaris, sense fer res per integrar-los a una nova vida provisionals fins que canviin les coses als territoris dels que van sortir, es evident que els Tractats es trenquen per incompliment. L'incompliment dels Tractats és font de conflictes com ja passa ara a Grècia amb la revolta dels refugiats que no volen tornar deportats a Turquia. La desintegració social és palesa. La imatge dels dirigents europeus de vacances aquesta setmana Santa mentre els refugiats perduts pel sudest europeu passen gana, fred i malalties només protegits per la població civil que els dona ajuda, és l'imatge de l'Europa plutòcrata incapaça de fer un sacrifici per recuperar una poblaciño que perd tota esperança en el maltractamesnt, l'abandó oficial i la misèria a la que es veuen abocats. El Regne d'Espanya hauria de canviar la seva manera de fer internacional i entendre d'una vegada que els Tractats i Convencions Internacionals s'han de complir en lloc de tancar per vacances. Al final ha sigut més senzill tractar i negociar amb una dictadura el pagament de 6.000 milions d'euros que destinar aquests diners a la integració i recuperació de refugiats arribats a territori europeu.Europa dona per bons pactes contra la llei, els drets humans i el dret d'asil. Però el negoci de compravenda d'armes continua viu i en augment.

desconnexió negociada via referèndum?

Després de tants fulls de ruta parlant de Declaració Unilateral d'Independència de Catalunya en acabar un determinat procés i el temps preestablert, ara ens trobem que la gent del govern no veu clar que es pugui fer una DUI i aposten per negociar la desconnexió o fer un referèndum pactat amb l'Estat espanyol. gens atractiva per què el que s'esccau és en tot cas fer un referèndum a la catalana, o sigui d'acord amb el dret de les Nacions Unides, amb independència del que digui l'Estat. El dret espanyol està supeditat al de les Nacions Unides i no s'hi pot oposar ni contradir-lo. A Catalunya preval la fermesa democràtica, la qual cosa vol dir que Catalunya com a poble té dret a que se li respecti la seva dignitat col·lectiva. La Sentència del Tribunal Constitucional 36/1991, de 14 de febrer senyala la connexió en el nostre dret dels Tractats sobre Drets fonamentals que regulen moltes de les mateixes matèries que formen part del nostre sistema de drets fonamentals. Aquest Tractats són un paràmetre interpretattiu de la llei espanyola. MO,t abans, la Sentència del mateix Tribunal Constitucional 53/1985, de 11 d'abril, va definir l'article 10 de la vigent Constitució espanyola que reconeix i garanteix el dret a la dignitat de la persona com a peça angular de tot el sistema de drets i llibertats reconeguts als individus. Hi han drets inviolables vinsculats a la persona i entre ells el del desenvolupament lliure de la personalitat. La diginitat essencial de la persona esdevé d'aquesta manera un valor superior en el nostre dret, afirma el dret a la igualtat dels essers humans, que és irrenunciable, fora de comerç e inapropiable per actes de guerra o de dominació política. Les lleis, l'ordre polìtic i la pau social estan vinculats al desenvolupament de la dignitat de la persona. Impedir als Catalans celebrar un referèndum que no prohibeix cap llei en lloc de dirnos el govern de l'Estat espanyol que la Constitució no el contempla ni ho pensen autoritzar. I com la Constitució s'ha d'interpretar d'acord amb els Tractats internacionals ratificats pel Regne d'Espanya, com és el cas del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics fet a Nova York el 16 d'abril de 1966, ratificat el 27 d'abril de 1977 (BOE 30 d'abril de 1977, per tant abans de la promulgació de la Constitució. Segons diuen més de cent trenta sentencies del TC espanyol es refereixen al dit Pacte.D'acord amb el dit Pacte, l'ideal de l'ésser humà lliure només es pot realitzar alliberat del temor i de la misèria, creant condicions que permetin a cada persona gaudir dels seus drets polìtics, basant-se en la Carta de les Nacions nides com dret universal per l'observança dels drets i llibertats humanes, drets que tots estan obligats a respectar. Els Estats actuals, com és el cas del Regne d'Espanya, entre altres, poden ser contenidors de pobles que tenen dret a l'autodeterminació, de manera que aquests pobles, com Catalunya tenen dret a determinar lliurament el seu estatut polític i procurar pel seu desenvolupament en tots els ordres. La idea de desconnexió que ara trobem en declaracions d'alts càrrecs hauria de ser una darrera pensada després d'aclarir en una consulta democràtica que vol ser Catalunya, exigint que ens deixin ser Catalunya amb la força del vot. No és moment de negociacions, sinó d'exigir i decidir el camí del referendum d'autodeterminació. És el moment d'exigir a l'Estat espanyol el respecte i garantia al poble català del dret superior i universal de les Nacions Unides. Menys declaracions i més feina polìtica és el que cal.

reptes de la comunicació social

El dret a la recerca,rebre i difondre informació no pot ser coartat ni limitat per cap autoritat ni poder. Només en casos molt concrets que afectin la seguretat de l'Estat i l'estabilitat democràtica espot trobar una justificació per establir límits. L'article 17 de la Convenció Europea de Drets Humans i LLibertats Fonamentals de 1950 ratificat pel Regne d'Espanya el 26 de setembre de 1979 (BOE 243, del 10 d'octubre de 1979) prohibeix tanmateix l'abús de dret que consisteix en les activitats orientades a la destrucció dels drets i llibertats reconeguts o establir limitacions més amples als drets i llibertats que les previstes. El dret europeu ens presenta com de respecte obligatori principis de respecte a opinions i manifestacions alienes i la tolerància als corrents d'opinió que no compartim. Practicar la tolerància és un fonamental, absolutament necessari per viure en pau i facilitar l'esperit d'obertura a les idees. La llibertat d'expressió que és paral·lela a la llibertat d'informació i opinió, és l'autèntica garantia d'una opinió pública lliure. La llibertat d'expressió ampara la difussió de les idees que puguin molestar, disgustar, provocar o amoïnar, doncs és una exigència del pluralisme i la tolerància, sense els quals no existeix la societat democràtica. Les xiulades que fou un invent americà segons explica Vicente Blasco Ibañez en el seu llibre reportatge d'un viatge al voltant del món que va fer els anys 1920, serveixen igualment per expressar entusiasme o protesta, adhesió o reprobació, com les panyolades a les places de braus. L'ordre rígid i no dialogant viscut a Espanya al llarg de la seva història fins la mort del dictador General Franco el 1975, com a França fins la Revolució de 1789, ha creat una societat vinculada al conservadurisme més exacerbat, amb el pensament posat en l'acumulació i l'atesorament de bens i riquesa financera. La dictadura i la liquidació de les llibertats van produir una societat que només volia sobreviure. Foren temps de comunicacions unificades per a tots els mitjans. La televisió era única i de l'Estat. Però amb el canvi dels temps i l'arribada d'una democràcia, encara que formal, la crítica i les manifestacions d'opinió agradables o desagradables per segons qui s'han fet camí. En una democràcia ningú gaudeix d'immunitat davant la crítica, ni el Rei, ni el President de cap govern. El llenguatge no verbal que significa o pugui significar una xiulada no es pot equiparar a l'insult o la denigració quan es tracta de la manifestació de pensaments, idees u opinions. El llenguatje vexatori o insultant ha de ser manifest i expressament expressat amb aquesta finalitat. El pluralisme no genera veritats úniques, com tampoc la veracitat informativa que pot presentar errors i dades inexactes en la informació. Les fonts dequalsevol informació poden produir informacions errònies que mai seran veritats malgrat que s'agombolin en el princuipi de veracitat informativa. Confondre xiulades amb activitat insultant és negar la llibertat d'expressió i d'opinió. En cap cas es poden confondre les xiulades amb propaganda a favor d'una guerra, apologia de l'odi nacional o racial, incitar a la discriminació, la violència o la dominació d'una religió. La democràcia és també convivencia.

fragmentació i volatilitat polítiques

El sistema de partits es presenta fragmentat tan en la democràcia espanyola com en la democràcia catalana. Escissions, partits de nova creació, plataformes electorals, coalicions, absorcions, tots ells amb una evolució poc satisfactòria de cara a l'electorat. Des de 1978 ha existit una vida electoral volàtil que ha permès entendre el funcionament del sistema de partits d'aquelles neixents democràcies. A mida que la gent s'informa sobre les expectatives electorals i resultats de la gestió en discussió canvia l'orientació del vot, la qual cosa explica el perquè tant la dreta conservadora com el socialisme democràtic han arribat a assolir majories absolutes al Parlament espanyol. De la fragmentació inicial a Espanya es va passar a la situació que ha caigut a les darreres eleccions generals amb el retorn del pluripartidisme protagonitzat per l'ascens electoral dels que podrien ser ala juvenil o més liberal d'un partit conservador i una nova esquerra amb ideologia radical, impossibilitant la formació de majories absolutes i la predominància del bipartidisme. La volatilitat política no és un fenòmen nou, doncs forma part del cansanci produït pels vells partits i les dificultats que presenta el sistema electoral proporcionald'Hondt al'hora de repartir escons. En resultaran afeblits i perjudicats sempre els partits petits i mitjans, excepte que s'aglutinin sota un aixopluc comú. El canvi inicial del règim va obrir diferent possibilitats. Una, aEspanya, la que estava impulsada a Espanya per l'amalgama de franquistes conversos, monàrquics, liberals conservadors, democristians heterodoxes i gent que volia un canvi en termes europeus. A Catalunya. amb el retorn del President Tarradellas de l'exili i la recuperació de la Generalitat restaurada, va fer circular amb força la idea d'unificar les forces catalanes en una sola voluntat per consolidar el projecte d'una autonomia política sòlida. A Espanya el règim va acabar amb el desengany d'un feble centrisme que no podia controlar el desenvolupament ràpid de les llibertats ni impedir l'arribada del socialisme al poder. A Catalunya, també va arribar el desengany amb l'ascens de personalismes excloents que impediren al President Tarradellas desenvolupar tasca de govern amb un Consell designat per ell en el moment que els Consellers representaven el govern dels partits com molt bé explica Manuel Milian en el seu llibre "Els Ponts trencats". Tarradellas es va trobar amb l'oposició frontal de Jordi Pujol i la manca de suports de molts dels seus propis. No es volia la Generalitaqt provisional per desenvolupar l'autonomiai un autogovern responsable, es volia una Generalitat nova controlada per un partit guanyador. El domini del poder. El mateix ha passat fins ara amb el Govern de l'Estat. Tots han volgut ser sempre guanyadors fugint de resoldre les tensions entre uns i altres. Tampoc han sigut capaçes les forces polìtiques de salvar discrepàncies i desavinences. Com diu clarament en Manuel Milián, els ponts estan trencats. Refer-los costarà temps i establir noves esperances. Els egoísmes i els plantejaments de poder s'han allunyat de la política d'unitat dissenyada pel vell Tarradellas. Per parar els peus als partidaris del domini i franquistes encoberts Catalunya necessitava i necessita unitat. El poble català tornarà a tenir la paraula amb el vot i la presència al carrer. La confluència en la unitat és indispensable per tenir Catalunya.

La història de Catalunya no pot retrocedir al 2006

De sempre la política espanyola ha volgut igualar i subordinar a l'Estat tots els territoris per poder assegurar-se'n el control des de els Ministeris. El plantejament d'un autogovern per Catalunya, contrariament al que esperavem els catalans que voliem recuperar l'autonomia perduda en perdre la guerra civil 1936/39, va forçar l'uniformitat de totes les regions espanyoles amb el mateix nivell de reconeixement, com ara els socialistes com Susana Diaz parlen d'igualtat seguint el desenvolupament provincial, com si es tractés de provincies ampliades. Aquest invent igualitari control·lat des de Madrid, plasmat a la Constitució de 1978 fou el gran error dels governs espanyols, una mostra més de la ceguesa castellana. Cal desanimar l'independentisme català i fer creure que s'han d'evitar avui falses expectatives de futur. Contra el principi socialista mal desenvolupat del dret universal a la igualtat s'aixeca el principi identitari, el que defensa la personalitat nacional de Catalunya. Personatges vinculats a l'Estat que recentralitza, ens diuen que l'independentisme és un romanticisme que no impedirà mai col·laborar en la construcció d'una Espanya moderna, progressista i avançada, justament el que ha tirat enlaire el govern del Partit Popular amb el seu austericidi ofegant els treballadors i les classes mitjanes. Presenten Catalunya com un ens egoísta i insolidari contra la realitat de les coses. Participant en aquesta campanya, l'avui Conseller d'Estat l'ex-president del govern espanyol Rodríguez Zapatero intenta ara, en una entrevista d'Enric Juliana que publica avui La Vanguardia, convèncer l'opinió pública catalana perquè Catalunya torni al passat. Tornar a començar amb l'Estatut de 2006 destroçat al Congreso de los Diputados i reduït a competències inferiors a les d'altres Comunitats autoònomes com Andalusia, per una Sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010. Proposa l'ara Conseller de l'Estat que tornem a l'Estatut del 2006 i adoptem com a solució una definició Comunitat nacional integrada en el sistema autonòmic, oblidar-nos els catalans de les reivindicacions per assolir la independència. Un Estatut que parlés de Comunitat nacional seria el millor encaix, segons Rodríguez Zapatero per incloure el terme amb la nacionalitat constitucional. Fa aquesta proposta seguint amb la idea de que la independència és el camí cap el no-res que vé pregonant el PP i dirigents socialistes com Susana Diaz i el mateix Pedro Sánchez. Ha passat molt de temps des de que el govern espanyol va rebre Josep Tarradellas amb honor i respecte com explica Manuel Milián en el seu llibre "Els ponts trencats", bon recull de l'història immediata de la caiguda del franquisme, d'una concòrdia difícil acompanyada d'un esperit de reconciliació desaparegut amb l'inaplicació de la llei de la memòria històrica i no voler reconèixerconservadors i socialistes el desastre que va significar la guerra civil. Rodríguez Zapatero oblida que el Partit Socialista va rebre molts vots a Catalunya amb l'esperança de que l'autogovern milloraria el 2006. Però Catalunya es va veure traida pel socialisme espanyol. Ara no existeix aquest esperit. Tampoc ens mostren des de Madrid cap esperit de reconciliació. I que el Sr. Rodríguez Zapatero s'atreveixi a dir que hem de retrocedir en la història. Catalunya, com Tarradellas, no pot renunciar al fet diferencial català, ni a la seva història, ni al seu dret públic, Segueixen existint les resistències i conspiracions per impedir que Catalunya es faci a si mateixa com a país lliure. Se li ha negat massa a Catalunya el seu caràcter d'identitat. Anem cap el final d'un règim i el desenvolupament d'un projecte. La història serà la que determini el poble, no la que vulguin imposar vells governants que mai no han entès Catalunya, mai no han fet una política realista.

Catalunya, democràcia europea

Ni la Constitució de 1978 ni l'Estatut d'Autonomia vigent impediren que fos investit legalment nou President de la Generalitat una persona diferent de la prevista en les eleccions. L'operació polìtica d'apartar el candidat inicial Artur Mas Fou correcte. El que fou incorrecte, però fruit del pacte, va ser la designació de candidat substitut en el darrer minut, una decisió unipersonal del President que cessava. Fou com un traspàs d'urgència i precipitat del poder de control de,l'aparell polìtic que li donava suport. La veu democràtica del vot per aclarir la voluntat popular va romandre obstruïda per la por de que el vot canviés d'orientació. Les enquestes descobrien el cansanci de la ciutadania i un cert malestar polític entre els votants. Els dirigents polítics perden confiança dia a dia. Però el fenòmen no és exclusiu de la vida política catalana. Només cal veure l'espectacle actual de manca de diàleg entre les forces polítiques espanyoles i comparar amb el que va passar a Catalunya per adonar-se que, malgrat tot, els catalans, poble més aferrat a la feina que a la lluita polìtica, tenim prou sentit polític i olfat per obviar la despesa púbica d'unes noves eleccions i trobar solucions de consens. Cal reconèixer transcorreguts alguns mesos des deun canvi formal decidit a temps. La democràcia, hem demostrat, no depèn de qui té el poder i està investit d'autoritat. La democràcia depèn del diàleg i del convenciment del que és millor en cada moment o del que és menys dolent. Des de fa molts anys he observat que la vida econòmica i social segueix una vida normal al marge de les discussions polìtiques, si les inversions no cauen en pèrill. Els negocis no es supediten al debat ni a les eleccions. Catalunya ha demostrat que no és territori contrari a la cooperació internacional ni a rebre inversions. A Catalunya tothom hi guanya si es treballa i es conquereixen mercats. La força de Catalunya és productiva, de serveis i comercial. Amb totes les ventatges i desventatges de les lluites socials, CAtalunya és una democràcia europea, amb el seu propi significat. Un bagatge important de jurisprudència constitucional des de els anys 80 ha permès constatar una profunda transformació del model d'Estat creat a l'empara de la recuperació de la Generalitat republicana i la promulgació de l'Estatut de 1978 que ens va obrir la porta a fer-nos reconèixer com a poble existent anterior a la Constitució.Les institucions catalanes tenen ara la paraula per decidir el camí a seguir i l'activació de les previsions polítiques acordades en el Parlament de Catalunya. El poble, any rera any ha dit el que vol. I enguany ho tornarà a dir. La permanent transformació de la polìtica demostra que la transició fou inacabada. L'aprofundiment democràtic exigeix un autogovern del que Catalunya no disposa enfront d'un Estatconservador i jacobí que es resisteix a reconèixer la condició nacional de Catalunya tot i que s'en serveix com a garantia per el pagament del deute internacional, públic i privat que n'ofega el PIB. Així i tot,els catalans com a poble compromès amb els drets humans, ens podem oferir per acollir refugiats com a poble de referència a diferència de l'Estat espanyol que fuig de compromisos internacionals.

la fi del somni del món bucòlic

Veiem com esdevé impossible la governabilitat normal en el territori del Regne d'Espanya. Els partits practiquen la idolatria dels seus liders de la mateixa manera que els aparents fidels omplen els carrers de moltes ciutats per veure i aplaudir les professons de Setmana Santa. Professons de culte a les imatges, no al Deu que ha creat la imagineria per esculpir imatges. La idolatria de les imatges és una característica de la religió que dona més importància a l'aparença que a la sinceritat de l'ànima. Podriem pensar que la pau i l'amor són dues realitats possibles en el món d'avui, el món de la teconologia i la comunicació immediata, encara que no tinguin imatges per sortir en professó per Setmana Santa. Però no és aixì. Un Ministre de l'interior espanyol sortint d'una reunió pels atemptats a Brusselles ha dit l'expressió desafortunada pel moment: "no hi ha mal que per bé no vingui". Pensaria en el divendres de dolor el Sr. Ministre? Li han fet perdre els oficis amb reunions a Brusselles? El Ministre no ha fet cap crida contra la brutalitat totalitària de l'Estat Islàmic. No ha valorat suficientment que els terroristes islàmics no donen valor a la vida i prefereixen immolar-seper extendre la por i el desconcert a Europa. Els terroristes no ataquen a Europa objectius militars. Pewr afeblir i desconcertar la societat cal fer mal a la societat civil. La barbàrie del dolor i els assassinats de membres de la societat civil acaba de colpejar una ciutat, capital d'Europa,amb projecció mundial. CAp ciutat, cap país n'està exent de rebre el mateix tracte de la salutació de la violència. Els terroristes saben que la política de violència i foment del terror és una forma explosiva de reafirmar la seva presència armada i afany de dominació. Els terroristes de l'Estat Islàmic posen a Deu com excusa per extendre per on han passat la submissió al seu totalitarisme.La seva conducta éds la de la impietat, l'amoralitat, el desig de destrucció de les cultures no islàmiques, el total rebuig a les religions que parlen de pau i amor, comprensió i solidaritat. Només saben comunicar-se amb occident amb amenaces i accions terroristes. Al món occidental li cal eradiucar aquesta barbàrie, però també construir les polítiques institucionals, socials, culturals i econòmiques adients, dins i fora d'Europa, per consolidar un nou tipus de societat respectuosa amb els drets humans. amant de la pau, parrtidària del progrés social i de les llibertats. Permetre trobar cadascú el seu Deu amb llibertat. Expressions com la del Ministre espanyol haurien de ser oblidades. L'actuació de anar a la reunió i no comprometre's en res per allò de ser un govern en funcions és una demostració més de lautoaïllament del Regne d'Espanya que perd cada dia més credibilitat i pes en la política internacional i en la defensa dels principis i valors democràtics, que semblen ignorar negant-se a anar al Parlament a donar explicacions.

on queda la qualitat democràtica?

Volia començar aquest apunt preguntant-me on és la qualitat democràtica de que tant parlaven molts grups polìtics fa uns mesos. Sembla que no es dona importancia al fet de que tan la llibertat com el dret a la informació són drets naturals de la persona, avui dret humà inalienable, en funció de la seva naturalesa sociable com senyala la professora Remedios Sanchez en el seu Derecho a la información (Cosmos, Valencia, 1974). Moltes societats es diferencien per raó dels seus sistemes jurídics lligats a la diversitat espiritual, social i geogràfica. Els sistemes legals ajuden a la configuració d'una societat establint el seu règim polìtic, la qual cosa permet veure avui els diferents comportaments socials dels que accepten la seva implantació com dels antisistema que el volen destruir per implantar la seva dictadura i els desafectes i descontents que el volen canviar per criteris racionals, pacífics i democràtics. El canvi d'una societat o d'un règim no allunyarà uns dels altres. La societat seguirà amb totes les seves contradiccions i defectes. Desigualtats, oides tancades per segons qui, indefensió de justiciables amb lleis contradictòries amb principis contraris a l'art de jutjar. Sense societat no és possible prosperar ni transformar les utopies en realitats. Però la societat exigeix l'existència de normes. No és possibole en democràcia una societat sense normes. Les normes defineixen la qualitat democràtica del règim i de la vida social. El funcionament de la vida social exigeix normes adquades a cada societat: comportaments, institucions, control social. Per per produir dret cal ser societat estructurada, doncs no existeix el dret on no hi ha societat. Les lleis no són d'aquesta manera més que uns mers instruments de l'acció del dret. La frontera entre el que és lícit i el que és il·lícit es troba en la norma emesa per la institució que vol establir i deliitar drets i obligacions civils i polìtiques acabant per convertir el dret en una eina de control. A cada règim el dret que convé. Espanya no ha sigut un món on prenguessin brillantor la protecci´`o dels drets humans, negada l'especulació fiolsòfica que els va crear a altres països com FRança, Anglaterra i els Estats Units. El Bill of rights de Virginia de 1776 fou definitiu per orientar les revolucions europees ccap el reconeixement del dret al servei de la diginitat de la persona. La seva importància jurídica és indubtable com també ho ha sigut la Carta fundacional de les Nacions Unides del 26 de juny de 1945 i la Declaració Universal de Drets Humans del 10 de desembre 1948. Sense drets humans no hi ha capacitat d'exercici dels drets democràtics a cap societat. El dret acull principis que poden recullir o no les normes. I aquestes normes contradictòries amb els valors i principis d'una societat democràtica europea avui, poden resultar negatives pel bon desenvolupament d'una societat. El Regne d'Espanya pot presentar moltes mostres de normes contradictòries amb els principis que la societat diu defensar. Fins i tot una recent llei feta el 2010 per regular els procediments penals que tant el Tribunal Constitucional en Sentència de 17 de març de 2016 i el TC en Sentència 154/2016, de 29 de febrer, consideren que produeixen indefensió alguns dels seus articles reformats pel partit Popular espanyol a més de vulnerar l'article 24.1 de la Constitució de 1978 i el 117.3 de la mateixa que garanteix el principi d'exclusivitat de la potestat jurisdiccional. En conclusió, diguin el que diguin des de el poder en funcions que es bnega a donar explicacions a tot un Parlament, el Regne d'Espanya està mancat de qualitat democràtica en el poder legislatiu tan com en l'executiu.

Dels refugiats i altres coses

Ara que els governs europeus s'han de posar a estudiar amb rapidesa la creació d'un ens suprapolicial europeu, cedint la sobirania necessària per raons de seguretat dels ciutadans de la Unió Europea que cal protegir dels atemtats gihadistes, ens trobem també amb el problema dels refugiats que Europa vol desplaçar a Turquia per la impossibilitat d'absorbir tota la gent que arriba a les fronteres europees fugint de les guerres, fugint de la misèria, buscant un món nou on prosperar, molts ni tant sols ciutadans de Siria o d'Irak.L'obligació d'acollir els refugiats ja ha sigut ben traida per la Comissió Europea. Però s'ha de tenir en compte que ells miren Alemania mentre els demés països es posen d'esquena. El problema és la capacitat d'absorció de refugiats i la seva integració en una societat nova. Cal explicar i aclarir als refugiats i demandants d'asil que en deixar la seva terra no poden pretendre traslladar amb ells tots els costums i lleis. La llei no opera a títol personal, sinó que s'han d'adaptar i acceptar la legislació, l'Estat de Dret dels països que els acullin. També han de fer un esforç amb l'idioma. No n'hi ha prou en dir que un vol treballar i que li donin feina. LLengua, coneixements, cultura van per davant.Reconeixement de la diversitat, però no ser utilitzats els refugiats com mà d'obra barata per reduir encara més els empresaris els salaris dels treballadors dels països d'acollida. Acollida amb garantias socials, amb drets socials, reconeixement i garantia dels drets humans. Aclariment previ de qui és veritable refugiat i de qui és desertor, de qui és emigrant per raons econòmiques, de qui és deinquent de professió o ha fugit d'alguna presó i porta amb ell el símbol de la delinqüència. Europa necessita coordinació i organització. L'estructura actual es mostra insuficient. També la Unió hauria de tenir suficient potència i veu per acabar amb la guerra de Siria per poder començar el retorn de desplaçats i la reconstrucció del païs destroçat per la dictadura del seu cap d'Estat.La situació de guerra amb l'Estat islàmic no hauria de ser un fre per l'acollida de refugiats de religió musulmana.Cal no equivocar els papers, cumplir les obligacions internacionals i posar en marxa els mecanismes i institucions precisos per donar la volta a aquesta situació. Europa pot fer-ho. Per reaccionar en positiu Europa i resoldre el conflicte àrab, no cal que esperi el lideratge de Putin o dels Estats Units.El que sorprén és l'actitud del Govern espanyol fugint de responsabilitats. Govern en funcions no vol dor abstenció de tot. Les mesures protectores i les condicions d'acollida promeses s'han de prendre. No afegim a la inercia europea una deixadesa funcionarial interpretable com l'abandó dels refugiats que ens demanen empara. Cal no fer de la situació un genocidi moral. Cal activar també l'Europa de la solidaritat que és més viva entre els ciutadans que entre els governs actuals.

violència cega per produir pànic, por, inseguretat i caos

Els atemptats terroristes que es van produint a diversos llocs d'Europa cal entendre'ls amb la lectura del que són que molt bé descriu el President francés Sr. Hollande. Són actes de guerra contra poblacions que ja no són invulnerables a la força de les armes. Són manifestacions d'odi d'un islamisme radical que es vol imposar per la destrucció de les institucions i valors de la societat occiental amb totes les diferències que hi poden haver-hi entre uns i altres. No és cosa de fa quatre dies. Un 11 de Setembre de 2001 el radicalisme mortífer va atacar els Estats Units. El 1972, anys abans. un cert terrorisme antijueu del sector palestí havia assassinat atletes jueus a uns joc olímpics a Munich. La violència és el sagell de presentació del radicalisme que vol imposar la seva dictadura, la societat totalitària que de fet impera al territori ocupat militarment per l'autoproclamat Estat Islàmic. Més recentment, Madrid, Londres, Istambul, Tunisia i Mali i Paris foren seriosos avisos continuats de la intolerància islàmica militant i de la seva voluntat totalitària. Reclamen també Andalusia com a membre del seu Estat i volen reconquerir el territori ab violència. Volen extendre a Europa la violència militar d'una guerra que creuen santa, és una mostra e venjança envers un passat d'ocupació colonial. Volen afirmar unes cereences i una moral interpretada per humans radicals convertida en llei. Volen produir pànic, por, afeblir les consciències, crear inseguretat en la població, que les institucions facin fallida, generar el caos social. Afeblir Europa és el primer pas per una invasió i destruir la civilització basada en el judeocristianisme, les institucions liberals, l'economia de mercat, la societat de l'educació i el coneixement. Peraquesta gent no interessen altres coneixements que la lectura de l'Alcorà, els discursos imflamats i patriòtics dels Imans que acaben proclamant la Sharia. Voldrien imposar aquella sharia que vam viure en els primers temps de l'Iran, les lleis repressives socials d'Arabia Saudita, el que ara vivim a Irak i Siria. Destruir tot el passat no islàmic és la llei sagrada. Les lleis europees i les autoritats han de fer ara front comú per encerclar i posar fre definiticu a aquesta gent que ens vol subvertir i exigeix el nostre reconeixement, submissió i adhesió a l'Islam dirigit per ells. Europa ha de reaccionar contra aquest estat de coses. En cap cas podem admetre la violència cega, com diu el primer Ministre belga. En cap cas podran produir amb la destrucció i els assessinats el pànic col·lectiu, la por i l'inseguretat. Europa no cedirà davant els assassins islamistes, ni renunciarà als seus principis i valors, a la seva essència. POsar fre a aquesta situació a Europa és feina de les forces de seguretat i l'intel·ligència. Acabar amb el totalitarisme del radicalisme islàmic pot ser també feina militar. Els responsables polítics ara s'hauran de pronunciar. No voldriem veure manifestacions parlant ara de pau, diàleg de societats i religions, i de comprensió pels assassins i partidaris de la violència. El diàleg de la falsa generositat no serà mai correspòs amb el de la falsa humilitat. El que és inadmissible no permet reconduir situacions ni relacions. La resposta s'ha de produir, agradi o no.Contra la violència no hi caben el desig de martiri ni les palmes de pau. L'assassinat com a veu de diàleg com a via d'imposició és inacceptable. Cal més Europa i atacar aquest problema amb les eines de la cultura, elconvenciment de l'erros i el front policial. Una resposta europea.

no caure en la indiferència

Cal començar a pensar que apareixen dubtes amb l'interpretació i l'utilització del terme "sobiranisme". Ara tenim gent que diu que el sobiranisme no vol dir independentisme i permet trobar altres encaixos amb el Regne d'Espanya sense recòrrer a la independència. De fet és cert que ha baixat actualment el desig d'independència. Molts han deixat de mostrar-se independentistes i creix la indeferència envers la política oficial, la del nou govern de la Generalitat. No es veu clar quin camí segueixen. Hem de creure per això que el somni independentista del que molts han desertat era d'una pobresa moral que el feia inviable? No ho hem de creure així, doncs que ara es torni a parlar d'un referèndum pactat amb el Govern espanyol quan tots sabem que és impoossible negociar amb uns equips polìtics que han tancat tot diàleg amb Catalunya només ho hem de veure com un error que demostra feblesa, encara que la negativa i el ferm unionista constitucionalista de Madrid n'és una ben forta demostració. La manca d'intel·lectuals disposats a analitzar la problemàtica amb la màxima objectivitat és prou palesa. Certes idees moren quan no són capaces de crear ni de frer-se seguir per una confiança cega. Cal ser conscients de les dificultats i seguir treballant amb la seguretat que el futur no es trobarà en moviments de masses, però cal animar gent que no ha participat en política i no s'ha deixat malmetre. Necessitem esperits oberts amb independència dels seus títols univerditaris. CAl separar-se de l'arbitrari i la barbarie en les relacions amb els demés. Cal no fer cas als que volen que caiguem en el silenci i no poguem fer ús de la paraula. Els valors republicans ho exigeixen. Cal trobar nous camins, fer la crítica de la situació i de tota la gestió de govern, evitar passes endarrera disfressades de sobiranisme. Per la gent d'esquerres cal seguir oposant-se a la gestió de kles oligarquies, refundar Europa amb un plantejament més democràtic i obert a les realitats socials, impedir les influències nefastes en la gestió política. Cal recorddar també que sense igualtat social no hi ha ni llibertat ni solidaritat social. La nostra pàtria davant els constitucionalistes de cervell tancat esperonats per la possessi8ó del poder, ha de ser ara la democràcia.

el rei fica la pota

Fa uns dies el Rei Felip Vè va anar a Puerto Rico a celebrar el VIIè Congrés Internacional de la llengua espanyola i va conseguir excitar l'ambient. Va dir en el seu discurs que trepitjava terra dels estats Units. Va conseguir que literats de l'Illa xom Eduardo Lalo es manifestessin críticament a les seves paraules tractant-les en un manifest com un acte de barbàrie. Li van recordar que els reis espanyols durant quatre segles entre 1493 i 1898 van negar a Puerto Rico una Universitat i ara Felip VIè els nega la seva nacionalitat, reconèixder una identitat nacional no vinculada al món saxó. A Puerto Rico consideren Espanya i els Estats Units com dos pobles que han determinat la història del país. El Rei que anava a promocionarel castellà es va trobar enfrontat a una ferma voluntat identitària de una ex colonia espanyola, coinvertida el 1897 en provincia d'uoltramar fins que es va independitzar. Puerto Rico és un estat lliure associat als Estats Units des de 1952 com molt bé recorda El POaís en la seva edició del dissabte 19 de març. Voler convertir l'idioma castellà als estats Units en una eina de desconfiança ha sigut un error diplomàtic espanyol. Confondre Puerto Rico amb els estats Units sembla més aviat un error propi d'una Corona que encara no ha entès el que significa la diversitat i el pluralisme dels pobles. Volent fer aquest joc d'empenyer el castellà com eina de debat a les portes dels Estats Units, el Rei ha ficat la pota. El que no deixa de sorprendre és la discreció amb que ha sigut tractada la notícia al Regne d'Espanya. Cap comentari a Televisió. Cap informació als diaris digitals ni els impresos. Els errors, les ficades de pota no cal silenciar-los. Finalment les coses se saben.

sense ressentiment

Otegui va sortir de la presó complerta la condemna, sense ressentiments. El pluralisme polític i el debat social pacífic exclou els radicals intransigents, doncs en democràcia l'opinió és lliure. Són inacceptables en democràcia els de l'ultradreta com els de l'ultraesquerra, intolerants i veritablement intrannsigents. Aquests no creuen en el diàleg, sino en la imposició, la dominació i la repressió dels que no opinen ni pensen com ells. A Espanya ja n'hem tingut proutes experiències. Segles sense llibertat excepte un breu parentesi republicà. Són més perillosos els que prohibeixen que els que expressen i difonen el seu pensament emparats en la llibertat d'expressió, els que diuen honestament el que pensen. Cal preeguntar-se si és terrorista Otegui per voler fer un partit. S'abusa a Espanya de la semàntica del terrorisme. No s'ha dit terrorista al jove Osson, el norueg que va assassinar molts joves socialistes. Tampoc es diuen terroristes els que maten a les Universitats dels estats Unites. Per què doncs tant ús del mot terrorista a qualsevol acte violent i el permanent record en els mitjans de comunicació del passat de violència? Quin interès hi ha en recordar permanentment a la ciutadania el passat de violència traduída en terrorisme antifeixista? Quina és la sort històrica dels represaliats dels dos bandols de la Guera Civil espanyola 1936/39 afusellats i empresonats per ser desafectes del règim del moment? No fou violència empresonar i afusellar? No fou terrorisme d'estat? Hem de seguir permanentment amb l'inalterable cançó de l'ús de la violència com excusa per retallar llibertats? No hi ha alguna manera, descartada la Constitució de 1978, per superar aquests episodis històrics? POdran deixar de fer-se manifestacions i concentracions com a culte a l'odi i el desig de revenja? És això correcte en un estat laic dominat per les esglésies cristianes? Existeix una moral social adequada i cultura política per construir una societat sense ressentiments? És o seria útil la democràcia i l'exercici de les llibertats per superar aquests trangols històricvs que han afectat i dividit tantes famílies i societats? Seria possible esborrar dels diccionaris i llibres de guia d'estil dels mitjans la paraula terrorisme?

temps perdut, problemes sense resoldre

Que la governació del Regne d'Espanya hagi caigut en mans d'un govern en funcions o provisional que actúa de manera autoritària, penso és motiu de preocupació per una societat que necessita de lleis ben modificades, subsanar els defectes del règim, rebre el racolzament de l'estat per seguir obrint mercats a l'exterior. Els treballadors que són fora d'Espanya que ja són més de 2.500.000, més el deute públic sumat al deute privat i empresaria, molt superiors en conjunt al PIB són seriosos avisos de que cal rectificar la marxa de l'economia i les previsions. Ara ja no és un problema de dretes i esquerres. El problema és la garantia de les llibertats públiques, el pluralisme corresponent a una societat democràtica, el manteniment de l'economia de mercat reorientada a crear riquesaper millorar la seva redistribució amb criteris de justícia social. En definitiva el que cal és una ervolució de progrés social i llibertats. Tot continua com ahir amb els liders dels principals partits fent precamoanya electoralperque no treballen per trobar l'entesa. Uns rebutgen els altres. La dreta es creu la propietària de l'espectre polític i del poder malgrat la corrupció continuada que va aflorant dia a dia.

molts depenen d'uns quants

Avui comencen al Parlament espanyol els debats per la investidura d'un President de Govern. No hi ha acord sobre la persona ni sonre els plantejaments primer presentats al debat. La majoria de ciutadans no esperen gran cosa d'aquest debat. Son uns pocs que tenen la capacitat de decidir sobre els drets i obligaciomd dels demés.D'això en diuen l'exercici de la sobirania popular enfrontada a un govern en funcions que s'allunya del Parlament i governa el que li sembla partint de la base de que no ha de donar explicacions a un Parlement que no l'ha designat ni va investir el seu President. La manca de cultura democràtica dels conservadors espanyols és patètica fugint de donar explicacions de la seva gestió política. De no voler explicar-se al despreci envers l'oposició ha siguit tot. Ara el President que es creu inamovible i permanent es passeja per tot el Regne fent-se propaganda. Possiblement preparant la campanya electoral fent presidencialisme, règim que no està previst per la Constitució.