fragmentació i volatilitat polítiques

El sistema de partits es presenta fragmentat tan en la democràcia espanyola com en la democràcia catalana. Escissions, partits de nova creació, plataformes electorals, coalicions, absorcions, tots ells amb una evolució poc satisfactòria de cara a l'electorat. Des de 1978 ha existit una vida electoral volàtil que ha permès entendre el funcionament del sistema de partits d'aquelles neixents democràcies. A mida que la gent s'informa sobre les expectatives electorals i resultats de la gestió en discussió canvia l'orientació del vot, la qual cosa explica el perquè tant la dreta conservadora com el socialisme democràtic han arribat a assolir majories absolutes al Parlament espanyol. De la fragmentació inicial a Espanya es va passar a la situació que ha caigut a les darreres eleccions generals amb el retorn del pluripartidisme protagonitzat per l'ascens electoral dels que podrien ser ala juvenil o més liberal d'un partit conservador i una nova esquerra amb ideologia radical, impossibilitant la formació de majories absolutes i la predominància del bipartidisme. La volatilitat política no és un fenòmen nou, doncs forma part del cansanci produït pels vells partits i les dificultats que presenta el sistema electoral proporcionald'Hondt al'hora de repartir escons. En resultaran afeblits i perjudicats sempre els partits petits i mitjans, excepte que s'aglutinin sota un aixopluc comú. El canvi inicial del règim va obrir diferent possibilitats. Una, aEspanya, la que estava impulsada a Espanya per l'amalgama de franquistes conversos, monàrquics, liberals conservadors, democristians heterodoxes i gent que volia un canvi en termes europeus. A Catalunya. amb el retorn del President Tarradellas de l'exili i la recuperació de la Generalitat restaurada, va fer circular amb força la idea d'unificar les forces catalanes en una sola voluntat per consolidar el projecte d'una autonomia política sòlida. A Espanya el règim va acabar amb el desengany d'un feble centrisme que no podia controlar el desenvolupament ràpid de les llibertats ni impedir l'arribada del socialisme al poder. A Catalunya, també va arribar el desengany amb l'ascens de personalismes excloents que impediren al President Tarradellas desenvolupar tasca de govern amb un Consell designat per ell en el moment que els Consellers representaven el govern dels partits com molt bé explica Manuel Milian en el seu llibre "Els Ponts trencats". Tarradellas es va trobar amb l'oposició frontal de Jordi Pujol i la manca de suports de molts dels seus propis. No es volia la Generalitaqt provisional per desenvolupar l'autonomiai un autogovern responsable, es volia una Generalitat nova controlada per un partit guanyador. El domini del poder. El mateix ha passat fins ara amb el Govern de l'Estat. Tots han volgut ser sempre guanyadors fugint de resoldre les tensions entre uns i altres. Tampoc han sigut capaçes les forces polìtiques de salvar discrepàncies i desavinences. Com diu clarament en Manuel Milián, els ponts estan trencats. Refer-los costarà temps i establir noves esperances. Els egoísmes i els plantejaments de poder s'han allunyat de la política d'unitat dissenyada pel vell Tarradellas. Per parar els peus als partidaris del domini i franquistes encoberts Catalunya necessitava i necessita unitat. El poble català tornarà a tenir la paraula amb el vot i la presència al carrer. La confluència en la unitat és indispensable per tenir Catalunya.