camins divergents

Sortir de les tenebres no és tant sols posar urnes en lloc d'arnes, com diu el President Puigdemont. Vol dir veure el resplandor de la llum de la llibertat i la veritat. Fer la història i tornar al poble de Catalunya el protagonisme que l'Estat li ha près. Lamentablement, no es tornen assenyats a l'Estat i no aturen la intolerància i la oposició implacable a la creu de Sant Jordi que ha sigut sempre l'emblema victoriós de les nostres forces defensores de la democràcia, dels 500 alcaldes reunits avui al Paraninf de l'Universitat de Barcelona assumint públicament el compromís de facilitar la celebració del Referèndum d'autodeterminació del poble de Catalunya,.del President de la Generalitat que ens representa a tots els catalans d'acord amb el règim legal de l'actual democràcia representativa. El PSC aparellant-se amb Ciutadans i el PP contra el referèndum d'autodeterminació, sense explicar a la ciutadania ni a la gent del seu propi partit les avantatges d'una tal posició sembla no entendre el que vol el poble de Catalunya, i davant la posició favorable al Referèndum de molts dels seus alcaldes, no expliquen com defensarà el PSC aquests representants municipals elegits democràticament, davant la anunciada persecució judicial de tots els càrrecs públics i funcionaris que es manifestin i ajudin a celebrar el referèndum. Les velles dretes i esquerres semblen poreparar fogueres polítiques contra els lliure pensadors i els indisciplinats, com en temps de la Inquisició, preludi del neofeixisme que va permetre la implantació de règims autoritaris com el que tornem a tenir a Espanya. Des de la Fundació Konrad Adenauer li han dit al President Rajoy que es deixi d'orgues i que pacti sortides abans que sigui massa tard. La gran preocupació d'Europa és el deute públic espanyol que es pot incrementar amb el crèdit del FLA a Catalunya si la secessió es produeix sense diàleg i amb enfrontament, tenint en compte que a finals d'any 2016 Espanya no havia pagat els interessos del deute que té amb l'exterior.El gran problema no és Catalunya, sinó Espanya per l'endeutament del'Estat i la manca de fre al dèficit per part de l'Estat, la xifra d'aturats propera al 40% i mà d'obra sense formació suficient en moltes provincies no industrialitzades que no tenen altre alternativa qiue l'emigració cap el nord o a l'estranger com la gent jove que surt de les Universitats amb un títol, però sense possibilitats de trobar feina,mentre hi han provincies que converteixen les seves capitals en grans geriàtrics urbans de gent jubilada consumint els serveis no previstos ni planificats o calculats per la seguretat social, amb centres sanitarisamb plantes tancades per manca de diners, a l'hora de buidar sense escrúpols el fons de pensions i de crear precarietat, baixos salaris i més deute de la seguretat social. Nohi ha cap dubte que Catalunya i Espanya segueixen camins divergents sense retorn. Espanya no vol reconèixer el fet nacional català, encara que no pot criminalitzar-lo. Arriben a la histèria i al cinisme com va passar al Vaticà durant la cerimònia d'assumpció del grau cardenalici depríncep del'església, per part de l'Arquebisbe Omella de Barcelona, intenbtant utilitzar la Vicepresidenta Sáenz de Santamaria el Cardenal Pietro Perolin, Secretari d'Estat del Vaticà, per fer-li fer manifestacions contra el referèndum. Acte aquest de molt mal gust i només creador de divisions entre la ciutadania creient catalana, que considera inadmissible el joc brut de l'Estat contra Catalunya. És cert que som davant una ofensiva total, que el llegat de la dictadura és viu davant el retorn de l'esperit de les nacions que aspira a la construcció d'una Europa més democràtica, més solidària, més igual i més propera al ciutadà d'acord amb el principi de subsidiarietat que no practica l'Estat espanyol empenyat en la recentralització i la proteció dels interessos de les èlits que arriben fins la família reial. No hi ha incertesa en el camí català cap a l'emancipació del Regne d'Espanya. Som dins de l'era global,intentant limitar els abusos dels Estats Units, no defugint intervenir en els conflictes africans i àrabs,en favor d'una progressiva democratització de la societat que faciliti produir convivència en lloc de discòrdia i rebuig, protegir els refugiats amb criteris de multilateralisme. El cas català no és un viatge d'anada i tornada. Serà el que decideixi democràticament el poble de Catalunya, el veritable protagonista. Catalunya, a diferència del Regne d'Espanya, no és la utopia eterna, doncs som dins del mercat regulador que pot al poder de l'Estat i també obrint noves expectatives a les noves generacions a partir del moment que la creativitat i la innovació s'imposen i baixa l'atur, creix el PIB i les inversions, creant una millora progressiva de les condicions de vida de la població activa i passiva. No és possible que a Espanya cada dia entri més gent en el llindar de la pobresa, mentre que des de la Xina fins el Bresil passant perla India milions de persones surten de la misèria i viuen en la prospetitat sense entendre el nostre vell món que desapareix absorbit per la globalització i la deslocalització empresarial sota la crisi de polítiques errònies,mentre milers d'africans sense estudis intenten entrar a Europa per guanyar-se la vida com sigui, fugint de la seva misèria, la violència ètnica i de falses democràcies convertides en dictadures elitistes corruptes. Aquesta visió realista del que passa ens ha de fer entendre que també caminem cap un altra món.