drets constitucionals i veritat històrica

Paul Preston treu per el dia del llibre << el zorro rojo>> presentant a  Santiago Carrillo como un estalinista, mentider, i gairebé partidari dels assessinats del partit comunista durant la guerra civil. Sorprèn ara aquesta afirmació de l'hispanista anglès, doncs  Carrillo amb erl seu testament polìtic semblava simpàtic.  Josep Tarradellas no era amic dels comunistes, com tampoc en Pallach, però va anomenar Conseller en Guti. Vells comunistes que es diuen reconvertits  a la demoicràcia parlamentària encara els trobarem avui a Catalunya en partis catalanistes i d'esquerres. El significat del comunisme en les revoltes és el de la revolució. No coneixien altra paraula quan la oportunitat que ells  denominen condicions objectives s'els posa de favor com els vents poden moure un vaixell a vela.  Però no es valora que els comunistes van col·laborar en el canvi del vell sistema. varem passar de la dictadura a una monarquia parlamentària sense gaires dificultats. Durant la transició i els després del cop de Tejero, el carrer fou controlat pels comunistes. I quan es va produir la temptativa de cop d'estat del 1981 els comunistes van formar a favor del manteniment de les institucions. Carrillo fou el primer en cridar viva el Rey! . Tot va seguir igual. Tots ens varem  aplegar en la defensa dels drets constitucionals que acabavem d'aprovar en referèndum el 1978. Sense els comunistes non hi havia democràcia. La dreta reacionària, contrària a un règim de llibertats encara remenava la cua i gaudia de representació Parlamentària amb en Blas Piñar. La història del feixisme a Espanya encara no s'ha escrit tota com tampoc la dels revolucionaris. L'holocaust posterior a la guerra civil s'ha vist com les pel·licules del final del nacional socialisme. Però la realitat l'anem descubrint dia a dia. Ara ja sabem que Joan de Borbó, el fill del Rei Alfonso XIII, que vivia a Estoril,  no era pobre, tot i que no rebutjava els diners que li portaven els ignorants monàrquics de l'interior. Entre uns i altres anirem coneixent la veritat històrica que ens han volgut amagar. La transició fou un disseny de pactes i intrigues que encara continuen. Ara no convé a les intitucions de la Constitució de 1978 que el Rei perdi el seu paper d'àrbitre, doncs el cas dela seva filla Cristina ja l'ha perdut. Donant aquest pas, la monarquia ha fet perdre tot sentit a la Constitució i al crit de <<Viva el Rei>> de Santiago Carrillo. Hauria sigut millor haver dit <<visca la República>>?