el diner no és garantia d'honestedat ni de justícia

Recollia l'escriptor Juan Valera en els seus assatjos literaris el refraner espanyol segons el qual el diner fa a l'home sencer, és a dir que el diner és garantia de rectitud, d'enteresa i de probitat de qui en disposa segons es considerava als rics en la nostra societat del segle XIX. Segles abans el mateix Cervantes posava en dubte que els pobres poguessin ser honrats, però en Valera recordava també que ser pobre no és cap deshonor. Algú s'estranyava de que Jesús de Nazareth hagués anat a néixer en una família pobra i senzilla, vivint d'un ofici mecànic. Els diners sempre han sigut objecte de veneració i qui el posseix ben considerat. LA cultura vivia a prop de qui tenia diners i dels convents. Ara les coses han canviat. Per viure no cal acumular tresors, encara que hi ha qui amaga els seus diners en paradisos fiscals, no per dissimular, sinó per no tenir que contribuir a les càrregues socials. El crèdit supleix l'acumulació, raó important per estimar menys la necessitat d'atresorar, doncs la especulació ens torna incivilitzats. La corrupció no és cosa d'avui, ni de la de democràcia. La corrupció ha existit també sota les dictadures. És una font de clientelisme i de fidelitats. És una manera d'enriquir-se amb la tolerància dels superiors jeràrquics. El diner procedent de la corrupció i de l'economia no productiva, el diner amagat de les obligacions fiscals no fa homes sencers ni dones honestes. La generositat espontània apareguda després de recaptació espúria no atorga rectitud ni probitat, és obra torçada per l'interès d'amagar l'origen il·lícit de la fortuna. És la perversitat de l'amor pel diner i l'acumulació la que vol fer creure que el diner és la força del progrés, el fonament de les virtuds, que l'enveja és símbol d'immaduresa. Honorabilitat i ésser respectable no es troben sempre en els acaparadors de fortunes, en els que omplien les tombes de tresors que l'acompanyessin en el seu viatge immortal que els lladres buidarien poc després de l'enterrament. Però el més curiós és que no trobem la definició de la riquesa que s'ha arribat a considerar com un obstacle vençut per produir-la, reduint però de valor les coses quan menys obstacles apareixen, segons explica Juan Valera en els seu assaig sobre el diner declarant-se partidari del lliure canvi. L'escriptor explicava l'any 1870 que Espanya consumia més del que produia, tant l'Estat com la societat mateixa, criticant el Ministre d'Hisenda per demanar prèstecs cars i a la ciència fiscal qu'assumeix el deute car com a solució que considera és contrari al sentit comú, que és com diu al final, el que diu la gent. El diner no dona garanties d'honestedat, poguent en realitat ser més honest, just, equitatiu i home d'honor un pobre que un ric que és el que la història ha demostrat.Les coses no han canviat tant com per pensar diferent en el segle XXI.La política espanyola actual segeuix permetent el saqueig de les institucions que acaben pagant els ciutadans amb els seus impostos i amb les seves rendes i pèrdues d'inversions, com ha passat amb les preferents i les obligacions subordinades.