els ulls parpellegen encara

El Govern de l'Estat espanyol segueix empenyat en prohibir la consulta no vinculant proposada per Catalunya amb l'argument de que és il·legal i per tant anticonstitucional. Consideren que la llei catalana de consultes i el Decret de convocatoria infringeixen l'article 1 de la Constitució, i això per ells és suficient per parar-ho tot. La via utilitzada ha sigut com altres vegades la del Tribunal Constitucional i Catalunya se sent ferida novament en la seva dignitat com a poble. Les consideracions que pugui fer l'espectador d'aquesta política no han der ser cridòries. Cal fer una anàlisi de la interporetació constitucional aplicada i si és o no correcta. Sabem que el dret a la democràcia directa és troba reconegut al Tractat per la Unió Europea i a la Declaració Universal dels Drets Humans en el seu article 21. I la democràcia directa és quelcom obert i ample, com deia el professor Hesse, ben diferent de la democràcia representativa que posa a les mans dels elegits la sobirania popular. Cal no oblidar que la idea de sobirania ens vé del pensament despòtic dels sobirans que va recuperar el poble amb la permanencia en l'exercici del poder, doncs una cosa és la titularitat i una de ben diferent l'exercici del poder. La voluntat general de Rousseau va substituir d'aquesta manera la figura del sobirà. La teoria de la sobirania del poble hereva del despotisme va seguir un procés democratitzador. Les constitucions no es poden interpretar per un sol article, sinó amb el conjunt del text i seguint les circumstàncies amb la seva totalitat. Ultrapassar els límits de l'interpretació pot convertirse en un instrument de l'acció polìtica. A més cal tenir en compte el principi "in dubio pro libertate" tendent a conseguir la màxima expansió del sistema de llibertats constitucionals i una constant actualitzaciò de la normativa constitucional per garantir la seva eficàcia. Principis, valors, interpretació conforme amb els temps i la voluntat popular han de permetre una interpretació de les lleis en acord amb la constitució abans de declarar la seva nul·litat, segons deia el mateix Tribunal Constitucional espanyol en sentencies com les de 26 de gener de 1981 i 13 de febrer del mateix any, entre d'altres que cita el catedràtic de folosofia del dret Antonio Perez Luño en el seu llibre "Derechos Humanos, Estado de Derecho y Constitución", editat per Tecnos des de 1984. El resultat és que la legislació pot ser un mitjà auxiliar o suplementari per interpretar la mateixa Constitució adaptant-la a les circumstàncies socials i polítiques com molt bé orienten els principis del vell Codi Civil que no ha pas siguit declarat inconstitucional com tampoc l'equitat. El que no s'entén és que el Govern espanyol encara segueixi empenyat en dir que no al que el dret pot dir que si sense cap ruptura. No podem menys que parpellejar veient aquesta manera de fer propera de la sobirania representativa despòtica que rebutja la participació directa dels ciutadans de Catalunya en les decisions que més els afecten com és el seu futur polític.