millorem el vocabulari. Segueix el setge.

Diuen que la nacionalitat és un vincle legal entre una persona il'Estat,basat en un fet social de connexió, una afectivitat solidària d'existències, d'interessos i sentiments, unit a una reciprocitat de drets i deures. En aquest sentit es pronuncià la Sentència del Tribunal Internacional de Justícia el 1955 en el cas Wottebohn/Liechtenstein i Guatemala.No existeix aquest vincle definitori quan l'afectivitat és inexistent, quan el sinteressos i elssentiuments individu/Estat són contraposats, quan la igualtat o reciprocitats de drets i deures també és inexistent. El primer exemple el trobem amb el cas dels catalans quan se li neguen els seus drets a decidir lliurament el seu futur polític en forma legal, malgrat ser un dret reconegut pel Dret Internacional prevalent i superior sobre el dret i les lleis espanyoles, d'una manera clara i expressa,d'acord amb el dret dels Tractats establert per a tots els països en el Conveni de Viena de 23 de maig de 1969, ratificat per l'Estat Espanyol i publicat al BOE del 13 de juny de 1980. La Conferència Mundial de Drets Humans de Viena del mateix 1993,en la seva Declaració final recordava el necessari respecte a les obligacions estblertes pels Tractats i les altres fonts del dret internacional, a més de promoure el progrés social, practicar la tolerància i conviure en pau i amb bones relacions de veïnatge per promoure el progrés econòmic i social de tots els pobles, destacant la Declaració Universal dels Drets Humans com a meta comuna per a tots els pobles i totes les nacions. Aquesta Declaració va deixar constància de que els drets humans i les llibertats fonamentals son patrimoni natural de totos els éssers humans, sent la seva protecció i promoció responsabilitat "primordial" dels respectius governs. El segon punt de la Declaració fou recordar que tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació de la seva condició política. Awquesta Declaració i el Programa d'Acció de la Conferència van ser aprovats per l'Assemblea General de les Nacions unides de 1994 en la Resolució 48121. No va quedar aclarit el mètode apropiat per accedir un poble a laindependència,però tant sols s'exigeix que el poble pugui expressar-se lliure i genuinament. CAl no oblidar els requisits per ser reconegut com Estat fixats pel Tractat Iberoamericà de Montevideo de 1933, no ratificat per l'Estat Espanyol en temps de la República ni posteriorment, que Catalunya compleix: Territori determinat, poble estable, Govern i capacitat de relacions internacionals. La forma de negar aquests drets ara és demanar als catalans "assossegar-se i respectar l'encaix de Catalunya dins del Regne d'Espanya d'acord amb el marc constitucional de 1978, com plantejava la Sentència del Tribunal Constitucinal espanyol de 25 de març de 2014. Com diu el mateix Sr.Ábalos del PSOE,l volen la integració de Catalunya dins d'uyna Espanya governadaper un règiumparlamentari representatiu,d'acordamb un principi democràtic considerat com a procediment i no com a resultat, limitat a eleccion s periòdiques per triar els governants, permetent la expressió de les minories que no forzosament han de ser mnacionals donat que des de 2010, judicialment només és coneix la nació espanyola, no trobant-se reconegut a la Constitució en forma expressa el dret a l'autodeterminació. És a dir que la Constitució és el valor superior del nostre ordinament jurídic i no n'admet d'altres,malgrat els Tractats internacionals dels que la seva aplicació a Espanya es vol aplicar o interpretar en funció de l'ordinament Constitucional, seguint la redacció dels articles 5 i 7 de la Llei Orgánica del Poder Judicial. Pel Tribunal Constitucional la realitat socio-històrica de Catalunya, convertida en Comunitat Autònoma, només troba avui sentit dins del marc jurídic creat per la Constitució, sense que es puguin invocar altres drets, doncs no serien admesos per la llei. Catalunya, com diu el mateix Tribunal, no es pot confrondre, per tant amb un poble sobirà, com un poder constituent com ja va declarar el mateix Tribunal Constitucional en la Sentència 12/2008,essent la sobirania popular titularitat del poble espanyol com estableix l'article 1.2 de la Constitució. Catalunya que és una nació annexionada a Espanya contra la seva voluntat, és història del passat, i ara veu com segueix integrada dins delmarc d'una Constitució que no garanteix les seves llibertats nacionals coma poble. Manifestacions de la integració són la querella contra la Consellera Sra.Borràs per la comnpra d'urnes per votar en eleccions i consultes legals, els previs requeriments a l'obediència constitucional al President Puigdemont,les retallades financeres a la Generalitat, la manca de reunió de la Junta de Seguretat i la creació d'un ambient d'inseguretat a Catalunya paralitzant el desenvolupament pactat de Mossos d'Esquadra, ,la manca d'inversios de l'Estat en infraestructures a Catalunya, el retard en la construcció del corredor ferroviari mediterrani, la temptativa de paralitzar l'acció exterior catalana no controlada per la diplomacia espanyola, la retenció per l'Estat de les competències sobre els ports i aeroports, Renfe, política industrial, comercial i social, desacreditar el govern català, ignorar la llengua i la cultura catalana en els mitjans espanyols de comunicació pública, voler controlar la política educativa a Catalunya, entre altres accions. El descontentament és fàcil de veure fins i tot en el món de la Justícia amb el tractament legal del Torn d'Ofici, posant en risc la dignitat professional dels advocats. La manca de sentiments i afectivitat recíproques entre Estat i ciutadans catalans, és prou evident, per adonar-se que la nació espanyola és un impossible històric, perseguint l'assimilació de Catalunya a Espanya per la força, ara de la llei,amb l'acció implacable de Fiscals i Tribunals contra els dirigents polítics catalans, a laque haurem d'afegir la del Tribunal de Comptes amb vocació repressiva d'arruinar la vida dels mateixos dirigents,mentre el Partit Popular segueix fent veure que no sap res de qui cobrava, qui pagava les campanyes electorals, les dietes que ara ningú ha rebut, o les obres de les oficines del carrer de Génova on té la seu central. Aquesta conducta és també una manifestació de l'amor del govern de l'Estat i els anteriors govens conservadors pels interessos de tots els ciutadans. En aquesdtes circumstàncies,l'encaix de Catalunya dins del Regne d'Espanya esdevé impossible, per molt que els Tribunals diguin el contrari. Està en joc el futur de tots els catalans.