Són privilegis o deutes de guerra?

Ara descobrim que els catalans paguem una part important de les pensions de la Guàrdia Mora que fou la columna vertebral de l'exèrcit del general Franco durant la guerra civil 1936/39, la que va entrar a Barcelona el 1938, la que fou posteriorment guàrdia personal del cabdill, finalment integrada a l'exèrcit del Marroc. No han fet públic quin control porten dels beneficiaris 80 anys desprès. No se sap si paguem pensions o subvencionem amb aquesta excusa a part de l'exèrcit marroquí. Res més insultant per Catalunya que seguir pagant la guàrdia Mora de Franco com un deute de guerra dins dels pressupostos del'Estat espanyol. Fou l'exèrcit que va venir per implantar el feixisme i perseguir els republicans. Enguany ens toca pagar 1.400 milions d'euros que necessitem a Catalunya per altres qüestions d'ordre social. Oposar-se a aquest pagament no és una manca de generositat, sinó trencar amb el feixisme d'una vegada i negar-se a compensar econòmicament els que tenien dret al pillatge, les matances i les violacions de les dones dels vençuts. L'esforç per la solidaritat social és legítim, però no és acceptable un sacrifici econòmic per pagar els vençuts els sous i pensions de la guàrdia Mora de Franco que a més ja no forma part de l'exèrcit espanyol. No s'entèn com els diputats bascos han votat també a favor d'un pressupost que a més destina prop d'un milió d'euros per el bar del Congreso de los Diputados quan hi han altres necessitats socials per les que aquests diners vindrien molt bé. Tampoc venen diners a Catalunya per fer les infraestructures i recuperar les inversions que no es fan tot i estar pressupostades el 2016, doncs ens han reduït el que havien de posar quan ja és públic que l'any 2016 no va invertir l'Estat a Catalunya més del 30% del pressupost aprovat i promès. Amb l'horitzó de la independència de Catalunya, l'Estat espanyol, encara embogit per fer el corredor ferroviari central, fuig de fer-se càrrec de les infrasestructures que té i necessita Catalunya. No està clar si es paguen indemnitzacions a ex alts càrrecs per què no treballin en altres feines o els diners que aquests reben són pensions compatibles amb les portes giratòries. La història ens dona lliçons que ens recomana no repetir, com el diàleg dels morts. Hi ha dirigents que són rebutjats pel seu tarannà i considerats com a model quan prosperen. És la voluntat del poble la que ha de decidir sempre en una democràcia, no sent gens clar que els diputats segueixin aprovant pagar indemnitzacions i pensions sense més comprovacions. Aquesta situació és tant comprometedora per qualsevol govern com la posició del President de la Comissió Europea Sr. Jean Claude Juncker que no vol que els paradisos fiscals europeus, com el seu propi país Luxemburg, figurin en el llistat de la Comissió. Hi ha un poder que no viu el dia a dia dels treballadors en situació de pobresa, que pretèn seguir amb els privilegis que tenen la seva part en els desastres de la història. Quan la història fracassa, quan la política desconsidera la veu del poble, comencen les radicalisacions. La primera i més indispensable és reconèixer al poble la capacitat de legislar mitjantçant referèndum i corretgir els errors, diguem-ne errors, de les decisions parlamentàries. Convertir privilegis en deutes de guerra sense límit o voler amagar els fraus fiscals a les hisendes locals dels Estats, legitimen aquestes intencions polítiques de canvi de formes i mètodes.